Anna Maria Piera va parlar de JOSEP M. RUERA, UN MÚSIC GRANOLLERÍ, dimarts dia 16 d'abril .

Josep Maria Ruera i Pinart neix a Barcelona el 2 d'agost de 1900, però es trasllada, a l'edat de 9 anys, a la ciutat de Granollers, on va viure fins la seva mort, el 31 de maig de 1988.Després d'una primera etapa d'estudiant a Granollers, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori del Liceu, l'Ajuntament de Granollers, l'any 1917, li concedeix una beca que aprofita per cursar els estudis de composició amb Enric Morera i els d'orquestració amb Joan Bta. Lambert i Joan Lamote de Grignon, amb qui es relacionarà molt sovint al llarg de la seva carrera musical i a qui considerarà com "un pare" (musicalment parlant).

En el 1928 entra com a professor a l'Escola Municipal de Música de Granollers i és nombrat director en el 1940, on donarà classes de música a unes quantes generacions de músics de Granollers i rodalies. Va compaginar els estudis de música amb el treball de músic professional als locals nocturns de Barcelona com a component d'un quartet de corda:  també va tocar a l’orquestra de Pau Casals en els seus famosos concerts populars. A més es dedicava a la composició, sobretot sardanes. Podríem dir que la seva obra cabdal és "EMPÚRIES", obra Simfònica per a cobla i orquestra. Les seves obres han estat premiades en els concursos en què han estat presentades. En el 1936, el millor moment de la seva carrera, esclata la guerra civil. Alguns van emigrar, altres van morir, altres com el mestre Ruera, van subsistir amb la incògnita de com aniria el seu treball musical i cultural. En acabar la guerra retorna al seu treball de mestre, organista, compositor, director d'orquestra i pare d'una nombrosa família de vuit filles, que ha vist ampliada amb gendres nets i besnéts. Josep Maria Ruera queda inclòs en el grup de músics anomenats "generació perduda" Síntesi Aurora Masat, fotografies de Mercè Gasch i Jesús Gómez

Anna Maria Piera va parlar sobre el PANORAMA MUSICAL A CATALUNYA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX, dimarts dia 9 d'abril.

Anna Maria Piera, nascuda a Granollers, començà els seus estudis musicals al conservatori de la seva ciutat sota la direcció de Josep M. Roger, i va finalitzar els seus estudis professionals de piano i música de cambra sota el mestratge del pianista Àngel Soler. Magister per la UAB, amb una tesis sobre la persona i l’obra musical del mestre Ruera, actualment compagina la seva tasca professional (professora i cap d’estudis de l’Escola Municipal de Música de Granollers), amb diversos treballs d’investigació sobre el paper de la dona en el panorama musical de la Catalunya de principis del s. XX

Síntesi de l'acte

Amb el començament del 1900 el corrent cultural català agafa una gran embranzida .Els músics i compositors, emmirallant-se en els corrents culturals de Paris, segueixen les seves tendències, composant les seves obres amb el llenguatge musical propi del nostre país mediterrani.

El naixement de les “Associacions” donarà força i continuïtat a les entitats i a les persones per treballar en conjunt per un mateix fi. Aquesta tasca de les “Associacions” donarà a Catalunya un renom cultural, dins i fora de l’Estat. Així neixen l’Associació Wagneriana, l’Orquestra Simfònica de Barcelona, l’Associació de Música de Càmera de Barcelona, l’Orquestra de Pau Casals, l’Orfeó Català i l’Orfeó Gracienc entre d’altres.

La pedagogia musical va ser impartida per dos centres importants, el Conservatori de Liceu i l’Escola Municipal de Música de Barcelona. També per diverses Acadèmies com la Granados i la Marshall especialitzades en el instrument de piano i l’Arnaud en violí. Joan Llongueres amb el “Mètode del cos” de Suïssa, es dedica a la formació integral per a nens i joves amb la gimnàstica rítmica i les cançons escolars amb l’expressió del cant i del gest. Aquests musics i compositors son coneguts mundialment: Issac Albèniz, Enric Granados, Joan Lamotte de Grignon, Antoni Nicolau, Pau Casals -que tenia com a fita oferir concerts a un preu molt mòdic per fer arribat a tot el públic obrer la música selecta- Juli Garreta, Enric Morera, Eduard Toldrà, Jaume Pahissa, Frederic Mompou, Manel Blancaflor...

En 1936, queda truncada la cultura del nostra país. Els músics que sobreviuran aquesta  tragèdia els anomenaran “la generació perduda”. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

Natalia Piernas Gallego ha parlat sobre les AIGÜES TERMALS A CATALUNYA, dimarts dia 2 d'abril.

L’aigua és font de vida. Tres quartes parts del nostre cos és aigua, també el nostre planeta té tres quartes parts d’aigua. Les primeres civilitzacions es van situar al costat de l’aigua.  Els grecs comencen a parlar de l’aigua, tant els filòsofs com els metges, i descobreixen les seves propietats. Els romans també veuen la importància de l’aigua i els seus arquitectes construeixen aqüeductes i termes. Aquestes últimes tenen diverses estances. Van descobrir la importància de suar per eliminar toxines. A les termes no solament es banyaven també feien esport i mantenien relacions socials.

Els àrab també tenien l’aigua com a part de la seva cultura, tant per decoració ( fons, cascades etc.) com per banyar-se. Amb el cristianisme l’ús de l’aigua decau, el culte al cos és pecaminós. Més endavant, al segle XVIII, els metges veuen la importància de l’aigua per la higiene de la gent i recomanen banyar-se. Al s. XIX hi ha una eclosió de l’activitat de les aigües termals. El poble anava a les fonts a buscar l’aigua.

A Catalunya les termes estan als Pirineus i a la depressió litoral.

L’aigua de pluja cau i va a parar als rius, als llacs, al mar i una altra es filtra i s’endinsa a la terra arrossegant  minerals, es va escalfant i surt calenta a pressió per un trencament d’una falla. Quan al s. XIX hi ha epidèmies: còlera, tifus,  els metges recomanen anar a les cases de bany. Les aigües termals tenen una sèrie de propietats curatives d’algunes malalties. Els balnearis primer són per als reis i per als rics, després es van democratitzant. L’arribada del tren hi ajuda.  Acostumen a estar fora de les ciutats. Aquests establiment han de passar uns controls i els metges han de fer les memòries. La gent anava a prendre les aigües, a vegades en sentit literal. La gent feia una vida sana i tranquil·la envoltada de natura. Després de la guerra canvia la idea dels balnearis, la gent va a desestressar-se, malgrat que quan sorgeixen els fàrmacs els balnearis perden clientela. Més endavant es van a prendre banys de mar, i actualment la gent va als 'spas', però ja no son d’aigües termals i estan dins de la ciutat, de fet són centres lúdics. Síntesi Mercè Gasch. 

Feliç mona! Dimarts, 2 d'abril, reprenem les activitats

Francesc Circuns Margarit va parlar de CINEMA i SOCIETAT: COM EL CINEMA ENS HA INFLUÏT, dimarts dia 19 de març.

És el cinema que copia la vida o és la vida que copia del cinema?. El cinema influeix en les nostres manera de pensar i d’actuar. Produeix per un públic, però aquest mateix públic també demana un tipus determinat de pel·lícules. Els personatges del cinema són actors o actrius a qui imitar. En el cinema tot està ritualitzat: la gent necessita somiar i el cinema és una fàbrica de ritus, de somnis, d’il·lusions, de models a imitar.

Tot ell respon a uns esquemes narratius: presentació, nus, i desenllaç. La literatura, la pintura, la dansa, la música, segueixen el mateix esquema, i el cinema també. El cinema està construït sobre mites, arquetips i models. Prometeu, Hèrcules, Antígona, Edip etc. són herois que marquen la nostra cultura.

El cinema alimenta els nostres somnis i influeix en les nostres vides. El fumar, o beure, o vestir d’una manera determinada: els texans, el biquini, les faldilles amples o estretes, els pentinats, el cotxe utilitari etc. són copiats de la vida o és a l’inrevés?. La manera de pensar també porta el segell de les pel·lícules, els sentit del bé i del mal, el que és correcte o no ho és. Els indis són els bon o els dolents, i la guerra, segons quina, és bona?. El cinema americà exporta models de vida i maneres de pensar, la guerra freda estava justificada?, les pel·lícules de Walt Disney, creen ideologia sota la seva simplicitat?. Hauríem de ser capaços de ser crítics del que veiem.

S’han passat tres fragments de les pel·lícules Casablanca, ¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscou i 2001, una odissea de l’espai que han servit per corroborar les seves explicacions. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Prakash Chukka va parlar sobre la INCREÏBLE ÍNDIA, dimarts dia 12 de març.

Prakash acompanya les seves explicacions amb un documental fotogràfic i permet els assistents fer un recorregut per algun dels monuments i temples més importants d'aquest país, en un viatge fins a Koilakuntla amb l'objectiu de presentar la realitat dels dalits i la feina que es fa a la zona a través de l'ONG Haribala  (nens de Déu) que presideix ell mateix. 

Índia té 1.200 milions d’habitants, 27 estats reconeguts amb cultura, llengua pròpia i la seva manera de vestir diferent. Espanya podria encabir-se onze vegades en Índia. La llengua més parlada és l’hindi i la segona el telugu, a més de l’anglès. Hi ha 19 idiomes reconeguts oficialment, més de tres mil dialectes i altres parlars no reconeguts.
La religió més practicada és l’hinduisme, seguida de l’islamisme i del cristianisme. El 99,9% són creients ja que no comprenen l’ateisme. El déu Xiva del hinduistes és el més adorat: és el déu destructor, necessari per poder recrear de nou, regenerar el món. La seva característica és el tercer ull, el de la saviesa. El Ganges és el riu sagrat de l’Índia, els hinduistes van allí a rentar-se, resar etc. Els vells hi van a morir a prop perquè així aniran al cel directament sense reencarnar-se. Els santons no demanen caritat. El puntet, o altres signes distintius, el porten al front alguns indis, però ni musulmans, ni protestants, ni vídues el porten. Els indis del nord són de pell més clara que els del sud. El puntet del front, els colors dels vestits o el cordat del sari són diferents i ens indiquen d’on són: Els del nord corden el sari a la dreta, els del sud a l’esquerra.
El 1947 l’Índia va aconseguir la seva independència política. Ho celebren cada 15 d’agost. Els reis van convertir els seus palaus en hotels. La conferència va anar acompanyada de fotografies de palaus, temples i paisatge del nord al sud. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Jordi Julià va parlar d' ELS POETES DE L'EXILI, dimarts dia 5 de març.

Després de la Guerra Civil espanyola la lírica catalana, tant interior com exterior, va canviar. Els seus poemes parlen de l’exili i de com es van haver d’exiliar. Els poetes que van haver de marxar per qüestions polítiques, senten angoixa i l’expressen en les poesies. Tracten principalment de tres temes: de la vida i de la mort, de l’amor, i de la poesia (com la senten els poetes).L’amor és a la pàtria, de la sensació de pèrdua quan estan lluny d’ella Al s. XIX Aribau i Verdaguer ja van expressar aquest sentiment de pèrdua de la pàtria en la seva poesia. Els poetes del 1939 van explicar aquesta mateixa angoixa de deixar la terra però de manera diferent. Les maneres d’expressió canvien per necessitat.
Els poetes del s. XIX pertanyen al romanticisme. En aquella època hi ha grans emigracions a Amèrica. Sorgeix la poesia del comiat, l’adéu a la terra que no tornaran a veure. Així sorgeix l “Oda a la Pàtria” de B. C. Aribau, o l “Emigrant” de J. Verdaguer. La seva poesia fa referència al que veuen, a llocs concrets, a persones familiars. Tenen sentiment de desterrats, potser una mica exagerat el dolor i la pena. Cent anys més tard, uns altres poetes senten el mateix però ho expressen de manera diferent. El pretext serà menys clar, més obscur (Carles Riba), No declaren els sentiments, ho fan sentir als altres, empren la ironia (Pere Quart), fan veure que això passarà, que no importa massa. Tampoc parlen de la terra (J. Carner).

Ens ha anat llegint poesies d’aquests poetes, que han il·lustrat el que ens anava explicant. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Poètica de l’exili s’ocupa d’aquella lírica catalana que, produïda després de la Guerra Civil Espanyola, recull l’experiència de l’èxode (exterior o interior, individual o col·lectiu)
S’estudien les formes i actituds pròpies dels poetes més destacats del període (Carles Riba, Pere Quart, J. V. Foix, Màrius Torres i Josep Carner), i s’analitza la seva producció lírica com una particular realització contemporània de l’elegia. Cadascun d’aquests autors proporciona un model d’exili concret, i una solució literària distintiva a l’hora de formular líricament la precarietat vital i l’enyor.
L’exili poètic analitzat en conjunt és un dels àmbits més desatesos dels estudis literaris.

Josep Grau Mateu va parlar sobre si ELS CATALANS, SOM O NO SOM ESPANYOLS? dimarts dia 26 de febrer.

El què és la identitat catalana o l’espanyola no està ni estudiat ni sistematitzat. En el nostre passaport i DN I ens diu que som espanyols. El 1851 el general Prim ja deia que “Catalunya és com una colònia conquerida”. Totes les coses humanes tenen història i estan subjectes als canvis, són processos no acabats. Des de l’època dels romans fins el s. XVIII la península Ibèrica va anar tenint diferents noms. El terme Hispania era un territori sense contingut polític.
Catalunya ha estat sempre un principat, el rei Pere I d’Aragó a la Crònica de Jaume I se’l nomena el rei més gran de les Espanyes.
Al 1492 els regnes d’Espanya comparteixen uns mateixos reis. Es creen algunes institucions comunes però no es forma un nou regne, s’uneixen corones però no desapareixen les administracions. Amb els Habsburg hi ha diversos regnes i un sol rei. No es pot parlar de l’estat espanyol. Però poc a poc Castella es va convertint en un estat dominant on hi havia la cort. A Calalunya hi havia un virrei no català. El 1624 el Comte Duc d’Olivares va formular la necessitat que el rei, Felip IV, fos central i únic, volia imposar les lleis de Castella més favorables als reis. Aquesta aspiració no es va complir fins el 1716 amb el Decret de Nova Planta, un sol rei i un sol estat. Al s. XVIII a la península Ibèrica hi havia tres territoris, la Corona d’Aragó, Castella i Portugal.
Hi ha dos moments en la història de Catalunya en què se separa d’Espanya: del 1640 al 1652, amb la Guerra dels Segadors en què passa a l’obediència del rei de França, i en la Guerra de Successió del 1701 al 1714, en què Catalunya és derrotada per les armes i passa a formar part de Castella.
Nació espanyola era un concepte minoritari que es va enfortint al llarg del segle XVIII i XIX. L’idioma castellà passa a dir-se espanyol, apareix la bandera i l’himne. Es passa de l’absolutisme al liberalisme però la idea és la mateixa: capital, província i municipi. La guàrdia civil, l’escola, la universitat, igual sistema d’impostos etc. Madrid vol igualar-se a París però no ho aconsegueix. Catalunya no s’integra, conserva la llengua i el sentiment nacional propi. El catalanisme polític que sorgeix a meitat del s. XIX i XX és una reacció contra aquesta Espanya.

Al s.XIX, a partir dels anys 70 i 80 es reivindica una autonomia, es parla de regionalisme o catalanisme, però no d’independentisme. El projecte nacional català es va enfortint al llarg del s. XX. Quan es forma la Mancomunitat Catalunya no és separatista. La idea que Catalunya no és Espanya sorgeix a partir de la 1a Guerra Mundial, i amb la dictadura del general Primo de Rivera. El 1931 Macià proclama la República Catalana, però es torna enrere. Catalunya és autònoma durant la Guerra Civil i actua independentment. Franco no va voler el problema català. Creix el catalanisme fora de Catalunya. La idea d’Espanya nació del s. XVIII sobreviu a la dictadura, i la Constitució de 1978 és una reforma no un canvi real. Espanya és una nació formada per nacionalitats (que són menys que nació i més que regió) i regions, però al final l’Espanya constitucional no serà l’Espanya de les nacionalitats, sinó de les 17 autonomies. Per a Catalunya la transició era un punt d’inici a alguna cosa més gran, per a Espanya era un punt d’arribada. Resum i fotografies de Mercè Gasch

Montserrat Anglada i Esquius ens va dir que CONEIXENT EL NOSTRE COS MILLORAREM LA NOSTRA IMATGE, dimarts dia 19 de febrer.

El nostre cos canvia al llarg del temps de manera inevitable, però si coneixem els seus mecanismes fisiològics podrem evitar segurament alguns problemes i millorar la nostra imatge.La pell és la part protectora i més visible del nostre cos i val la pena tenir-ne cura. La columna vertebral és el nostre eix de suport principal i d’aquí se’n deriven molts dels dolors freqüents en els adults. Hàbits senzills poden fer-nos la vida més fàcil. Un dels factors determinants de la salut resideix en la nostra alimentació. Vivim en un país mediterrani, però no sempre en seguim la dieta recomanada. Els problemes cardiocirculatoris són una altra causa de pèrdua de salut, en la qual podem jugar un paper preventiu important. Potser de tots els nostres aparells i sistemes, el més delicat i també el menys conegut és el sistema nerviós, i el nostre valor més preuat és segurament la nostra ment. Si gaudim d’un bon estat de salut mental augmentarem el nostre nivell de felicitat, i segur que millorarem la nostra imatge. Sínesi de Montserrat Anglada, fotografia de Jaume Caballé.

Pere Andreu Jariod va parlar sobre ANSELM CLAVÈ i l'ORIGEN DEL CANT CORAL A CATALUNYA, dimarts dia 12 de febrer



Un moment de la conferència

Josep Anselm Clavé és un dels personatges catalans més poc conegut. Tots els pobles i ciutats de la nostra terra, tenen un carrer o una plaça amb el seu nom, però qui era? què va fer per aconseguir tant de renom? Va ser el fundador dels anomenats ”Cors de Clavé”.
Fill tercer d’una família burgesa treballadora, coneix per pròpia experiència ja des de la seva infantesa l’esforç dels obrers en l’ofegadora atmosfera de les fàbriques de la Barcelona entre muralles de principis del segle XlX
Del seu pare va heretar la passió per la política, lluitant per millorar la trista, curta i miserable vida dels obrers. De la mare hereta la joia per la música i rep d’ella els primers coneixements musicals, tot el que va aprendre a continuació va ser de forma autodidacta.
Una manera de ajudar els obrers en el seu esbarjo, va ser escrivint cançons que descrivissin els seus anhels i enyorances. Cançons de la terra, del mar, del treball, del esforç. Sentiments que tots coneixien bé. Es cantaven i es ballaven. Durant el “sarau” s’oblidaven de tots els seus fatics.
Els millors temps varen ser entre els anys 1860 fins el 1864. El moviment es va estendre per tot Catalunya, molts eren els pobles que van aplegar un cor entre els seus ciutadans.
A més dels Cors i de les cançons va donar a conèixer el compositor Richard Wagner amb dues peces dels cors del Tanhauser una d’elles, la cançó dels Peregrins, traduïda al català. Va escriure 12 sarsueles i unes peces de repertori imprescindibles en tot concert claveriniá: l’Estendard i Les Flors de Maig.
Funda el diari La Vanguardia com republicà i d’esquerres. Per acabar, tenia un lema que repetia sovint: “Doneu-me cent veus dolentes i jo en faré una de bona”. Síntesi: Aurora Masat. Fotografia: Mercè Gasch.

Cliqueu el triangle per sentir el cant coral