Victòria Otín Larraz va parlar sobre les DIFICULTATS DE LA COMUNICACIÓ, dimarts dia 13 de març

La logopèdia és la professió especialitzada en els processos de la comunicació humana i de la deglució. El logopeda és el professional especialitzat en l'estudi, la prevenció, l'avaluació, el diagnòstic i el tractament de les dificultats de la comunicació i de la deglució en adults i en nens. Les dificultats comunicatives inclouen problemes de veu i de parla, de llenguatge verbal oral i escrit, de llenguatge no verbal i de pragmàtica, és a dir, de l'ús de llenguatge.

La logopeda Maria Victòria Otín ens ha parlat de la comunicació

La comunicació és la facultat més important en les relacions humanes per mitjà de la paraula.

Entre la persona transmissora i la receptora cal seguir un codi de coneixements per aconseguir la comprensió. Si fos un codi diferent als nostres coneixements seria incomprensible per als oients. per exemple un idioma desconegut o bé una deficiència de volum de veu.

El llenguatge humà té com a característica dos efectes ben definits: el diàleg i les pauses o silencis. Hi ha silencis molt significatius. Aquesta capacitat de dialogar és la comprensió tant de les paraules i el seu contingut com dels expressius silencis.

Alteracions de la comunicació. Els problemes en la parla es poden produir durant tota la vida. En la joventut, per accidents o malalties. Per la gent gran, amb el desgast corporal els problemes d’audició i de parla s’agreugen amb els anys. Als 50 anys comença una disminució paulatina de deficiència auditiva fins que el procés és prou avançat. Cal prendre mesures abans que sigui greu. Es perd el vocabulari i el to de veu. Cal anar a l'otorrino i seguir les seves instruccions, es pot millorar amb exercicis i aconseguir una bona recuperació.

La disfonia o afonia és una malaltia de la veu. La millor recepta per recuperar-la és deixar reposar la veu. També caldria fer exercicis per tonificar les cordes vocals. Dislàlies són confusions o mala pronunciació de síl·labes. Potser sols un so o un grup de sons degut a la mala audició. La falta de memòria dóna pèrdues de paraules i de continguts. El Parkinson, l’Alzeimer i altres infermetats degeneratives fan patents les pèrdues de memòria i de parla.

Davant d’aquests problemes es necessiten recursos mèdics com també fer recuperacions personalitzades per frenar els efectes de la malaltia. Resum Aurora Masat, fotografia Eva Casals

Pere Andreu Jariod ha parlat sobre LA MÚSICA CLÀSSICA AL CINEMA, dimarts dia 6 de març

Pere Andreu Jariod ens ha fet un resum breu de la simbiosi entre el cinema i la banda sonora que acompanya les pel·lícules. En el cine mut era un pianista l'encarregat d’acompanyar la pel·lícula amb una música adient. A començament dels anys 1940, amb el cine sonor, la músic clàssica troba el seu lloc en el cinema. Hi han dos tipus de música en el cinema la "diegètica", que representa ésser reproduïda per un aparell, com la ràdio o bé un grup musical, i l’ ”extradiegètica” que il·lustra un paisatge o bé sentiments personals dels actors.

Moltes de les músiques clàssiques de Mozart, Wagner, Saint-Saëns o Mahler han agafat popularitat degut a les pel·lícules. Com 2001 Odissea en l’Espai de Kubrick amb música de Richard Strauss o Mort a Venècia de Mario Visconti amb música de la 3ª i 5ª Simfonies de Mahler; també en la pel·licula Mahattan  de Woody Allen, la Rapsòdia en Blues de Georg Gerswuin, per acabar amb el magnífic duo de les Noces de Fígaro de Mozart en el film Cadena Perpètua que el converteix en un dels moments mes sublim i emotiu de la pel·lícula. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

Vicenç Villatoro va parlar sobre "Moon River, filosofia d'una vida", dimarts dia 28.

Una seductora narració basada en una trobada casual que origina una emotiva història sobre l'entrega i l'amor per conjurar la mort.
Moon River transcorre en els passadissos de la tercera planta de l’Hospital Clínic, on Pere, el protagonista a l’espera del resultat d’una analítica, es troba de forma fortuïta amb Maria, pacient amb càncer. És l’inici d’una jornada intensa de converses i aproximacions amb la malaltia de teló de fons. 
Aquesta circumstància fortuïta és la base en què tots dos descobriran i alimentaran la seva mútua atracció, basada en afinitats subtils, en la necessitat d’escalf i de companyia, i en la por a la solitud i a la mort. Mentre que a ell l’ha deixat la parella, la Maria està casada i té dos fills, però se sent sola davant la prova que li han de fer l’endemà per saber si pateix un càncer que ja creia superat.  

Moon River, una filosofia de la vida

Vicenç Villatoro va distingir de bell antuvi els conceptes, presentació d’un llibre, col·loqui basat en el seu argument i prèviament llegit pels assistents i l’explicació de com es construeix una novel·la. L’exposició molt amena i entenedora es fonamentà en una pregunta: perquè vull escriure una novel·la. I va explicar el seu procés. Per a ell escriure és viure i la vida n’esdevé la principal font d’inspiració. L’escriptor al llarg de la seva vida classifica tot allò que li crida l’atenció i un dia podrà ser-li útil. Indrets, temps, persones, situacions, estils, circumstàncies. I un bon dia es produeix el perquè. Hi ha un motiu i aleshores comença el treball i la confecció de l’esquema. Una novel·la no ha d’explicar històries vertaderes però l’explicació ha de ser creïble per a que sigui viva. I aplicà la seva lliçó a l’escriptura de Moon River. La malaltia de l’esposa. I tot seguit: per què a mi, i la corresponent de l’altre: per què no a mi. La base és certa però el ropatge pot no ser el propi dels protagonistes, com els protagonistes tampoc cal que siguin els inspiradors del perquè. El títol el desvetllen les darreres pàgines. Un final d’esperança malgrat que el tema l’inspiri la malaltia, la  mort i la vida. Resum Joan Sala Vila,  fotografia Mercè Gasch.

Carles Ribell ha parlat sobre 10 ANYS DEL TEATRE AUDITORI DE GRANOLLERS, dimarts dia 21 de febrer.

El Teatre Auditori de Granollers és un equipament municipal que es va inaugurar oficialment el dia 15 de febrer de 2002 amb l'estrena de l'espectacle Ricardo y Elena de Carlos Santos. Està situat al carrer Torres i Bages, núm. 50. És obra de l'arquitecte Josep M. Botey. Compta amb dues sales: la sala Gran amb capacitat per a 700 espectadors i la sala Petita, per a 221.

La història del teatre a Granollers

Carles Ribell ha anat explicant el desenvolupament del teatre a Granollers. Les primeres representacions van tenir lloc al teatre de Sant Domènec (avui Sala Tarafa) allà pel 1856. Aleshores els ciutadans eren els protagonistes del teatre. El teatre era diversió i oci, els actors no eren professionals. Hi havia una forta realitat associativa.

A finals del segle XIX i començament del XX, ja hi ha quatre grups escènics. El cinema reforça el teatre, en canvi la TV i el cotxe fan l’efecte contrari.Als anys 40 es torna a recuperar l’associacionisme i el 1945 torna ha haver activitat teatral. Als anys 60 en Ramon Munné  i en Josep Botey fan els primers muntatges per Sant Tomàs d’Aquino, torna ha haver una ciutadania al darrera de l’activitat teatral. A dalt de l’escenari apareixent professionals, però hi ha menys espectadors. S’han perdut espais cap el 1973 i a més a més l’Ajuntament enderroca el teatre de la Unió Lliberal. Cap el 1978 es presenta un projecte municipal que no es veurà realitzat fins el 15 de febrer del 2002, ara fa 10 anys. Les obres es van iniciar al 1984, però hi van haver molts entrebancs per acabar-les. Al llarg d’aquests anys hi han passat uns 300.000 espectadors i s’han representat més de 500 espectacles. S’inaugurà amb només dues sales, i l’obra amb què es va estrenar volia significar que el local anava destinat a música, teatre i dansa. L’obra va portar molta polèmica que va servir per fer propaganda. Actualment es fan dos tipus de programació, aquella que apropa companyies nacionals i la que presenta programes promoguts per entitats locals, enquadrades dins de “Granollers a Escena”. Resum i fotografies Mercè Gasch

Francesc Estabanell i Raventós parlarà sobre UNA FAMÍLIA DE GRANOLLERS, dimarts dia 14 de febrer

“Amb Estabanell va arribar la llum”. Francesc Estabanell i Raventos va néixer a Barcelona al 1959, va estudiar dret i es va llicenciar en antropologia, Ha viscut entre Barcelona i Granollers. Des del 26 anys s’ha dedicat, de ple, a l’empresa familiar, i des del 2007, any en què va morir el seu pare, dirigeix el holding que va heretar: l’empresa elèctrica que va complir 100 anys el 2010. Inicialment van comprar-se els drets d’un salt d’aigua a la capçalera del riu Ter per fabricar la seva pròpia energia. El 1912 es van presentar al concurs públic per a l’enllumenat de Granollers i la festa major del 1913 ja va lluir amb el seu servei. El 2008 i 2009 l’empresa va ser premiada com la millor d’Espanya del seu ram.

Actualment l’empresa té consciència cívica i social. Participa i patrocina activitats culturals, benèfiques, educatives, i de defensa el medi ambient, i fa estudis per millorar el futur.

Del cotó al quilowatt, de Roda de Ter a Xile

Francesc Estabanell va manifestar que ell representa la 4ª generació. Actualment s’han introduït a Xile on col·laboren amb una Cooperativa de Regants amb què han fet un pacte social per donar-los energia elèctrica.

Tot planerament ens va exposar l’expansió de la seva família.

La història va començar el 1877 amb el seu besavi a Roda de Ter, on feia i venia vànoves a la seva mateixa casa. A mida que el negoci va anar prosperant van ampliar-lo, a Centelles, a Barcelona, a Granollers. Dels teixits i filats van passar a l’energia l’any 1900. El besavi va anar a Suïssa i allà aprèn què és l’energia. Tot volent reduir costos, ja que el preu de l'hulla s’havia encarit molt, compren els drets de dos  salts d’aigua a Sant Pau de Seguries. Amb l’energia que produeixen donen llum a la fàbrica i permet fer tres torns. Instal·len una  línea d’alta tensió des de Sant Pau de Seguries a Centelles, 58 Km que donen llum a tots el pobles del recorregut.

De fet és la història de dues famílies, Estabanell i Pahisa, humils i artesanes que tenen una línea de conducta que els ha portat a l’èxit: treballar, respectar els socis, compartir les decisions, cohesió i confiança mútua.  Primar les inversions per sobre dels beneficis al socis, tots ells familiars, i un respecte per totes les persones, des de directius a operaris. Ambdues famílies estan arrelades en el territori i el seu progrés, ja que la llum canvia els usos socials de les persones. Resum i fotografia de Mercè Gasch

David Bassa ha parlat sobre ELS 25 CATALANS DEPORTATS A L'INFERN, dimarts dia 7 de febrer.

Viatge de dos joves professionals, el periodista David Bassa i el fotògraf Jordi Rubió, al camp de concentració nazi de Mauthausen, amb motiu del 60 aniversari de l'alliberament del camp. Aquest any farà 10 anys de la publicació del llibre Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig.

Síntesi de la conferència

Al nostre país la transició va ser amnèsica, es va fer un pacte d’oblit que ha deixat un forat negre que costa molt d’omplir. Els joves nascuts els anys 70 volen saber què va passar. Per això David Bassa i Jordi Ribó el 2001 i 2002 es van dedicar a buscar supervivents dels camps de concentració/extermini a l’Associació de Mauthausen. Eren gent gran, entre 80 i 90 anys, molt reticents a ser interrogats. Tenien por i desconfiança. Van aconseguir interrogar 21 de 25 supervivents.

Els republicans que van anar a aquells camps tenien esperit de lluita. Volien lluitar contra el nazisme i aconseguir la llibertat. Dintre dels camps hi havia diferències i lluites entre anarquistes i comunistes, entre republicans espanyols i polonesos. A cada barraca hi havia un cap que el convertien en còmplice dels assassinats. Eren ells els que feien entrar els seus companys a les càmeres de gas: si no ho feien els mataven. Els van crear un gran sentiment de culpa: els supervivents van quedar psicològicament tocats. Resum Mercè Gasch, fotografia Aurora Masat.

Ernest Ramon va parlar sobre FISIOTERAPIA i QUALITAT DE VIDA, dimarts dia 31 de gener.

L’OMS defineix el 1958 la Fisioteràpia com: "L'art i la ciència del tractament per mitjà de l'exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat. A més, la Fisioteràpia inclou l'execució de proves elèctriques i manuals per a determinar el valor de l'afectació i força muscular, proves per a determinar les capacitats funcionals, l'amplitud del moviment articular i mesures de la capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l'evolució...És un dels pilars bàsics de la terapèutica, dels que disposa la Medicina per a curar, prevenir i readaptar els pacients; aquests pilars estan constituïts per la Farmacologia, la Cirurgia, la Psicoteràpia i la Fisioteràpia

Ernest Ramon davant l'auditori

La història de la humanitat va lligada al dolor i a la recerca per la recuperació de membres adolorits i malmesos.
En un breu resum històric el conferenciant ens ha descrit com grecs, perses, egipcis i xinesos de fa 2.000 anys, ja tenien els seves tècniques per mitigar el dolor amb banys i massatges. Aristòtil aplicava un peix elèctric anomenat "torpede" per tractar amb les seves descàrregues els dolorosos atacs de gota.
A l'Edat Mitjana son els cirurgians els que cuiden les malalties i les ferides ocasionades per les lluites contínues. Els extractes i coccions de plantes van ser una innovació i quasi l'únic remei pel guariment. Varen ser també famosos els tractats sobre medicina dels metges àrabs, que amb massatges i exercicis cercaven l’autocuració.
A mitjans del segle XX, amb el desenvolupament de la poliomielitis, és quan els metges recorren a la fisioteràpia per rehabilitar els discapacitats d'aquesta greu malaltia.
El dolor segons Ernest Ramon és una malaltia sensorial, que no solament afecta una part del cos, sinó que afecta la psique, tot creant un estat emocional negatiu i dolorós.Emocions, conductes i creences afecten la percepció del dolor que no sempre és proporcional a la lesió, la ment té una part molt important en la continuïtat del dolor inclús desprès de la curació dels teixits malalts. Adquirir unes tècniques senzilles, com caminar i fer gimnàstica de manera regular i adequada, pot ajudar a combatre el dolor. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

Jaume Esteve ha parlat sobre l'ÈXIT DE LA MICROELECTRÒNICA: XIPS FINS i TOT A LA SOPA, dimarts dia 23 de gener

La microelectrònica és l'aplicació de la ciència electrònica a components i circuits de dimensions molt petites, microscòpiques i fins a nivell molecular per produir dispositius i equips electrònics de dimensions reduïdes però altament funcionals. El telèfon mòbil, el microprocessador de les UCP, o les PDA  són exemples clars de les fites actuals de la tecnologia electrònica.

Jaume Esteve durant el seu parlament

El sílice, va dir, és un dels elements més abundants en la superfície de la terra (el segon més abundant després de l’oxigen) i té unes propietats que han permès el gran i ràpid desenvolupament de la microelectrònica fins arribar a la revolució del coneixement i les comunicacions, o de l’era digital o d’internet. ¿Qui es pot imaginar un món sense aparells electrònics o sense ordinadors o telèfons mòbils? Tots ells tenen uns xips de sílice en el seu funcionament.

Després va fer una repàs de com va començar aquesta tecnologia des del punt de vista històric, i com està evolucionant des del punt de vista tecnològic, cap a la nanotecnologia. Destacable amb el desenvolupament de noves aplicacions com poden ser nassos i llengües electròniques, xarxes de sensors i sistemes de protecció (guardian anglès), o fins i tot microxips intracel·lulars. Per acabar va comentar breument quin paper té Catalunya en aquests camp, i l’activitat de recerca al CNM .

Els països més ben situats són els asiàtics, seguit dels EEUU i  Europa al darrera. Però els asiàtics moltes vegades compren el disseny a altres llocs, i ells només produeixen.

Amb els microxips es pot controlar la qualitat dels aliments i moltes funcions del nostre cos. És per això que existeix un comitè de bioètica per tal de respectar la legalitat. Resum i fotografia de Mercè Gasch

Jordi Camins va parlar sobre El canvi climàtic a les glaceres dels Pirineus, dimarts dia 17 de gener

Jordi Camins Just va néixer a Igualada. Cursà estudis de Dret a la UB i és Màster Tècnic per l'INESE. Des de 1982 dedica part del seu temps lliure a l’observació de l’evolució de les glaceres, principalment dels Pirineus i, en especial des de l’any 1984 les del Parc Natural Posets Maladeta, entre les que es troba la Glacera d’Aneto. Col•labora amb el CADS en cicles de conferències de divulgació sobre l’impacte del canvi climàtic en les glaceres dels Pirineus, així com amb la Universitat de Saragossa en el programa “Estudio de la Dinàmica de los Glaciares del Pirineo Aragonés” i, la publicació Boletín Glaciológico Aragonés. Autor del llibre El Canvi Climàtic a les Glaceres dels Pirineus. L’Agonia de les masses de gel al Parc Natural Posets Maladeta, publicat amb la intenció de treure el fenomen de les glaceres de l’àmbit científic i divulgar-lo a tota la població.

Apunts i dades de la conferència

Davant de 86 socis Jordi Camins ens va anar explicant, d’una manera molt entenedora i acompanyada de fotografies, què era una glacera i com es formava: és neu que es gela i que es desglaça molt a poc a poc. El gel llisca i es mou uns 100 ms. per any. Als Pirineus hi ha 40 congestes de gel que no es desplacen, i 25 glaceres actives que es desplacen. El 50% pertanyen als Pirineus francesos i l’altre 50% al aragonesos. El gel glacial té el seu origen en la neu gelada. El gel blau és el que no té aire. Les esquerdes de les glaceres són els estrips del gel. Les cascades de gel quan cauen al mar formen els icebergs. El material morrènic és el material que cau en una glacera. El gel és impermeable i no es filtra fins que no troba una esquerda. El gel fa de cinta transportadora i permet que per ell llisquin taules de glacera, blocs erràtics i altres materials. Cada 100.000 anys hi ha hagut una glaciació. Fa uns 18.000 anys el nostre planeta estava ocupat per gel. La glacera de l’Aneto és, actualment, la més extensa dels Pirineus. Les causes del retrocés del gel són diverses: fenòmens còsmics, els moviments de translació del nostre planeta respecte el sol. Els volcans amb les seves cendres i fums priven que les radiacions del sol entrin i es reflectint. Actualment s’està perdent gel d’1 i ½ m. cada any. És possible que al 2050 s’hagin extingit les glaceres. Dintre d’un 17.000 anys tocaria un altra glaciació. L’home en contribuir a degradar el medi ambient contribueix a accelerar el canvi climàtic. Resum Mercè Gasch, fotografia Aurora Masat

dimarts dia 10, Assemblea general ordinària, a les 18:30.