5 de maig 2017

M. Àngels Bonet va parlar de LES HERBES REMEIERES DEL MONTSENY. Dimarts 9 de maig.

La conferència s’emmarca en un context adequat ja que el mes de maig és quan les plantes remeieres estan en el seu punt òptim de propietats i, a prop de la festa de Sant Ponç, vam considerar un moment oportú per a convidar la Dra. Bonet, especialista en etnobotànica, que exposa el valuós patrimoni de coneixements sobre les plantes i els seus usos, fruit de la investigació de fonts directes en tres àmbits diferents: la Vall del Tenes, El massís del Montseny i Gallecs. Exposa la metodologia emprada durant la investigació: recollir la veu i l’expertesa de persones grans, la gran majoria dones, que han custodiat la tradició transmesa per via oral d’una generació a l’altra. Recorda la tradició de les trementinarires. La ponència es fonamenta en informar dels coneixements de les plantes, així com les formes de tractar-les i l’aplicació per guarir tant a persones com al bestiar.
Els aspectes notoris per a conèixer aquesta disciplina i aprofundir en el seu estudi que uneix les plantes, els remeis i la cultura popular són, en primer lloc, la catalogació dels usos tradicionals de les plantes, en segon la recopilació dels noms populars. Tenint en compte a Linné, pare de la classificació botànica al segle XVIII, va donar nom llatí a totes les plantes. L’etnobotànica catalana té dos referents fonamentals: Pius Font i Quer i Francesc Masclans que fixen la denominació de les plantes als Països Catalans.
Al Montseny hi ha tres tipus de vegetació; mediterrània, eurosiberiana, boreoalpina, hi destaca l’herba de St. Segimon en cims de les roques, endèmica i, actualment, protegida. S’ha fet esment de plantes medicinals com el saüc, la farigola, l'olivera, la malva, el plantago, camamilla, herba travalera perquè baixa el sucre. També l’ús alimentari com la farigola, la maria lluïsa, la sajolida, la salsa de pastor molt digestiva i anti-ulceres. Cal considerar la presència de plantes tòxiques com la ginesta.
Un altre aspecte és la decoració floral per a les catifes del Corpus i l’aprofitament de les perxes dels castanyers per als embalatges per a la indústria conservera. La ponent ha conclòs la conferència aprofundint en la lingüística. Al Montseny ha recopilat 584 plantes citades pels informants i 1027 noms populars. Un toc de bellesa final és un poema dedicat a les flors amb la projecció de les imatges. Així doncs, sense oblidar l’esperit científic de la conferència, no s’ha obviat l’aportació de bellesa del paisatge. Resum de Rosa Serra-Carme Esplugas i fotografia de Mercè Gasch

28 d’abr. 2017

Albert Beorlegui va parlar d'UN VIATGE A PARÍS A TRAVÉS DEL CINEMA. Dimarts 2 de maig.


París és per a nosaltres la ciutat encantadora, turística, romàntica, bohèmia... on són possibles tots els somnis, totes les fantasies i aventures. Avui hem viatjat a París gaudint de totes les emocions que el cinema ens pot oferir. Les millors pel·lícules, els millors actors i actrius, els millors guions. Hem passejat pel Bois Boulogne en companyia de Maurice Chevalier qui en uns minuts ha donat a conèixer els més destacats personatges de la vida social adinerada, junt amb Louis Jourdan i Leslie Caron en "Gigí" o l'educació d'una adolescent com a cortesana de luxe.
Amb Jean Paul Belmondo "El final de l'escapada", una aventura pels Camps Elisis. També hem passejat per Montmartre, el barri dels artistes, les reunions de pintors, músics, escriptors i poetes, passant fred i gana amb l'anhel de aconseguir fama i fortuna junt amb Audrey Hepburn. La plaça de Notre Dame en les quatre versions cinematogràfiques de la novel·la de Víctor Hugo, "El geperut de Notre Dame de París". El Museu de Louvre amb Tom Hanks, protagonista de la tant qüestionada novel·la "El Còdex Da Vinci". També hem fet un "tast" de l'escollida cuina francesa amb la divertida pel·lícula de dibuixos animats de Disney "Ratatouille" o sigui "Samfaina" filmada entre fogons i cassoles.
I per acabar la tant coneguda "Un americà a París" per Gene Kelly i una persecució increïble a les escales de la torre Eiffel realitzada pel James Bond 007 de torn.
És poc coneguda l'anècdota de l'oferiment del Sr. Eiffel de muntar la torre a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que no va interessar als organitzadors, seguidament la va oferir a París per a l'Exposició de l’any següent 1889 i que va ser acceptada. Acabada l'exposició s’havia de treure, però ha passat més d'un segle i no pensen ni els parisencs, ni els turistes, ni els governants en desmuntar l'emblema més important de la ciutat. 

22 d’abr. 2017

Maria Bonafont va parlar de MERCÈ RODOREDA: ENTRE L'AMOR I LA VIDA. Dimarts 25 d'abril.

La descripció de la figura de Mercè Rodoreda, espiritualment com a dona, estableix el paral·lelisme amb les dones de la seva generació. Fins la seva aparició les dones havien de signar amb pseudònim masculí si pretenien publicar, Rodoreda planta cara, trenca motlles i no utilitza pseudònim. L’oradora la defineix combativa pels seus ideals, feminista de conviccions sòlides, vida convulsa a nivell afectiu per les relacions personals, la guerra civil amb un exili duríssim i la segona guerra mundial.
El panorama cultural durant la seva infantesa i primera joventut era desolador, l’obra endegada per la Mancomunitat queda malmesa per la dictadura de Primo de Rivera. En el clos familiar l’avi matern la marca especialment, amic de mossèn Cinto Verdaguer, home lliberal amb inquietuds literàries que disposa d’una petita biblioteca on M. Rodoreda llegeix i complementa la minsa educació escolar de l’època, amorosament l’avi l’anomena “la meva princesa del Putxet” en un jardí envoltada d’hortènsies. Aquest jardí és un referent en tota l’obra, sempre hi surten flors, sobretot les glicines. Es casa amb l’oncle “americano” acabat de tornar de les amèriques, tenen un fill amb minsa salut mental. La personalitat de l’avi contrasta amb la d’un espòs conservador i garrepa cosa que l’obliga a refugiar-se moltes hores al colomar de casa dels pares on escriu. Amb l’esdeveniment de la 2ª República s’inscriu al liceu Dalmau per millorar la seva formació, publica la 1ª novel·la Sóc una dona honrada?, fa periodisme a la revista Clarisme, entra al Club dels Novel·listes, escriu el conte El noiet i la casona (dedicat al seu fill ). Es separa del marit i enceta una relació amb Andreu Nin, que un cop assassinat l’inspira a escriure Aloma i guanya el premi Crexells. Durant la guerra col·labora activament amb la Generalitat fins al final, camí de l’exili amb un bibliobús fins a Girona i tren via Tolosa de Llanguedoc fins a Roissy-en-Brie, on és retroba amb Murià, Bartra, J. Oliver i Armand Obiols (orgull amor i mal caràcter) que influirà definitivament fins al final de la seva vida de manera tempestuosa. Fugint de l’ocupació nazi a Bordeus detenen Obiols i ella li fa costat, es posa a cosir per a les galeries Lafayette. Contrau una paràlisi a la mà dreta que l’impedeix d’escriure. Acaba la guerra i torna amb Obiols a París. Hi ha constància epistolar amb Carné, comença a fer poesia, la majoria sonets.
Mercè esdevé una intel·lectual integral, escriu poesia, novel·la, teatre, assaig, periodisme, contes i també pinta. La seva prosa és poètica, tocant de peus a terra, narra fets de la vida real i quotidiana, novel·les sempre vivencials, de fets viscuts en primera persona o per altres.
Poesia secreta, Agonia de Llum. Presenta obra i guanya la flor natural consecutivament als Jocs Florals a Londres, París i Montevideo on fou nomenada Mestre en Gai Saber. S’instal·len a Ginebra, Obiols traductor a l’Onu i l’economia esdevé sanejada, ja pot escriure i molt. Comença a publicar La plaça del diamant, guanya els premis S. Jordi, Ramon Llull i Serra d’Or, publica El carrer de les camèlies, Mirall trencat, Obiols instal·lat a Viena trenquen la relació i Rodoreda s’instal·la a Romanyà de la Selva on escriu Quanta quanta Guerra, més premis el Ciutat de Barcelona, Lletres Catalanes i el Pregó de la Mercè. Els hereus de la seva obra foren l’Institut d’Estudis Catalans.
Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Aurora Masat Grau

17 d’abr. 2017

Xavier Piñol va parlar del JOVENT A LA SARDANA... QUINA GRAN PREOCUPACIÓ. Dimarts 18 d'abril.


El Ponent ha començat amb unes reflexions positives sobre la sardana i la cobla, contraries al pessimisme que, sovint, envolta aquest àmbit. Ha marcat uns objectius a l'entorn de la sardana com: espai de reflexió compartida, donar una visió positiva, donar eines per entendre-la, espai de creació de coneixement. Ha plantejat didàcticament cinc situacions o reflexions que han permès presentar les seves corresponents reflexions.
Situació 1 es comenta que el públic sardanista és majoritàriament gran. Sí, és cert. El públic que va a discoteques és jove i no representa un problema, cal adaptar-se a cada situació. Aquesta frase és una oportunitat no una debilitat. És cert que la sardana atrau al públic gran i, sabent que la societat catalana és majoritàriament d'edat gran, altres àmbits aquest fet l'entendrien com a una oportunitat.
Situació 2 el públic ha disminuït. És cert? Cal contextualitzar i plantejar les possibles dimensions: patriòtica, associativa, social, personal, cultural, esportiva i d'oci. Actualment n'hi ha moltes opcions per ocupar el temps lliure i l'assistència baixa en general. Si tots tenim el mateix problema, la possible solució és compartir experiències i unir esforços. La transversalitat és la clau del futur.
Situació 3 l'activitat sardanista és molta o poca? La confederació sardanista de Catalunya té recollides totes les dades i podem saber que hi ha 3000 actuacions a l'any, aplecs, ballades de diumenges, 200 hores de programació de radio i l'espai Internet de TV3. Catalunya té 60 cobles. Potser tenim un problema de comunicació.
Situació 4 La sardana és avorrida. La paraula "avorrida" i el seu repetitiu mal ús àmplia la visió negativa vers la Sardana. Hauríem canviar el nostre vocabulari o bé incloure frases com : actualment s'està treballantÉs cert? Actualment s'està treballant per normalitzar la sardana en els nostres dies. La continuïtat l'hem d'entendre com una tasca compartida entre músics, cobles i sardanistes. Els joves no són l'única eina de continuïtat. Tothom és una possible eina de continuïtat perquè l'hem d'entendre com una tasca compartida. Albert Einstein va dir que “Un problema no es pot arreglar des del mateix patró que s'ha creat” No busquem doncs en el jovent la solució del problema (la falta de jovent)
Situació 5 Aquest any 10.000 nens aprenen a ballar sardanes, Per acabar ha comentat alguns programes que s'estan implantant com; sardalleida.cat o sardatic. Hi ha una bona i indiscutible tasca d'ensenyament de la Sardana a l'Escola. Aquesta no es veu a la plaça. Només cal buscar un "pont - eina" que apropi a l'alumnat (que se li ha mostrat una visió positiva de la sardana) a la plaça i a l'activitat sardanista del poble. Un cop trobada aquesta eina, ja ho tindrem fetResum Fina Pou Fotos Mercè Gasch

1 d’abr. 2017

Pere Poy va parlar sobre LA TRADICIÓ DE CELEBRAR LA SETMANA SANTA: HISTÒRIA, SIMBOLOGIA I TEOLOGIA. Dimarts 4 d'abril.


El tema encaixa plenament en el calendari. Estem a les portes de la Setmana Santa i, d’una manera o altra, incideix en la nostra planificació i agenda familiar. El conferenciant presenta una anàlisi detallada i documentada de la procedència i estructura d’aquests dies, es va formar des dels inicis del cristianisme, posant com a títol: Del judaisme al cristianisme. Orígens? Què? Quin sentit? Quina és la base bíblica de la Setmana Santa? Exposa que s’ha fet una aproximació als textos bíblics, tant de l’Antic Testament com del Nou i es pot fer des de diferents vessants: Fenomenologia, Psicologia, Sociologia, Filosofia, Teologia, Literatura o Filologia. 
Segons l’enfocament s’aprecien visions diferents. Des de la Fenomenologia, el text atorga sentit als elements religiosos; des de la Psicologia, proposa vivència sana de Déu; des de la Sociologia, es reflecteix la vida de les comunitats cristianes. De manera que de les diverses interpretacions en sortirà el format construït. La Filologia és la forma més important perquè remarca el que ha dit exactament un autor i què volia dir. 
Amb tot, es dóna una pluralitat, com es comprova en els quatre evangelistes que interpreten de forma diversa alguns fets concrets perquè narren els moments de la Setmana Santa: 1) Jesús jutjat, torturat, condemnat i executat. 2) Passió, mort i resurrecció. 3) Pasqua de Jesús. Marc és l’evangelista que més detalla els set dies, mentre que la resta, redueixen a tres. 
Pasqua, en el seu origen a Israel, era “festa d’acció de gràcies al que la terra ens dóna”. Després, a partir de l’alliberament d’Egipte, fou “festa del pas de l’esclavatge a la llibertat”. Amb Jesús, esdevé a “festa del pas de la mort a la resurrecció”. 
Molts aspectes del Nou Testament tenen una “relació especular”, com de mirall, amb qüestions de l’Antic Testament. El conferenciant va establir alguns exemples: els set dies de la Setmana Santa amb els set dies de la Creació. La creació de l’home amb les curacions de Jesús. El diàleg d’Adam i Eva amb el diàleg de Jesús i Magdalena. La torre de Babel i la multiplicitat de llengües amb Pentecosta. Els manaments, amb les Benaurances. Els 40 anys al desert del poble d’Israel, amb els 40 dies de Jesús al desert. Resum: German Cequier. Fotografia Casals

24 de març 2017

Dolors Sitjes va parlar de la HISTÒRIA DE L'HOSPITAL DE GRANOLLERS i la seva PRESÈNCIA VEDRUNA. Dimarts 28 de març.

Des de quan hi ha hospital a Granollers? Probablement des d’abans de 1328. Però és gràcies a Bertran de Seva que es bastí una nau gòtica com a lloc d’acolliment i aixopluc de pobres de solemnitat, coneguda com l’antic Hospital de Sant Domènec. L’any 1521 s’inicia una nova etapa a càrrec del municipi. Granollers creix i l’hospital es fa petit.
Al segle XIX, amb la desamortització dels béns eclesiàstics, s’acorda el canvi d’ubicació. L’Ajuntament se’n fa càrrec i el 1844 obre les portes al convent del Caputxins. Amb la nova legislació estatal sobre sanitat ha de passar a mans del govern civil però l’Ajuntament no es vol despendre de l’hospital de la vila i defensa atendre les dificultats especialment ampliar el personal. D’aquí ve que s’acordi el tracte amb Paula Despuig, superiora de les Germanes de la Caritat Vedruna, per tal que a partir de 1855 portaran l’administració, la feina sanitària i la domèstica. Aquí també tindrà lloc l’embrió per a una escola de nenes.
Però el nou traçat ferroviari, que permet créixer la vila, passa pels terrenys del convent: s’haurà d’enderrocar com tamé el cementiri. Abans, però, la població es mobilitza: Francesc Ribas i Eulàlia Barangé cedeixen uns terrenys per al nou edifici, inaugurat el 1923. Es venen dos retaules gòtics de la Parròquia Sant Esteve i amb donacions particulars fan possible els tres pavellons de l’arquitecte Josep M. Miró i Guivernau. La guerra civil en modifica el funcionament i augmenta el nombre d’atencions. La postguerra és una ombra que plana sobre l’alimentació: es cultiven horts i bestiar a càrrec del treball voluntari de persones de l’Asil.
El moviment demogràfic de meitat segle XX desborda de feina i cal l’adaptació a noves necessitats. A partir de 1966 es contracta un gerent i es produeix una jerarquització en els serveis, com també la construcció d’edificis nous. Més endavant, el 1976, l’escola d’infermeria, i el 1984, el Centre Geriàtric Adolf Muntañà. Ja posteriorment, la Universitat Internacional de Catalunya, el 2011.
És a dir que es va fer front a les necessitats socials, demogràfiques i tecnològiques; a vegades impulsades per individualitats i, altres, per la confiança i l’essència d’un poble que manté viu el sentit d’una de les institucions que són l’eix vertebrador de la ciutat. Uns vegades els canvis han vingut de fora i, d’altres, s’han generat per oferir més qualitat i més bon servei. Per les dificultats econòmiques que s’han mantingut a través dels anys, la generositat i l’altruisme i col·laboració dels granollerins i la implicació ciutadana obté un valor molt preuat. Són en total 689 anys documentats d’equipament sanitari.
La ponent presenta els eixos que defineixen el Centre: El patronat per la responsabilitat i la implicació; la Congregació Vedruna per la fidelitat de romandre i conrear el valor de la humanització dintre de la institució i ser facilitadores del canvi; el sentit de pertinença del personal laboral del centre és un tercer eix. Es clou l’acte amb una referència sobre el valor del coneixement de la pròpia història: si no es coneix no se sap res, “és una fulla que no sap que és part d’un arbre”, Michael Clinton. Resum, Rosa Serra i Sala, fotografia Aurora Masat.

19 de març 2017

Vicenç Lozano va parlar sobre CUBA, UN IMMENS PAÍS PETIT. Dimarts 21 de març.

El conferenciant ha fet una exposició dels esdeveniments de Cuba des del President Batista 1940/52 fins a l'actualitat. En la dictadura de Batista l’illa va estar dominada per la corrupció, relacionant-se amb la màfia Nord-americana. (Joc, droga, prostitució), tot provocant i patint la població grans diferències socials, "rics i pobres": no hi havia classe mitjana i això va ser el caldo de cultiu per a originar la REVOLUCIÓ
El comandante Fidel Castro juntament amb Ernesto Che Guevera i Camilo Cienfuegos, amb altres guerrillers existents a l’illa derroten la dictadura de Batista. La guerrilla va durar des del 53 fins el 59. Amb Castro comença una nova etapa d’un gran control policial i social, ocasionant un gran nombre d'exiliats de tots els àmbits culturals i polítics que s’estableixen a Miami. (Jose Martí, poeta; Alicia Alonso dansa, grans esportistes... Del món musical Antonio Machin, Celia Cruz, Gloria Estefan, OlgaGuillot). 
Es van produir fugides, els BALSEROS, entre els anys 1990, v37.000 i 2013/14 3.722, a causa de la gran inseguretat. El seu enginy construint balses era espectacular, per construir i reformar amb pocs mitjans. Van morir molts en l'intent en el mar de Florida.
Aquests grans canvis amb la gran reforma agrària van afectar els interessos dels Estats Units. El president Eisenhower va fer un intent d'enderrocar el regim amb la invasió de la Bahia de Cochinos el 1961. 
Els cartells amb eslògans de la revolució van estar presents a tota l’illa i encara en son protagonistes. ‘PATRIA O MUERTE’, ‘ANTE LA AMENAZA I LA AGRESION CUBA RESPONDE’. Els grans amics de la revolució han estat la URSS i, en la actualitat, Venezuela.
Fidel, fill de gallec, gran estratega, estudia als Jesuïtes, advocat, catòlic, això ha comportat un cert respecte a les institucions religioses. En tots aquests anys ha gaudit de grans privilegis, acumulant una gran fortuna: (1.000 milions de dòlars, mina d'or, paradisos fiscals, hospital particular, 20 cases, illa de Cayo Piedra, helicòpter personal, platges privades, búnquer de seguretat, estació d'energia amb generador).
Malgrat l'embargament n’hi ha dades positives: alfabetització 100%, cultura molt activa, gran influència amb els indígenes, sistema sanitari deficient però avançat. La visita del Papa Joan Pau II (Gener 98) va iniciar una petita obertura.
En l'actualitat hi ha un 40% de cases en runa, no n’hi ha material de construcció i, per tant, es restaura tot. Salari mínim 20€ mensuals i amb la cartilla de racionament, és difícil viure.
El turisme és una gran font d'ingressos, sobre tot el turisme de prostitució (jineteras) El seu clima, el caràcter obert de la gent, la música (rumba, cha.cha.cha, salsa) paisatges amb platges precioses i el rom, malgrat la infrastructural deficient, fa que sigui una opció vàlida per gaudir de l’illa i conèixer-la. Actualment els grans promotors estant invertint en hotels perquè veuen un gran futur amb possibilitats econòmiques. També comencen petits negocis privats.
El 2008 Fidel es retira de la política i el substitueix el seu gerna Raul, amb un perfil diferent, un home afable, amb humor, pragmàtic, però sota el control del seu germà. No obstant això FIDEL CASTRO, ha estat molt important en la política internacional.
En 2015 el president Obama aconsegueix una aproximació de relacions. L’illa està a 144 km. dels E.U. i els interessos comuns els poden beneficiar.
En la actualitat el papa Francesc ha demostrat un gran iterés per l’illa i, en tenir una gran influencia mundial, pot beneficiar futurs canvis a l’illa.
El futur però està vinculat a l’actual president dels Estats Units Donald Trump. Es tem una regressió al revisar acords del president Obama. Va acabar la conferència amb un brindis recordant a Ernest Heminguaiw des del FLORIDITA bevent un Daiquiri (rom blanc amb suc de llima) i dient: CUBA, UN PAIS PETIT PERÒ IMMENS. Resum Mercè Barnils, fotografia Aurora Masat.

17 de març 2017

Joan Vinyes va recordar els 150 ANYS DEL NAIXEMENT D'ENRIC GRANADOS. Dimarts 14 de març.

Neix a Lleida el 27 de Juliol del 1867, va morir al Gener 1916. Ell i la seva esposa varen viatjar a Nova York per l'estrena de Goyescas, "suite" per a piano inspirada en les escenes dels tapissos de Goya i convertida posteriorment en una òpera estrenada en el teatre Metropolitan de Nova York. Va fer un concert per el President de EEUU, Wilson. Granados va gaudir del moment culminant de la seva carrera. Estava apunt de complir 50 anys. La seva vida va ser com una novel·la i la seva mort una conclusió dramàtica: en la seva tornada a Barcelona, el vaixell va ser torpedejat per un submarí alemany i ell i la seva muller varen morir entre el pànic d'abandonar el buc. 
De  nen la família es va traslladar a Barcelona i comença a cantar a l'escolania de la Mare de Déu de la Mercè.  Aprèn Solfeig amb el mestre Junceda i piano a l'Escola de Música de Pere Tintoré, també amb Pujol, que havia rebut classes de Liszt en la seva estada a Marsella. Granados tenia amistat amb Albéniz, Ricardo Viñes, també de Lleida, Malats, Morera i Pau Casals. Als 15 anys acabada la carrera de piano, tenia dues sortides: de professor o de concertista en els cafès de Barcelona. Als 24 anys feia un duo amb un jove Pau Casals de 12 anys. Tocaven en el cafè del Liceu sense sou, només per les propines del públic força generoses.
D'aquí surt la dita: "músic pagat no fa bon só".
Viatge a París, la ciutat de les llums i de les arts, on es viu la vida bohèmia dels artistes, dels pintors impressionistes Monet, Toulouse-Lautrec, Degas, Pissarro, Cézanne, Picasso ... París és el somni dels artistes.
Granados es un romàntic i compon els Valses sentimentales a l'estil de Chopin amb els títols: Mis lloros i añoranzas eran cantos tristes, o Nos habíamos apasionado mutuamente, o No habia mas que tristeza donde faltaba ella. Valsos suaus i delicats interpretats genialment per Alicia Larocha.
Escriu també una òpera, Maria del Carmen estrenada a Madrid, València i Barcelona. Dóna concerts a Barcelona, Vic, probablement a Granollers...
En el torn de preguntes el conferenciant va tenir un testimoni improvisat: Josep Estapé que havia treballat de tramoista en el teatre de la Unió Lliberal va constatar que havia trobat en els racons del teatre uns fulletons anunciant un concert d'Enric Granados, lamentablement s'han perdut. Resum i fotografia Aurora Masat Grau.

4 de març 2017

Joan Campàs va parlar del GERNICA DE PICASSO. Dimarts 7 de març.

El 26 d'Abril del 1937 l'esquadra d'avions de la Legió Còndor bombardeja Guernica.
Sense cap motiu aparent, és una ciutat sense valor estratègic: el motiu? provar les noves bombes incendiaries i l'efecte devastador que ocasionen.
A París, Picasso rep l'encàrrec de la República de pintar un quadre per a l'Exposició Internacional de París. Ha pensat amb esbossos de braus i escenes taurines, però la noticia del bombardeig el commou. La seva protesta serà denunciada amb la millor arma que posseeix: l'expressió pictòrica. Segons la mitologia, Mart, el déu de la Guerra, ha obert les portes de la mort, la pesta, la fam. Picasso durant tres setmanes viu amb prou indignació per enllestir una de les obres mes controvertides de les seves creacions. Amb blanc, negre i gris ens presenta una escena esgarrifosa: els crits i desesperació de les dones, el desconsol de la mare amb el fillet mort a la falda, l'agonia del cavall, els incendis, els morts, l'esclat de les bombes... i el brau, indiferent a la tragèdia dels innocents. Picasso conjura la guerra i confia en el triomf republicà.
El seu quadre no ens pot deixar indiferents, però la seva denúncia es el fracàs de la convivència: les nacions no aconsegueixen la concòrdia i milers d'innocents demanen acolliment a aquesta indiferent Unió Europea que fomenta, amb la indústria de les armes, el negoci de la guerra.
 Resum i fotografia Aurora Masat.

26 de febr. 2017

Carlos Paytubí va parlar sobre UN MENÚ PER AL CERVELL. Dimarts 28 de febrer.

El doctor ha dividit la conferència en tres parts.
A la primera part ha donat unes idees generals sobre el cervell. Al llarg de l'evolució humana el cervell ha augmentat de pes des dels 400-500 gr. fins als 1500-1600 gr. de l'homo Sapiens. El cervell té unes funcions com el control de les emocions, de la memòria, de la intel·ligència i del llenguatge entre d'altres. És divideix en lòbuls i forma dos hemisferis, l'esquerre i el dret. L'hemisferi esquerre controla la lectura, el raonament, la llengua escrita, la capacitat pels números, la llengua parlada i el control de la part dreta. L'hemisferi dret té el control de la part esquerra, el sentit musical, les formes tridimensionals, l'art, la intuïció i la imaginació.
A la segona part ha presentat unes imatges sobre il·lusions òptiques interessants, també ha exposat una imatge d'un cervell normal i un altre d'un cervell afectar per Alzheimer.
A la tercera part ha parlat de les necessitats bàsiques per al cervell, i dels aliments favorables
Les necessitats bàsiques són 5: 1 Energia, el cervell absorbeix el 20% de tota l' energia de l'organisme. 2 Hidratació, la deshidratació ralentitza el pensament. 3 Àcids grassos, el 60% de la massa encefàlica està composta de greix. 4 Aminoàcids, necessaris per a la comunicació entre neurones. 5 Antioxidants, eviten el deteriorament neuronal.
També ha esmentat els factors negatius per al cervell:
a) Consum de sucres refinats. b) Derivats làctics amb massa greix (mantega). c) Carn vermella (limitada a 1 o 2 cops per setmana). d) Vísceres. e) Alcohol.
Aliments favorables;
Arròs i pa integral; contenen Àcid Fòlic i Vit. B6.Estimulen al cervell i mantenen el nivell de glucosa estable.
Aigua; es imprescindible. Molts mals de cap es donen per falta d' aigua.
Nous; faciliten la vascularització del cervell, ajuden a regular les emocions, tenen poder antioxidant per aportar vitamina E, Calç, Magnesi, Coure, Zenc, Seleni, flavonoides i fitosterols. També tenen contingut alt de vitamina B6 que afavoreix la síntesi de neurotransmissors, així com també vitamina B2 i B3 que actuen en el metabolisme cel·lular.
Fruites del Bosc; contenen flavonoides que ajuden a millorar la memòria, redueixen els radicals lliures què eviten l'oxidació cerebral.
Peix blau; salmó i tonyina, rics en omega 3. Els àcids grassos formen part de la membrana de les neurones i activen el seu funcionament.
Plàtan; conté vitamina B6, conté àcid fòlic, vitamina C, Calci, Potassi, Fòsfor. Favorable per la síntesi de neurotransmissors. Influeixen en la memòria i el bon humor.
Xocolata negra; potent antioxidant per prevenir l'envelliment. (amb moderació)
Té Verd; antioxidant aporta catequines, ajuden a lluitar contra la fatiga cerebral.
Bròquil i verdures verdes, riques en vitamina K proporcionen millor funció cognitiva. Anacards; rics en magnesi ajuden a relaxar el múscul llis de les arteries per aportar més oxigen al cervell. Oli d'oliva verge; font de greixos mono-insaturats, ric en polifenols i vitamina E.
Per acabar ens ha mostrat la piràmide neurosaludable i unes frases de Mare Teresa de Calcuta molt interessants per fer reflexionar. Resum Carme Esplugas, fotografia Aurora Masat.