Des de quan hi ha hospital a Granollers?
Probablement des d’abans de 1328. Però és gràcies a Bertran de Seva que es
bastí una nau gòtica com a lloc d’acolliment i aixopluc de pobres de
solemnitat, coneguda com l’antic Hospital de Sant Domènec. L’any 1521 s’inicia
una nova etapa a càrrec del municipi. Granollers creix i l’hospital es fa
petit.
Al segle XIX, amb la desamortització
dels béns eclesiàstics, s’acorda el canvi d’ubicació. L’Ajuntament se’n fa càrrec
i el 1844 obre les portes al convent del Caputxins. Amb la nova legislació estatal
sobre sanitat ha de passar a mans del govern civil però l’Ajuntament no es vol despendre
de l’hospital de la vila i defensa atendre les dificultats especialment ampliar
el personal. D’aquí ve que s’acordi el tracte amb Paula Despuig, superiora de
les Germanes de la Caritat Vedruna, per tal que a partir de 1855 portaran
l’administració, la feina sanitària i la domèstica. Aquí també tindrà lloc
l’embrió per a una escola de nenes.
Però el nou traçat ferroviari, que
permet créixer la vila, passa pels terrenys del convent: s’haurà d’enderrocar
com tamé el cementiri. Abans, però, la població es mobilitza: Francesc Ribas i
Eulàlia Barangé cedeixen uns terrenys per al nou edifici, inaugurat el 1923. Es
venen dos retaules gòtics de la Parròquia Sant Esteve i amb donacions
particulars fan possible els tres pavellons de l’arquitecte Josep M. Miró i
Guivernau. La guerra civil en modifica el funcionament i augmenta el nombre
d’atencions. La postguerra és una ombra que plana sobre l’alimentació: es
cultiven horts i bestiar a càrrec del treball voluntari de persones de l’Asil.
El moviment demogràfic de meitat segle
XX desborda de feina i cal l’adaptació a noves necessitats. A partir de 1966 es
contracta un gerent i es produeix una jerarquització en els serveis, com també
la construcció d’edificis nous. Més endavant, el 1976, l’escola d’infermeria, i
el 1984, el Centre Geriàtric Adolf Muntañà. Ja posteriorment, la Universitat
Internacional de Catalunya, el 2011.
És a dir que es va fer front a les
necessitats socials, demogràfiques i tecnològiques; a vegades impulsades per individualitats
i, altres, per la confiança i l’essència d’un poble que manté viu el sentit d’una
de les institucions que són l’eix vertebrador de la ciutat. Uns vegades els
canvis han vingut de fora i, d’altres, s’han generat per oferir més qualitat i
més bon servei. Per les dificultats econòmiques que s’han mantingut a través
dels anys, la generositat i l’altruisme i col·laboració dels granollerins i la
implicació ciutadana obté un valor molt preuat. Són en total 689 anys
documentats d’equipament sanitari.
La ponent presenta els eixos que
defineixen el Centre: El patronat per la responsabilitat i la implicació; la Congregació
Vedruna per la fidelitat de romandre i conrear el valor de la humanització
dintre de la institució i ser facilitadores del canvi; el sentit de pertinença
del personal laboral del centre és un tercer eix. Es clou l’acte amb una
referència sobre el valor del coneixement de la pròpia història: si no es coneix
no se sap res, “és una fulla que no sap que és part d’un arbre”, Michael
Clinton. Resum, Rosa Serra i Sala,
fotografia Aurora Masat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada