A la Itàlia del segle XV, on els ideals de l’humanisme havien creat una nova
societat, apareix la necessitat d'una classe dominant de retratar-se, de
representar-se amb tot allò que els defineix. L'ésser humà comença a voler
representar la seva identitat, el seu ésser, a mostrar al món qui és. És per això que els artistes comencen a especialitzar-se en l’art del retrat, esdevenint un dels gèneres pictòrics més importants de la cultura occidental fins als nostres dies.
El retrat ens ajuda, als espectadors d’avui dia, a
conèixer quins eren els teixits més utilitzats, els estampats més cotitzats i
les modes més seguides.
Aquest gènere no només ha servit per mostrar el gran
talent d’alguns pintors a l'hora de captar els trets psicològics i físics dels
personatges retratats, sinó que també són grans testimonis de les modes en la
indumentària i el pentinat.
Els segles XVI i XVII són els més prolífics pel que fa
al retrat burgès i aristocràtic. El gènere ja té un segle de vida i ja podem
parlar de grans noms. Pintors com Tiziano, Hans Holbein, Cranach, Bronzino,
Moroni, Rembrandt, Velázquez i d’altres, ens han ajudat a poder observar al
detall les peces d’indumentària al llarg de les dècades.
Però aquests dos
segles no només són prolífics pel que fa al retrat, sinó que, gràcies a
l’expansió del mapa comercial amb Amèrica i Àsia i a l’aparició de la classe
burgesa, les modes evolucionen a un ritme frenètic, com no ho havien fet fins
aleshores.
A finals del segle XV, el Renaixement italià va influir tot el continent, així com la seva moda. Una moda més senzilla que la que veiem fins aleshores al nord d’Europa, amb unes línies més simples i la desaparició dels tocats exuberants d’estil gòtic.
Tot i això, en iniciar-se el nou segle, va començar a posar-se de moda un curiós germanisme a la manera de vestir de països com França i Anglaterra, on cal destacar unes formes molt més voluptuoses, colors llampants, estampats molt decoratius, l’ús de grans tocats i pells d’animals.
La gran aportació van ser les anomenades “cuchilladas”:
talls a la tela de les peces, dels quals en sortia el forro, creant una
bicromia i unes formes molt exuberants que van començar a portar els soldats d’infanteria alemanys, els lansquenets.
A
la segona meitat del segle XVI, es produirà un canvi absolut en la moda
europea. La dominació de la monarquia espanyola en la política mundial va
redirigir la capitalitat de la moda a la cort dels Àustries, liderada per Felip
II. El monarca, en el seu gust per l’austeritat i la sobrietat, va posar de
moda el color negre com a exemple de poder i luxe, ja que el negre era un tint
molt car i exclusiu que provenia del continent americà.
La gorguera va ser un
dels elements més innovadors de la indumentària de la casa dels Àustries i el
que més difusió va tenir arreu del món. La manera de vestir a l’espanyola va
arribar a tots els països, però on més va calar va ser a l’Europa del nord, on
aquesta moda s’assentaria durant tot un segle.
Igual que la gorguera, que va
acabar sent un element anecdòtic de la indumentària europea, el regnat dels
Àustries va començar a caure en decadència per la pèrdua dels seus territoris i
el seu lideratge econòmic.
A mitjan segle XVII, la casa reial francesa va
liderar en el camp polític, així com en el de les modes. Versalles es va convertir
en l’epicentre del gust i el refinament.
El gust va deixar l’austeritat
espanyola i es va decantar per una exuberància majestuosa, acompanyada de grans
elements decoratius, perruques impossibles i formes voluptuoses.
Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada