24 de març 2017

Dolors Sitjes va parlar de la HISTÒRIA DE L'HOSPITAL DE GRANOLLERS i la seva PRESÈNCIA VEDRUNA. Dimarts 28 de març.

Des de quan hi ha hospital a Granollers? Probablement des d’abans de 1328. Però és gràcies a Bertran de Seva que es bastí una nau gòtica com a lloc d’acolliment i aixopluc de pobres de solemnitat, coneguda com l’antic Hospital de Sant Domènec. L’any 1521 s’inicia una nova etapa a càrrec del municipi. Granollers creix i l’hospital es fa petit.
Al segle XIX, amb la desamortització dels béns eclesiàstics, s’acorda el canvi d’ubicació. L’Ajuntament se’n fa càrrec i el 1844 obre les portes al convent del Caputxins. Amb la nova legislació estatal sobre sanitat ha de passar a mans del govern civil però l’Ajuntament no es vol despendre de l’hospital de la vila i defensa atendre les dificultats especialment ampliar el personal. D’aquí ve que s’acordi el tracte amb Paula Despuig, superiora de les Germanes de la Caritat Vedruna, per tal que a partir de 1855 portaran l’administració, la feina sanitària i la domèstica. Aquí també tindrà lloc l’embrió per a una escola de nenes.
Però el nou traçat ferroviari, que permet créixer la vila, passa pels terrenys del convent: s’haurà d’enderrocar com tamé el cementiri. Abans, però, la població es mobilitza: Francesc Ribas i Eulàlia Barangé cedeixen uns terrenys per al nou edifici, inaugurat el 1923. Es venen dos retaules gòtics de la Parròquia Sant Esteve i amb donacions particulars fan possible els tres pavellons de l’arquitecte Josep M. Miró i Guivernau. La guerra civil en modifica el funcionament i augmenta el nombre d’atencions. La postguerra és una ombra que plana sobre l’alimentació: es cultiven horts i bestiar a càrrec del treball voluntari de persones de l’Asil.
El moviment demogràfic de meitat segle XX desborda de feina i cal l’adaptació a noves necessitats. A partir de 1966 es contracta un gerent i es produeix una jerarquització en els serveis, com també la construcció d’edificis nous. Més endavant, el 1976, l’escola d’infermeria, i el 1984, el Centre Geriàtric Adolf Muntañà. Ja posteriorment, la Universitat Internacional de Catalunya, el 2011.
És a dir que es va fer front a les necessitats socials, demogràfiques i tecnològiques; a vegades impulsades per individualitats i, altres, per la confiança i l’essència d’un poble que manté viu el sentit d’una de les institucions que són l’eix vertebrador de la ciutat. Uns vegades els canvis han vingut de fora i, d’altres, s’han generat per oferir més qualitat i més bon servei. Per les dificultats econòmiques que s’han mantingut a través dels anys, la generositat i l’altruisme i col·laboració dels granollerins i la implicació ciutadana obté un valor molt preuat. Són en total 689 anys documentats d’equipament sanitari.
La ponent presenta els eixos que defineixen el Centre: El patronat per la responsabilitat i la implicació; la Congregació Vedruna per la fidelitat de romandre i conrear el valor de la humanització dintre de la institució i ser facilitadores del canvi; el sentit de pertinença del personal laboral del centre és un tercer eix. Es clou l’acte amb una referència sobre el valor del coneixement de la pròpia història: si no es coneix no se sap res, “és una fulla que no sap que és part d’un arbre”, Michael Clinton. Resum, Rosa Serra i Sala, fotografia Aurora Masat.

Cap comentari:

Publica un comentari