Robert Espínola ha parlat del PATRIMONI GEOLÒGIC de CATALUNYA, dimarts dia 14 de juny.

Parlar de geologia, quan aquesta ciència no ens aporta novetats i vivències permanents, com ho fan la botànica i la zoologia en constants canvis vitals, pot semblar poc atractiu. Per això, només començar ens traslladem a l’aula de ciències de quan érem infants, amb el propòsit de repassar els conceptes geològics bàsics per entendre el que vindrà.

A casa nostra tenim a l’abast un gran patrimoni geològic, del qual probablement en tenim poc coneixement. Uns conceptes coneguts i d’altres no tant o gens, es van succeint ben acompanyats d’una ingent mostra visual, amb esquemes, dibuixos, gràfics i fotografies que ho fan molt entenedor.

Els conceptes com plaques, falles, fractura del terreny per extensió o per compressió, cisalla, encavalcaments, costaria d’entendre’ls sense aquestes imatges.

Resulta una descripció acuradíssima i ben documentada de l’evolució dels moviments que han succeït durant milions d’anys a tot el món; les formacions i deformacions i canvis inimaginables de les muntanyes, mars, oceans; canvis de curs de rius; les formacions de valls com els dos vallessos o del Penedès. Tot això acompanyat de conceptes poc coneguts pels profans en la matèria com Orogènia Varisca, causant de la formació de cadenes muntanyoses conegudes, Pirineus, Alps, Himàlaia o les mateixes Rocalloses als EUA; o la Distensió Neògena causant del trencament del continent europeu.

Per les restes i sediments trobats en muntanyes, subsol, gredes, fons marins, planes, rius o conques seques, i camps actualment de cultiu, la comunitat científica ha pogut elaborar una història molt aproximada, dels esdeveniments que han passat en el llarg període evolutiu del nostre planeta.

La part final de la conferència es dedica a la Geodiversitat, acostant-nos  a la riquesa propera al nostre abast. A Catalunya tenim dos GEO parcs de gran qualitat. El parc Catalunya-central, que organitza sortides per conèixer el patrimoni geològic d’estructures sedimentàries com Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, Montserrat, Collbató, la Tossa de Montbui a l’Anoia, Sant Miquel del Fai o els Cingles de Bertí. En l’apartat de mineria hi ha la muntanya i les mines de sal de  Cardona, de gran valor geològic, que ens demostren que hi havia mar o, ja al Berguedà, les mines de lignits de Vallcebre o Sant Corneli, les de Fígols que encara no són visitables avui.

L’altre, el Parc Orígens, ens porta entre les comarques dels Pallars Sobirà i Jussà, l’Alt Urgell i la Noguera. El Museu Dinosfera, a Coll de Nargó, aplega una col·lecció i restes catalogades de dinosaures, petjades, amb la posta d’ous més gran d’Europa entre d’altres obtingudes a la Conca Dellà, Isona, Tremp o en el jaciment del Coll de Fumanya. 

Tot plegat, unes dades ben concretes per incentivar unes visites que ben segur no ens poden deixar, a partir d’ara, indiferents.

Text i fotografies d'Esteve Garrell, altra fotografia de Mercè Gasch, cartell de Montse Lluch.

Joan Josep Isern ha parlat de JOAN TRIADÚ, UN REFERENT ENCARA NECESSARI. Dimarts dia 7 de juny.

Enguany, estem vivint una situació de política lingüística que hem fet coincidir amb aquest tema de l’actualitat. El conferenciant ha remarcant la idoneïtat en haver estat comissari de l’ANY TRIADÚ, recentment finalitzat.

Joan Triadú nasqué a Ribes de Freser el 1921, i la seva vida serà com un dau (amb moltes cares)            -Activista cultural, professor, poeta, traductor. Va deixar escrit textualment: “Vinc de baix…”, no hi ha base familiar cultural, aprèn pel seu impuls…                     -Estudia a Barcelona, i el 1937 obté el títol de professor de català. 

-El 1938 és nomenat mestre de la Generalitat i destinat a Granollers, fins al final de la Guerra Civil. D’aquesta època és conegut el seu primer escrit: Dietari d’un Mestre Adolescent, del qual en fa algunes referències.

-Del 42 al 45 va estar convalescent, per tuberculosi, a Cantonigròs. Durant aquest període, fundà el Concurs de Poesia, autèntic motor de la vida literària de l’època fins al 1968.

Torna a Barcelona i treballa a diverses escoles i impulsa la llengua catalana en moltes iniciatives culturals. Fundador de la revista Ariel, tot iniciant altra faceta important: la CRÍTICA LITERÀRIA.

-Del 48 al 50 és lector de català a la Universitat de Liverpool. Quan torna, adquireix un gran prestigi com a crític, sobretot a partir de publicar a l’Editorial Selecta, l’ANTOLOGIA DE LA POESIA CATALANA i l'ANTOLOGIA DE CONTISTES.

-Posteriorment, continua desenvolupant la faceta de crític de la literatura a les revistes Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d’Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i entitats.

Exigent en poesia: cal cercar sempre l’excel·lència, les coses han d’estar ben fetes i 'entre tots ho farem tot'.

Era un home religiós, ell mateix escriu: 'Soc religiós de mena'. D’una indiferència inicial va anar evolucionant: 'Literatura i Cristianisme no són antagònics', va escriure.

-Desplega una gran activitat com a professor de català fruit de la seva preocupació per la llengua, i s’interessa per la formació de professors. 

-Impulsor de la 'Junta Assessora' per als estudis de Català. Des d’Òmnium organitza el 'Premi d’Honor de les Lletres Catalanes'. Amb la Generalitat, és membre del Consell d’Ensenyament i Cultura. 

-Fundador de l’escola THAU i col·labora amb l’escola Betània...

Finalment, va rebre molts premis a la seva impagable tasca en la llengua catalana: 'Creu de Sant Jordi', el 'Ramon Fuster', l'Atlàntida', 'Premi d’Honor de les Lletres Catalanes', 'Doctor Honoris Causa' (Universitat Ramon Llull), 'Medalla d’Or de la Generalitat', premi 'Crítica Serra d’Or'…

Tant treball i tanta dedicació, tal com vivim la situació de la nostra llengua, fa certa la indicació del títol de la conferència d’avui. UN REFERENT ENCARA NECESSARI. 

Text German Cequier, fotografia de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch. 

Pere Grau i Grau ha explicat com CREAR UN JARDÍ BOTÀNIC per SALVAR LA NATURA, dimarts 31 de maig.

El ponent es defineix com humanista-naturalista tot entenent, sempre, la comunió home-natura. Salvar el planeta pel futur de les noves generacions és un fet que es va proposar realitzar fa ara ja uns vint anys. El fet és que va començar comprant un mas a Alcover, comarca de l’Alt Camp, per plantar-hi arbres. Concretament, uns 400 de 80 espècies diferents per fer-los créixer i crear un hàbitat de flora i fauna més rica. Ara ha recuperat totalment les espècies autòctones que hi havia, garrofers, ametlles i oliveres bàsicament.

De família pagesa i estimant la terra, es va endinsar en aquesta afició amb els coneixements heretats i la incansable lectura de llibres de botànica, fent també cursos agraris per tenir cura d’adobs i poder treballar de manera sostenible i més ecològica.

Ens va fer reflexionar sobre el nostre petit país, Catalunya, del que cal que en tinguem cura i siguem conscients que el podem malmetre i molt.

Va explicar la importància que tenen els arbres per la vida humana. Ens donen oxigen, aigua i aliments. Porten 400 milions d’anys a la terra i detalla de quina manera han anat evolucionant. Va fer una exposició de diferents arbres, comentant detalls de flors, punxes, fulles i arrels, detallant-nos peculiaritats i que segons la composició del sol i del clima que tinguem, com hem de plantar o quines espècies seran les més idònies.

Ens va ensenyar nius d’ocells trobats en diferents arbres, mostrant la vida que hi ha actualment i que ha recuperat des que es va instal·lar en aquest lloc. 

Cal un respecte totalment pel medi i, per això, ja fa uns deu anys que no llaura el terreny i fa una poda equilibrada, una sega de les herbes del camp tot respectant els cicles biològics. Moltes espècies vegetals s’han recuperat quan ja estaven gairebé extingides.

Vam veure un vídeo colpidor de la Mare Natura, que ens diu que ja existia fa milers de milions d’anys abans que nosaltres, i que pot sobreviure sense l’home: en canvi l’home no pot sobreviure sense la natura. Estaríem condemnats.

Ens va saber transmetre la seva passió per la natura i, com a cloenda, va fer una al·legoria de la maternitat com a esperança en el futur de la vida.

Text de Marta Peitivi, fotografies de Mercè Gasch i Esteve Garrell, 

i cartell de Montserrat Lluch.

Perfecto Herrera ha parlat sobre EL CERVELL, LA MÚSICA i L'ALZHEIMER, dimarts 24 de maig.

Ens explica Perfecto Herrera com observem que al món hi ha una diversitat de músiques tan extensa com col·lectivitats que hi podem trobar. Entenem la música com un joc que ens permet expressar emocions, implica moviment com el ball, i ens fa estar pendents de què vindrà, un element d’anticipació o predicció.

Fem un recorregut anatòmic i funcional pel cervell humà, que consta de dos hemisferis amb diferents lòbuls on rauen el gust, el tacte, l’olfacte, la vista i l'oïda. Dins el cervell hi tenim uns circuits neuronals en diferents capes i connexions que transmeten impulsos elèctrics molt més complexos del que podria ser un ordinador. 

L’hipocamp hi juga un paper importantíssim, donat que és on hi guardem la informació i ens permet recuperar-la en qualsevol moment. Algunes d’aquestes experiències i records es preserven, sorprenentment, fins i tot en condicions de pèrdua de memòria general, com passa quan es pateix la demència d’Alzheimer, que trastoca la vida de tantes persones. Actualment, al món, cada 3 segons es diagnostica un nou cas i es preveu que el 2050 s’hagi triplicat aquesta xifra. 

 La beta amiloide és el component principal de les plaques d’amiloide trobades al cervell dels pacients d’Alzheimer, que provoquen un deteriorament cognitiu constant i l’aïllament total del pacient. Veurem com la música pot proporcionar, als qui la pateixen, moments de confort i retrobament amb els éssers estimats.

El Sr. Herrera-Boyer va cloure la sessió amb una breu presentació de “BANDA SONORA VITAL” una eina pensada per ajudar a aquesta reconnexió musical de les persones amb Alzheimer.  https://bandasonoravital.upf.edu;

Resum de Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

i cartell de Montserrat Lluch. 

Josep M. Roger Rebordós ha parlat sobre POP, ROCK i MÚSICA d'AVANTGUARDA, dimarts dia 17 de maig.

Josep M. Roger Rebordós, ha estat professor i director de l’Escola Municipal i Conservatori Josep M. Ruera de Granollers, ara jubilat. És un reputat músic i intèrpret de piano i forte-piano.

Ens ha donat una acurada i molt ben elaborada conferència sobre els lligams i influències de la música contemporània, interconnectada tota ella des de dos punts molt allunyats:

-les primeres cançons dels africans recol·lectors als camps de cotó americans, origen del blues, i

-la branca més “clàssica”.

Aquest diagrama que és clau per ajudar-nos a entendre la relació entre els diferents corrents, que a primera vista semblen distants o si més no, oposats.

Ell ha fet, i continua fent, un treball extraordinari de recerca tot mostrant-nos les correlacions d’estils: són la clau per entendre els resultats finals que han utilitzat grups de avantguarda i d’èxits internacionals.

Va quedar palès també, com ja ho és sempre a la història, el lligam de totes les manifestacions artístiques. 

-Els músics “clàssics” van buscar noves maneres de sonoritat, introduint l’electrònica, i nous instruments (com la guitarra elèctrica). 

-El minimalisme i l’art conceptual van envair les manifestacions musicals. 

Aquests dos pols tan distants van donar resultats molt interessants d’escoltar i descobrir, encara que només s’escoltin una vegada, és a dir van desembocar en un fet molt usual i proper, com és l’expressivitat humana.

Els minimalistes van fer un descobriment clau, el trencament amb la regularitat rítmica de la música clàssica. També això va fer aflorar una gran quantitat de joves que, gràcies a la guitarra elèctrica i sense tenir una formació musical de base, es van llençar a descobrir, crear i compondre tot un allau musical que ha arribat fins avui dia.

Per tant, en Josep M. ens va deixar clar i ben comprovat:

     -els lligams de grups com els Beatles, Rolling Stones, Pink Floyd, etc., amb tots els son musicals creats pels corrents minimalistes i similars durant la primera meitat del s. XX., i

     -les bases del blues des d’aquestes simples manifestacions afroamericanes dels camps de cotó, que van desembocar en el rock, el pop i d’altres estils actuals. 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i cartell de Montserrat Lluch.

Àngel Casals Martínez ha parlat sobre LES MONARQUIES EUROPEES ACTUALS, EN EL CONTEXT HISTÒRIC. Dimarts dia 10 de maig.

La monarquia que, com el seu nom indica ens diu el conferenciant, és el govern d’un de sol. Una forma de govern que ha predominat a Europa. També, el sistema de govern més habitual al llarg de la història, però no l’únic.

En l’època dels grecs es van plantejar altres formes: govern aristocràtic i democràcia. A Europa, fins al segle XVII no es va començar a parlar de democràcia. Hi hagué alguna república en territoris petits com Venècia i Gènova, però, no eren sistemes democràtics.

La monarquia ha estat el sistema de govern predominant a Europa fins al 1918. Així i tot, en aquest període de temps, les monarquies no sempre han estat iguals. Tenim diversos tipus de monarquies: postromanes (francs, visigots), feudals (edat mitjana), absolutes i parlamentàries (època moderna) i constitucionals. La primera constitució europea fou la polonesa abans que la francesa (1791). El 1812 tingué lloc la Constitució de Cadis. Però, serà a partir de les Revolucions Liberals (1830...), que es generalitzarà el sistema constitucional a Europa.

Les monarquies tenen unes bases ideològiques. En els segles XIV-XV el rei regna per la gràcia divina. En els segles XVII i XVIII a Europa es generalitza la idea que la monarquia és un pacte polític pel qual la societat renuncia a una part de la seva llibertat a canvi de seguretat. L’estat com a garantia de seguretat.

També, una base dinàstica, per definició internacional. Regula la successió i evita que hi hagi un buit. A partir dels segles XVIII- XIX apareix la idea de nació-estat. Es buscarà el vincle amb el país que governen; però, la major part no són originaris del país. També es buscarà la legitimació pel control de les colònies. La defensa de l’imperialisme europeu. A més, com a valor exemplar per la resta de la societat.

L’evolució al llarg del segle XX. A principis de segle la monarquia continuava sent la forma preferida de govern pels europeus. El 1914 només hi havia tres repúbliques a Europa (França, Suïssa i Portugal). Els països independitzats el segle XIX i a començaments del XX (Sèrbia, Bulgària, Romania, Montenegro, Albània, Noruega) van triar monarquies com a forma de govern. La monarquia en el seu procés d’adaptació va anar assumint valors burgesos i els integrava en els seus entorns. Van esdevenir símbols de l’estat-nació, excepte els imperis plurinacionals: Otomà, Rússia, Àustria-Hongria. Entre les diverses cases governants hi havia relacions personals fluides i familiars. Es pensava, llavors, que aquesta situació evitaria una primera Guerra Mundial i es mantindrien les monarquies, però, no va ser així. Abans de la I Guerra Mundial l'única monarquia abolida fou la Portuguesa (1910). 

Després de la guerra, la monarquia cau en els imperis i Montenegro. Alemanya es convertirà en República Federal. Entre la I Guerra Mundial i la II, es va abolir la monarquia espanyola. A conseqüència de la II Guerra Mundial desapareixen les monarquies de Iugoslàvia, Albània, Itàlia, Bulgària, Romania i més endavant, la grega. L’única restauració de la monarquia que s’ha fet a Europa en tot el segle XX, és el cas d’Espanya.

Existeixen tòpics erronis sobre les monarquies. Entre aquests tòpics tenim, l'antiguitat de les monarquies, la continuïtat nacional i el manteniment de les tradicions. La monarquia com a forma de govern s’allarga en el temps, però no les actuals monarquies. La continuïtat nacional és una idea que va sorgir en el segle XIX i correspon a un grup de famílies. També s’ha trencat el manteniment de les tradicions (divorcis, casament amb persones que no formen part de la família reial...).

Actualment, queden 27 monarquies en el món, d’aquestes 9 es troben a Europa. Tenen capacitat d’adaptació al món actual, incloses les monarquies àrabs. Les famílies reials, tant les que regnen com les que han quedat excloses, continuen, malgrat tot, mantenint una xarxa de sociabilitat i influència. Mantenen un cert nivell d’importància política. Una part important de les famílies reials que no governen han fundat ONG. Les monarquies que regnen també tenen fundacions, així, la Fundació Príncep de Girona.

Resum de Joan Gurt, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gash, cartell de Montserrat Lluch.

 

Lluís Caelles Garreta, periodista, reporter de TV3, ha parlat sobre l'ACTUALITAT A UCRAÏNA, dimarts dia 3 de maig.

Lluís Caelles, corresponsal de guerra, actualment cobrint la guerra d'Ucraïna, va compartir amb els assistents les seves vivències d’aquests dies tot desenvolupant la seva tasca de periodista.

Va començar fent una anàlisi del conflicte de Rússia i Ucraïna del perquè estan en guerra.

Va mostrar fotografies de les primeres reunions i cimeres que van tenir la Unió Soviètica i els EUA, abans de la reunificació d’Alemanya (després de la caiguda del mur de Berlín) els americans es van comprometre verbalment, a no estendre l’OTAN cap a l'est, acords que posteriorment no es van respectar.

Putin a hores d'ara se sent amenaçat d’aquests documents no escrits.

Caelles va anar relatant els diferents esdeveniments des del 2014, despertant el fantasma de la guerra freda, fent-nos notar que el rerefons d’aquesta crisi és la negativa d’acceptar l’acostament d’efectius balístics i militars de l’Otan dins la Unió Europea properes a les fronteres amb Rússia, Moscou la considera part de la seva identitat. 

A partir d’aquest any, va haver-hi un buit de poder que Putin va aprofitar per annexionar Crimea a Rússia, tot creant un problema a Donbass, una zona rica en acer i carbó. Putin s’ha trobat el poble d'Ucraïna preparant-se per la guerra des de fa 8 anys, amb moral i esperit de lluita superior a la dels russos, i amb el suport del seu president Zelenski, resistint els atacs de les tropes soviètiques que deixen destrucció i morts: i els supervivents resisteixen en condicions indignes.

L’operació militar que despleguen Rússia i Ucraïna marca una nova etapa en el conflicte amb aquests dos països, així com a les potències occidentals, creant una gran inflació, ja que són els principals exportadors de gas natural a Europa

La Unió Europea descriu la situació com un dels moments més obscurs des de la II Guerra Mundial. El conferenciant va seguir comentant anècdotes amb trobades amb diferents persones, de situacions molt tristes, pèrdues de cases, d’éssers estimats vivint en situacions precàries.

Molts països han començat a aplicar sancions, amb objectiu de paralitzar l'economia russa, com tancant l’espai aeri, però causa força inquietud en veure els esdeveniments, a causa que es desenvolupi una possibilitat d’atac químic o nuclear.

Va acabar agraint i mostrant una fotografia de tot el conjunt que formava part de l’expedició: (conductor, traductor, càmera, periodista), un treball d’equip que sense ells no hagués estat possible, són l’oxigen i ens cuiden.

Després de l’experiència veig i constato que: “QUALSEVOL COSA QUE TU PENSES QUE MAI POT PASSAR, PASSA”

Al final de la conferència es va encetar un col·loqui interessantíssim, amb un gran i llarg aplaudiment tot agraint-li la seva disposició en venir a les aules, perquè feia tot just dos dies que havia arribat d’Ucraïna.

GRÀCIES, LLUÍS!.  

Resum Mercè Barnils, fotografies Marta Peitivi i Mercè Gasch, i cartell d'Esteve Garrell.

Francesc Bailón Trueba ha parlat de CARAL-SUPE, LA PRIMERA CIVILITZACIÓ D'AMÈRICA, dimarts dia 26 d'abril.

Segons el conferenciant, Caral-Supe ha estat considerada la primera civilització d’Amèrica. Caral fou una ciutat sagrada desapareguda. Està situada a la vall de Supe, a 200 kilòmetres al nord de Lima. Una civilització que té més de 5000 anys d’antiguitat. Si bé hi hagué diverses civilitzacions precolombines (olmeques, maies, zapoteques...) la de Caral-Supe fou la més antiga. És considerada com cultura-mare. 

Es va formar a la zona del Perú, a uns 180 km al nord de Lima. No tingué contacte amb altres civilitzacions que influenciaren el seu origen. No fou una ciutat que va néixer per protegir-se dels conflictes amb altre pobles. El seu origen està relacionat amb el comerç. Fins llavors, els especialistes pensaven que els conflictes entre pobles donaven lloc a assentaments estables i protegits. Ara es demostra que l’origen de la civilització no té lloc en la guerra sinó en el comerç. La cultura Caral es va desenvolupar entre 3000 i 1800 aC, contemporània o més antiga que altres civilitzacions com la d’Egipte, Sumèria, Índia, Xina...

Diversos arqueòlegs i antropòlegs han contribuït en el seu descobriment. L’artífex ha estat Ruth Shady i Caral- Supe ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO el 2009.

Aquesta ciutat tenia una organització teocràtica i jeràrquica: era una ciutat sagrada dividida en classes socials. Es calcula que va tenir entre 1000 i 3000 habitants i, segons els descobriments, sembla que hi hagué igualtat de gènere.

S’han trobat grans edificacions piramidals on es vivia a dalt. No eren tombes funeràries. Així, al centre de la ciutat una gran piràmide on residia el sacerdot-governador, també una altra piràmide on tenien lloc els rituals dedicats als déus, o edifici piramidal de la ciutat sagrada. També conjunts residencials i un amfiteatre on s’hi feien actuacions teatrals i musicals.

La base del seu comerç era el cotó. Van aconseguir obtenir fins a quatre tipus de cotó de colors. Amb relacions comercials amb altres pobles segons les restes que s’han descobert. Crearen una vall fèrtil en un desert, irrigada per les aigües que feien venir de les muntanyes. Van crear uns sistemes d’irrigació, les amunas, o com captar aigua de la pluja que s’escorre des de les altures a través de séquies per dur-les a les zones específiques.

Pel que fa als coneixements científics, destaquen les schicres, els quipus, els fogons dels altars de foc, coneixements d’astronomia, instruments musicals de vent (flautes), calendari, medicina basada en plantes... Orientaven els seus edificis als equinoccis i solsticis. Des d’aquest lloc, observaven i analitzaven el pas dels astres; de Caral-Supe surt un seguit d’alineacions de pedres cap a l’horitzó. Les línies són marcadors per registrar el moviment del Sol o els astres. Les schires, eren com unes bosses fetes amb fibres vegetals i plenes de blocs de pedres per donar estabilitat a les estructures en cas de terratrèmols. Aquest model s’aplica actualment al Japó. Els quipus eren uns estris per dur el registre i comptabilitat fets amb cordons de cotó; també, però, podien haver estat usats com a forma d’escriptura. Els altars de foc, tenien un sistema de ventilació subterrani que insuflava aire que mantenia i accelerava el foc i la velocitat en determinats punts (un fenomen físic que avui es coneix com l’efecte Venturi). Per al transport fluvial i marítim tenien unes embarcacions (caballitos de totora) fetes de tiges i fulles de totora. No coneixien la ceràmica ni la roda.

Estretament relacionada amb la ciutat de Caral-Supe, es troba Aspero, situada al litoral. En aquesta ciutat s’han descobert restes humans sacrificats (dos nens i un nou nat). Tots amb malformacions i en sepultures dignes, no eren sacrificis humans. Més recentment (2016) una dona que pertanyia a l’elit local molt ben guarnida: s’observa una igualtat de gènere: no hi havia diferències entre homes i dones.

Aquesta civilització va acabar desapareixent a causa d’un canvi climàtic devastador (sequera). La civilització Caral va abandonar els seus temples fa 3800 anys per escapar de l’escassetat d’aliments que els estava matant de fam, segons les investigacions. Els seus habitants van deixar la vall del riu Supe i van migrar a llocs veïns, més a prop del mar. Aquí van construir nous temples, en els quals van deixar testimoni de la gran sequera que van patir.    El 1997 l’arqueòloga peruana Ruth Shady anuncià el descobriment de Caral-Supe. La cultura preceràmica més antiga d’Amèrica.

Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografies Mercè Gasch i Esteve Garrell, 

i cartell Montserrat Lluch.

Joan Felip, Sebastià Asturgó, Joel Segarra i Joan Riera han parlat sobre PLANTES AROMÀTIQUES i MEDICINALS. Dimarts 19 d'abril.

La conferència d’avui ha estat compartida per quatre ponents, tots ells estudiosos i amants de la natura, amb una amistat que va començar quan anaven junts a l’Escola Pia amb 10 i 12 anys. Ara s’anomenen la “Colla de la Ratafia” i a aquesta beguda li dediquen els seus coneixements. En Jaume Segarra, també de la Colla, els farà de moderador.

Comença en Joan Felip, Enginyer Agrònom, que ens introdueix a les plantes aromàtiques i medicinals al llarg de la història. L’inici fa 500.000 anys amb les primeres petjades de l'home a la terra. No tenim referències, però sí indicis que van començar a fer utensilis casolans amb els ossos dels animals, posteriorment va aparèixer el coure, l'estany i el ferro. No és fins als egipcis que trobem els primers escrits, en el seu famós papir de 20 mestres de longitud, sobre cirurgia, medecina i plantes curatives. Amb la decadència de l'imperi egipci, els grecs van seguir investigant amb Hipòcrates i Dioscòrides, aquest últim es va allistar a l’exèrcit de Neró, podent viatjar per tot l’Imperi Romà, recollint més de 600 plantes de les quals va estudiar els seus principis, virtuts i aplicacions.

     Posteriorment, els àrabs van interessar-se també per les plantes i ja en època de les croades s’obren noves vies de comunicació i la construcció de Monestirs i Convents, on es van transcriure molts coneixements sobre plantes, començant a conrear-les en els seus propis horts.

     Ja a l´edat mitjana es va concebre el món de les plantes com a negoci, sorgint els apotecaris, els gremis i l'especialització. Els Centres Religiosos en són pioners, s’especialitzen en la destil·lació alcohòlica, produint diversos licors.

      A finals el s. XVIII, apareix la química que ajuda en els processos de sintetitzar les plantes per extreure els seus principis actius.

Segueix la conferència en Joel Segarra, biòleg, Investigador i Predoctorat en ecofisiologia vegetal per la UB, que ens parla de paisatges, plantes i gent. Ens explica les diferents tipografies de Catalunya en funció del clima i la ubicació geogràfica. De com hem de recuperar els coneixements que s’han perdut, i per això ens detalla com es reprodueixen les plantes. El metabolisme primari a través de la fotosíntesi i el secundari, amb la pol·linització. S’ha de recuperar la saviesa popular.

En Joan Riera, jubilat i entès en plantes aromàtiques i remeieres, ens introdueix en les aplicacions d'unes quantes plantes collides per ell mateix al matí al bosc. Entre elles, l'hipèric, el llanten, la sàlvia, la Maria Lluïsa, malva-rosa, farigola, malva, àloe, arç blanc, noguera, artemisa, espígol, melissa i ruda.

Ja per acabar, en Sebastià Asturgó, pagès, ramader, carnisser i cultivador de plantes aromàtiques i medicinals ens explica la història de la ratafia i com es fa. El seu nom ve d'una reunió de bisbes que despès d'un bon àpat i de veure un preparat d'herbes, van signar els documents “....ratafiat” (= queda signat). La base de la ratafia és la nou verda i maceració d’anisat. Es fan servir fins a 60 plantes seques. Es recullen a la primavera i es deixen assecar a sol i serena durant 40 dies, i llavors s´elabora amb almívar fent infusió de les mateixes plantes.

Acabem amb una excel·lent degustació de Ratafia. I quedant que més endavant es faran uns tallers de ratafia i visita guiada a la plantació que tenen a “Can Cuyàs”. Ja s'informarà oportunament. 

Resum d'Àngels Caba, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, 

i cartell de Montserrat Lluch

Jaume Aulet Amela ha parlat sobre JOAN CAPRI, EL REI DEL MONÒLEG I UN DELS MITES DE LA CULTURA POLULAR, dimarts 5 d'abril.

Joan Capri és una de les grans figures de la cultura popular catalana. Pràcticament, tothom -si té una certa edat, si més no- recorda els seus famosos monòlegs, sobretot els dels anys 60, o les seves aparicions a la televisió, ja una mica més endavant. La conferència ha estat una aproximació a la figura de l’actor, fent un repàs a la seva vida, però sobretot mirant de descobrir per què els seus monòlegs van ser, i són encara, tan populars: quins recursos fa servir, a quin públic s’adreça...

I ha estat un record molt viu i directe d’en Capri gràcies a la fantàstica interpretació d’en Jaume Aulet.

El conferenciant ha analitzat els tres elements claus de l'èxit de Joan Capri.

1.- Les seves virtuts com a actor. Ja destacava a l’escola. Després de treballar en diferents oficis, el 1955 es va estrenar com a actor secundari. L'any 1957-1958 ja era l’actor principal de la companyia al Romea i l'any 1959 era la figura del Romea.

2.- El context teatral del moment. En aquells moments, Capri era mal vist per la crítica intel·lectual seriosa. Deien, que les seves actuacions eren sols humorístics sense referències polítiques, tot i que hi ha moments en els seus monòlegs, de fort rerefons polític. És en aquest context on Capri va triomfar; el públic s’identificava amb Ell , perquè tenia les mateixes preocupacions i feia servir un llenguatge similar al seu, amb castellanismes de l’època.

3.- Característiques intrínseques dels monòlegs. No tots els monòlegs tenen el mateix format. En Capri treballava amb diferents guionistes, Joan Vilacases, Valentí Castanys, Antoni Muntanyola, Josep M. Espinàs, Josep M. de Segarra, cada un amb el seu segell personal.

I ara quedem-nos en una citació de Joan Capri:  "Soc una persona que, he fet feliç a molta gent durant 40 o 50 anys."

Resum de Martí Majoral, fotografies d'Esteve  Garrell i Mercè Gasch, 

i cartell de Montserrat Lluch