Setmana Cultural de la Gent Gran de Granollers. Alex Gómez-Font i Carles Riobó amb la presència del músic Jesús Peyron: L'HOME ORQUESTRA. l'AVENTURA DELS MÚSICS CATALANS A AMÈRICA. Dimarts dia 15 de maig.

L’home orquestra. L’aventura dels músics catalans a Amèrica evoca tota una generació de músics, la major part catalans, que durant la dècada dels anys 40 i 50 van deixar enrere la dictadura franquista i van decidir embarcar-se i anar a fer les Amèriques.

El relat pren com a protagonista i fil conductor la figura d’un dels darrers supervivents d’aquella aventura: el multiinstrumentista Jesús Peyrón (Barcelona, 1930), que va adoptar el nom artístic de Jesús Moreno. Peyrón va ser amic i company de promoció de músics com Tete Montoliu, Rudy Ventura o el cantant Josep Guardiola. Després va ser un dels protagonistes destacats de l’edat daurada de les grans orquestres de ball. És l’únic que va saber construir-se una carrera excepcional, actuant als millors escenaris del món i acompanyant a artistes del calibre de Frank Sinatra, Nat “King” Cole, Édith Piaf, Judy Garland, Benny Goodman, Xavier Cugat i molts altres. Però en aquest treball també es recorda l’èxit que van tenir formacions molt anomenades en el seu moment, com Los chavales de España, o l’orquestra Fatxendes de Sabadell (a Amèrica rebatejada com Casino de Sevilla, per qüestions comercials), ambdues formades majoritàriament per músics catalans. És un dels capítols poc recordats de la història musical del nostre país. Des de fa uns anys Peyrón resideix a Granollers (Vallès Oriental). 

Aquest documental és la seva història, explicada per ell mateix, i també el retrat d’una generació irrepetible.

L’home orquestra. L’aventura dels músics catalans a Amèrica ha estat realitzat per la productora Swing Produccions, constituïda pel dinamitzador cultural i periodista musical de Caldes de Montbui Àlex Gómez-Font, el productor barceloní Pau Guixà, el periodista i realitzador audiovisual de Granollers Carles Riobó i l’operador de càmera i director de fotografia Toni Tarifa, també de Granollers. El projecte es va iniciar a l’estiu del 2014 i ha estat possibles gràcies a l’aportació de Televisió de Catalunya, Televisión Española, l’Institut Català de les Empreses Culturals, la Sociedad de Artistas Intérpretes o Ejecutantes de España i Vallès Oriental Televisió. De Swing Produccions. Resum Rosa Serra. Fotografia Mercè Gasch

Marian Federico Ribalta va parlar dels 85 ANYS D'ESCOLA PIA A GRANOLLERS. Dimarts dia 8 de maig.

L’escolapi pare Marian Federico ha realitzat la seva tasca educadora a diversos destins on l’ha situat la institució educativa Escola Pia de Catalunya. On més anys ha estat és a Granollers. Primer 5 anys, de 1968 a 1973 i després 9 anys, de 1982 a 1991. Se centrarà, doncs, en el seu temps d’estada al centre granollerí.

La fixació de l’establiment l’any 1933 fou a partir de la difícil situació econòmica i legal dels Germans anteriors, els de La Salle, a la ciutat. En aquell temps la política educativa de la República prohibí als religiosos impartir ensenyament, però no als religiosos ordenats sacerdots. Aquesta disposició fou la que va permetre que els escolapis, que eren sacerdots, poguessin donar continuïtat a l’escola dels Germans de La Salle L’edifici estava situat prop de la parròquia.

El primer responsable fou el pare Julià Centellas i un carrer de la ciutat porta el seu nom. Durant la guerra civil l’edifici abans esmentat resultà destruït. El 1939 l’escola s’ubicà en el lloc on actualment està per la compra de l’antic Institut Municipal, al voltant del qual i amb successives ampliacions, ha esdevingut la realitat actual. El 9 de juny de 1940 es posà la primera pedra de l’església de l’escola.

La segona part fou per l’etapa del 68 al 73. Va tenir dificultats de funcionament  per les obres de construcció de la secció de l’Avgda. Sant Esteve, que obligà a tenir 10 grups fora del centre: 6 grups on ara està el BBVA i 4 en espais que ara ocupa l’estació d’autobusos. Un dinar-càtering, de la Fonda Europa, es feia portar tot esperant la nova cuina per la mitja pensió. Durant tres estius es va organitza una Escola d’Estiu Rosa Sensat de formació de professors. També la il·luminació del pati, l’escola de handbol i la instauració del BUP.

De la tercera part, del 82 al 91, destacà essencialment la fusió amb l’escola Vedruna que transformà el centre en una de les escoles més gran de Catalunya. Celebració dels 50 anys Escola Pia a Granollers i 300 a Catalunya. Implantació del COU. Activitats múltiples i variades  de famílies i Escola de Pares.

Amb gran interès molts dels assistents van seguir els comentaris, ja que havien estat testimonis i coprotagonistes d’aquesta darrera etapa explicada. Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch.

Jordi Sedó va parlar de PARANYS I SUBTILESES DE LA LLENGUA CATALANA. Dimarts dia 24 d'abril.

25 ANYS de les nostres AULES d'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA del Vallès Oriental: 1993-2018.

Els nostres 25 ANYS !!!

Els protagonistes de la fotografia són d’esquerra a dreta: Martí Majoral, Rosa Serra, German Cequier, Mercè Barnils, Carme Esplugas, Aurora Masat, Esteve Garrell, Àngels Caba, i Joan Gurt agenollat. Notícia enviada per Mercè Gasch.
https://onedrive.live.com/?authkey=%21AjanvZ16rx14k3o&cid=85C8D67B996C3194&id=85C8D67B996C3194%21133&parId=root&o=OneUp

CELEBRACIÓ DEL 25è ANIVERSARI DE LES AULES UNIVERSITÀRIES DE GRANOLLERS. Dimarts dia 17 d'abril. Joan vives ha parlat d'ÒPERA ROSSINI.

Les primeres paraules d'en Joan Vives situen la figura de Rossini en un entorn extravagant, fill d'un pare extravertit que tocava la trompeta entre altres oficis, i d’una mare cantant sense estudis.Neix en un dia molt singular, un 29 de febrer de l'any 1792 a Pésaro, els seus amics li fan el pastel d'aniversari amb divuit espelmes als setanta quatre anys.

Comença a composar als dotze anys i als divuit estrena la seva primera òpera a Venècia, en un teatre vell i destartalat, amb músics i cantants de poca categoria.

Rossini té un do per a les òperes còmiques i utilitza amb destresa les tècniques de la composició amb lleugeresa i espectacularitat. Les seves òperes, al igual que Bellini i Donizetti, son anomenades del "bel canto", es distingeixen per la bellesa de les seves "aries" molt melòdiques i romàntiques, que feien les delícies dels oients. Es converteix en un escriptor prolífic capaç de escriure sis obres en un any. Els amants de l'òpera deien: Rossini ens fa riure, Bellini en fa sospirar i Donizetti ens aclapara.

La seva última obra Guillermo Tell es ja una òpera dramàtica, es comença a canviar el frívol estil del "bel canto" per donar a l'òpera una pinzellada de realitat anomenada "verisme"

Va obtenir fama i fortuna, viatja a Roma, Viena i París; quan torna a Itàlia es converteix en "gourmet", es cuinava uns plats deliciosos, i fa petites peces l'última d'elles Stabat Mater. Mor a París el 1868. Resum d’Aurora Masat. Fotografia de Mercè Gasch.

Toni Cumella va parlar sobre els CUMELLA: 4 GENERACIONS FENT CERÀMICA. Dimarts dia 10 d'abril.

La conferència s’inicia amb la primícia d’un documental sobre els ollaires de Breda, de l’any 1937, a càrrec de la Cinemato-graphie Française, recuperada després per la Filmoteca de Catalunya. Es pot establir un paral·lel amb els terrissaires de Granollers on es percep la profunditat de l’ofici, la destresa de l’artesania i el control sobre l’argila i les múltiples formes que donava el torn i l’assecat i cuita al forn. Tenint present que el lloc determina la producció segons la terra.

L’inici de la tradició és al 1880, amb Josep Regàs fent olles i cassoles que és d’on ve el nom de Ca l’Oller. Així comença la trajectòria de quatre generacions fent ceràmica al taller del carrer Girona. La continuació vindrà amb Joaquim Regàs i Antoni Cumella. Ells crearan una obra personal fent el pas de la terracuita al gres de gran foc:  peces úniques sense ornamentació, només forma i color. És la consecució de l’obra d’un artista que s’exhibirà arreu el món. La seva trajectòria no va estar exempta de dificultats pel tancament polític i les limitacions que li van posar a la seva creació, vinculada als corrents artístics moderns internacionals

La tercera generació amb Toni Cumella, va néixer a Granollers l’any 1951, va estudiar enginyeria industrial i fotografia, mentre que l’ofici l’ha après treballant tota la vida al costat del seu pare, “un bon mestre”, afirma. Es va posar al capdavant i va fer evolucionar la professió vers la ceràmica en l’arquitectura,  la restauració i rehabilitació del patrimoni arquitectònic entre el que s’hi compta l’obra de Gaudí. Ell mateix diu: vaig aprendre l’ofici per la pell i la visió més enllà de la tradició, afegint la innovació.

Avui trobem Guillem Cumella al capdavant de l’empresa familiar i la implementació de noves tecnologies com ho són els robots, no per treure gent de la feina, sinó que l’ús d’una eina nova serveix per fer a noves feines que facilitin també els treballs pesats del taller.

En la conferència d’avui hem pogut viure un elogi a la bellesa, entre la tradició i la modernitat. Hem pogut percebre la lleugeresa de la llum i de l’harmonia. Hem vist com és un arxiu de colors dels pigments per a la combinació i creació d’una obra. A través d’un interessant fons fotogràfic el ponent ha documentat l’obra artística del pare i també la nova mirada sobre la ceràmica en la creació contemporània,  consistent i lleugera com l’aire que es troba a diferents països amb una repercussió internacional, en la majestuositat d’obra per a congressos, o la teulada per a un mercat, o els poms de les màquines expenedores de cervesa. Amb la ponderació dels blancs i l’esclat del color. El conferenciant ha mostrat el do de fer fàcil allò difícil, i proper el que és llunyà. Resum Rosa Serra i Sala, fotografia Martí Majoral.

Jordi Riera va parlar sobre la HISTÒRIA DEL CÒMIC CATALÀ. Dimarts dia 3 d'abril.

Per comprendre el món del còmic i la seva evolució cal fer una acurada descripció de les eines utilitzades per entendre les accions que veurem dibuixades i, si s’escau, amb l’ajuda dels textos explicatius. El còmic és un mitjà de comunicació fet de vinyetes i/o narració, que ens arriba per diferents mitjans: paper, digital, cinema, tv, videojocs. L’ingredient principal és l’enginy de l’autor, que utilitza amb destresa el dibuix amb els complements necessaris per fer-se entendre: recursos narratius, globus,bafarades, onomatopeies, metàfores visuals, línies cinètiques que donen moviment al dibuix estàtic.

Cal tenir en compte el sentit de lectura, si és occidental llegim d’esquerra a dreta i de dalt a baix, ara, si ens cau un enginyós oriental (manga japonès) el sentit canvia de dreta a esquerra.

El còmic neix per la iniciativa de Rodolphe Töpffer el 1845 amb Histoire d’Albert,  dirigit a un públic adult. A casa nostra i en català va sorgir una mica més tard, el 1877 amb les historietes d’Apel·les Mestres. Degut a l’analfabetisme generalitzat era un medi d’arribar a un públic que no sabia llegir, per tant oferia molt dibuix i poca lletra.

Les auques, que venien de lluny, ara revifen de contingut divers: moralistes, religioses, satíriques. Aquí s’inicia un seguit de publicacions adreçades a públic adult i d’altres a infantil, amb èxit i continuïtat diversa.

A principis del segle XX en Joan Junceda publica Primer llibre de historietes, i el segueixen Patufet per a nens amb text, l’Esquella de la Torratxa més per a adults emprant l’humor simbòlic. Cap al anys 20 Jordi adreçat a nois de la burgesia, Sigronet on hi treballen llapis il·lustres com Vinaixa, Escobar. La Nuri primer còmic per a noies, Virolet per a adults i dibuixat per Junceda. El primer número del TBO havia sortit el 1916 i l’últim el 1937 anys que totes les iniciatives varen ser truncades per una guerra incivil. Durant la negra nit del franquisme més repressor no es publicava res en català, fins que el 1956 tímidament apareix Els Infants dibuixat per Opisso i Batllori molt innocu i pla pel règim.

Apareix Cavall Fort per iniciativa d’un grup impulsor i amb la inestimable ajuda dels bisbats de Vic Solsona i Girona que “garantien” que la revista no seria una amenaça pel règim, hi ha una revulsiu cultural important amb la introducció de personatges, de casa nostra i europeus francesos, belgues, i textos de plomes de prestigi, dirigit a noies i nois. En aquest anys neix L’Infantil de curta durada per l’impuls del bisbe de Solsona José Enrique y Tarancón, i TretzeVents.

Aquesta dècada dels 60 les publicacions per noies i nois de diferents edats troben una oferta variada, en Tintin d’Hergé, Bibi Tobi, La casa sota la sorra, Els Barrufets, Jan i Trencapins, Les Aventures d’Espiru, Charlie Brown entre d’altres.

A finals dels 60 i amb el maig francès en moviment, sorgeixen Oriflama, Lavínia, reneix Patufet i Tbo, Hippys d’Ivà per adults, Jordi, Drac-Català, Komic Drall, i entra en el mercat Astèrix d’Uderzo. Els anys 90 ens arriba una potent revolució oriental, el Manga, on bons artistes amb les noves tècniques digitals presenten unes 50 novetats per any.

Per gentilesa de Jordi Riera us oferim unes adreces que poden ser d’interès per completar una visió actual del panorama còmic. http://www.cpnl.cat www.comicat.cat  www.bcn.cat/digital/arca   humoristan.org Resum d’Esteve Garrell i Homs, fotografia de Mercè Gasch

Claudi Alsina va parlar sobre PER A QUÈ SERVEIXEN LES MATEMÀTIQUES A LA NOSTRA VIDA QUOTIDIANA. Dimarts dia 20 de març.

El Sr Claudi Alsina, amb el seu característic sentit de l’humor, ens explica com en la nostra vida quotidiana estem rodejats de números, i com les matemàtiques serveixen per pensar, per fer les coses bé i, en forces ocasions, per ser crítics amb el que ens envolta.
No sempre aquests números són correctes i la nostre actitud en vers d’ells ha de ser seriosa , ja que en nombroses  ocasions i en diferents temes, són erronis o ometen detalls rellevants  que ens porten a una opinió equivocada.

A través d’exemples en diferents àmbits com el publicitari, turisme, salut, consum, economia, política... es deixen anar disbarats matemàtics provocats per persones o entitats. Aquests errors poden ser voluntaris per confondre’ns, o deguts a la falta de nivell dels autors.

Entre els exemples que ens va assenyalar trobem: una prestigiosa marca de cosmètics fa publicitat d’una crema tot dient que borra una de cada quatre arrugues. La pregunta és com s´ho fa? Segons l’anunci la crema escull una de les quatre arrugues i l’elimina. Totalment absurd des de el punt de vista matemàtic. El correcte seria que disminueix la magnitud de totes les arrugues sempre que sigui en un percentatge clar (60%, 70%). Desconfiem dels percentatges de per exemple 45,4%.

En economia: en qüestions de diners, estalvis, hipoteques, pensions hem de ser curosos en els números, i també ens va aconsellar disposar d’unes bones ulleres per poder llegir tota la lletra diminuta.

En política també hem d’anar amb precaució. Zapatero va dir que en finançament autonòmic, totes les comunitats autònomes quedarien per sobre de la mitja. Tots sabem que quan es fa la mitja de varies quantitats, unes queden per sobre i altres per sota. Que quedessin totes  per sobre seria un veritable miracle.

Un conegut polític del govern actual d’Espanya  va dir: “no m’atreveixo a resoldre els problemes matemàtics dels meus fills” en aquest cas eren petits. Això, entra en conflicte amb governar un país i portar les regnes d’una economia complexa. Com es pot podeu veure, alguns polítics estan fluixets en números.

A la cuina és important fer servir les matemàtiques. Per tal que surtin els menjars sempre igual és millor pesar els ingredients i no fer servir mides com una tassa, quatre cullerades, un grapadet. El cuiner Berasategui diu que, per a que surtin igual tots els plats que serveix en tots els restaurants que té, el secret és pesar-ho tot i per suposat cuinar sempre igual.

Com a conclusió, el conferenciant ens exposa que les matemàtiques ens poden servir per moltes coses: per discutir els resultats i no confiar en les informacions de publicitat, mitjans informatius, polítics... Per ser crítics amb els números que ens envolten hem de fer-ne us. Resum Martí Majoral Fotografia Mercè Gasch.

Assumpta Montellà va parlar de CATALANS ENTRE DUES GUERRES. Dimarts dia 13 de març.

Per entrar en el tema ens hem de situar al final de la Guerra Civil Espanyola, concretament a la batalla de l’Ebre. 

Perduda la batalla, comença la retirada cap a la frontera francesa. Un contingent humà de mig milió de persones. La frontera està tancada. Només per humanitat l’obriran. Les forces armades de Franco ataquen aquesta població. Entren a França i són foragitats pels pobles de la frontera. El seu destí, la platja d’Argelers, on malviuen i molts moren. Es formaran altres camps de concentració. França reconeix a Franco i envia d’ambaixador el general Petain. Al cap de poc comença la Segona Guerra Mundial (01-09-1939). França perd a Dunkerque la batalla contra els nazis. En aquesta batalla intervenen espanyols i catalans republicans que provenen del camp de concentració d’Argelers. Els que no moren en la batalla escapen, ajudats pels britànics, cap Anglaterra. El 14 de març de 1940 els nazis entren a París, i al cap de poc, el general Pétain signa l’Armistici. França queda dividida en dos: la zona lliure i l’ocupada. El president Companys serà entregat a Espanya. Sorgeix una resistència, la França lliure de DeGaulle. En aquesta resistència, els republicans catalans i espanyols exiliats, hi tindran un paper important en dues zones: al Nord d’Àfrica i a França. A França, els maquis porten a terme sabotatges i resistència a la muntanya. Sorgeixen les xarxes d’evasió ideat per Churchill. Gràcies a aquest sistema, un gran nombre de persones surten de la zona ocupada, i també poden arribar als consolats dels aliats a Espanya, on es tramitaran els papers necessaris. Al Nord d’Àfrica es crea la “9” per combatre l’Àfrica Korps (exèrcit alemany a l’ Àfrica). Estava formada per un grup important de republicans catalans i espanyols. Un cop derrotats els nazis a l’Àfrica, la legió “9” participarà en la batalla de Normandia. En la platja d’Utah lluiten sota les ordres del general americà Patton. Com a recompensa reben material militar, que després volien fer servir per combatre Franco. París es alliberat (20-08-1944). Hi ha una entrada triomfal. La divisió “9” de Leclerc entra la primera a París, amb el blindats “Guadalajara”, “Guernica” “ Ebro “... El primer que va entrar a l’Ajuntament, on hi havia els de la resistència, fou un català.

Els aliats han guanyat la guerra. Però, després, comença la Guerra Freda. Franco és considerat un element essencial per combatre el comunisme. 

Aquells espanyols i catalans republicans que havien lluitat amb tant d’entusiasme queden decebuts i desenganyats. Han hagut de passar molts anys perquè hi hagués un reconeixement cap a “ des combattants de la nueve”. L’any 2013 Anne Higalgo, alcaldessa de París, fa un homenatge als republicans espanyols i catalans. S’inaugura una placa, en uns jardins, a la seva memòria. Aquesta inauguració fou presidida pel rei Felip VI. Quina ironia: un rei homenatja una divisió republicana. 

Aquells republicans creien, que amb el seu esforç, retornarien les llibertats perdudes a Espanya. Catalans entre dues guerres, que en surten perjudicats. Però, avui, el verdader homenatge el fem nosaltres; nosaltres posem dignitat a la seva memòria. Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.