Vicente Merlo va parlar sobre EL BUDISME COM A SABIDURIA I COMPASSIÓ. Dimarts dia 7 de maig.

Vicente Merlo, doctor en Filosofia i expert en estudis Indis i Orientals, ens ha endinsat pels camins de la doctrina “filosòfica espiritual” del Budisme.

Entenem que el Budisme no pot explicar-se ni dins de la filosofia ni dins de la religió, sinó des de l’espiritualitat, ja que “El Budisme transcendeix en la ment, en el pensament i en la paraula”. 
Hi ha dues corrents principals en el Budisme: 

-el Zen, que es basa en l’assoliment de la il·luminació interior. -el Tibetà, que posa èmfasi en arribar al “Nirvana” amb l’ajut dels Lamas o Gurús. 

Darrerament s’ha actualitzat molt en el món occidental a través de la meditació i el “Mindfulness”. 

Introducció al Budisme 

La persona que s’inicia en el Budisme té tres “joies” per refugiar-se. 

-Buda: que és el ser il·luminat, el Nirvana o il·luminació. 

-Dharma: que són les ensenyances de Buda, l’enteniment correcte. 

-Sangha: que és la comunitat de budistes, la puresa fonamental.

Buda és el mestre suprem, el savi que va aconseguir la il·luminació. Neix en la frontera entre Índia i Nepal, en una família benestant tot vivint en un Palau, sense saber res de la vida real. El seu pare no vol que sàpiga el dolor que hi ha fora de les portes de Palau. 

Sense permís, s´escapa deixant dóna i fill per conèixer el món. Hi descobreix la malaltia, la vellesa i la mort. En el camí, també, coneix un “asceta” que busca la perfecció moral i espiritual del ésser humà mitjançant la renúncia als plaers, portant una vida austera. Comença així la seva vida de meditació. Als 35 anys s´il·lumina i fins als 80 anys, que és quan mor, ensenya i predica vivint en una pobresa extrema. En el primer sermó que fa a Benarés parla de les “4 Nobles Veritats”: Tota existència està impregnada de sofriment, en un món canviant. L´origen del patiment es troba en el desig de plaer i de possessió. El sofriment es suprimeix extirpant els desitjos i passions i aconseguint la serenor i tranquil·litat absoluta (el Nirvana). El camí que condueix al Nirvana és un noble camí del que ell anomena els 8 passos, per apropar-se a la il·luminació. 

En què creu el Budisme? 

Indefectiblement l’individu ha de recórrer el seu propi camí. Has de ser tu mateix. Les tres característiques de l´existència, és un dels ensenyaments del Budisme: 

-Insatisfacció 

-Impermanència-transitorietat. 

-Insubstancialitat-absència d´un “jo” perdurable. 

Després de la mort, és com una espelma que encén una altra espelma, la “re-encarnació”. 

El Budisme està en constant transformació. Neix al segle V AC, a l’Índia, on s’instal·la fins al segle V DC, i que és quan es comença a expandir-se fora del país, sobre tot perquè l’hinduisme va prenent força i acaben expulsant-lo de l’Índia. S´introdueix amb força a tot el Sud-Est Asiàtic, sobre tot a la Xina, Japó i Tibet. I, ja en l´actualitat, ha arribat a Occident a través del Mindfulness, i es posa en pràctica en diferents àmbits de les relacions humanes, en grups i a nivell d’empresa, on podríem considerar que és la seva vessant més científica. Resum Àngels Caba, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Maria Bonafont va parlar de Mn. CINTO VERDAGUER, ENTRE L'ESPERIT i LA MUSA. Dimarts dia 30 d'abril.

Amb la derrota de 1714 s’imposa la cultura i llengua castellana. En el segle XIX una sèrie d’intel·lectuals catalans intenten fer renéixer la llengua i cultura catalana tot recuperant els Jocs Florals (Renaixença). En aquest context sorgirà el poeta Jacint Verdaguer.

Neix a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845 d’una família modesta. La mare fou una dona aficionada a la lectura i molt devota. Als onze anys en Cinto entra al seminari de Vic. El seu amic serà el futur mossèn Jaume Collell. Amb un caràcter rebel i d'ocell de bosc s’escapa del seminari. S’acorda que viurà en una masia de can Tona com a mosso i anirà al seminari a les hores de formació. 

Escriu poesies. Es presenta als Jocs Florals. La segona vegada guanya dos premis. Recull el premi vestit de minyó de muntanya. El vestit li va deixar el seu amic Jaume Collell.

En un moment donat, va canviar el seu caràcter i es va centrar en la seva carrera eclesiàstica. Als vint-i-cinc anys va cantar missa.
El seu primer destí fou un poblet de Voltregà, un poble pobre i hostil. Cau malalt i anirà a casa de Jaume Collell. Per amistats d’aquesta família aconsegueix entrar de capellà a la naviliera Transatlàntica propietat d’Antonio López, primer marqués de Comillas. Fa la travessia de Cadis a Cuba. La seva salut millora i escriu l’Atlàntida i l’Emigrant. Més endavant, serà el capellà de la família del marqués de Comillas. En aquesta etapa és un personatge important, envoltat de gent de l’aristocràcia, encara que ell porta una vida austera. El 1877 presenta l’Atlàntida als Jocs Florals i obté un èxit aclaparador. Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas va poder satisfer la seva passió per viatjar. Des de la Mare de Déu del Mont (Garrotxa) escriu l’obra Canigó. Obté també un gran èxit. El bisbe Morgades de Vic el corona poeta de Catalunya al monestir de Ripoll.

El 1886 en el moment de màxima plenitud creadora va emprendre un viatge a Terra Santa.
Va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Augmenta la dedicació als pobres tot buscant el camí de perfecció espiritual. S’interessa per la pràctica de l’exorcisme. Els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb la intenció de desprestigiar Verdaguer. Un dels arguments que fan servir per desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El bisbe Morgades el susprengué ‘a divinis’ (no podrà dir missa ni administrar sagraments). El marqués de Comillas el tira fora de casa seva.

Es desterrat al santuari de la Gleva i després a l’asil de Vic, s'escapa .Va a Barcelona i l'acull la família Duran, una de les famílies que havia ajudat. El seu amic, mossèn Jaume Collell, el va deixar. Conscient de la seva situació va recórrer a la premsa i va publicar una sèrie d’articles En defensa pròpia. A la darreria de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid i entra en contacte amb personalitats eclesiàstiques influents. S’arriba a un pacte amb el bisbe Morgades. El tribunal de Vic aixeca la suspensió ‘a divinis’ i li torna les llicències sacerdotals. És incardinat a la diòcesi de Barcelona on el bisbe li atorga un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem a la Rambla. 

Afeblit i prematurament envellit no va deixar mai de banda la literatura. L’abril de 1902 els metges li van diagnosticar tuberculosi. Un dels metges que el va tractar fou el doctor Robert. El maig, el dia que feia 57 anys, és traslladat a la finca de Vallvidrera coneguda com la quinta ‘Vil·la Joana’. 

Mor el 10 de juny a mitja tarda. L’endemà mateix l’Ajuntament de Barcelona va organitzar les exèquies i la capella ardent es va situar al Saló del Consell de Cent. Fou un enterrament multitudinari: la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. Fou sepultat al cementiri de Montjuïc. 

La conferència acaba amb aquests versos del poema Canigó: 

          “Lo que un segle bastí l´altre ho aterra/ 

          mes resta sempre el monument de Déu;/ 

          i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ 

          al Canigó no el tiraran a terra/ 

          no esbrancaran l'altívol Pirineu.”
Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Festa de Sant Jordi, vetllada poètica. Dimarts dia 23 d'abril de 2019.

Diada de Sant Jordi 2019 a les Aules Universitàries

Presentada per Esteve Garrell

Esteve Garrell en representació de la Junta, va fer la presentació de l'acte, primer per situar la figura de Sant Jordi: la simbologia de la rosa i els llibres com a mostres de l'Amor, la Cultura i el Respecte. 

A continuació, tot donant les entrades als protagonistes de la vetllada, van actuar les persones següents: Mercè Barnils va recitar Música d'Ànima, teixida amb paraules de Rosa Fabregat, Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu i El meu país de Miquel Martí i Pol i Teresa Rebull. La Montserrat Medalla, autora del llibre Nit de Nuvis, en va llegir uns fragments, Nit de nuvis, Elia alumna ideal, Hola mama! i Miryam, després va recitar Senyor Sant Jordi, de Salvador Espriu. 
En Joan Gurt hi va posar la melodia, cantant Caro mio ben, ària barroca de Giuseppe Giordani, Gia il sole dal Gange, ària barroca d'Alessandro Scarlatti, un lied en alemany de franz Schubert, Heidenröslein (Rosa de bardissa) i, finalment, la cançó catalana Pel teu amor (Rosó) de Josep Ribas.

 Programa repartit i presentat per Esteve Garrell, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

David Vila va proposar: I SI EXPLIQUEM UN CONTE? dins de la "Setmana cultural de la gent gran de Granollers", Dimarts dia 9 d'abril.

El conte, gènere literari sobre el qual s’ha basat la tradició oral, ha permès a la humanitat explicar la realitat, vestir-la o, fins i tot, transformar-la. Sense el conte, la literatura universal no seria la mateixa. El conferenciant ens explica amb molta claredat què és el conte i el microconte, aclarint que és també un gènere adreçat als adults i conreat amb èxit per guanyadors del Premi Nobel de Literatura. També ens mostra, partint de contes propis, l’abast del gènere i les grans possibilitats d’interpretació que ofereix al lector.

Entre els diferents gèneres de literatura: novel.la, teatre, poesia, assaig, guió, còmic... hi  ha el conte. Els contes poden ser tant per a la mainada o per a adults.

Per a la mainada, els ajuden a descobrir el món, aprenen a llegir i escriure, fan volar la imaginació i també incorporen valors. Presenten als nens mons màgics i fantàstics que els fan descobrir moltes coses i els hi transmeten valors que, de vegades, assimilen millor que si aquests valors es  transmeten directament.

Per als adults s’escriuen també contes que al llarg dels temps han servit per:

- a la antiguitat, per explicar el món.

- al llarg de la història, per transmetre coneixements.

- en règims totalitaris, per denunciar la injustícia: les coses no es podien dir directament.

- Sempre, per oferir una visió diferent de la quotidianitat.

A diferència d’una novel.la en què tot està molt ben detallat a través de moltes pàgines, el conte és breu i imaginatiu. Entres de ple en la història, no hi ha gaires detalls i el final és clau (sempre  ha de passar alguna cosa al final). En els contes per adults, tant podem parlar del tema de l’amor que és el tema universal de la literatura, com de reivindicacions incorporant missatges entenedors.

A Catalunya hem tingut i tenim grans escriptors de contes com Mercè Rodoreda, Sergi Pàmies, Pere Calders entre altres.

Una altre gènere interessant són els microcontes, que consisteixen en contes condensats a la màxima expressió. En lloc de varies pagines tenen dos o tres línies. Amb els microcontes podem descobrir la màgia del llenguatge i fer volar la imaginació. També  podem qüestionar, ser crítics i reivindicatius.

Al llarg de la conferència, el ponent ens ha explicat uns quants contes i microcontes creats per ell, que ens han il·lustrat molt bé sobre aquest gènere.Resum Martí Majoral, fotografia Mercè Gasch, disseny del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Carlos Paytuví va parlar sobre COM PREVENIR L'ICTUS, Dimarts dia 2 d'abril.

El Dr. Paytubí ha començat la conferència donant dades sobre l'ictus a Espanya i l'ha definit com: cop brusc de la circulació cerebral que altera la funció d'una determinada regió del cervell, originant diferents conseqüències en funció del lòbul afectat. També se l'anomena ‘accident cerebrovascular’, ‘atac cerebral’, abans ‘atac de feridura’ o ‘embòlia’ (que és un tipus d'ictus) A nivell d'Espanya es produeix un ictus cada 6 minuts donant un mort per ictus cada 15 minuts; a Catalunya hi ha un ictus cada 40 minuts. Cal destacar que és la causa més freqüent de mort en les dones. 

Tipus d'ictus. Ha remarcat que hi ha dos tipus: a) Ictus Isquèmic (infart cerebral) el 85% ho son: consisteix en una disminució important del fluix sanguini en una part del cervell. b) Ictus Hemorràgic es dona en un 15%, consisteix en una hemorràgia originada pel trencament d'un vas cerebral.

Els factors de risc poden ser:

No Modificables; l'edat (a més edat més probabilitat de mortalitat), el sexe (en els homes és més freqüent, però hi ha més mortalitat en les dones), historial familiar (factor genètic), l'ictus previ si n’hi ha repetició. En la raça negra americana és més freqüent que en la blanca (no hi ha explicació)

Modificables; la hipertensió arterial els límits màxims son: 14 de pressió sistòlica i 9 de la diastòlica, la màxima influeix més en l' ictus, la mínima indueix més en risc cardíac. La diabetis mellitus un 20% de persones que han patit un ictus son diabètiques (1 de cada 5) El tabac, primera causa evitable d’infermetat i mort. El risc perdura fins els 5 anys de deixar de fumar. Colesterol que produeix més risc de demències que d'ictus. Arítmies, cardíaques (fibril·lació auricular)

Altres factors de risc d'ictus. Menys documentats poden ser l’ús d'anticonceptius orals, l'obesitat, el consum d'alcohol i el sedentarisme.

Comentaris i recomanacions. Ha dit que entre els joves és més freqüent l'ictus hemorràgic i en les persones grans és més freqüent l'ictus isquèmic.

El Dr. ha demanat el suport de les famílies per detectar un ictus i poder arribar a urgències abans de 4 hores. Ha exposat un quadre amb la paraula anglesa F A S T per reconèixer si una persona ha patit un ictus; (F) si somriu simètricament, (A) si pot mantenir els 2 braços estirats, (S) si parla clar i (T) actuar ràpidament.

Per acabar ha recomanat fer exercici físic, consumir fruites i verdures, reduir els greixos saturats i fer control estricte d'anticoagulants, de la pressió arterial, del colesterol i del sucre. Resum Mª Carme Espluguas, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Joan Vives va parlar d'HECTOR BERLIOZ EL GRAN ROMÀNTIC FRANCÈS. Dimarts dia 26 de març.

Per poder entendre el personatge d’avui cal situar-lo i situar-nos en el context històric social i familiar en el qual va viure. Berlioz neix a França a principis del segle XVIII on les revoltes i també les convulsions monàrquiques a París marquen decididament el curs de la història. Família ben situada econòmica i socialment: el pare metge i, com no podia ser d’altra manera, vol que el jove Hector vagi a la Sorbonne per estudiar medicina. Hi va per força i, poc després, el músic inconformista que viu dins seu li fa prendre el camí de la música.

És un dels grans representants de la subjectivitat i l’art (Música Pintura Literatura etc. ) Per entendre l’essència del personatge fixem-nos amb els seus trets com desinhibit, el coneix tothom, va per lliure, no vol cotilles i segueix tossudament la seva percepció, contundent  amb contrastos intensos. Home explosiu, histriònic i entusiasta. Com que, a causa de no seguir els cànons establerts i ser un esperit lliure i avançat, la seva música no li dóna el suficient per viure, ho complementa fent de crític per un diari parisenc, escriu molt bé.

El moviment romàntic incideix en el músic com també en l’home. Enamoradís de mena pateix eufòries i desenganys que influeixen de manera clara en la composició de les seves obres, on els personatges i els passatges musicals són un reflex real del moments viscuts amb extrema intensitat. Era un compositor fora dels estàndards de l’època: un detall a tenir present, els compositors ho fan asseguts davant d’un piano, Berlioz no, ell toca la flauta travessera i la guitarra, les composicions estan pensades per a cors i formacions musicals immenses, dificultant la viabilitat a l’hora de poder representar-les.

Excel·leix en les orquestracions i demostra una gran sensibilitat en el tractament de la veu en cantates i òperes que el fan precursor i mestre de músics més joves com Paganini o el mateix Wagner que en prenen bona nota per incorporar les seves ensenyances a les seves partitures, com també del seu tractat d’orquestració.

Per il·lustrar i fer comprendre el nostre conferenciant, entre les paraules hi posa els fragments musicals més escaients. Com a guanyador del premi de Roma sentim uns compassos ben diferenciats de cada una de les quatre cantates i, per copsar l’habilitat en l’orquestració, La Marseillaise, La Messe Solennelle, Symphonie Fantastique, o el contundent Requiem. Deixa un bon llegat d’obra orquestral coral,  vocal  i operística. Els últims anys, sobretot, dirigeix abatut anímicament pels amors frustrats i per la seva obra menystinguda al seu país. Decididament un avançat a la seva època, incomprès i punta de llança de força seguidors. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Claudi Alsina va parlar de LES MESURES TRADICIONALS CATALANES I EL CAS DE GRANOLLERS. Dimarts dia 19 de març.

El conferenciant ens explica amb molta claredat el sistema propi de mesures catalanes que ha ajudat al desenvolupament del país. Catalunya tenia unes mesures  d’origen romà que es van utilitzar fins que, al 1849, les va liquidar la reina Isabel II. Mesurar és comparar objectes amb certs patrons establerts que anirem comentant en aquest resum. Les mesures eren locals: van existir unes 700 de diferents repartides en poblacions de Catalunya. Es van escriure en base 10 però és dividien i repetien en base 12.

Per mesurar longituds es feia servir la cana destre que eren 12 pams destres, equivalents a 2,81 m. Les diferents mides de les esglésies de Sant Pau del Camp i de Santa Maria del Mar es van mesurar en canes destres. Per mesurar els terres es passava de pams a peus que era més còmode pel que mesurava; 4 pams eren 3 peus. D’aquell temps ve la dita “quedar-se amb un pam de nas” o “ ho tinc ben apamat”.

Per mesurar les sabates les mides era 3 punts de sabater que serien 2 cm. Per a les mides tipogràfiques es va agafar el llibre de Cíceró editat a Venècia el 1469.

Pel que fa les mesures de gra s’utilitzaven recintes concrets portàtils i el sistema era complex. L’Ajuntament de les localitats vigilava que es fessin servir les mesures oficials que era la quartera= 12 quartans= 48 picotins= 69.5 litres. A Granollers la quartera = 8 quartans. Cal esmentar la Lloga del gra que era la Porxada.

Per mesurar superfícies es feia servir, canes quadrades, pams quadrats i peus quadrats. També es mesurava per jornal de feina de sol a sol, especificant si era jornal de tallar herba o de sembrar, i especificant si era ajudat amb bou o cavall.

Un sistema per vendre un terreny era mesurar la superfície que es podia sembrar amb una quartera de gra. Per evitar la picaresca, ja que el gra es pot escampar més o menys,  quan brotava la planta, un notari verificava que la distribució era  correcta i es tancava el tracte. A Granollers la quartera de sembradura equivaldria a 2.448,2503 m2.

Per mesurar capacitats. El vi es mesurava en porrons, barralons, mallals...  un porro era 4 petricons. Granollers tenia les seves pròpies mesures del vi: el barraló de Granollers serien 121,4 litres. La llet també és mesurava en petricons.

L’oli a Granollers es mesurava en quarters: 1 quarter = 32 quartons que eren uns 9.27 litres. D’aquestes mesures venen les dites “ploure a bots i barrals “ o “ ser un tap de barral”.

Quant els pesos, la lliura era la més utilitzada. Una lliura = 12 unces...400 grams.

Era diferent la lliura de carn (36 unces) o la de peix (30 unces). Una dita era “el mal ve a arroves i se´n va a unces”. A les farmàcies una lliura eren 12 unces, i a les joieries 1 unça = 4 quarts =16 argenços = 39 quirats i 1 quirat serien 4 grams.

Per mesurar el temps tenien rellotge de sol, clepsidres, rellotge de sorra, ciris (temps de combustió) i al final ja mecànics. Aquí és on es conserva la base 12 amb diferència a les altres mesures que van passar a base 10.  La base 12 era més pràctica que la 10,  ja que era més fàcil dividir-la en  parts; un terç era 4, la mitat 6, 2 terços 8, 3 quarts 9 . En  base 10 és més difícil, ja que les divisions de 10 nomes son 2 i 5.

Els papers es mesuraven en arca que serien 11.000 fulls, caixa 8.000 fulls i mà que eren 5 quaderns i 25 fulls.

La dotzena era una mesura molt utilitzada (12 unitats) però hi havia la dotzena de frare que eren 11 quan el frare havia de pagar i 13 quan el frare havia de cobrar.

La proposta de passar a base 10 va ser francesa:  volien un sistema universal que no fos lligat a les diferents cultures i fos basat en la mida del quadrant del meridià terrestre. Per fer la mesura es va mesura el tros de meridià de Dunkerque a Barcelona amb lo qual Catalunya va tenir un paper fonamental en la mesura i en el naixement del metro.

Respecte la diferent amplada de les vies de tren d’Espanya en relació les internacionals és degut que, aquí, es va utilitzar com a mesura el peu de Burgos. Van definir que les vies equidistarien 6 peus de Burgos i, com a resultat, son més amples que les vies internacionals. A Burgos tenien el peu massa gros!

Resum Martí Majoral, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Anna Paré va parlar d'ANTIOXIDANTS I SALUT. Dimarts dia 12 de març de 2019.

La conferenciant ha iniciat la seva exposició tot definint què són els antioxidant i els radicals lliures per  assenyalar, en una segona part, els principals antioxidants coneguts i estudiats, donant exemples concrets de cada un d'ells.

Antioxidant, és una molècula capaç de retardar o prevenir l'oxidació d'altres molècules. També podem dir que és una substància que protegeix dels danys produïts pels radicals lliures en el nostre organisme. 

Radicals lliures, són molècules que en el orbital extern han perdut un electró i, per tant, perden estabilitat (són oxidants) Intenten recuperar aquest electró. captant-lo d'altres molècules properes, provocant més inestabilitat i reaccions en cadena que poden afectar bàsicament la membrana cel·lular oxidant als greixos, les proteïnes perden estructura i per tant la seva funció, i provoquen mutacions al material genètic.

El 90% dels radicals lliures els fabriquem en la respiració cel·lular que té lloc als mitocondris. Els  radicals d'oxigen s'anomenen ROS, també en poden formar de nitrogen. No podem oblidar els que arriben de l'ambient extern com; tabac, l'alcohol, l'excés de radiacions solars, alimentació no saludable, l'estrès físic i emocional, processos inflamatoris i traumatismes.

Mecanismes antioxidants, protegeixen dels radicals lliures i poden ser:

a) Endògens; coenzim Q 10 o ubiquinol, glutation, ac  lipoic, melatonina, sistemes enzimàtics...

b) Exògens; vitamina C, i E, carotenoides, minerals com el seleni i zenc i polifenols.

Estrès oxidatiu, es produeix pel desequilibri entre el ROS i els Antioxidants: pot donar lloc a diferents patologies com: l'arteriosclerosi, altres malalties cardiovasculars, diabetis, alzheimer, càncer, malalties oculars i, també, accelera el procés d'envelliment.

Diversos estudis assenyalen que els radicals lliures i els telòmers curts són causa de l'envelliment.

També es coneix que envellim per la informació genètica que heretem en un 25% i per l'estil de vida i el medi ambient en un 75%. 

Els Antioxidants; 

Vitamina C (ac. Ascòrbic), és l'antioxidant per excel·lència. En porta la taronja, mandarina, pomelo, llimona, maduixots, meló, pebrot vermell cru, col, braçolí, créixens, kiwi, papaia, mango.

Estimula la producció de col·lagen, regenera la vitamina E i té efecte preventiu pel càncer d'estómac. 

Vitamina E, és troba en l'oli d'oliva de primera pressió en fred, oli germen de blat, alvocats, fruits secs, pipes de gira-sol i carbassa. Evita l'oxidació de les membranes cel·lulars, protegeix de les malalties cardiovasculars i les cataractes, i té efecte preventiu del càncer de colon, pròstata i mama.             

Carotens, en la pastanaga, carbassa, moniato, caquis, mango, nespres, préssecs, blat de moro, espinacs, bròcoli, canonges. Precursor de la vitamina  A, essencial per a la pell i la vista. 

Licopè, en síndria i tomàquet sobretot condimentada amb oli, perquè s'absorbeix millor. Prevenció del càncer de pròstata. 

Seleni, en ceba, all, cereals integrals, fruits secs, xampinyons, espàrrecs, carn. marisc, ous. Ha recomanat 2 o 3 nous del Brasil per dia. Actua de cofactor d'enzims antioxidants. El seu contingut en els aliments depèn del sòl. És antioxidant, anticancerós i inmunomodulador. 

Zenc, en cereals integrals, bolets, fruits secs, llevat de cervesa, germen de blat, llegums, marisc i carn. Actua de cofactor d'enzims antioxidants. Està relacionat amb la cicatrització i la prevenció de constipats. 

Polifenols,  en té verd, raïm, cacau, ceba, poma, magrana, gerds, cireres i en general fruites de color vermell, violeta, blau. Té activitat antioxidant, anticancerós, prevenció de malalties cardiovasculars, artritis. 

Salut i alimentació 

També ha parlat dels polifenols del vi (resveratrol), que es forma a les plantes per defensar-se d'agents externs: fongs, bacteris, paràsits... tot limitant-lo a 2 copes dia pels homes i 1 copa per les dones i persones de color.

Ha esmentat el té verd pel seu contingut en catequines i les espècies i herbes aromàtiques com; cúrcuma ( antioxidant i antiinflamatòria), canyella, paprica, orenga, ànet, farigola i romaní.

Per acabar ha ressaltat la importància de la dieta mediterrània, i l'alimentació variada i de tots colors cercant la sinergia, que vol dir l'actuació de dos o més antioxidants per millorar l'efecte. Exemple la vitamina E i C,  la E i el seleni, els beta carotens i vitamina C recomanats per la sequedat dels ulls. Ha fet èmfasi amb el gaspatxo com a plat molt complert en aquest aspecte.

Quatre pilars per evitar l’estrès oxidatiu, concretats en una recomanació final;

Dieta rica en antioxidants,

Evitar hàbits nocius,

Activitat física i mental,

Bona actitud davant la vida

Resum Carme Esplugas, fotografies Martí Majoral, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Mª Reis Fontanals va parlar sobre ELS ARXIUS HOSPITALARIS COM A FONS PER LA HISTÒRIA. Dimarts dia 5 de març.

Els arxius d’entitats històriques són importants perquè acostumen a acumular informes i detalls tot explicant costums, hàbits, fets, formes d’actuar…d’èpoques passades. De fet serveixen per conèixer la vida d’aquells moments. La conferència va tractar sobre l’HOSPITAL DE LA SANTA CREU de Barcelona, sobre el fruit de les investigacions dels seus arxius. És una institució prou coneguda i que segueix viva, encara, en l’actual HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU. Dels abundants detalls i informacions extrets de l’arxiu remarcaria els següents: 

Els seus orígens són de finals dels segle XIII. Fou una necesssitat per la situació produïda per les guerres amb Castella-Lleó i pels estralls de la peste negra. El Consell de Cent decideix la construcció per fer front a situacions catastròfiques. És una època d’evolució social i política remarcables. Es creen la TAULA GENERAL DE CANVI (banca), L’ESTUDI GENERAL UNIVERSITARI i L’HOSPITAL que donaria nom i renom a la ciutat i assegurava l’assistència sanitària indiscriminada, per a tota la ciutadania, fins i tot, als NENS ABANDONATS.

L’any 1400 es fusionen els 6 hospitals petits que hi havia a Barcelona, que no eren suficients per a les necessitats assistencials, (Santa Marta, Santa Anna, Santa Eulàlia del Camp…) i es crea L'Hospital de la Santa Creu, que fou dels primers d’Europa. Fet que es va repetir en altres països. Va rebre el suport de la Família Reial i del Papa amb benediccions i privilegis.  Del 1401 al 1490 es configura la primera etapa. Es construí la primera ala d’un edifici monumental, amb pedra de Montjuic, fora muralles. Fins el segle XVI no es va completar la segona fase. Del 1655 al 1680 es va fer La Casa de Convalescència, d'estil renaixentista-barroc en espais adosats al que era l’hospital. Durant el segle XIX es va seguir ampliant instal.lacions, tornant a l’estil gòtic del inicis, tot completant els espais disponibles. 

Alguns detalls de funcionament. Segons les Ordinacions de 1417 el dirigia la M.I.A. (Molt Il·lustre Administració) amb 4 administradors. Avui dia encara existeix. 

Finançament (1430) 100.000 sous per ingressos del patrimoni, almoines, donacions, ajuntament…; despeses, provisions, salaris…Alimentació, brou de gallina, pa, oli, sal, pomes, col, cebes, carn de xai, ous… 

Treballadors: administradors al comprador i rebedor: advocats, notari, apotecari, metges, infermers, cirurgians, barbers, cuidadors… 

Malalts, sense distinció ni segregació: hi cabia tothom. En el llibre d’ingressos constava l’edat, treball, procedència, simptomes, com anava vestit …. 

Metges famosos, Moisès Broggi, Josep Trueta, Manuel Corachan, Agustí Prió, Josep Anton Barraquer … 

Ja a començaments del segle XX s’inicia la construcción de l'HOSPITAL de SANT PAU, on es va anar traslladant els serveis hospitalaris. (Hi ha constància que Gaudí va morir el 1926, encara a la Sta Creu) El 1931 l’Ajuntament va comprar tot el complex antic, cedint-lo a la Diputació, que el va destinar a acollir centres de diverses activitats culturals, principalmente la BIBLIOTECA DE CATALUNYA. Resum German Cequier, fotografia Martí Najoral, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Albert Beorlegui va parlar de SHAKESPEARE AL CINEMA, GUIA BÀSICA I. Dimarts dia 26 de febrer.

En un llenguatge planer, l’Albert Beorlegui ens apropa a un dels més grans de la literatura mundial que postulava que “tota la vida és un teatre”. La conferència comença amb una aproximació a la figura de William Shakespeare. Cal considerar que la poca presència de l’escriptor en els plans d’estudis ha impossibilitat un acostament més popular de la seva figura, més enllà de les seves obres més conegudes.

Va néixer a Stratford-upon-Avon el 1564. Era el tercer de vuit fills d’una família de classe mitjana baixa. Va casar-se als 18 anys i va tenir tres fills. L’any 1590 marxa a viure a Londres on haver de treballar com a actor, dramaturg i empresari. Poc abans de morir retorna al seu poble natal on va morir al 1616, als 52 anys.

Les seves obres ens han arribat gràcies a dos amics seus que, 100 anys després de la seva mort, van publicar un volum que recollia totes les obres de Shakespeare. D’aquest llibre es van fer 750 exemplars dels quals 250 han arribat als lectors.
El total d’obres escrites són 36: de les quals 11 són tragèdies, 10 drames històrics i 15 comèdies. La lectura de Shakespeare és difícil d’entendre perquè utilitza moltes metàfores i símbols.
Neix a l'Anglaterra Isabelina quan ja s’ha mort Enric VIII. Entre 1567 i 1642 Londres viu l'època daurada del teatre isabelí ja que el teatre era el major divertiment; tothom anava al teatre, les classes nobles, les que no ho eren, les prostitutes.... En aquells temps els teatres eren molt grans, alguns amb una cabuda de 3000 espectadors. Havien de fer unes 200 funcions a l’any per tal que fossin rendibles. Com a anècdota: si els nobles feien tard a la funció la representació s’interrompia i l’obra es tornava a començar.
El cinema ens ha donat l'oportunitat d’acostar-nos a com era el món fa 400 anys. El 1997 va estrenar-se Shakespeare in Love del director John Madden, una pel·lícula molt guardonada que mostrava com Shakespeare s’enamorava de la seva Julieta i on es pot contemplar com eren les funcions de teatre d’aquella època.
Al segle XVIII varen començar a sortir veus que qüestionaven l’existència de Shakespeare. Deien: com pot ser que un personatge que no té estudis acadèmics tingui tants coneixements sobre medicina, filosofia, dret, la mort, la condició humana.... Han sortit 5000 llibres tot qüestionant que fos l’autor de les seves obres. Van sortir 150 candidats com a possibles escriptors de les obres de Shakespeare. Entre ells els tres més coneguts són Francis Bacon, Chistopher Marlowe i Edward de Vere. Cap dels tres, per diverses causes, van oferir fonaments per ser considerats els autors dels llibres. L’any 2011 es va estrenar la pel·lícula Anonymus centrada en aquest tema referent al dubte que alguns tenien sobre qui va escriure les seves obres.
Al llarg dels segles les modes han anat canviant i amb elles la reinterpretació al cinema de les obres de Shakespeare que van anar incloent les tendències dels anys en què es varen rodar les pel·lícules.
La part de la conferència dedicada a les comèdies va centrar-se en un breu anàlisis de cinc de les seves grans comèdies, El somni d’una nit d’estiu, La doma de la fera, Nit de reis, El mercader de Venècia i Molt soroll per no res. completat amb fragments molt ben escollits de les seves versions cinematogràfiques. Resum Martí Majoral, fotografia Mercè Gasch,  composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.