Josep M. Francino Arenillas va parlar sobre THE BEATLES, FENOMEN MUSICOSOCIAL DEL SEGLE XX. Dimarts dia 8 d'octubre.

Mercè Barnils, Josep M. Francino i Esteve Garrell.

Josep Maria Francino, que és periodista, músic, radio i sobre tot "beatlemaniac", va començar dient que els Beatles van capgirar-li la vida en l'aspecte musical, però també en el món de la comunicació.

Amb 17 anys va assistir el 3 de Juliol de 1965 al mític concert dels Beatles a Barcelona i, el seu amic de radio Terrassa, Ferran Ferreri li va demanar una crònica del concert i li va agradar. L'afició el va portar a dirigir radio Olot i crear diferents emissores, i va ser director adjunt del projecte "Emissores de la Generalitat de Catalunya".

La beatlemania el va portar a conèixer el Paul Mccarney, a tenir correspondència amb George Harrison i tenir una intensa relació amb Toni Sheridan, el primer cantant de la banda, tot tenint el privilegi de pujar a l’escenari actuant amb ell a Barcelona el 1989 i, més tard a València, el 2005, 2006, i a Saragossa. Ho exposa en el seu llibre tot fent una crònica exhaustiva i molt personal, que va ser publicat amb motiu del 50 aniversari d'aquell mític concert de Barcelona.

Va remarcar que els Beatles, sense cap mena de dubte, van ser un dels fenòmens músicosocials més importants del segle XX, van marcar tendències i van donar un canvi de rumb a la música que es feia en aquells moments, al mateix temps que, a la societat amb el jovent al davant, portava aquests canvis a la vida quotidiana. Van introduir instruments inèdits al rok com el sitar, els quartets de corda, la gran orquestra, les primeres experiències amb la música electrònica amb els primers sintetitzadors, i altres innovacions tècniques. I varen ser seguides per altres grups com els Rolling Stones, The Byrds, els Beach Boys i molts d'altres.

Vam escoltar diferents fragments de cançons per ordre cronològic. Desfruitant molt de les audicions.

"BESAME MUCHO (1962) El seu mànager els va aconsellar que toquessin èxits standars.

LOVE ME DO (1962) va ser el primer so Beatle autèntic.

SHE LOVES YOU (1963) va ser la confirmació del so pop dels Beatles.

NORWEGIAN WOOD (1965) procedent de la música índia, introduït per George Harrison.

ALL YOU NEED IS LOVE (1967) introducció de gran orquestra. En aquell moment eren la gran font d'ingressos d'Anglaterra.

LUCY IN THE SKY WITH DIAMONDS, cançó polèmica  per les sigles LSD.

THAT.LL BE THE DAY (1958) la primera cançó pròpia enregistrada pel grup.

THE LONG AND WINDING ROAD (1969) on van tornar als seus orígens.

SOMETHING (1970): Frank Sinatra va dir que aquesta cançó de George Harrison era la millor cançó d'amor que havia sentit mai. Va ser l’última cançó que van enregistrar com a grup.

LA INFLUÈNCIA EN EL MOMENT EN QUÈ ES PRODUIA LA SEVA MÚSICA, DURANT MOLTS ANYS DESPRÉS, EN ALTRES GRUPS HA ESTAT CLARA, I SEGUIRÀ SENT UN REFERENT MÚSICAL PER A GENERECIONS FUTURES.

Resum Mercè Barnils, fotografia Martí Majoral, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana. 

Inauguració de la nova temporada de les nostres Aules Agevo, octubre 2019.

L'alcalde de Granollers, senyor Josep Mayoral i el nostre president, senyor Esteve Garrell, donant-nos la benvinguda.

Anna Ballbona i Puig va parlar de TOMBARELLES EN LA PREMSA CATALANA: QUÈ HA CANVIAT? De Xammar al digital. Dimarts dia 1 d'octubre,

La premsa catalana durant els últims 20 anys ressegueix els principals canvis que s’han donat en el sistema de mitjans de comunicació català, amb especial atenció a la premsa escrita i el que ha significat l’eclosió del digital.

Avui dia, és complicat mantenir la atenció davant l’allau de notícies que rebem per tots els mitjans (TVE, radio, diaris en paper i digitals, xarxes socials...). Les notícies d’avui, encara que siguin de catàstrofes, demà no són res i, si passem al món de la política, les “fake news” estan intoxicant-nos contínuament. Sempre han existit les mentides, però ara corren com la pólvora i els periodistes tindrien que blindar-se davant d’aquesta situació.

Al llarg dels últims anys, els periodistes han passat d’anar a les rodes de premsa amb bolígraf, paper i disposant d’un temps per reflexionar la notícia, a l’ordinador que envia la notícia al moment, sense el temps necessari per pair-la. Avui dia, la industria comunicativa dona la impressió que omple tots els forats del temps.

Als anys 90 hi havia grans periodistes de diaris, i les tertúlies per la radio-TVE eren diferents. Ara s’omplen les hores de radio i televisió amb moltes més tertúlies i amb un perfil de tertulià  nou. Hi ha el tertulià de partit, que diu el que la gent vol escoltar i el twitaire que passa a tertulià i articulista. Aquests últims, els fitxen de twiter o instagram a partir del número de seguidors que tenen. En resum, la banalització i falta de rigorositat ha esquitxat el periodisme.

Més o menys a partir del atemptat de les torres bessones, s’engega l’època de la consparanoia; per una part es propaguen filtracions interessades i també comencen les notícies sobre la nostra pròpia seguretat personal: què hem de menjar, quin model de salut hem de tenir, amb quin esportista ens hem de fixar... Moltes coses que ara són notícies abans no ho eren.

Per ajudar a comprendre aquesta realitat frenètica, la conferenciant Anna Ballbona fa una incursió en la tradició periodística catalana a traves d’un dels seus màxims exponents com és el vallesà i rodamón Eugeni Xammar.

Com a darrera reflexió, la conferenciant apunta que els ciutadans hem de tenir més pensament crític davant les notícies, incloent-hi les dels  periodistes de mitjans fiables. Les notícies les hem d’analitzar a través de diferents fonts d’informació.  Resum Martí Majoral, fotografies Mercè Gasch.

Molt bones vacances amics... gaudiu-les i esperem retrobar-nos el proper dia 1 d'octubre.

Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Les Aules visiten el Parlament de Catalunya (dimecres 19 i dijous 20 de juny)

Després d’acabar aquest curs amb bona nota, el dimecres 19 i dijous 20, les Aules hem visitat el Parlament de Catalunya. Fa unes setmanes el prestigiós periodista i comentarista de política, en Josep Maria Martí i Rigau ens va oferir una excel·lent conferència: "El Parlament de Catalunya: del pactisme al procés". Arrel d'aquesta conferència vàrem considerar oportú oferir als nostres socis i públic habitual la possibilitat de fer una visita guiada, pel nostre Parlament. Les Aules visiten el Parlament de Catalunya. És just i necessari dir, que des del primer contacte, les facilitats la cordialitat, simpatia i professionalitat de tot el personal que ens ha atès i guiat per les diferents sales, ha estat sobradament a l'alçada del nostre estimat país. 

Un agraïment molt especial a en Rafael i a la Noemí, els nostres guies, que ens han donat una vertadera conferència sobre la història, els esdeveniments socials i sobretot polítics de l’emblemàtic palau, passat i present, fent referències molt precises dels espais que per raons òbvies, no hi podem accedir, el Parlament és un lloc viu, on s’hi treballa. La Noemí i en Rafael han respost totes les preguntes que els hi hem volgut fer, amb una sensibilitat extrema i veracitat de fets i continguts. Crònica d'Esteve Garrell i Homs, fotografies dels dos grups d'assistents.

Agustí Vidal ha parlat sobre ELS PERFUMS: UN MÓN. Dimarts dia 18 de juny.

Agustí Vidal, perfumista i músic, fou el conferenciant que ens havia d’obrir “el món dels perfums” Inicià la seva comunicació tot preguntant-nos: sabeu què fan els perfumistes? Ell mateix va respondre en dir: BARREGEM SUBSTÀNCIES

Perfumar, del llatí “arribar com el fum…”, és l’ús de substàncies amb olor. A Egipte empraven extractes diversos per embalsamar els difunts… 3.000 anys a.C. ja s’utilitzava l’alambí en destil·lació. A l’època de Roma, de més sofisticació, posaven pètals de roses a les fonts publiques. La invasió dels Bàrbars, produí un retrocés, com en tots els àmbits de costums i cultura.

Posteriorment, la cultura europea avança en l’afany d’amagar les olors corporals. A la novel·la Tirant lo Blanc o a Les mil i una Nits s’esmenten olors afrodisíaques per reforçar l’atractiu olfactiu dels homes i dones. Al segle XVIII, l’aglomeració humana a les grans ciutats genera ”males olors”. El llibre El Perfum esmenta que “a 20 Km de París se sent una olor diferent” Tot això produí la convicció que les males olors eren la causa de les terribles epidèmies (pesta, còlera…) que delmaven la població. Pasteur descobreix que no, que els microbis en són la causa.

D’aquella època, a la ciutat alemanya de Colònia, un monjo obté una barreja de productes que té gran difusió al país i a França. D’aquí ve el nom genèric d’ AIGUA de COLÒNIA. Es coneix la ubicació de la casa per la numeració 4711.

Dues persones mereixen figurar a aquesta ressenya històrica: Catalina de Mèdicis, italiana casada amb un francès, que va difondre l’ús dels perfums. També la duquessa de Merody, protegida de Lluís XIV, que va estar a Espanya en temps de Ferran VII.

A la part pràctica, portava uns petits recipients que, amb unes “moullettes” repartides entre el públic, ens va permetre aprendre a percebre i distingir unes olors bàsiques:

1.    Olor de roses, per pressió. Per a 1 Kg d’essència, 1 Tm de pètals. 10.000 €.

2.    Olor de llimona, obtingut per pressió. Component principal de molts perfums.

3.    Flor del taronger, destil·lació de pètals a l’alambí.

4.    Gessamí, obtingut amb barreja de greix i d’alcohol a 30º, rep el nom d’ABSOLUT.

5.  Sense cap olor. Obtingut del gessamí, tot sintetitzant una molècula descoberta el 1957. Dóna “frescor” als perfums.

Finalment, ens va tornar a repetir que els perfumistes BARREGEM. Tenim milers de recipients i el nostre treball és, amb variacions de productes i quantitats, obtenir olors que responguin a les peticions dels clients. Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch. Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Josep Maria Farnés va parlar de L'ASSALT DE GRANOLLERS PELS CARLINS. Dimarts dia 11 de juny.

Un esdeveniment històric, de conseqüències gravíssimes, contra una població desarmada i gens bel·ligerant, és el motiu per parlar-ne, tot davant de la desídia d’unes autoritats que encara avui miren cap a una altra banda. Per situar-nos en el context històric es fa un repàs del Granollers entre 1846 i 1875, on la vila tenia 3.002 habitants i, al final del període esmentat, 4.656. 

Durant aquests anys s’esdevé l’expansió fora de les muralles medievals. S’enderroquen les torres i muralles i els portals. Es fa el traçat de la carretera de Barcelona a Vic. Entra en funcionament la primera màquina de vapor. Es construeix la caserna d’infanteria i cavalleria, l’hospital i el cementiri a l’antic convent dels caputxins. S’inaugura també la línia del ferrocarril. Tenim una visió clara de les antigues muralles carlines pel gràfic fet pel conferenciant amb les indicacions dels testimonis observats per l’arqueòleg Josep Estrada. 

Les guerres carlistes s’originen per motius dinàstics, creant-se dos grups antagònics. Carlistes: format sobretot per la noblesa amb el lema de ‘Déu, Pàtria, Furs i Rei’, diferents estaments de l’església catòlica i un nombre important de terratinents agraris, que donen suport al pretendent a rei Carles Mª Isidre de Borbó. Liberals: bàsicament format per la classe obrera i la burgesia industrial, influenciats per les noves idees sorgides de la revolució francesa, que donen suport al bàndol isabelí (Isabel II), on hi ha possibilitat d’introduir canvis en la forma de governar i aconseguir un govern més obert i liberal. 

A la comarca es produeixen uns atacs previs: el 28 de maig de 1873 la vila de Cardedeu és assaltada per uns tres mil carlins capitanejats pel propi Francesc Savalls, el seu fill, en Miret i l’Huguet. Segons recorda l’Esteve Garrell i Escorsell van tenir l’ajuda temerària dels de Granollers i consta que set persones hi van perdre la vida. Poc després és la vila de Caldes de Montbui, el 29 de juliol del mateix any, 4.000 homes capitanejats per en Miret, D. Alfons i Dª Blanca de Borbó, saquegen, segresten i cometen abusos sense control, fins l’esperada ajuda dels voluntaris de Granollers comandats per en Juvany i la cavalleria del quarter de Sant Carles amb l’heroisme del capità Asensi Vega (li havien ordenat de no intervenir). format sobretot per la noblesa. El Bosc de can Ferran la nit del 17 de gener del 1875 és el lloc on preparen i s’esperen per assaltar la vila de Granollers, la diada de Sant Antoni Abat. 

La documentació utilitzada per aquest treball de recerca és fidelíssima per ser vivències dels seus autors. Carta de l’Alcalde interí en Francesc de Paula Montañà, al Governador civil del 19 de gener de 1875. Del llibre de l’Amador Garrell i Alsina, La vida d’en Joan Gralla, concretament del capítol: “Aquella nit de Sant Antoni”, i la Crònica: els fets del 17 de gener del 1875 de l’alcalde Pere Maspons. Els fets son explicats abastament amb dades contrastades. L’assalt es produeix per sorpresa i amb brutalitat, el saqueig, els abusos de tota mena, els robatoris i el segrest de l’alcalde i quatre regidors (el consistori el formen 10 elegits) i una trentena de ciutadans. La barbàrie dura quasi nou hores amb incendis provocats i alimentats per les fagines robades a la bòbila d’en Mainou. Els segrestats son portats de primer a la bòbila de can Bonet, a partir d’aquí faran un pelegrinatge llarg i molt dur, metre duraran les negociacions d’un rescat elevadíssim (120.000 duros), difícil de reunir després d’haver assolat la vila i les seves pertinences. A peu els fan recórrer per diferents llocs, com L’hostal Giol de Centelles, Cal Garet de Collsuspina, Cal Grau a l’Estany, passen d’Osona al Bages, anant primer a La Vall Gavarresa d’Avinyó i La Vall de Vilaremó de Gaià o a Can Cabanes d’Olost, aquí fan aturada a Montesquiu, a Les Comes i La Coromina, per saltar en zona conquerida de la Garrotxa, a Can Pubill de Ciuret i finalment al Pla Traver de Sant Privat d’en Bas. Acaben els estira i arronses i acaben les negociacions i un cop pagat el rescat, son alliberats. Es va erigir un monument per commemorar aquests fets deplorables, que des de fa uns anys està ubicat en el nostre cementiri. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Jaume Ordí va parlar de MEMÒRIES d'ÀFRICA: HISTÒRIA D'UN PROJECTE de RECERCA i AJUDA AL DESENVOLUPAMENT. Dimarts dia 4 de juny.

El dr. Jaume Ordi, catedràtic d´Anatomia Patològica a la UAB, ha dedicat la seva vida professional a l’estudi de l'Anatomia Patològica, dedicant-se, sobre tot, a la recerca i la docència. Porta anys desenvolupant aquest treball a l´Hospital Clínic de Barcelona. És aquí on veu que pot aportar la seva experiència i les seves ganes d’ajudar els països en desenvolupament.

Fa més de 20 anys que va començar a treballar en projectes sobre la malària i la mortalitat materna i infantil. El portà a fer molts viatges a Àfrica, sobretot a Moçambic en els anys 1993-1994. Ens explica el moment polític que es viu en aquest país que obté la independència l´any 1970, amb un estat revolucionari comunista i com s´inicià la guerra contra els comunistes, deixant una mortalitat infantil molt alta.

Atesa la manca de recursos, es crea ISGlobal, amb el dr. Ordi al capdavant, per obtenir diners per “Millorar la salut global” d´aquests països. Trets significatius a tenir en compte: a) són països que no tenen cens….no se sap quanta població hi ha, ni quanta gent es mor: b) tampoc se saben els motius de l’alt índex de mortalitat, no n’hi ha patòlegs (1 per cada 5 milions d’habitants) ni suficients metges: c) n’hi ha molta malària que afecta les dones embarassades, i que té greus efectes sobre els embrions i nadons.

Se n’adonen que n’hi ha errors molt greus a l’hora de fer diagnòstics: un 40% dels difunts s´han diagnosticat malament. Prioritzen l’actuació sobre malalties que es consideren més letals però que acostumen a estar mal diagnosticades. No existeixen certificats de defunció, per tant és impossible saber de què es mor la gent. En els hospitals els historials clínics tampoc són fiables. Si no se sap quines malalties n’hi ha, com posar-hi així remei? Amb tot això, s’inicia la formació de metges locals a Moçambic, i el dr. Ordi n´és el responsable del projecte.

El primer en acabar els estudis va ser el dr. Momundo R. Ismail, que també ha estat clau per seguir formant altres metges. La ‘Fundació La Caixa’ subvenciona un sistema de càmeres que ajuden a fer el diagnòstic des de Barcelona.

Es construeixen centres de recerca analítica i s'intenta que els hospitals estiguin en unes condicions més òptimes (es visionen imatge d'hospitals amb fins a tres persones per llit). S'insisteix molt en la formació. ISGlobal es converteix en centre de referència a per l´estudi de la malària en el món.

Ens explica les dificultats que sorgeixen per poder fer diagnòstics a través de les autòpsies. La població, per motius socials i religiosos, generalment no admet que es practiqui autòpsia als seus familiars, i sense autòpsia, si no n’hi ha hagut un bon diagnòstic previ, no es pot saber la causa de la mort. Per aquest motiu, i després d´haver provat l´autòpsia verbal, sense gaire èxit, fent preguntes als familiars, sorgeix el projecte CaDMIA, (finançat per Bill Gates), es tracta d´un tipus d´autòpsia mínimament invasiva, realitzada només amb una punció i acceptada pel 70% de la població. Un altre projecte és CaDMIA plus, (també finançat per Bill Gates), destinat sobretot a la mortalitat infantil de menors de 5 anys i així continuar avaluant els errors en diagnòstics clínics, bàsic per actuar contra les malalties. El dr. Jaume Ordi segueix formant especialistes en l’autòpsia mínimament invasiva a Àfrica, Amèrica del Sud i Àsia, i no només en com obtenir mostres, sinó també com analitzar-les. Estan en contacte constantment amb tots ells mitjançant d’escaner online, teleconferències, etc. Amb tot plegat, s'ha aconseguit reduir la mortalitat infantil en més del 50% en els últims 25 anys. Ens parla de Projectes Futurs. Actuar sobre el Càncer a Moçambic. ALL LIVES HAVE EQUAL VALUE. Resum Àngels Caba i Alsina, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Lluís Cabal va parlar de LA SARSUELA: UN GÈNERE MOLT "MALTRACTAT" i NO TAN "CHICO". Dimarts dia 28 de maig.

Injustament considerat un gènere menor, la sarsuela pateix d'un desprestigi artístic i d'un cert "maltractament" institucional quan en realitat és un gran gènere. Fidel retrat costumista, ens ha deixat obres d'extraordinària bellesa i qualitat musical. La sarsuela és l’opereta peninsular i aquest gènere, present en tots el països europeus i en bona part dels territoris d'america llatina, ha estat i encara és segell i emblema cultural de molts països. 

En la conferència va demostrar com un gènere tan ric i de tanta qualitat en la actualitat no és valorat. El pas de la història, els diferents governs (de totes les èpoques) han estat insensibles amb la cultura i, sobre tot, el fals suport donat pel franquisme, han propiciat la davallada d'un gènere que és patrimoni de tots i que hauria de ser punta de llança de la nostra cultura arreu del món. 

En l'actualitat hi han grans canvis en el consum de la música, noves opcions musicals, amb gran oferta i diferents alternatives lúdiques, futbol, cine, tv., tot això ha fet que la sarsuela sigui un tema residual. 

Els seus inicis van començar al s.XVll als pavellons dels reis: es feien amb textos de Calderón de la Barca i de Lope de Vega, i es representaven en els pavellons del Palau de la sarsuela, d'aquí ve el seu nom. 

Va esmentar diferents autors fora de les fronteres, el sud-americà i compositor cubà Gonzalo Roig va tenir un gran prestigi. 

A Barcelona va ser un gènere molt apreciat per la burgesia, s'anomenava "sarsuela" i a Europa "Opereta". 

Va esmentar unes quantes sarsueles molt conegudes, acompanya-les d'un fragment musical. 

-LA TAVERNERA DEL PUERTO, música de Pablo Sorozabal, estrenada al teatre Tívoli de Barcelona el 6 d'Abril de 1936, de tema populista. 

-EL BARBERO DE LAVAPIÉS, música de Francisco Asenjo Barbieri. 

-GIGANTES I CABEZUDOS, música de Manuel Fernando Caballero, sobre la guerra de Cuba. 

-L'APLEC DEL REMEI, música de Josep Anselm Clavé, que es va estrenar al Liceu el 30 de desembre del 1858. 

Mes tard la sarsuela es va desproveir de temes incomodes, descafeïnant les parts més reivindicatives i quedant un tema purament musical. 

Va acabar amb un fragment de CANÇÓ D'AMOR I DE GUERRA, estrenada al Liceu el 30 de setembre de1983 amb gran èxit, del compositor valencià Rafael Martínez i Valls. 

Va ser molt emocionant gaudir i recordar grans moments passats... els aplaudiments van ser llargs. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Josep Maria Martí Rigau va parlar sobre el PARLAMENT DE CATALUNYA: DEL PACTISME AL PROCÉS. Dimarts dia 21 de maig.

El Parlament català ha viscut tres grans etapes en el període democràtic;

Una primera des de les primeres eleccions, l'any 1980, que coincideix amb les majories de Jordi Pujol. Uns anys on gairebé tot era per fer pel que fa l'autogovern. Uns anys d'audàcia i d'enginy per poder començar a crear estructures d'estat (TV3 neix en una situació d'alegalitat, però fruit de molt treball, de moltes persones predisposades, que van saber salvar els entrebancs), temps amb poc protagonisme parlamentari. És l'etapa del pactisme.

La segona etapa coincideix amb el canvi de president i les legislatures del tripartit d'esquerres. El Parlament esdevé el centre del debat polític i per primera vegada no governa el grup guanyador de les eleccions. Comencen els grans debats en comissions d'investigació. La gran obra de govern és el nou Estatut.

La sentència de juny del 2010, quan el Tribunal Constitucional, polititzat el màxim, trinxa el text legal referendat pels catalans. El Parlament es fragmenta i neix l'eix de debat sobiranista. Comença el procés i el debat polític es radicalitza. La societat civil pren protagonisme i organitza grans manifestacions.  Arriba el xoc amb l'estat a partir del referèndum de l'u d'octubre de 2017. 

S'obre una tercera etapa i en aquests moments el protagonisme polític i parlamentari s'ha perdut. Ara és el moment de jutges, fiscals i advocats. Mentrestant el govern legítim de la Generalitat l'any 2017 està repartit entre les presons i l'exili. La justícia espanyola, primer, i l'europea es pronunciaran i entrarem en una nova fase de resultat incert.

El Parlament ha canviat i també la societat i les majories polítiques. Les sentències marcaran el futur de Catalunya. 

Al llarg de tota l exposició el conferenciant ha explicat moltes anècdotes que ha fet la xerrada molt amena i enriquidora de fets desconeguts per la majoria dels assistents. Resum Mª Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch, composició  del cartell Montserrat Lluch Santacana.