Miquel Massallera i Colom va parlar d'un VIATGE EN GLOBUS, dimarts dia 28.

Els humans són éssers observadors i curiosos. Per casualitat varen observar que una bossa amb aire calent, trencava la gravetat i s’enlairava A principis del segle XVlll ja varen fer l’experiment d’enlairar un globus amb un ànec, un gos i algun altre animal casolà El globus es va enlairar bastants metres i va fer un recorregut d’un quilòmetre, va ser tot un èxit. En el regnat de Lluis XlV de França, el rei Sol, dos aristòcrates de la seva cort, sol·licitaren el vistiplau del rei i després de resoldre uns quants conflictes per la seguretat personal dels pseudo-científics, aconseguiren un vol de vuit quilòmetres a vuit-cents metres d’alçària i amb un aterratge sense perill. Veient la seguretat del vehicle, l’exèrcit creu que pot ser un avantatge per descobrir els moviments dels exèrcits enemics, però els canvis de la direcció del vent o els canvis meteorològics no aconsellen l’ús militar de l’enginy. El 1960 comencen a volar en globus els primers aficionats esportistes. Fins el 1970 no va estar autoritzat al nostre país aquest tipus d’esport

Miquel Masallera fa més de trenta anys que té el títol de pilot i ha volat per infinitat de països en les moltes trobades de globus aerostàtics, Campionats de Catalunya, Gran Prix Espanya 1992 (Sevilla, Madrid, Valencia) Festival Internacional de Mallorca, Campionat d’Europa a Alemanya i Àustria... Ha fet curses per països llunyans, Senegal, Corea, Suècia... I sobretot ha fundat una empresa dedicada a vols turístics en globus, tot facilitant així l’oportunitat de gaudir d’un vol ple de sensacions plasenteres i relaxades. Síntesi d' Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch

Ramon Nogués Carulla va parlar de L'ÈTICA DE LA PROTECCIÓ DE LA VIDA, dimarts dia 21 de maig.

Guió de la conferència.
"1. Programació evolutiva dels nostres comportaments. Desplegament cultural.
2. Situació d'intensa acceleració evolutiva i tècnica
3. Els grans capìtols: a) origen de la vida; b) actuacions enfront de la malaltia; c) la fi de la vida; d) la vida en conjunt : ètica de la biosfera
4. Plantejaments de les lleis de referència en societats plurals." Ramon Nogués Carulla
Idees bàsiques

El conferenciant  ha parlat i definit bioètica com una disciplina nova que cuida la vida en un sentit ampli lligada al medi i al planeta. La bioètica seria la branca de l'ètica que aspira a proveir els principis orientadors de la conducta humana en el camp biomèdic.

En un sentit ampli, la Bioètica no es limita a l'àmbit mèdic, sinó que inclou tots els problemes morals que tenen a veure amb la vida en general, entenent d'aquesta manera el seu camp de qüestions relacionades amb el medi ambient i el tractament d'animals. La vida i les necessitats actuals són molt diferents a les d'aban, perquè la població ha crescut molt i i els recursos són diferents i demanen molta reflexió. Aquestes reflexions les emmarca en quatre punts:

1er. Origen de la vida, i la necessitat de regular la demografia .

2on. Actuacions davant la malaltia, cal considerar les conseqüències de les diferents actuacions possibles actualment.

3er. Fi de la vida, cal reflexionar i regular els diferents tractaments .

4rt. Cura de la vida en el seu conjunt, aquí cal una reflexió sobre l'ètica ecològica per tal de preservar el planeta per a les properes generacions.

La reflexió ens implica a tots: politics i societat civil. La conferència va ser molt interessant, al mateix temps va obrir molts interrogants perquè hi podéssim reflexionar seriosament. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch

Antoni Dalmases i Pardo va parlat de L'HOMENOT JOSEP PLA, dimarts dia 14 de maig.

“El conferenciant ha ofert un recorregut per la vida d’en Josep Pla: Palafrugell 1897, Llofriu 1981. El presenta com un personatge conegut, controvertit i criticat, però per sobre de tot destaca les seves dots literàries, era una persona que sabia observar i escriure molt bé, va gaudir de la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
Descendia de família benestant amb patrimoni notable. Comença Medicina a Barcelona,no li agrada i es passa a la facultat de Dret, carrera que acaba el 1919.
Descobreix la penya de l'Ateneu Barcelonès i les seves tertúlies entre personatges com Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. Allà va obrir els ulls cap a una literatura clara, senzilla, intel·ligible i per a tothom. El director de la penya l'introdueix al periodisme; primer al diari Noticias, poc després a La Publicidad: fa de corresponsal a diferents països.
Catalanista moderat fou elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista el 1921, a la seva comarca del Baix Empordà. El 1924 degut a un article crític a la política militar va patir exili a Paris: allà es va apropar a opositors catalans contra la dictadura de Primo de Rivera, concretament a Francesc Macià. Viatga per Europa i el 1925 publica el primer llibre Coses Vistes amb gran èxit i, a finals del mateix any, publica el segon llibre Rússia. El 1927 torna a Espanya i fitxa per la La Veu de Catalunya, diari de la Lliga de tendència lliberal conservadora. S'apropa a Francesc Cambó líder del catalanisme moderar que l'envia a Madrid l'abril del 1931 com a corresponsal parlamentari de la La Veu.

Al setembre del 1936 abandona Madrid i, des de Barcelona, marxa a Marsella en companyia d'Adi Enberg. Va a Roma on escriu, per encàrrec d’en Francesc Cambó, bona part de la història de la segona República Espanyola, publicada el 1939.
La tardor del 1938 la parella es desplaça a Biarritz, des d'allà a Sant Sebastià, i s'incorporen a l'Espanya franquista. Al gener del 1939 entra a Barcelona juntament amb Manuel Aznar i altres periodistes. En acabar la guerra es converteix en subdirector de La Vanguardia i desbordat pels fets del moment es retira a l'Empordà.
Al setembre de 1939 publica el seu primer article al seminari Destino. Torna a viatjar pel món com a periodista. D'aquesta època ha deixat magnífics reportatges. Cap a l' any 1956 començà la preparació de les seves obres completes: va arribar a ser l'escriptor més llegit en català. A l' Homenot Josep Pla hem d'agrair els seus 50 volums, molt ben escrits, que permeten aprendre a llegir, a escriure, a tenir passió per l'idioma i defensar un país. Síntesi Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

Sergi Grau i Torres va parlar de L'ATLÀNTIDA, HISTÒRIA I MITE D'UN CONTINENT PERDUT, dimarts dia 7 de maig.

L'Atlàntida és el nom d'una illa que en la mitologia grega albergava una antiga civilització. La seva història fou evocada per primera vegada pel filòsof grec Plató al segle IV aC., en dos dels seus diàlegs, coneguts com el "Timeu" i el "Critias". Plató ens explica que cap al 9 mil aC. hi havia una civilització que habitava en una gran illa situada més enllà de les columnes d’Hèracles. Aquesta civilització es va convertir en una gran potencia i va estendre els seus dominis cap a Europa fins que foren derrotats per l'exèrcit d'Atenes. El continent de l'Atlàntida va acabar per desaparèixer engolit pel mar a causa d'un diluvi i un fort terratrèmol.
Avui dia l'Atlàntida s'ha convertit en el vestigi d'una civilització perduda; molts escriptors, arqueòlegs i exploradors han buscat aquesta illa submergida en l'oceà Atlàntic. Al mateix temps, però, l'Atlàntida representa un mite literari que s'erigeix com el símbol d'una societat ideal. En aquesta xerrada presentarem la història i el mite de l'Atlàntida que des de Jules Verne fins al cine ha captivat l'interès de la nostra societat. Sergi Grau Torras

Com a síntesi podríem afegir que, de la mateixa manera que es va creure que la ciutat de Troia i la seva guerra explicada per Homer era una llegenda, i al segle XIX un multimilionari va pagar les excavacions de Troia i van trobar les seves restes arqueològiques, podria ser que un dia es trobessin les restes de l’Atlàntida demostrant que va existir.
Plutarc, al s. II va veure unes esteles que tenien gravades la història de l’Atlàntida. El mite neix amb la civilització grega. El renaixement recupera el mite, però no té gaire a veure amb el de Plató. Relaciona l’Atlàntida amb Amèrica del sud, apareixen mapes on la situen a l’Atlàntic, on estan les illes Canàries, les Açores i Flamenques, d’altres al continent americà, a la serralada del Andes, també a les illes de Creta i Micenes, i també a Espanya, al parc de Doña Ana, on es creu veure uns restos arqueològics.
Al s. XIX es produeix un canvi, ciència per ciència ficció. Apareixen les obres literàries que en parlen. La més important és l’obra de Juli Verne 20 mil llengües de viatge submarí, Verdaguer fa un poema. Ara, encara, es continua buscant l’Atlàntida. Potser Plató només volia presentar una societat ideal , entre Atenes (democràcia) i Esparta (oligarquia), i va escriure aquest mite per justificar la democràcia. Resum i fotografia Mercè Gasch

Vicenç Molina Oliver va parlar sobre LA MAÇONERIA A CATALUNYA, dimarts dia 30 d'abril.



Debat posterior a la conferència

Durant anys la paraula "Maçoneria" ha generat suspicàcies i recels , però desprès de quatre segles l'activitat de la maçoneria segueix sent poc coneguda. La seva ideologia està basada en els ideals de "LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT" aplicant-ho els seus membres per poder millorar la humanitat. Aquests ideals van unir moltes persones amb la intenció de fer una societat integradora amb sensibilitats diferents, per poder arribar a acords, malgrat les diferències.

Al començament les fraternitats de constructors de catedrals (picapedres, paletes, arquitectes) van iniciar aquest ideal social a l'edat mitjana, i s'estenien per tota l'Europa Occidental. Els seus llocs de reunions eren espais de trobada i debat i s'anomenen LÒGIES, nom que ve donat pel lloc a on guardaven les eines i els seus plànols els paletes Amb el pas del temps els seus membres eren majoritàriament persones il·lustrades, de la noblesa i professionals

La màxima expansió va esdevenir en la 2ª república: 5.000, 6.000 en tot Espanya. Tenim personatges representatius dintre la maçoneria catalana: Rosend Arús, "important per tenir en compta la seva biblioteca a Barcelona, ja que hi ha la documentació més important de la maçoneria; Narcís Monturiol "científic, inventor del submarí", Ildefons Cerdà "urbanista", Clotilde Cerdà "compositora", Josep Anselm Clavé" compositor i músic", Estanislau Figueres, Francesc Pi i Margall "polítics republicans", Francesc Ferrer i Guardia "mestre, sistema educatiu públic, Escola Moderna”, Angeles Lopez Ayala "feminista", Lluis Companys "polític, dels fundadors del partit republicà", Joan Gamper "futbol".

Els enemics de la Maçoneria al llarg dels anys sempre han estat persones amb poder i que no accepten el pensament lliure. Durant l'etapa del Franquisme hi va haver repressió, mort el dictador, el 1975, es constitueix a Catalunya "LA LLOTJA DE CATALUNYA". Actualment la maçoneria Catalana renova la seva crida perquè els iniciats d'arreu dels Països Catalans treballin per aconseguir els seus ideals. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch

Dolors Bramon va parlar del PASSAT ISLÀMIC DE CATALUNYA, dimarts dia 23 d'abril.

Va fer una exposició molt ben documentada del passat Islàmic de Catalunya. Es va desmitificar la visió que es tenia d'aquets passat. Fins no fa tants anys es parlava de la reconquesta com d’un procés d'expansió feudal cap el sud, i també es pensava que l’Islam, a excepció de les terres de ponent i de L'Ebre, havia tingut una petjada poc profunda a Catalunya. La historiografia, l'arqueologia, la documentació, la gastronomia, o la cultura tradicional popular ens diuen que la realitat va ser més rica i complexa. L'empremta a Catalunya és important, van ser uns segles crucials per entendre el que després seran els comtats catalans.

La invasió Islàmica en terres catalanes s'inicia l'any 713, i prossegueix al llarg de l'edat mitjana i moderna fins a l'expulsió dels moriscos, 1609-1614. Les relacions entre els grups "moros, jueus, i cristians" van ser complexes. La religió Islàmica va ser determinant per a aquesta relació, Els musulmans entenien Déu segons el llibre de l’Alcorà, escrit pel profeta Mahoma (dictat per Déu). Aquesta manera diferent d'entendre Déu va portar problemes amb els grups autòctons.



Banys àrabs de Girona

Al llarg dels anys molts grups migratoris van venir a Hispània tot configurant unes relacions diferents. Els berbers (tasques agrícoles); els àrabs (més ven considerats) Amb aquestes diferències es van crear canvis religiosos i de costums, els cristians estaven a les grans urbs (Bisbats), els Musulmans molt escampats i fent tasques diferents.

La historia està dividida en 5 etapes.

- Invasió, estabilització, i muslimització (713-801)

- Consolidació per part dels muladís (801-929)

- Submissió al centralisme Cordovès (929-1010)

- Compartimentació territorial (1010-1100)

- Etapa d'unificació almoràvit (1100-1153)

- La presa de Tortosa, Miravet, Prades i Siurana (1153) per Ramon Berenguer IV va cloure la sobirania islàmica en terres catalanes. Més tard, amb l'arribada dels Reis Catòlics, es produeix l'expulsió (1610-1614).

L'exposició va ser un gran relat de xifres, però no hi va haver temps d'esmentar més detalladament les EMPREMTES, una conferència molt interessant: i vam emplaçar la Sra. Bramon per trobar la possibilitat de fer una altre conferència per explicar LA SITUACIÓ ACTUAL DE L’ISLAM A CATALUNYA. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Anna Maria Piera va parlar de JOSEP M. RUERA, UN MÚSIC GRANOLLERÍ, dimarts dia 16 d'abril .

Josep Maria Ruera i Pinart neix a Barcelona el 2 d'agost de 1900, però es trasllada, a l'edat de 9 anys, a la ciutat de Granollers, on va viure fins la seva mort, el 31 de maig de 1988.Després d'una primera etapa d'estudiant a Granollers, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i al Conservatori del Liceu, l'Ajuntament de Granollers, l'any 1917, li concedeix una beca que aprofita per cursar els estudis de composició amb Enric Morera i els d'orquestració amb Joan Bta. Lambert i Joan Lamote de Grignon, amb qui es relacionarà molt sovint al llarg de la seva carrera musical i a qui considerarà com "un pare" (musicalment parlant).

En el 1928 entra com a professor a l'Escola Municipal de Música de Granollers i és nombrat director en el 1940, on donarà classes de música a unes quantes generacions de músics de Granollers i rodalies. Va compaginar els estudis de música amb el treball de músic professional als locals nocturns de Barcelona com a component d'un quartet de corda:  també va tocar a l’orquestra de Pau Casals en els seus famosos concerts populars. A més es dedicava a la composició, sobretot sardanes. Podríem dir que la seva obra cabdal és "EMPÚRIES", obra Simfònica per a cobla i orquestra. Les seves obres han estat premiades en els concursos en què han estat presentades. En el 1936, el millor moment de la seva carrera, esclata la guerra civil. Alguns van emigrar, altres van morir, altres com el mestre Ruera, van subsistir amb la incògnita de com aniria el seu treball musical i cultural. En acabar la guerra retorna al seu treball de mestre, organista, compositor, director d'orquestra i pare d'una nombrosa família de vuit filles, que ha vist ampliada amb gendres nets i besnéts. Josep Maria Ruera queda inclòs en el grup de músics anomenats "generació perduda" Síntesi Aurora Masat, fotografies de Mercè Gasch i Jesús Gómez

Anna Maria Piera va parlar sobre el PANORAMA MUSICAL A CATALUNYA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX, dimarts dia 9 d'abril.

Anna Maria Piera, nascuda a Granollers, començà els seus estudis musicals al conservatori de la seva ciutat sota la direcció de Josep M. Roger, i va finalitzar els seus estudis professionals de piano i música de cambra sota el mestratge del pianista Àngel Soler. Magister per la UAB, amb una tesis sobre la persona i l’obra musical del mestre Ruera, actualment compagina la seva tasca professional (professora i cap d’estudis de l’Escola Municipal de Música de Granollers), amb diversos treballs d’investigació sobre el paper de la dona en el panorama musical de la Catalunya de principis del s. XX

Síntesi de l'acte

Amb el començament del 1900 el corrent cultural català agafa una gran embranzida .Els músics i compositors, emmirallant-se en els corrents culturals de Paris, segueixen les seves tendències, composant les seves obres amb el llenguatge musical propi del nostre país mediterrani.

El naixement de les “Associacions” donarà força i continuïtat a les entitats i a les persones per treballar en conjunt per un mateix fi. Aquesta tasca de les “Associacions” donarà a Catalunya un renom cultural, dins i fora de l’Estat. Així neixen l’Associació Wagneriana, l’Orquestra Simfònica de Barcelona, l’Associació de Música de Càmera de Barcelona, l’Orquestra de Pau Casals, l’Orfeó Català i l’Orfeó Gracienc entre d’altres.

La pedagogia musical va ser impartida per dos centres importants, el Conservatori de Liceu i l’Escola Municipal de Música de Barcelona. També per diverses Acadèmies com la Granados i la Marshall especialitzades en el instrument de piano i l’Arnaud en violí. Joan Llongueres amb el “Mètode del cos” de Suïssa, es dedica a la formació integral per a nens i joves amb la gimnàstica rítmica i les cançons escolars amb l’expressió del cant i del gest. Aquests musics i compositors son coneguts mundialment: Issac Albèniz, Enric Granados, Joan Lamotte de Grignon, Antoni Nicolau, Pau Casals -que tenia com a fita oferir concerts a un preu molt mòdic per fer arribat a tot el públic obrer la música selecta- Juli Garreta, Enric Morera, Eduard Toldrà, Jaume Pahissa, Frederic Mompou, Manel Blancaflor...

En 1936, queda truncada la cultura del nostra país. Els músics que sobreviuran aquesta  tragèdia els anomenaran “la generació perduda”. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

Natalia Piernas Gallego ha parlat sobre les AIGÜES TERMALS A CATALUNYA, dimarts dia 2 d'abril.

L’aigua és font de vida. Tres quartes parts del nostre cos és aigua, també el nostre planeta té tres quartes parts d’aigua. Les primeres civilitzacions es van situar al costat de l’aigua.  Els grecs comencen a parlar de l’aigua, tant els filòsofs com els metges, i descobreixen les seves propietats. Els romans també veuen la importància de l’aigua i els seus arquitectes construeixen aqüeductes i termes. Aquestes últimes tenen diverses estances. Van descobrir la importància de suar per eliminar toxines. A les termes no solament es banyaven també feien esport i mantenien relacions socials.

Els àrab també tenien l’aigua com a part de la seva cultura, tant per decoració ( fons, cascades etc.) com per banyar-se. Amb el cristianisme l’ús de l’aigua decau, el culte al cos és pecaminós. Més endavant, al segle XVIII, els metges veuen la importància de l’aigua per la higiene de la gent i recomanen banyar-se. Al s. XIX hi ha una eclosió de l’activitat de les aigües termals. El poble anava a les fonts a buscar l’aigua.

A Catalunya les termes estan als Pirineus i a la depressió litoral.

L’aigua de pluja cau i va a parar als rius, als llacs, al mar i una altra es filtra i s’endinsa a la terra arrossegant  minerals, es va escalfant i surt calenta a pressió per un trencament d’una falla. Quan al s. XIX hi ha epidèmies: còlera, tifus,  els metges recomanen anar a les cases de bany. Les aigües termals tenen una sèrie de propietats curatives d’algunes malalties. Els balnearis primer són per als reis i per als rics, després es van democratitzant. L’arribada del tren hi ajuda.  Acostumen a estar fora de les ciutats. Aquests establiment han de passar uns controls i els metges han de fer les memòries. La gent anava a prendre les aigües, a vegades en sentit literal. La gent feia una vida sana i tranquil·la envoltada de natura. Després de la guerra canvia la idea dels balnearis, la gent va a desestressar-se, malgrat que quan sorgeixen els fàrmacs els balnearis perden clientela. Més endavant es van a prendre banys de mar, i actualment la gent va als 'spas', però ja no son d’aigües termals i estan dins de la ciutat, de fet són centres lúdics. Síntesi Mercè Gasch. 

Feliç mona! Dimarts, 2 d'abril, reprenem les activitats