Quan parlem d’orquídies sovint pensem en les plantes exuberants de floristeria, gairebé sempre cultivades amb finalitats ornamentals i d’origen tropical. De fet, la gran majoria de les 25.000 espècies conegudes creixen als tròpics, que és on troben els ambients més favorables.Però ben a prop de casa nostra també creixen orquídies silvestres. De les 450 espècies europees, 80 s’han localitzat a Catalunya i 50 al Montseny, on la diversitat i riquesa d’orquídies és especialment visible al pla de la Calma per la combinació d’erms, landes, prats, boscos i capçaleres de torrents, juntament amb la climatologia i l’edafologia, els propicien les condicions més adequades per viure. Les orquídies silvestres del nostre entorn són plantes d’entre 20 i 60 cm que poden passar desapercebudes entre la vegetació, però si ens atansem a observar les flors ens adonem que tenen formes, colors, olors i textures tan sorprenents com les tropicals. La bellesa i vistositat de les orquídies és el resultat d’un llarg procés evolutiu de selecció de les flors més atractives per als insectes. A diferència del que és habitual en altres plantes, el pol·len s’agrupa en masses compactes anomenades pol·linis i no es pot dispersar a través del vent. Per això, les orquídies han arribat a fer flors altament especialitzades, sovint amb nèctar i perfums similars a les feromones alliberades per algunes femelles d’insectes. Hi ha espècies que fins i tot han desenvolupat flors mimètiques, com les que imiten altres flors nectaríferes, o bé com les que imiten femelles d’insectes. .Aquestes estratègies d’atracció confonen els insectes i els converteixen en agents específics de transport del pol·len quan es belluguen de flor en flor. La pol·linització mitjançant insectes és el pas previ a la fecundació, dins del complex i fràgil sistema de reproducció sexual de les orquídies. La fecundació produeix milers de llavors diminutes. Quan les llavors dispersades pel vent arriben al sòl necessiten les condicions apropiades per poder formar una micoriza amb el seu fong específic. I si això succeeix i es mantenen les condicions apropiades, calen entre 2 i 15 anys més per desenvolupar el primer tubercle amb les reserves necessàries perquè l’orquídia pugui créixer. Llavors broten les primeres fulles, però la floració de la planta no té mai lloc dins del mateix any, sinó que encara n’han de passar alguns més, segons l’espècie i les condicions del medi, per poder tancar el cicle de reproducció sexual. Per altra banda, les orquídies també poden reproduir-se asexualment i créixer any rere any en un mateix lloc, per contribuir a la pervivència de l’espècie. L’element més característic d’aquest sistema de reproducció són els tubercles, on acumulen els nutrients necessaris per poder tornar a créixer l’any següent. En aquesta singularitat rau precisament l’etimologia del nom científic de la família de les orquídies, orkhis, que en grec significa testicles. Al Montseny hi creixen una cinquantena d’espècies pertanyents a 16 gèneres d’orquídies diferents: Anacamptis, Cephalanthera, Coeloglossum, Dactylorhiza, Epipactis, Epipogium, Gymnadenia, Himantoglossum, Limodorum, Listera, Neottia, Ophrys, Orchis, Platanthera, Serapias i Spiranthes.
Sense entrar a fer un repàs exhaustiu de tota aquesta diversitat, és remarcable el gènere Orchis per ser el més abundant, amb 13 espècies. Aquest gènere té flors de color grogós, rosat o porpra amb diverses ornamentacions en forma d’estries, taques o punts. Sovint imiten altres flors nectaríferes per atreure els insectes pol·linitzadors. El segon grup més abundant és el gènere Ophrys, amb 12 espècies. Les flors tenen el label carnós i pelut, amb dibuixos i colors que imiten les femelles dels insectespol·linitzadors. Per això es coneixen amb el nom popular d’abelleres.Un gènere ben curiós és el de les Epipactis, amb 5 espècies, popularment conegudes com a cassoletes. Les flors d’aquest grup són petites amb el label en forma de cassoleta, on acumulen un líquid ensucrat que atreu els insectes. Determinats fongs fan fermentar aquest líquid i produeixen alcohols que poden alterar la conducta dels pol·linitzadors quan l’ingereixen.Deixant de banda els principals gèneres, algunes espècies d’orquídies tenen especial interès per la seva raresa al Montseny: és el cas del Coeloglossum viride, l’única orquídia protegida, pel PEIN, en aquest massís; de l’Orchis laxiflora, típica de zones humides i que està en regressió com a conseqüència de la pèrdua d’hàbitats; i de l’Epipogium aphyllum, una planta eurosiberiana pròpia de zones ombrívoles de fagedes i avetoses, típica de l’estatge montà i subalpí dels Pirineus, i que és la més rara del Montseny, on només s’ha localitzat a Santa Fe. Un altre cas singular és el del Cypripedium calceolus, una de les orquídies que més curiositat desperta a Catalunya, popularment coneguda amb el nom de sabatetes de la Mare de Déu, i que segurament ha desaparegut del Montseny, després d’haver-la citat Joan Cadevall (1933). Meritxell Maymó Reverter, fotografia Mercè Gasch
De primer, animo els integrants de la Junta a seguir portant l'Aula amb la il·lusió i el bon fer que estan demostrant des dels primers mesos, sense menystenir la feina que han fet els seus predecessors que, pel que observo, els donen el seu total suport.
ResponEliminaL'Assemblea, molt treballada i ben portada, i una conferència sobre un tema que d'entrada no em cridava gaire l'atenció "Les orquídies del Montseny". Va ser una agradable i didàctica classe amb una encantadora conferenciant.