Matthew Tree ha parlat com TOT CONSTRUINT COLUMNES EN UN INTENT DE NO SER COLUMNISTA AVORRIT, dimarts 4 d'octubre.

L’inici de curs va fer-lo la sra. Alba Barnusell, alcaldessa de Granollers que, amb les seves paraules de salutació, i la seva presència acollida pel nostre president, sr. Esteve Garrell, va deixar iniciat el nou cicle de conferències amb un auditori ple, entusiasta i atent.

Matthew Tree, presentat pe mi com a secretari, ens ha explicat com construir una bona columna. Va iniciar la xerrada, parlant de les coses que no s’haurien de fer en escriure un article: són les típiques trampes, que fan que un article pugui ser previsible, avorrit o les dues coses alhora.

     -Parlar massa en primera persona; no es pot ser personalista en escriure un article, i referir-se constantment a l’autor. Aquesta manera d’enfocar el tema, aigualeix el missatge que es pretén donar.

     -Parlar de política; actualment la majoria de diaris tenen una línia política, i si el lector llegeix diversos articles del mateix tema, li pot semblar que tots diuen el mateix, ja que segueixen la tendència del diari. Millor no tocar aquest tema.

      -Ser moralista; un article en el qual s’intenta ser moralitzant pot acabar sent força banal.

A part de no utilitzar aquestes trampes, ens comenta, que l’autor ha de tenir la mentalitat oberta i fer una descripció realista.

En una segona fase de la conferència, en Matthew llegeix i comenta exemples d’articles que han aconseguit ser originals i interessants per raons diverses. Entre els exemples que descriu, cita a Josep Maria de Segarra i Quim Monzó; escriuen columnes molt riques amb una mentalitat versàtil i flexible, i tenen l'habilitat de descriure en pocs paràgrafs sensacions molt importants. Poden fer servir un acudit o inventar-se personatges ficticis, amb tocs humorístics, per transmetre continguts rellevants.

Com a darrera part, el conferenciant parla de la seva pròpia i extensa experiència com a columnista, que ha redactat 284 articles en anglès i 598 en català.

En un article que va escriure, ens comenta com va obtenir que funcionés bé. En el relat, per parlar de la llengua catalana, fa servir referències molt diferents, barrejant detalls de pel·lícules d’en Tarantino amb l’obra d’una escriptora lleidatana.

I finalitza la conferència dient que: Els articles s'han de fer en consciència i pertanyen a l'escriptura creativa.

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartells de Montserrat Lluch.

El curs 2022-2023 de les AULES ja és aquí, la benvinguda que donarà pas a la primera conferència.

Les AULES universitàries AGEVO des de GRANOLLERS avancen la programació el nou curs... seguirem informant!

BON ESTIU amics. Esperem retrobar-nos el 4 d'octubre ... AL MUSEU!!!

Begoña Alberdi ens ha parlat de l'ÒPERA PAS A PAS, dimarts 21 de juny.

Avui acabem el curs amb un nivell molt alt, i una considerable assistència de persones, tot per gaudir d'una magnífica conferenciant, la senyora BEGOÑA ALBERDI DE MIGUEL.

Una persona propera, simpàtica, amb molt bona connexió amb la gent i també excel·lent pedagoga en explicar allò del que en sap i molt: l'Òpera.

A més ens ha delectat amb alguna petita interpretació, que ha afegit encara, si cal, més rellevància a la ja per si sola interessant conferència. Al final, després d’un bon torn de preguntes molt àmpliament respostes per ella, ens ha acomiadat amb l’ària del brindis de la Traviatta que ens ha fet posar dempeus a la major part de la “platea”.

Habitualment, veiem el gènere operístic com una cosa llunyana a nosaltres, als nostres costums musicals, o simplement com alguna cosa massa complexa per a ser escoltada sense mes indicacions. S’acostuma a sentir dir que l'òpera és llarga i que no s'entén. Però... també ens estem al cinema tres hores veient una pel·lícula si cal...

En aquesta conferència ha desembolicat els secrets d'aquest meravellós món, i hauria pogut estar molta més estona, sense que ens haguéssim aixecat.

Ens ha enumerat els diferents tipus de veus que trobem en una òpera, així com se sap quin tipus de veu tenim cadascú, que va lligat a la nostra gola, la nou i la llargada del coll… per exemple.

I el perquè a cadascuna d'aquestes veus se'ls assigna un rol determinat.

Les veus poden ser de dones (sopranos (lleugeres, líriques i dramàtiques). mezzosopranos i contralts), i d’homes (tenors (lleugers, lírics i dramàtics), barítons (el “bufo” i el seriós) i baixos, amb un apartat especial per als contratenors i la seva interessant i sorprenent història).

Aquí ens ha cantat amb acompanyament musical d'internet, l’ària “O mio babbino caro” de l'òpera Gianni Schicchi de Puccini. Com ha dit un assistent de la segona fila, ens ha omplert d'emoció i alguna llàgrima.

Les òperes neixen sempre d'un llibret escrit prèviament, on després s’hi posa la música per part del compositor.

Ens va exposar tot lo concisament que va poder els diferents moments històrics i tendències de l'òpera, des de la primera al Renaixement, encarregada per un Mèdici per al casament d'una neboda; seguint per Monteverdi, i ja passant per tots els més coneguts (Rossini, Puccini, Verdi, Wagner, etc ).

Els passatges musicals que identifiquen moments o personatges, s’anomenen “leitmotiv”.

I moltes altres curiositats que porten al fet que l'audició d'una òpera es converteixi en una cosa apassionant.

Si bé és cert que l'òpera requereix escoltar-la prèviament, abans d'anar a veure-la, perquè normalment estan escrites en un idioma que no coneixem. Per això és important escoltar-la prèviament i preparar-se bé perquè tant l'oïda com el cervell, puguin descodificar les melodies i d'aquesta manera gaudir-les i sentir-les amb la intensitat que el compositor pretén.

En definitiva, un final de curs de molts quirats, que ha posat d’acord a tota la diversitat d’assistents a la sessió de clausura del curs. 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Robert Espínola ha parlat del PATRIMONI GEOLÒGIC de CATALUNYA, dimarts dia 14 de juny.

Parlar de geologia, quan aquesta ciència no ens aporta novetats i vivències permanents, com ho fan la botànica i la zoologia en constants canvis vitals, pot semblar poc atractiu. Per això, només començar ens traslladem a l’aula de ciències de quan érem infants, amb el propòsit de repassar els conceptes geològics bàsics per entendre el que vindrà.

A casa nostra tenim a l’abast un gran patrimoni geològic, del qual probablement en tenim poc coneixement. Uns conceptes coneguts i d’altres no tant o gens, es van succeint ben acompanyats d’una ingent mostra visual, amb esquemes, dibuixos, gràfics i fotografies que ho fan molt entenedor.

Els conceptes com plaques, falles, fractura del terreny per extensió o per compressió, cisalla, encavalcaments, costaria d’entendre’ls sense aquestes imatges.

Resulta una descripció acuradíssima i ben documentada de l’evolució dels moviments que han succeït durant milions d’anys a tot el món; les formacions i deformacions i canvis inimaginables de les muntanyes, mars, oceans; canvis de curs de rius; les formacions de valls com els dos vallessos o del Penedès. Tot això acompanyat de conceptes poc coneguts pels profans en la matèria com Orogènia Varisca, causant de la formació de cadenes muntanyoses conegudes, Pirineus, Alps, Himàlaia o les mateixes Rocalloses als EUA; o la Distensió Neògena causant del trencament del continent europeu.

Per les restes i sediments trobats en muntanyes, subsol, gredes, fons marins, planes, rius o conques seques, i camps actualment de cultiu, la comunitat científica ha pogut elaborar una història molt aproximada, dels esdeveniments que han passat en el llarg període evolutiu del nostre planeta.

La part final de la conferència es dedica a la Geodiversitat, acostant-nos  a la riquesa propera al nostre abast. A Catalunya tenim dos GEO parcs de gran qualitat. El parc Catalunya-central, que organitza sortides per conèixer el patrimoni geològic d’estructures sedimentàries com Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, Montserrat, Collbató, la Tossa de Montbui a l’Anoia, Sant Miquel del Fai o els Cingles de Bertí. En l’apartat de mineria hi ha la muntanya i les mines de sal de  Cardona, de gran valor geològic, que ens demostren que hi havia mar o, ja al Berguedà, les mines de lignits de Vallcebre o Sant Corneli, les de Fígols que encara no són visitables avui.

L’altre, el Parc Orígens, ens porta entre les comarques dels Pallars Sobirà i Jussà, l’Alt Urgell i la Noguera. El Museu Dinosfera, a Coll de Nargó, aplega una col·lecció i restes catalogades de dinosaures, petjades, amb la posta d’ous més gran d’Europa entre d’altres obtingudes a la Conca Dellà, Isona, Tremp o en el jaciment del Coll de Fumanya. 

Tot plegat, unes dades ben concretes per incentivar unes visites que ben segur no ens poden deixar, a partir d’ara, indiferents.

Text i fotografies d'Esteve Garrell, altra fotografia de Mercè Gasch, cartell de Montse Lluch.

Joan Josep Isern ha parlat de JOAN TRIADÚ, UN REFERENT ENCARA NECESSARI. Dimarts dia 7 de juny.

Enguany, estem vivint una situació de política lingüística que hem fet coincidir amb aquest tema de l’actualitat. El conferenciant ha remarcant la idoneïtat en haver estat comissari de l’ANY TRIADÚ, recentment finalitzat.

Joan Triadú nasqué a Ribes de Freser el 1921, i la seva vida serà com un dau (amb moltes cares)            -Activista cultural, professor, poeta, traductor. Va deixar escrit textualment: “Vinc de baix…”, no hi ha base familiar cultural, aprèn pel seu impuls…                     -Estudia a Barcelona, i el 1937 obté el títol de professor de català. 

-El 1938 és nomenat mestre de la Generalitat i destinat a Granollers, fins al final de la Guerra Civil. D’aquesta època és conegut el seu primer escrit: Dietari d’un Mestre Adolescent, del qual en fa algunes referències.

-Del 42 al 45 va estar convalescent, per tuberculosi, a Cantonigròs. Durant aquest període, fundà el Concurs de Poesia, autèntic motor de la vida literària de l’època fins al 1968.

Torna a Barcelona i treballa a diverses escoles i impulsa la llengua catalana en moltes iniciatives culturals. Fundador de la revista Ariel, tot iniciant altra faceta important: la CRÍTICA LITERÀRIA.

-Del 48 al 50 és lector de català a la Universitat de Liverpool. Quan torna, adquireix un gran prestigi com a crític, sobretot a partir de publicar a l’Editorial Selecta, l’ANTOLOGIA DE LA POESIA CATALANA i l'ANTOLOGIA DE CONTISTES.

-Posteriorment, continua desenvolupant la faceta de crític de la literatura a les revistes Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d’Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i entitats.

Exigent en poesia: cal cercar sempre l’excel·lència, les coses han d’estar ben fetes i 'entre tots ho farem tot'.

Era un home religiós, ell mateix escriu: 'Soc religiós de mena'. D’una indiferència inicial va anar evolucionant: 'Literatura i Cristianisme no són antagònics', va escriure.

-Desplega una gran activitat com a professor de català fruit de la seva preocupació per la llengua, i s’interessa per la formació de professors. 

-Impulsor de la 'Junta Assessora' per als estudis de Català. Des d’Òmnium organitza el 'Premi d’Honor de les Lletres Catalanes'. Amb la Generalitat, és membre del Consell d’Ensenyament i Cultura. 

-Fundador de l’escola THAU i col·labora amb l’escola Betània...

Finalment, va rebre molts premis a la seva impagable tasca en la llengua catalana: 'Creu de Sant Jordi', el 'Ramon Fuster', l'Atlàntida', 'Premi d’Honor de les Lletres Catalanes', 'Doctor Honoris Causa' (Universitat Ramon Llull), 'Medalla d’Or de la Generalitat', premi 'Crítica Serra d’Or'…

Tant treball i tanta dedicació, tal com vivim la situació de la nostra llengua, fa certa la indicació del títol de la conferència d’avui. UN REFERENT ENCARA NECESSARI. 

Text German Cequier, fotografia de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch. 

Pere Grau i Grau ha explicat com CREAR UN JARDÍ BOTÀNIC per SALVAR LA NATURA, dimarts 31 de maig.

El ponent es defineix com humanista-naturalista tot entenent, sempre, la comunió home-natura. Salvar el planeta pel futur de les noves generacions és un fet que es va proposar realitzar fa ara ja uns vint anys. El fet és que va començar comprant un mas a Alcover, comarca de l’Alt Camp, per plantar-hi arbres. Concretament, uns 400 de 80 espècies diferents per fer-los créixer i crear un hàbitat de flora i fauna més rica. Ara ha recuperat totalment les espècies autòctones que hi havia, garrofers, ametlles i oliveres bàsicament.

De família pagesa i estimant la terra, es va endinsar en aquesta afició amb els coneixements heretats i la incansable lectura de llibres de botànica, fent també cursos agraris per tenir cura d’adobs i poder treballar de manera sostenible i més ecològica.

Ens va fer reflexionar sobre el nostre petit país, Catalunya, del que cal que en tinguem cura i siguem conscients que el podem malmetre i molt.

Va explicar la importància que tenen els arbres per la vida humana. Ens donen oxigen, aigua i aliments. Porten 400 milions d’anys a la terra i detalla de quina manera han anat evolucionant. Va fer una exposició de diferents arbres, comentant detalls de flors, punxes, fulles i arrels, detallant-nos peculiaritats i que segons la composició del sol i del clima que tinguem, com hem de plantar o quines espècies seran les més idònies.

Ens va ensenyar nius d’ocells trobats en diferents arbres, mostrant la vida que hi ha actualment i que ha recuperat des que es va instal·lar en aquest lloc. 

Cal un respecte totalment pel medi i, per això, ja fa uns deu anys que no llaura el terreny i fa una poda equilibrada, una sega de les herbes del camp tot respectant els cicles biològics. Moltes espècies vegetals s’han recuperat quan ja estaven gairebé extingides.

Vam veure un vídeo colpidor de la Mare Natura, que ens diu que ja existia fa milers de milions d’anys abans que nosaltres, i que pot sobreviure sense l’home: en canvi l’home no pot sobreviure sense la natura. Estaríem condemnats.

Ens va saber transmetre la seva passió per la natura i, com a cloenda, va fer una al·legoria de la maternitat com a esperança en el futur de la vida.

Text de Marta Peitivi, fotografies de Mercè Gasch i Esteve Garrell, 

i cartell de Montserrat Lluch.

Perfecto Herrera ha parlat sobre EL CERVELL, LA MÚSICA i L'ALZHEIMER, dimarts 24 de maig.

Ens explica Perfecto Herrera com observem que al món hi ha una diversitat de músiques tan extensa com col·lectivitats que hi podem trobar. Entenem la música com un joc que ens permet expressar emocions, implica moviment com el ball, i ens fa estar pendents de què vindrà, un element d’anticipació o predicció.

Fem un recorregut anatòmic i funcional pel cervell humà, que consta de dos hemisferis amb diferents lòbuls on rauen el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i l'oïda. Dins el cervell hi tenim uns circuits neuronals en diferents capes i connexions que transmeten impulsos elèctrics molt més complexos del que podria ser un ordinador. 

L’hipocamp hi juga un paper importantíssim, donat que és on hi guardem la informació i ens permet recuperar-la en qualsevol moment. Algunes d’aquestes experiències i records es preserven, sorprenentment, fins i tot en condicions de pèrdua de memòria general, com passa quan es pateix la demència d’Alzheimer, que trastoca la vida de tantes persones. Actualment, al món, cada 3 segons es diagnostica un nou cas i es preveu que el 2050 s’hagi triplicat aquesta xifra. 

 La beta amiloide és el component principal de les plaques d’amiloide trobades al cervell dels pacients d’Alzheimer, que provoquen un deteriorament cognitiu constant i l’aïllament total del pacient. Veurem com la música pot proporcionar, als qui la pateixen, moments de confort i retrobament amb els éssers estimats.

El Sr. Herrera-Boyer va cloure la sessió amb una breu presentació de “BANDA SONORA VITAL” una eina pensada per ajudar a aquesta reconnexió musical de les persones amb Alzheimer.  https://bandasonoravital.upf.edu;

Resum de Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

i cartell de Montserrat Lluch. 

Josep M. Roger Rebordós ha parlat sobre POP, ROCK i MÚSICA d'AVANTGUARDA, dimarts dia 17 de maig.

Josep M. Roger Rebordós, ha estat professor i director de l’Escola Municipal i Conservatori Josep M. Ruera de Granollers, ara jubilat. És un reputat músic i intèrpret de piano i forte-piano.

Ens ha donat una acurada i molt ben elaborada conferència sobre els lligams i influències de la música contemporània, interconnectada tota ella des de dos punts molt allunyats:

-les primeres cançons dels africans recol·lectors als camps de cotó americans, origen del blues, i

-la branca més “clàssica”.

Aquest diagrama que és clau per ajudar-nos a entendre la relació entre els diferents corrents, que a primera vista semblen distants o si més no, oposats.

Ell ha fet, i continua fent, un treball extraordinari de recerca tot mostrant-nos les correlacions d’estils: són la clau per entendre els resultats finals que han utilitzat grups de avantguarda i d’èxits internacionals.

Va quedar palès també, com ja ho és sempre a la història, el lligam de totes les manifestacions artístiques. 

-Els músics “clàssics” van buscar noves maneres de sonoritat, introduint l’electrònica, i nous instruments (com la guitarra elèctrica). 

-El minimalisme i l’art conceptual van envair les manifestacions musicals. 

Aquests dos pols tan distants van donar resultats molt interessants d’escoltar i descobrir, encara que només s’escoltin una vegada, és a dir van desembocar en un fet molt usual i proper, com és l’expressivitat humana.

Els minimalistes van fer un descobriment clau, el trencament amb la regularitat rítmica de la música clàssica. També això va fer aflorar una gran quantitat de joves que, gràcies a la guitarra elèctrica i sense tenir una formació musical de base, es van llençar a descobrir, crear i compondre tot un allau musical que ha arribat fins avui dia.

Per tant, en Josep M. ens va deixar clar i ben comprovat:

     -els lligams de grups com els Beatles, Rolling Stones, Pink Floyd, etc., amb tots els son musicals creats pels corrents minimalistes i similars durant la primera meitat del s. XX., i

     -les bases del blues des d’aquestes simples manifestacions afroamericanes dels camps de cotó, que van desembocar en el rock, el pop i d’altres estils actuals. 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i cartell de Montserrat Lluch.