Núria Candela i Vilana ha parlat tot "Recordant Josep M. de Sagarra, en el 50è aniversari de la seva mort (1894-1961)", dimarts dia 19 de juny

Cançó de rem i de vela, núm.12

          Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.
         Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,úm
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.
         L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.
         Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.
         Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l'aigua.

Francesc Jané i Carrencà va parlar de MEDICAMENTS, dimarts dia 12 de juny.

Un medicament pot ser definit com qualsevol substància destinada a ser utilitzada en el diagnòstic, cura, mitigació, tractament o prevenció de malalties. És una substància, emprada amb una finalitat terapèutica contra les manifestacions patològiques, tant si produeix el guariment suprimint la causa de la malaltia com si només n'atenua els símptomes. Aquesta substància està integrada en una forma farmacèutica i està destinat a la seva utilització en les persones o en els animals, tot això per la via d'administració adequada, i amb la dosificació de fàrmac prevista.

El Dr. Jané va destacar tres aspectes del medicaments

1- Què és un medicament? Consta d’una part distòpic i d’una nova medecina. És una substància o associacions de substàncies, pel tractament i diagnòstic de les malalties. El medicament té dos components, un fàrmac – què té un principi actiu-, i un excipient que serveix per facilitar la seva administració. Es poden presentar com a píndoles, injeccions, xarops etc.

2- Beneficis d’ús i risc dels medicaments. Avui en dia es contemplen els medicaments personalitzats per evitar els efectes secundaris. Aquests els fa el farmacèutic. Entre un 6% i un 7% dels hospitalitzats son deguts a reaccions adverses dels medicaments. N’hi ha que són molt agressius i també hi ha malalts molt fràgils. També hi ha fàrmacs que es metabolitzen molt ràpidament i no tenen efectes.

3- Medicaments en el sistema públic de salut. Aquí va parlar de les dades de despeses tant en ambulatoris com a hospitals. Va dir que la dispensació de medicaments hospitalaris és cada vagada més costosa (generalment és per tractar el càncer). Va senyalar que treure medicaments nous és molt costós en temps i diners. Els medicaments s’han de prendre amb mesura.

Ens va dir que un fàrmac, en grec vol dir substància curativa, tòxica, verinosa, efecte de suggestió (placebo). Un medicament no es pot prendre de manera indefinida cal revisió. A vegades no cal prendre fàrmacs. Els medicaments genèrics sorgeixen perquè als originals els hi ha vençut la patent, que dura 20 anys. Aleshores és pot copiar. Els medicaments publicitaris són els que es poden despatxar sense recepta i s’han fa publicitat. Els fàrmacs s’obtenen per síntesis de química orgànica, per extracció d’animals i plantes, i per procediments biotecnològics. Els fàrmacs els identifiquem pel seu nom genèric.

Un medicament abans no surt al mercat es proba amb voluntaris i passa per controls molt rigorosos. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Martí Porter i Huerre ha parlat d' "Experiències vitals al Marroc (1987-2010) Aportacions personals per entendre i apreciar la complexitat cultural dels pobles mediterranis", dimarts dia 5 de juny

El Magrib (en àrab المغرب, al-Maḡrib o المغرب العربي, al-Maḡrib al-ʿarabī), que significa "oest" en àrab. El Magrib (també anomenat Àfrica Nord-occidental o Tamazgha) és la part de l'Àfrica del Nord que inclou el Marroc, Algèria, Tunísia, El Sahara Occidental, Líbia i Mauritània (és a dir, en queda exclosa la vall del Nil). En l'ús més habitual –i sobretot en l'ús que se'n fa en francès – aquest terme sovint es veu restringit als tres primers països. En àrrab, aquest mot es pot referir només al Marroc. La part oposada es denomina Màixriq o Levant. Viquipèdia.

                                                          Marià Fortuny, aquarel·la de 1871

Un moment de la sessió sobre l'Algèria mediterrània

Martí Porter va viure durant dos anys a Algèria. Allà va néixer el seu primer fill, Tariq, en homenatge a l’home que va ser un bon amic i que elsva acollir els primers temps de la seva arribada al país. En la conferència comenta les dades històriques des de l’any 1827 fins alsnostres dies. Algèria ha estat un país de conflictes, plena de molt diferents ètnies i cultures. Ha viscut tota classe d’invasions: romanes, cartagineses, turques, colonitzadors francesos, annexió a França, i desprès de molts morts i molts desastres va aconseguir la independència. Però la tan desitjada independència no va portar ni la pau, ni la prosperitat, ni la felicitat, i Algèria passa per una crisis de decepció per part dels més joves, un 75%, que no troben oportunitats. L’existència del gas natural no ha servit tampoc per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i els conflictes pendents des de la guerra d’independència no s’han resolt. Té de positiu una gent amable i tendra, un futur potencialment envejable, uns paisatges meravellosos de desert, de mar i de muntanya, i mil kilòmetres de platges plenes de bellesa tot esperant la visita de responsables i afortunats viatgers. Síntesi d'Aurora Masat, fotografies Mercè Gasch

Maria del Mar Griera ha parlat sobre "LES MINORIES RELIGIOSES A CATALUNYA", dimarts dia 29 de maig.

 "La diversitat religiosa ha passat a formar part dels escenaris quotidians de la ciutat: carrers, escoles, hospitals... es fa palesa arreu. I malgrat hom té tendència a centrar exclusivament l’atenció en el creixement de l’islam, són moltes les minories religioses que han pres major protagonisme a casa nostra. Esglésies pentecostals, grups hinduistes, salons del regne dels testimonis de Jehovà o comunitats ortodoxes... La conferència té l’objectiu d’explicar les transformacions més rellevants que ha viscut el país en matèria de diversitat religiosa en els darrers anys i exposar els nous reptes que es deriven d’aquest context"  

Maria del Mar Griera en un moment de la conferència

Durant el segle XVIII es va creure per part dels filòsof (Wootston, Marx, Nietzsche, Fenal, Voltaire) que, en modernitzar-se la societat, la religió retrocediria, és el que es diu “Paradigma de la secularització” ‘A Europa hi ha menys religió perquè està més avançada, la modernitat fa desaparèixer la religió’

Actualment les esglésies estant menys plenes, que potser per això són les gents menys religioses? Es parla de la ‘Revenja de Déu’, perquè quan la religió sembla que desapareix surten noves religions. Ens dona sis punts, de sis fets que van passar al món entre els anys 70 i 80, tots ells de caràcter religiós. - Les religions estan connectades: el que passa a un país repercuteix en un altre. - No podem ignorar les religions: no és cert que contra més modernitat la gent sigui menys religiosa. - Creix la religiositat, les vivències religioses, l'emotivitat. - Tothom vol sentir, opinar. - Sorgeixen les esglésies: Pentecostals, Budistes, els catòlics ortodoxes (molt ritualistes). - Créixen les religions en xarxa, no les verticals: ja que són religions fàcils de prosperar, amb moviments, moments i trobades.

A Espanya als anys 40, 50 i 60 no hi havia separació església estat, el procés de secularització queda congelat fins la democràcia. No va ser fins el 1967 en què va aparèixer una llei sobre la llibertat religiosa. Als anys 80 hi ha un descens de la gent que no és practicant. A Catalunya hi ha un 30% menys, de practicants què a la resta d’Espanya.

Es mostra un llistat de les religions que hi ha a casa nostra amb dades de locals de culte. N'hi ha molta diversitat, així que cal fer pactes per a la convivència: cal tenir present no tant sols com es creu, sinó què es creu. La religió, les religions no han desaparegut, estan aquí. Síntesi i fotografia Mercè Gasch

Jordi Masó va parlar sobre "MOMPOU i BLANCAFORT: epistolari íntim", dimarts dia 22 de maig.

Aquest 2012, any electritzant i carregat d’intensitat, ens aboca plenament a la voràgine de celebracions d’aniversaris musicals: centenari dels naixements de Xavier Montsalvatge (1912-2002) i de Miquel Querol (1912-2002), centenari de la mort de Joaquim Malats (1872-1912), 50è aniversari de les morts d’Eduard Toldrà (1895-1962) i Ricard Lamote de Grignon (1899-1962)... nosaltres recordarem el 25è aniversari de les morts de Frederic Mompou (1893-1987) i Manuel Blancafort (1897-1987)

Una síntesi de l'acte amb il·lustracions musicals de Jordi Masó i recitatius de Sergi Mateu

 

Jordi Masó, pianista, i Sergi Mateu, actor, amb un recital literari-musical recrearen basats en l’amistat, la imatge humana i cultural de dos amics, dos músics catalans. Diàleg entre la música (Jordi Masó) i la paraula (Sergi Mateu). La música rubricava la paraula i la paraula es recolzava en la música. Una demostració de qualitat literària i musical fruit de la vocació artística. La lírica i la mística buscaven aixopluc sota l’embolcall dels sons que eixien de la natura i d’ella rebien la força creativa. Centrant el tema en una jornada plujosa del Montseny en una de les cartes s’hi llegia:”la flauta del gripau cantava el silenci”. El coneixement dels paratges naturals, com també dels  moviments literaris i musicals de la seva època mai oblidaren els dos músics les seves arrels fins a tal punt que es pot afirmar que la seva música és la música del seu poble i de la seva gent. Mitjançant la música, temes dels dos compositors, i la paraula, correspondència, Jordi Masó i Sergi Mateu ens van dibuixar el retrat humà i cultural de Mompou i Blancafort. Resum de Joan Sala Vila, fotografia de Mercè Gasch

Aurora Masat ha parlat d'un VIATGE AL JAPÓ, dimarts dia 15 de maig.

Serà una visió del Japó des la perspectiva d'una família catalana: com hem vist la seva cultura, religió, costums i tradició. Un país amb moltes diferències però també amb moltes afinitats.

El text imprès a la bandera és la lletra de Kimi ga Jo, l'himne nacional japonès.

Aurora Masat en exposar les seves vivències al Japó

Aurora Masat va viatjar l’any 2007 al Japó, on es va trobar amb la seva amiga Keiko, japonesa, que li va poder ensenyar un país potser no tant conegut, i va gaudir alhora d’unes explicacions més genuïnes.

El país és molt net, n'hi ha moltes casetes petites, unifamiliar i és un honor que et rebin amb el terra mullat. Les cases pràcticament no tenen mobles, el terra està recobert per tatamis (fets amb canyes d’arròs), no els pots trepitjar amb sabates. Dormen al terra sobre el tatami i un matalaset prim, i es tapen amb edredons. Al matí ho desen tot a l’armari i l’habitació queda buida.

Tenen un gran fervor per la natura, pels jardins, els arbres, els llacs i els rius. En mig d’un llac sempre hi ha una illeta amb arbres. Els cireres no fan cireres, només flors. Si tenen un cirerer el planten prop de la porta i que des del carrer es vegi, és un signe que l’emperador el va regalar als seus avantpassats. Banyar-se és més un ritus que una necessitat de rentar-se. Hi ha banys per a homes i per a dones, són comunitaris.

La religió sintoista és la majoritària del Japó, (vol dir camí dels Deus) Aquests viuen a les muntanyes o dalt dels arbres. Els seus sacerdots no viuen en els temples, tenen casa i família, el temple és un lloc on van a treballar. Al davant d’un temple hi ha pedres grans de diferents mides, són per preparar al visitant per entrar, però en realitat es queden a la porta i no entren. En els temples sintoistes hi ha la caseta del Déu, i si aquesta és crema, hi ha una segona en un altre lloc i així se salva. 

Els japonesos tenen tres pors, els terratrèmols, els incendis i els tsunamis. Els edificis estan separats un de l’altre, pels terratrèmols, es poden bellugar però no es fan caure entre si.  Moltes cases les fan de fusta i el sostre de palla, així les poden refer amb facilitat, si tenen la mala sort d’un incendi. Tampoc fan les finestres de cara al mar, això és dolent (tsunami). Si els pals del corrent elèctric els tenen a l’exterior del carrer és pels terratrèmols. Podria continuar explicant anècdotes força curioses dels costums i creences dels japonesos, però ens diu que la llengua, la distància i el cost replantegen una tornada. Malgrat aquests inconvenients ella i la seva família van desfruitar d’una estada poc convencional. Resum i fotografia de Mercè Gasch

Oriol Guinart va parlar "Del terratrèmol del Japó a l'Illa del Hierro: PERQUÈ LA TERRA ES MOU, dimarts dia 8 de maig.

Oriol Guinart durant la seva conferència

Ens va fer una extensa explicació sobre els moviments de les falles tectòniques causants dels terratrèmols, tsunamis i erupció de volcans. Va explicar la diferència entre la magnitud i la intensitat, entre l’epicentre i hipocentre, paraules professionals certament conegudes però moltes vegades mal aplicades pels medis d’informació periodístics. Els moviments de les capes tectòniques, poden ser de xoc, fricció o separació tot provocant  moviments en l’escorça terrestre amb grans tragèdies en les àrees intensament poblades.

És missió dels geòlegs estudiar i prevenir amb temps el perill de terratrèmols i posteriors tsunamis, però una de les seves eines principals són les estadístiques, que de forma cíclica donen una pauta de probables moviments de les capes terrestres o marítimes. Amb aquests coneixements, i amb l’ajuda dels moderns aparells, els governs es poden preparar amb temps a la explosió d’un volcà o d’un terratrèmol, però aquesta informació no pot confirmar les dates, exactes, en què poden succeir. El temps geològic es difícil de prevenir, ja que es compta en cents o milers d’anys.

És tranquil·litzador saber que Catalunya, tot i tenir una petita falla, és un país quasi segur: no tenim gaire possibilitats de patir un terratrèmol d’una certa magnitud i molt menys un tsunami, ja que el nostre Mediterrani és poc més que una bassa sense importància. Síntesi d'Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch

Lluís Cuspinera ha parlat del MODERNISME AL VALLÈS ORIENTAL, dimarts dia 24 d'abril.

Solament a Granollers tenim la casa Blanxart  (C/ Joan Prim 9-11 cantonada Torres i Bages) de Jeroni Martorell de 1904; l’antiga Biblioteca Francesc Tarafa (Corró 44) restaurada per Manuel J. Raspall de 1926; la casa Josep Tardà i Mora,  d'Adolf Rou; la Casa Clapés (a la Porxada 14) de 1907 de Raspall; l’Ajuntament de Simó Cordomí de 1902; la Casa Joan Sanpera (C/ Corró 321) d'Albert Joan  i Torner de 1912; els 12 habitatges de Jaume Corbera “Can Mònic”; o l'Asil Hospital de Granollers ... i moltes altres meravelles escampades per la nostra comarca!

El Modernisme al Vallès Oriental exposat per Lluís Cuspinera

Durant els últims vint anys del segle XIX neix a Barcelona un nou art anomenat Modernisme. Es desenvolupa gràcies als comerciants i negociants benestants. S’estén per tot Europa, amb diferents noms però amb el mateix concepte. Barcelona conserva encara vestigis importants en edificis  de vivendes o bé reconvertits en edificis oficials. Aquest art no es limita fer edificis sinó que l'arquitecte es converteix en dissenyador de mobles, ceràmiques, forjats, cortinatges...tots els objectes que  fan habitable la llar. Gaudi es un dels primers arquitectes que desenvolupen el modernisme  Les façanes son la demostració de l'enginy de l'arquitecte i segueixen un estil molt definit. Barbacanes, finestres, vidres emplomats, guarniments ceràmics medallons escultòrics...Els principals arquitectes modernistes son: Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Raspall, Jeroni Martorell, Salvador Cordomí. La fi del modernisme acaba quan comença l'anomenat moviment noucentista.

L’explicació va anar acompanyada d’un complet passi d’edificis modernistes de tota la comarca del Vallès Oriental, de Terrassa i Sabadell, i també de Barcelona. Síntesi Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Pere Masjuan va parlar de "LHC i LES FRONTERES DE LA REALITAT", dimarts dia 17 d'abril.

"El Gran Col·lisionador d'Hadrons (GCH) (en anglès: Large Hadron Collider, LHC) és un accelerador de partí-cules, construït per l'Orga-nització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), que fa col·lidir feixos d'  hadrons. Es va posar en funcionament el 10 de setembre de 2008

El GCH és a un túnel de 27 km de circumferència... Està situat entre les fronteres de França i Suïssa... Dins del túnel, feixos de protons i de nuclis seran accelerats a velocitats properes a la de la llum i es faran col·lidir a energies al centre de masses de fins a 14 TeV. Això permetrà reproduir condicions de densitat d'energia molt grans, properes a les dels instants primerencs de l'univers, el Big Bang"  Viquipèdia

El doctor Pere Masjuan ens va fer una explicació densa però entenedora

LHC vol dir “Gran accelerador de partícules subatòmiques” que va posar en funcionament el professor Higgs. En l’estudi de l’aceració de partícules hi ha un passat, un present i un futur, en el que els premis Nobel han tingut molt a veure.

El present fa referència a les investigacions dels premis Nobel de física de 2011 sobre l’expansió accelerada  de l’univers, per part dels professors  S. Perlmutter, B. Schmidt i A. Riess, basat en “The Big Bang Theory”. Hi ha dos aspectes a considerar: l’expansió de l’univers acceleradament i les anomenades supernoves. A l’univers hi ha estrelles, galàxies i conglomerats de galàxies. Fa 600 anys els punts lluminosos al cel ja es movien. Els punts lluminosos més grans s’allunyen més a poc a poc, els mitjans ho fan més ràpid. Hi ha correlació entre la distància i la rapidesa amb què s’allunyen. Se separen de nosaltres i també entre elles. Com més gran és la distància més gran és la separació. L’univers s’expandeix, no és estàtic. Si anem enrere arribarem al Big Bang. Les supernoves fan referència a unes  estrelles com sols, que exploten i la seva llum es pot veure des de molta distància.

El passat podríem identificar-lo amb l’expressió “El fantasma de l’Òpera”. A A. Einstein  li van donar el premi Nobel el 1921 que implicava la velocitat de la llum. Es va fer un experiment identificat com a Òpera, entre Ginebra (Suïssa) i el Gran Sasso (Itàlia) per mesurar la velocitat dels neutrins. Va semblar que eren més ràpids que la llum. Però es va veure que era fals, hi havia un error de càlcul, això hagués invalidat la teoria  d’Einstein.

El Futur és el que s’està experimentant actualment. Ho està fent l’equip del professor Higgs, i es refereixen a ell  amb l’expressió “To higgs or not to higgs”. L’aparell que s’empra és el LHC, està entre Suïssa i França, és una anella de 27 Km. i mesura la resistència de la massa al moviment. L’àtom és indivisible, està format per un nucli i la massa (electrons), que està pràcticament buida. El nucli està format per protons i neutrons. En cada protons hi ha tres quarks que tenen energia. El medi energia, per si sol es pot aglutinar, com si hagués una partícula d’alguna cosa, que alguns l’han nomenat “partícula de Déu” (com a principi de tot) Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Núria Gasull ha parlat d' "ANSELM TURMEDA, UN CATALÀ del SEGLE XIV a TUNÍSIA", dimarts dia 17 d'abril

"Anselm Turmeda de primer es va fer frare franciscà i posteriorment, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es va convertir a l'islam i va viure com a musulmà a  Tunis (moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de l'època).

És dels pocs escriptors que ha escrit en català i en àrab, sent un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran difusió en els països de parla catalana"

Núria Gasull explica Turmeda

Anselm Turmeda va ser un escriptor català del segle XlV, poc conegut. Mallorquí de naixement el seu pare el va destinar a servir a l’església. Va estudiar tots els coneixements possibles a la seva època, i va descobrir que la seva vocació no era pas quedar-se a la seva illa, sinó córrer món.
La seva aventura comença embarcant-se per anar a l'illa de Sicília i després passa a Tunísia. Allà renega de la seva fe cristiana i proclama que la vertadera religió és la musulmana: Al·là és l'únic Déu i Mahoma el seu profeta. Per la seva honradesa, cultura i domini de diverses llengües, entre elles l'àrab, es nomenat pel soldà cap de duanes d'un territori ric en comerç de tota la Mediterrània, càrrec que li suposarà prestigi i diners.

Escriu llibres polèmics en prosa i en vers, un d'ells El llibre dels bons amonestaments, que va ser més endavant el llibre de lectura dels escolars catalans del segle XIX. També escriu llibres en llengua àrab tot defensant la religió musulmana.

Va rebre invitacions per retornar al seu país juntament amb la seva família i bens, tot renegant, això sí, de la religió musulmana, cosa que no va fer. Escrivia sobre el cristianisme en català i lloava la religió musulmana en àrab.

Creia realment en la seva nova religió? O potser era una assegurança de vida i riquesa en el país d'acolliment? El retorn li suposaria una condemna de la Inquisició? Després de 600 anys encara tenim preguntes que no es poden respondre. Defensava el cristianisme en català i lloava l’Alcorà en àrab. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch