Eduard García Sánchez ha parlat sobre VESTINT LA PINTURA. LA MODA DELS SEGLES XVI i XVII A TRAVÉS DELS GRANS MESTRES. Dimarts 22 d'abril.

A la Itàlia del segle XV, on els ideals de l’humanisme havien creat una nova societat, apareix la necessitat d'una classe dominant de retratar-se, de representar-se amb tot allò que els defineix. L'ésser humà comença a voler representar la seva identitat, el seu ésser, a mostrar al món qui és.                                                                                                                        És per això que els artistes comencen a especialitzar-se en l’art del retrat, esdevenint un dels gèneres pictòrics més importants de la cultura occidental fins als nostres dies. 

El retrat ens ajuda, als espectadors d’avui dia, a conèixer quins eren els teixits més utilitzats, els estampats més cotitzats i les modes més seguides. 

Aquest gènere no només ha servit per mostrar el gran talent d’alguns pintors a l'hora de captar els trets psicològics i físics dels personatges retratats, sinó que també són grans testimonis de les modes en la indumentària i el pentinat. 

Els segles XVI i XVII són els més prolífics pel que fa al retrat burgès i aristocràtic. El gènere ja té un segle de vida i ja podem parlar de grans noms. Pintors com Tiziano, Hans Holbein, Cranach, Bronzino, Moroni, Rembrandt, Velázquez i d’altres, ens han ajudat a poder observar al detall les peces d’indumentària al llarg de les dècades. 

Però aquests dos segles no només són prolífics pel que fa al retrat, sinó que, gràcies a l’expansió del mapa comercial amb Amèrica i Àsia i a l’aparició de la classe burgesa, les modes evolucionen a un ritme frenètic, com no ho havien fet fins aleshores.

A finals del segle XV, el Renaixement italià va influir tot el continent, així com la seva moda. Una moda més senzilla que la que veiem fins aleshores al nord d’Europa, amb unes línies més simples i la desaparició dels tocats exuberants d’estil gòtic.

Tot i això, en iniciar-se el nou segle, va començar a posar-se de moda un curiós germanisme a la manera de vestir de països com França i Anglaterra, on cal destacar unes formes molt més voluptuoses, colors llampants, estampats molt decoratius, l’ús de grans tocats i pells d’animals.

La gran aportació van ser les anomenades “cuchilladas”: talls a la tela de les peces, dels quals en sortia el forro, creant una bicromia i unes formes molt exuberants que van començar a portar els soldats d’infanteria alemanys, els lansquenets. 

A la segona meitat del segle XVI, es produirà un canvi absolut en la moda europea. La dominació de la monarquia espanyola en la política mundial va redirigir la capitalitat de la moda a la cort dels Àustries, liderada per Felip II. El monarca, en el seu gust per l’austeritat i la sobrietat, va posar de moda el color negre com a exemple de poder i luxe, ja que el negre era un tint molt car i exclusiu que provenia del continent americà. 

La gorguera va ser un dels elements més innovadors de la indumentària de la casa dels Àustries i el que més difusió va tenir arreu del món. La manera de vestir a l’espanyola va arribar a tots els països, però on més va calar va ser a l’Europa del nord, on aquesta moda s’assentaria durant tot un segle. 

Igual que la gorguera, que va acabar sent un element anecdòtic de la indumentària europea, el regnat dels Àustries va començar a caure en decadència per la pèrdua dels seus territoris i el seu lideratge econòmic. 

A mitjan segle XVII, la casa reial francesa va liderar en el camp polític, així com en el de les modes. Versalles es va convertir en l’epicentre del gust i el refinament. 

El gust va deixar l’austeritat espanyola i es va decantar per una exuberància majestuosa, acompanyada de grans elements decoratius, perruques impossibles i formes voluptuoses.

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Laura Cañas ha parlat sobre com PODEM MILLORAR EL NOSTRE RISC CARDIOVASCULAR? EL GRAN REPTE. Dimarts 8 d'abril.

La SALUT és un tema que, als seguidors d’Aules Universitàries , sempre ens mobilitza… Tots ens fem grans o ja ho som i volem tenir qualitat de vida. Casualment, el dia anterior, 7 d’abril, era el DIA MUNDIAL DE LA SALUT. Va ser una inesperada coincidència. La doctora Laura Cañas, experta Nefròloga, ha preparat una aportació sobre el RISC CARDIOVASCULAR. És un aspecte amb gran incidència. Estadísticament, és la primera causa de mort: el 33%. Ella és de Granollers i, el passat curs va participar en les Aules, amb la seva principal especialitat: NEFROLOGIA. Risc cardiovascular és la probabilitat que una persona o conjunt de persones puguin tenir un esdeveniment cardiovascular en un termini determinat de temps. Més del 90% dels esdeveniments o malalties cardiovasculars es produeixen per l’enduriment de les artèries i la formació en elles de plaques d’ateroma: ATEROESCLEROSI. El risc comença a incrementar-se amb l’edat, abans en els homes …

Aquesta anomalia pot produir:

 CASOS AGUTS: Infart, Angina de Pit, Infart cerebral…

CASOS CRÒNICS: Algunes Demències, Insuficiència Renal, SD. de l’Aparador, Disfunció Erèctil.

Important saber quins són els factors de risc i així poder actuar per millorar-los:

FACTORS GENÈTICS, RAÇA, EDAT, GÈNERE, HIPERTENSIÓ, HIPERCOLESTEROLÈMIA, DIABETIS, SOBREPÈS, OBESITAT SEDENTARISME, ESTRÈS, FALTA DE SON, TABAQUISME, ALCOHOL … El 57,3% de la població té 2 o més factors de risc cardiovascular.

Es classifiquen en MODIFICABLES i NO MODIFICABLES. Clarament, es dedueix que són, sobre els modificables, en els que cadascú de nosaltres pot tenir una intervenció efectiva i positiva. Dependrà de la ferma voluntat, constància i continuïtat en els hàbits de vida saludable, que coneixem molt bé, però que, sovint no som prou responsables. Els riscos d’Hipertensió, diabetis Mellitus, 

Obesitat, Dislipèmia (colesterol), etc., van estar detalladament explicats per la doctora Laura Cañas.

Ens va comentar moltes xifres estadístiques de la població, en relació amb aquests factors de risc.

De cadascun dels modificables, en successives pantalles, explicà detalladament com procedir per a la millora del risc. No és possible recollir en un resum tot el contingut, detalladament explicat.  Moltes d’aquestes recomanacions són a bastament conegudes i ens serviran per tenir-les sempre molt presents.

I conseqüentment, caldria que fóssim capaços, per anticipar-nos a un fet, impedir que succeeixi, seguir totes les mesures i tècniques que s’adoptin, per evitar l’aparició de les malalties, frenar la seva evolució per pal·liar les conseqüències.

Acabà la seva intervenció, amb l’interrogant: del títol inicial: PODEM MILLORAR EL NOSTRE RISC CARDIOVASCULAR? La resposta és, canviar només una paraula:                                          Podem PREVENIR el nostre risc. 

Resum Germà Cequier fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Marc Guàrdia ha explicat IN ILLO TEMPORE al Museu de Granollers. Dimarts 1 d'abril.

El comissari de l’Exposició «In Illo Tempore» Marc Guàrdia, ens fa saber que els treballs que s’han dut a terme sobre el passat romà a Granollers en les tres últimes dècades, han estat reflectits en aquesta exposició. 

L’arqueologia ens ha permès anar descobrint les restes del nostre passat romà, però no sense dificultats: superposició de la vila medieval i moderna, el creixement urbà del segle XX... 

Tots aquests factors van anar desconnectant i fragmentant les restes arqueològiques romanes. 

Malgrat tot, podem reconstruir les característiques principals d’una vil·la romana que ja estava consolidada al final del segle I dC. 

Molts dels objectes recuperats a la vil·la són testimonis dels seus habitants. Puntualment, trobem joies o peces de mobiliari luxós, com el cap de Bacus, fet de marbre de Numídia, que correspondria a la decoració d’una taula, signe inequívoc de la riquesa del seu propietari. Però la gran majoria són objectes senzills que ens parlen de les activitats domèstiques. L’any 1942 Salvador Llobet documentà les primeres restes romanes de Granollers quan es van fer les obres de fonamentació de la nova església de Sant Esteve. Des de llavors se n'han anat fet descobertes al voltant d'aquest centre (els banys de Can Jaume, necròpolis de Can Trullàs, els pòrtics a la plaça de l’església, pati de la rectoria, etc.) Una vil·la romana orientada a la producció de vi amb una luxosa part residencial. 

La pars urbana: La zona residencial s’obria vers un pati central porticat que donava a les diverses estances. D'aquesta zona provenen els dos grans mosaics exposats al museu. En la zona circumdant s’hi han localitzat tres capitells d’ordre toscà que podrien correspondre al peristil d’un altre edifici residencial situat més al sud. La zona termal: No lluny de les residències la zona termal (el balneum) que era d’ús s exclusiu de la família. Aquests banys s’han localitzat al carrer sant Jaume. S’hi reconeix el circuit del bany. Al fons de la instal·lació hi havia les latrines. Els marbres que s’han localitzat posa de manifest la riquesa del propietari. 

La pars rústica: En aquest sector de la vil·la és on hi havia les construccions i instal·lacions pel funcionament de l’explotació. Aquestes dependències eren més senzilles que les de la zona residencial del propietari. S’ha pogut identificar una gran zona de treball articulada al voltant d’un altre gran pati porticat. A l’interior d’aquest pati s’han pogut excavar dos dipòsits que servien per fermentar most i convertir-ho en vi.

La pars fructuaria: S’ha documentat una àrea d’emmagatzematge de cereal. Estava en els terrenys de l’antiga fàbrica de Can Trullàs. S’han excavat unes quinze sitges. 

La vil·la romana dels morts: En les excavacions s’han trobat una seixantena de tombes romanes, als voltants de camins fora de la zona habitada. Apareixen tombes senzilles. Totes les tombes documentades són d’inhumació. És significatiu a Can Trullàs la troballa d’una gran fossa on s’ha testimoniat al culte als avantpassats amb  ofrenes de gerres. També la troballa d’un difunt amb una moneda a la boca per pagar el viatge a Caront. 

Josep Estrada va donar la tesi que Granollers era la mansió Semproniana. Aquest nom surt en un dels quatre vasos apol·linars que recullen les distàncies entre Roma i Cadis. Hi consten els noms intermedis per passar la nit durant les jornades del viatge. Semproniana la situa entre Hostalric i Sabadell. Però, de moment, no hi ha cap suport epigràfic o arqueològic que reforci aquesta identificació. 

Qui era el propietari d’aquesta vil·la? Es creu que el propietari era de la família Licinia, documentada especialment a Barcino. Al límit de la ciutat de Granollers amb la Roca, Josep Estrada va recollir un fragment de doli (dolium), una àmfora per emmagatzemar vi o oli. Conté la inscripció d’un personatge anomenat Luci Licini Cherimus. Un llibert que hauria actuat en nom del seu patró de la família Licinia. Si ens centrem en el cas del Vallès Oriental, un topònim que destaca, és el de Liciano, que actualment s’identifica amb la població de Lliçà. El topònim Liciano/ Liciniano ha estat registrat en nombrosos documents medievals. Amplia difusió geogràfica del segell LLIC. CHRES per abastir de dolia les villae romanes al llarg de la depressió prelitoral catalana. Les vinyes que abasteixen el centre de producció del Granollers romà provenien de les contrades properes. 

En època romana es parla d’un vi de Lauro. És probable, també, ens diu el conferenciant, que aquest paisatge de producció agrícola hagi tingut a veure amb el mateix nom medieval de la ciutat. Aquesta qüestió tan debatuda es pot relacionar amb el fet que Granollers derivi del mot llatí granum (gra), més concretament del seu diminutiu, granulum, forma que trobem l’arrel dels noms de Granollers en la documentació en llatí dels segles X-XI.

Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, Cartell de Montserrat Lluch.

Mireia Freixa Serra ha parlat sobre GAUDÍ, L'ARQUITECTE DEL MODERNISME. Dimarts 25 de març.

El títol ens suggereix de tot el que vindrà a continuació. Primer els orígens humils d’un jove estudiant acollit per qui va ser el seu mestre, Joan Martorell, l’arquitecte de la família Güell. Aquest li va passant feines menors i el va introduint als cercles influents de la Barcelona a les acaballes del 19. Un punt de referència per entendre la transformació de la ciutat, el Pla Cerdà, canviant conceptes arcaics per obertura d’espais i deixant la imaginació sense cotilles.

La ciutat esdevé un camp d’experimentació en l’arquitectura. Les façanes de línies rectes, experimenten la genialitat dels seus arquitectes, no només l’arquitectura, les arts aplicades, decoratives i industrials, troben unes possibilitats immenses per la seva creació. El moviment s’anava intuint des de feia uns anys que es defineix com a Proto-modernisme fins al 1888, 

Gaudí es forma en aquest període. Primers dissenys per la Guanteria Comella, col·labora amb el seu mestre, i amb Luigi Pellarin, artesà en mosaics a les Saleses, amb F de Paula del Villar en la reforma del Cambril de Montserrat, o a l’església de Sant Pacià, Gaudí rep encàrrecs importants, la Casa Vicens i el Capricho o els Pavellons Güell on podem veure un Gaudí immensament imaginatiu. A partir d’aquest any fins al 1900, els experts l’anomenen Primer-Modernisme. La culminació del moviment arribarà a 1914 amb el títol de Ple Modernisme. 

El Modernisme esclata amb força en moltes ciutats europees, a Catalunya hi ha un fet diferencial, com era d'esperar, en què la catalanitat i sentiment nacional es fan palès en símbols i dissenys ornamentals. Els arquitectes provoquen una vertadera revolució en la creació de volums, forçant a artesans de totes les especialitats a treure el millor d’ells mateixos. Una revolució de creativitat explosiva, en el camp de la pintura, escultura, ebenistes i fusters, ferrers, forjadors i manyans, vitrallers, ceramistes, posaven tot el seu enginy i saviesa al servei d’arquitectes com Antoni Gaudí, el nostre personatge d’avui. 

L’aportació més coneguda per tothom, la utilització del Trencadís, com a element decoratiu, la utilització de sistemes constructius de gran solidesa i nous, Maó massís fet manual en obra vista, la Volta Catalana, 

Voltes parabòliques sobre arcs parabòlics i acabats amb Cúpules hiperboloidals, tot un repte de càlcul i de resultat estètic. 

Accepta fer la reforma integral de la casa Batlló, transformant els seus habitatges en, pràctics i bonics, pensant en tots els detalls per garantir la seva funcionalitat, aprofitament intel·ligent dels recursos naturals tenint com a referències elements de la natura. Després treballarà a la casa Milà, on el seu disseny i modernitat el farà únic, per diferències de criteri amb la propietària, deixa l’obra i 

s’entrega en cos i ànima en la projecció del Temple Expiatori de la Sagrada Família, partint d’un projecte inicial de F de Paula del Villar i encarregat per l'Associació de devots de Sant Josep. La transformació que li infereix el mestre Gaudí en fa la projecció que coneixem avui, encara que falti arrodonir els últims treballs per acabar l’immens llegat d’un home senzill, creatiu i profundament creient. 

Per acabar i com a primícia, la Mireia Freixa, estudiosa brillant, incansable, ens explica la descoberta que Antoni Gaudí com a membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, el 25 de novembre de 1879 visità la nostra ciutat. 

Va ser rebut a l’estació per l’alcalde i la corporació municipal, visitant l’Església gòtica de Sant Esteve, i els seus retaules. (Els dels germans Vergós ja els havien tret). Aquesta vista es va allargar amb un dinar, on parlaren de com plantejar a les autoritats militants de treure un edifici defensiu, situat davant de l’església. Cosa que varen aconseguir.

Resum d'Esteve Garrell, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Montserrat Celdrán Castro ha parlat sobre MÉS ENLLÀ dels ESTEREOTIPS: COM COMBATRE la DISCRIMINACIÓ per EDAT o EDATISME. Dimarts 18 de març.

Experta en Psicogerontologia, ens ha vingut a parlar de l’EDATISME i a explicar com les persones canviem, o no, en les últimes dècades de les nostres vides, i de com és el nostre paper a la societat i en les relacions familiars. Així mateix, ens ha endinsat en com aquest paper té impacte en la vivència d’aquesta etapa i les seves característiques, com el benestar, la qualitat de vida i de salut, per exemple. 

L’edatisme és un terme molt jove, ja que apareix el 1968, pel gerontòleg Robert N. Butler. Al diccionari de la RAE (Real Académia Española) no apareix fins al 2022 i a l'IEC (Institut d’Estudis Catalans) el 2023. L’edatisme és la discriminació per raó de l’edat, que a mi em tractin diferent només per raó de l’any que he nascut. 

Cada dia és més palès que tenim un problema per com tractem l'edat a la societat actual, existeix una línia molt fina a partir de la qual pots fer mal o discriminar cap a un altre per raó de l’edat. La Montserrat ens ha fet una brillant conferència sobre un tema que domina a la perfecció, totalment adaptada al nostre nivell. 

Ens ha explicat quines característiques té l’edatisme, les conseqüències que genera en les persones que l’experimenten. Ens ha introduït el concepte de autoedatisme, fent-nos veure que nosaltres mateixos som els primers que caiem en la pròpia mirada cap a la nostra edat. 

Ens ha posat molts exemples gràfics que ho corroboren, com per exemple una pila d'estereotips que inclús dels que nosaltres mateixos ens els fem nostres. Hem vist el poc conscient que és la nostra societat i nosaltres mateixos, d’aquesta discriminació. 

Cal sensibilitzar sobre l’impacte d'una soledat no desitjada, qüestionar tots aquests estereotips sobre la gent gran, conscienciar sobre la realitat del maltractament, comprendre l’envelliment com un fet biològic i social que succeeix durant el cicle vital. 

Al final ens ha descrit amb molta concreció i entenedorament, les accions i intervencions per fer una prevenció o bé reduir l’edatisme en el nostre entorn quotidià. 

Per acabar, una frase important: “LA VELLESA ÉS EL NOSTRE FUTUR, ÉS EL QUE ENS ESPERA. (...). LES PERSONES GRANS SON EL NOSTRE PASSAT I EL NOSTRE FUTUR, GUARDIANS DE LA NOSTRA MEMÒRIA I MIRALLS DEL NOSTRE ESDEVENIR”. (Cerasoli, 2020, e11). https://doi.org/10.1016/S2666-7568(20)30005-2 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Victòria Palma Barbany ha parlat d'ANNA MARIA della PIETÀ, LA VIOLINISTA PREFERIDA D'ANTONI VIVALDI. Dimarts 11 de març.

Per comprendre la realitat de la Sereníssima República de Venècia, el relat utilitza detalls de la història, costums i maneres d’actuar considerades totalment “normals”, si ens transportem a la realitat de finals del segle XVIII. 

L’Ospedale della Pietà com els altres quatre que hi havia a la Venècia de l’època, complien amb la seva funció que els havia estat encomanada. Des de l’Edat Mitjana la ciutat va esdevenir una potència comercial i econòmica, l’aristocràcia, el luxe, l’atracció de rics i poderosos d’arreu d’Europa, (El Gran Tour) confluïen per gaudir de l’abundància de festes, concerts i carnavals inacabables que duraven mesos, amb excessos i disbauxes de tota mena. Conseqüències directes, la proliferació d’embarassos no desitjats, que omplien els Ospedales, regentats per monges en els règims conventuals. No només hi accedien nenes, també nens, preferentment del néixer i que la mare o les famílies no se’n poguessin fer càrrec, ho feien via “l’scalffetta”, el torn de mides ajustades per a nadons, també hi veiem ingressos en que les famílies hi fan aportació econòmica per la seva manutenció i formació musical. 

Un cop ingressades eren marcades a foc a la planta del peu amb la lletra P com a símbol de propietat. 

A partir d’aquell moment mai serien lliures, pràcticament no sortien dels murs. “Il Conservatorio” un altre nom amb que es va conèixer l’Ospedale della Pietà, les noies rebien una formació escassa, les que no despuntaven eren destinades a les feines feixugues de manteniment de la casa, cuina, rentar roba, neteja entre d’altres. Si tenien aptituds musicals entraven al grup selecte de les “Figlie di Coro”, on rebien formació musical, els cors femenins i les orquestres Della Pietà van tenir fama durant els segles XVII i XVIII per la qualitat en les interpretacions. No obstant, les noies tot hi tenir un status” superior a les seves companyes d’hospici, no rebien personalment cap dels regals i diners que provenien dels seus concerts i recitals tant a dins com a fora. 

En aquesta institució hi varen treballar per oposició renovable mestres com Antonio Vivaldi “il preto rosso”, el capellà panotxa pel seu cabell. 

Vivaldi hi va fer una llarga tasca d’ensenyar a les noies, entre elles una joveneta Anna della Pietà, el seu talent musical va esdevenir segons les cròniques de l’època una de les millors violinistes del seu temps, va tenir una llarga vida, com a intèrpret, era el “Concertino” de la orquestra, com a mestra i substituint en la direcció al propi Vivaldi quant aquest era absent, sempre dins la protecció de l’Ospedale”. 

Una part important de la producció musical del mestre va ser creada dins d’aquesta institució i per aquestes noies. Tot i que el nom del mestre sempre el relacionem amb la institució, al llarg dels anys hi van treballar activament diferents compositors ,com Antonio Gualtieri, Francesco Gasparini o Bonaventura Furlanetto entre d’altres.

(Cliqueu els enllaços següents per sentir les melodies)

GLORIA IN EXCELSIS DEO. Antonio Vivaldi. Director: A. Fauró - YouTube
Antonio Vivaldi: Cantate "Cessate, omai cessate" - " Ah, ch'infelice sempre" - YouTube
Antonio Vivaldi | Domine ad adiuvandum me festina - Ensemble Inégal (youtube.com)
Vivaldi - Double Concerto in D Minor for Viola d'amore and Lute RV 540 - 2. Largo (youtube.com)

Vivaldi Concerto for 2 Mandolines in G majorhttps://www.youtube.com/watch?v=uBclxthZ-l0

           Resum, enllaços i fotografies d'Esteve Garrell, i cartell de Montserrat Lluch.

Toni Pou ha parlat sobre L'ÀRTIC, ON EL DIA DORM AMB ELS ULLS OBERTS. Dimarts 4 de març.

Dimarts dia 4 de març ens va visitar Toni Pou, llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona i escriptor científic: per aquest motiu es va enrolar en el vaixell científic Amundsen, propietat del Canadà.

El gel de l'Àrtic no porta sal només és aigua, la sal es diposita sota el gel ocasionant els corrents marines i, com a conseqüència, regulen el clima de la terra, ja siguin corrents marins freds, com la que passa per Nova York, o la càlida que passa per Lisboa, estant les dues ciutats en el mateix paral·lel.

Les expedicions a l'Àrtic van començar fa milers d'anys. En una d'elles el 1845 tots els exploradors van morir intoxicats amb les llaunes del menjar soldades amb plom.

En el pol nord, a l'estiu, no es fa fosc i això dificulta agafar el son.

A sobre del gel viuen ossos de color blanc, foques i altres mamífers.

També hi ha aus marines.

La pell dels ossos és negre per poder absorbir la calor de les radiacions solars i els seus pels són transparents per permetre que la calor arribi a la pell.

Els habitants de l'àrtic, inuits, es dediquen a la pesca i a la caça, degut això, la gent jove vol marxar als continents i portar un altre tipus de vida. Hi ha molt d'atur i molt alcoholisme.

La contaminació per pesticides i plàstics també arriba a l'àrtic com s'ha pogut observar en la llet materna de les dones.

L'Àrtic és molt cobdiciat per països com Rússia i Amèrica per les seves reserves mundials en hidrocarburs del 25%.

 

Resum Rosa Ochoa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.