Frederic Sesé va parlar de MÚSICA I CINE. Dimarts 31 de maig.

Frederic Sesé ens va donar a conèixer  una tècnica, nova per a nosaltres, per captar com han evolucionat les tècniques sonores i musicals de les pel·lícules cinematogràfiques. La música dels films es pot dividir en dues parts: música ja escrita en anterioritat i música composta especialment per a la pel·lícula. Amb el cine mut s’amenitzava el film amb un pianista que improvisava les seqüències segons les seves possibilitats d’inventiva pianística. En arribar el cine sonor van introduir-se petites peces instrumentals o cançons per amenitzar el desenvolupament del argument. Recentment tenim una  mostra esplèndida de 2001 Odissea del espai, estrenada en el 1968,  dirigida per Kubrick amb una obertura esplèndida de Richard Strauss, 1864-1949, una música d’una grandiositat incomparable que ens fa sentir tota d’immensitat del univers. Com a contrast, en el mateix film, el director Kubrick escull la música del Danubi Blau per acompanyar la passejada dels astronautes per un espai sense gravetat, amb la música del mestre dels valsos Johann Strauss 1825-1899, una música intranscendent i juganera. 
Desprès d’una gran quantitat de pel·lícules fetes per satisfer les il·lusions del públic, amb boniques històries romàntiques o històriques, amb una música convencional però també amb composicions de mestres de qualitat ja finats, passem a una nova etapa en que la música està exclusivament escrita per subratllar les emocions i les angoixes de l’exposició dramàtica de la pel·lícula. Finalment es passa també una nova manera d’escriure música de pel·lícula amb un estil ja inventat. Wagner, en les seves òperes, que en va ser el millor exponent. Es tracta del “leitmotiv”. Són melodies que descriuen, personatges, emocions, accions o situacions que acompanyen l’actor al llarg de tota la actuació.

Realment va ser una classe interessantíssima i com per motius tècnics no va ser possible escoltar i visualitzar totes les seqüències que tenia preparades, podrem escoltar novament Frederic Sesé el proper curs amb dues conferències, per poder recuperar i gaudir dels nous coneixements musicals de les pel·lícules cinematogràfiques. Resum Aurora Massat, Fotografia Mercè Gasch. 

Genís Tura i Pou va parlar de TRES APUNTS HISTÒRICS FOTOGRÀFICS DEL MEU GRANOLLERS DELS ANYS 50. Dimarts 24 de maig.

Les primeres notícies de Granollers les trobem al cilindre anomenat ‘Vas Apol·linar’ ja que tot va començar al Turó de Sant Esteve on estaven les esglésies de Granollers. Allí van haver-hi successivament cinc esglésies . La primera un temple basilical romà no cristià, en segon lloc l’església visigòtica, després l’església romànica de la qual ens ha quedat el portal petit i de la qual tenim referències al “Cartulari de Sant Cugat” (any 900); del s. XV tenim l’església gòtica que era una autèntica joia i de la que destacava el portal gran i, per últim, tenim l’església actual construïda desprès de la guerra segons planiols de l’arquitecta Boada. Les esglésies estaven a tocar de les muralles, també molt a prop de Can Ginebreda on hi havia el barri jueu. 

En l’església gòtica hi havia també la capella del Roser i la de la Mercè. Aquesta església va tenir el retaule dels Vergòs, format per 18 taules de fusta, actualment només resten 14 i estan al MNAC. El retaule molt deteriorat es va guardar a la sagristia, posteriorment va ser traslladat a l’hospital de Sant Domènec (actual Sala Tarafa)i, abans de la guerra, va ser venut per pagar les reformes de la sagristia i l’actual hospital de Granollers. Aquest retaule va ser substituït per un de la Mercè de Barcelona, que també va ser venut . A principis del s. XX en van posar un de neogòtic, sense massa valor, que va ser cremat durant la guerra. El retaule del Roser que era més valuós també va ser destroit. D’aquesta església queden algunes peces com una trona, gàrgoles i mènsules al museu de Granollers. 

L’església actual va tardar molt en construir-se, ultra desmuntar-la pedra a pedra. Havia estat cremada per dins i les seves campanes llançades des del campanar. Mentre tant el cinema Mundial va fer les funcions d’església, i el cinema de doctrina, situat a la mateixa plaça, va fer les funcions de capella del Santíssim. L’església era molt fosca i a la dècada dels 50 el Sr. Adolfo Montañá, indià, va pagar els vitralls en els que es van representar les pintures del retaule dels Vergós i l’actual retaule de marbre va ser pagat per subscripció popular.

Tota l’explicació va anar acompanyada d’un gran número de fotografies des de diversos angles. A continuació ens ha passat fotos de l’estació del tren i els seus voltants. El carrer Girona, el parc, etc. La conferència tindrà una continuació. Resum i fotografia de Mercè Gasch.

Carles Díaz i Reche va parlar soibre QUÈ ÉS LA GRAFOLOGIA i LES SEVES APLICACIONS. Diarts 17 de maig..

Els conceptes que defineixen la Grafologia són els d‘una tècnica científica del grup de la criminalística que estudia i analitza la personalitat global i detallada mitjançant l'escriptura. Amb observació s'estableix el temperament, caràcter, aptituts, estat d'ànim, estat de salut mental i física, inseguretats, intel·ligència, les emocions, comportament amb l'entorn, com es mostra als demés i com és intimament. 

Aplicacions de la Grafologia: perfil grafològic per curiositat,  anàlisi d'escrit per fer un regal i encertar-lo.

Grafologia Forense: Anàlisi per instàcia judicial, determinar documents autentics o falsejats.

Grafopatologia: identifica malalties: depressions, fòbies, neuròsis, histèries, esquizofrènia, demències tipus Alzheimer, Parkinson.

Selecció de personal: Escollir el millor candidat per un lloc de treball.

Compatibilitat de caràcters: Parelles, socis d'empresa.

Pedagogia: Trastons de la infància, grafologia infantil.

Grafoteràpia: Modificació de la conducta mitjançant l'escriptura.

Perícia cal·ligràfica Judicial: és l'especialitat forense per determinar l'autenticitat d'un document en procesos judicials per suïcidi, testamentaris entre d'altres.

S'exposen a continuació diferents exemples d'escriptures i detectant patologies  i/o confirmant tendències del subjecte estudiat.

Varis exemples de proves de Grafopatologia per un robatori, detecció d'un Parkinson en fase inicial, en els altres detecció fase inicial d'un Alzheimer, alcoholisme, drogoadicció.

En les proves de Grafoteràpia ens mostra un exemple de l'abans i el després en un tractament.

Criminalística o conjunt de tècniques científiques i diferents proceciments d'investigació que tenen com a finalitat el descobriment, l'aportació de proves i l'explicació del delicte, que demostren l'autoria dels fets.

Ciències Forenses amb dos conceptes ben definits: Criminologia: perquè ho ha fet? es refereix a la conducta. Criminalística: com ho ha fet? les proves que el delaten.

Perquè escrivim així? l'escriptura és un gest habitual en el dia a dia, Per tant hi ha moviments conscients i d'altres d'inconciens. Les conscients: volem escriure i conscientment agafem un bolígraf amb els dits index, polsar i cor, i el dit petit marca la direcció de la línia que seguirem. Sabem el què volem escriure. Les inconscients: de grans modifiquem el model cal·ligràfic que vàrem apendre de petits. L'estat d'ànim i les emocions inconscients que tenim en el moment d'escriure provoquen uns moviments gràfics involuntaris que els diferencien de la resta dels escrits. Ës com una empremta dactilar, Única i personalitzada. En escriure reflectim caràcter, estat d'ànim, edat, qualitats personals, cultura, situacions passades, pors, etc.

Demostra en vàries proves de Perícia Cal·ligràfica amb signatures falses o autèntiques, observant les formes, el cos d'escriptura, alta, baixa, concentrada, espaiada, rúbriques envoltant o tatxada.

Vuit lleis Grafològiques: ordre general, dimensió i inclinació de les lletres, direcció de les línies, pressió, velocitat a l'escriure, continuïtat de les lletres i forma escriptural. Explica el seu significat.

A partir d'aquí exemples pràctics d'escrits on s'aprecien les diferents formes en referència a les vuit lleis descrites dictaminant en quin estat d'ànim o es trobava la persona en el moment d'escriure.

La signatura: Si el text representa com volem que ens vegin el demes, la signatura es una biografia abreviada d’un mateix. En exemples pràctics de signatures s'exposen els diferents tipus de personalitat. Al final i breument s'avaluen diferents escrits de persones que voluntàriament els han aportat. Resum Esteve Garrell, fotografia Mercè Gasch.

Jaume Clotet va parlar d'EUGENI XAMMAR I PUIGVENTÓS. Dimarts 10 de maig. .

Qui era en Xammar i per què és el tema d'aquesta conferència?

1.-Xammar fou un periodista cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor poliglota (parlava 7 idiomes i n’escrivia 5), que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya, fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la 1ª i 2ª Guerra Mundial.

2.-Per ser un personatge del nostre Vallès les seves arrels familiars són a l’Ametlla, en la masia familiar, que ha recuperat el seu nom de can Xammar, i on el seu Institut de Secundària ha adoptat aquest mateix nom en record del seu insigne i ignorat personatge. Essent Granollers, capital de la comarca, no ens ha d’estranyar la gran relació que hi va haver en la seva vida.

El conferenciant va anar desgranant, meticulosament i en detall, nombrosos aspectes de la seva vida agrupant-los en èpoques: per exemple que havent nascut a Barcelona va arribar, amb la seva mare vídua, a la casa pairal quan va morir l’avi i van rebre la masia i terres, com a  herència. Aviat va defugir els intents de sa mare de continuar la pagesia i, no essent bon estudiant, començà a treballar a Barcelona. Inicia així una etapa de formació autodidacta en diferents feines i residències, diverses a Buenos Aires, Madrid, París, Berlín, Londres….

Assolit un nivell periodístic notable, la segona etapa és de coneixement polític mundial del període entre les dues guerres mundials, tot exercint plenament la seva professió a cavall entre Berlín, Moscou, Londres. En aquesta època és quan es forja una sòlida i profunda amistat amb en Josep Pla, que també viu del periodisme. Un fet important d’aquella etapa fou la publicació, conjuntament amb Josep Pla a l’any 1924, d’una entrevista amb Adolf Hitler, en la qual destaca que ja parla de l’eliminació i anorreament total del jueus. No és segur, hi ha dubtes raonables, que aquesta entrevista fou real.

També és remarcable la seva tasca com a traductor en la Societat de Nacions, organisme creat després de la 1ª Guerra Mundial, tot i que la història ens transmet que va ser poc o nul·la la seva eficàcia envers els objectius pels quals fou creada. Detall important: els anys incòmodes en l’Alemanya nazi, quan ell s’alineava amb la ideologia republicana que governava Espanya i Catalunya, i que va acabar amb una fugida rocambolesca, via Suïssa, cap a Itàlia.

Una tercera etapa. Acabada la 2ª Guerra trobem dedicat en Xammar com a traductor, principalment a l’ONU, l’OMS o el Banc Mundial, fins arribar als anys finals d’una vida tan plena, quan ja va freqüentar les seves estades en aquestes contrades.

A la seva biografia es diu que, ja retirat, visqué molt de temps a la Fonda Europa coincidint freqüentment amb el seu amic, esmentat anteriorment, Josep Pla, on el fill de don Paco Parellada els tractà a cos de rei. D’aquesta època podem trobar testimonis vius que el van conèixer i tractar.

Com a final, es pot definir que, políticament, s’ubicava en el catalanisme actiu com a moviment regenerador, radical, unitari i ben lluny del regionalisme conservador. Era republicà, modern i avançat, demòcrata i liberal, que anteposava la independència de criteri a l’acompliment ferm d’una ideologia.

Amb tot això no és gens estrany que fos proscrit i represaliat en l’etapa del franquisme: això explicaria que, durant molt de temps, hagi estat una persona desconeguda i ignorada pel gran públic. Darrerament, any 2013, es va proclamar l’any Xammar en un intent de recuperar i donar a conèixer la seva vida i obres. Resum.German Cequier.. fotografia Mercè Gasch.

Lluís Estopiñán va parlar d'ART I IL·LUSIÓ: UNA MANERA DE VIURE. Dimarts 3 de maig.

En Lluís Estopiñan va estudiar a l'Escola Massana a principis dels 80, i d'ençà no ha deixat de treballar en pintura, fotografia o instal·lacions que ha exposat regularment en galeries i centres d'art de Catalunya, Espanya, Berlín, La Havana, Mèxic, Elna, França, Portugal, Itàlia, entre d'altres.

Per a ell l'art significa il·lusió, motor que empeny a buscar alguna cosa. El que veiem és una il·lusió que no té perquè coincidir amb la realitat. L'art pot ser gairebé tot: es pot reflexionar a través de l'art o viure’l com a passatemps decoratiu, social, espiritual o estètic.

Tots nosaltres som fruit de les nostres experiències i ho veiem tal com som, no necessàriament com son. Com artista mira el voltant amb sorpresa i curiositat, i procura treballar les idees i les emocions.

En Lluís l'interessa per la possibilitat que ofereix l'art de treballar idees i emocions sensibles alhora, fent que les idees, vehiculades a través de les emocions, ens puguin transformar profundament.

De l'Art això sempre l’ha fascinat, així com la seva capacitat de transcendir i transcendir-nos.

Intenta posar en cada peça una part del moment reflexiu i vital que l'ha originada, intentant d'encriptar-hi moments emotius a disposició de qui vulgui endinsar-s'hi.

Les qüestions que l'han motivat i encara el motiven són les que fan referència a la vida com a espai de possibilitats, i la pròpia percepció canviant del fet vital com un gran interrogant que troba un fantàstic espai de reflexió en el terreny de l'expressió artística. També tot el que gira al voltant de la nostra memòria com a element central de la nostra identitat.

Per acabar ha mostrat i explicat diferents obres seves emmarcades en tres sèries: a) vida en relació al temps, b) percepció -la realitat que construïm- i c) identitat i memòria. Resum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

Jordi Camins va parlar sobre MONTSERRAT, UN UNIVERS AL COR DE CATALUNYA. Dimarts 26 d'abril. .

L'univers ho abraça tot: estels i planetes, cel i terra... arbres, muntanyes, mars i rius. Montserrat està situat al bell mig de Catalunya. Montserrat és un petit raconet de l’univers i els catalans el portem al cor. Montserrat és religió, història, cultura, llegendes, art, devoció, serenitat, alegria, natura, esport, flora i fauna, i catalanitat.

Fa 50 milions d'anys, del conglomerat de còdols que formaven el delta d'un riu va emergir la muntanya: el vent i la pluja van polir la roca tot deixant els cims amb les seves diferents formes: els Frares, els Flautats, el Gorro Frigi, el Cavall Bernat, l'Embarassada, el Camell, l'Elefant, la Mòmia...

La història comença amb l'abat Oliba qui fundà un petit monestir. Els anys i els devots el van fer créixer, les romeries oferien donatius, pregàries, cants i danses. Però no tot foren alegries. Amb la guerra del francès el monestir va patir un incendi. Amb la desamortització de Mendizábal el monestir va ser cremat i dinamitat. Al 1858 retorna la comunitat i amb l'ajuda de les donacions dels fidels va ser reconstruït. La muntanya ha patit varis incendis, però l'ajuda dels voluntaris i el renaixement natural de la natura ens ha fet confiar en una renovada esperança. A Montserrat, a mes de pau i silenci hi podem trobar: vistes meravelloses de l'entorn, un Museu de qualitat, els cants de l'escolania (del s. Xlll, els més antics d'Europa), peces de record, menjar tradicional. Tot envoltat de les antigues pedres romàniques i dels més moderns enginys com el nou cremallera estrenat fa uns pocs anys. Jordi Camins ens ha fet gaudir d'un Montserrat conegut però que guarda un món d’històries i d'indrets interessants per descobrir. Resum d’Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch.

Antoni Dalmases va parlar sobre MÀRIUS TORRES. Dimarts 19 d'abril. .

Màrius va néixer a Lleida l’agost del 1910. La seva família era benestant: dels avis un era metge i l’altre advocat; dels pares metge i mestra amb afició per la música. La ideologia de la família era republicana, lliberal, anticlerical i amb afició per l’espiritisme científic. El pare va ser elegit alcalde de Lleida (1917/1923) per votació popular, era d’Esquerra Republicana i diputat al Parlament de Catalunya. Tant l’avi com el pare van exercir la medecina a Lleida. Tenia dos germans més petits en Victor i la Núria. En Màrius al cinc anys va anar a estudiar al Liceu escolar de Lleida que havia substituït la idea de la submissió per la del respecte. Les seves aficions eren la lectura i la música que practicava sempre que podia. Va posar música a uns poemes provençals. El batxillerat el va fer a l’institut de Lleida. Es va aficionar al teatre i va compondre una obreta curta. Era de caràcter silenciós i callat. El seu gran amic va ser en Jaume Elies que era tot el contrari d’ell, un tabalot. Als 16 anys el pare l’envia a estudiar medecina a Barcelona. L’impacte amb la gran ciutat va ser fort, va freqüentar la biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans.

Quan té 17 anys (1927) mort la seva mare que tenia només 39 anys. En Màrius va exercir de metge internista a Lleida i va començar a fer versos.

Punt de llibre que va ser repartit entre el assistents

La seva producció poètica és escassa ja que va morir als 32 anys (9/XII/1942) de tuberculosi al sanatori mixte de Puig d’Olena (Sant Quirze de Safaja), on havia ingressat el 1935 amb 25 anys. Allí llegeix, escriu poesia, toca el piano, passeja i anima els altres malalts. Ja no va exercir més la medecina. La seva família es va haver d’exiliar a Montpeller i el pare no va tornar fins 1953, quan el fill ja havia mort.

Antoni Dalmases ens va anar llegint i comentant 17 poemes i explicant-nos el seu significat. Escriu sobre Variacions d’un tema de Hëndel on descriu la sensació de tocar el piano. El ritme dels poemes és una introspecció en si mateix, preguntant-te qui sóc jo?, com visc?. El 29-IX-1936, recent començada la guerra civil, escriu el poema Dolç àngel de la Mort:
   Dolç àngel de la Mort, 

   si has de venir, 

   més val que vinguis ara. 
   Ara no temo gens el teu bes glacial, 
   i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual.
Torres és un home que estudia la vida i la natura, escriu Un arbre, El xiprer. El 18-III-1937 escriu un sonet en el qual la música és la mare que l’acompanya des del més enllà. També el 1937 escriu Cançó a Mahalta, poema musicat per en Lluís Llach, dedicat a Mercè Figueres, malalta i amiga seva que també estava al mateix sanatori. En els seus poemes surt l’aigua que neteja, és pura i clara com en El pont. Quasi al final de la guerra escriu La ciutat llunyana.

En Màrius no va publicar mai en vida, el seu amic Joan Sales va ordenar els seus poemes i els va publicar. Carles Riba li va dedicar un poema “Poeta mort Màrius Torres”. El seu germà, en Victor, que ha estat alcalde de Lleida va contribuir a recordar-lo: en el parc de Lleida hi ha un monument a la seva persona, l’Institut  de Lleida es diu Màrius torres, i a la Universitat hi ha una càtedra Màrius Torres. També hi ha un premi Màrius Torres. Està enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja. Resum i fotografia de Mercè Gasch

Àngel Casals va parlar sobre DARRERA EL MAR I EL CEL, PIRATES i CORSARIS a les COSTES CATALANES. Dimarts 12 d'abril.

L’obra de teatre d’Àngel Guimerà Mar i Cel fa referència a la tradició oral transmesa de generació en generació, d’històries reals o fictícies, sobre les incursions de corsaris a les nostres platges i pobles costaners. Les activitats de corsarisme i pirateria van des de finals segle XII fins a principis del XIX.

Cal diferenciar ‘pirata’ de ‘corsari’. Els ‘pirates’ a la mediterrània eren pocs. Era un bandoler del mar que la seva agressivitat ferotge feia que els seus atacs no deixessin testimonis, per tant les autoritats feien del pirata arrestat, pirata penjat.

Els ’corsaris’ eren diferents. La seva activitat estava regulada i en la majoria dels casos perfectament documentada. Per ser corsari s'havien de complir requisits, era necessari fer una inversió prèvia, pagar una fiança que cobriria les indemnitzacions en cas de mala praxis. Tenir un vaixell adequat amb tripulació. Noliejar o concertar contracte de transport de mercaderies i tenir un port de referència de càrrega i descàrrega. L'autoritat: reis, nobles o comerciants, donaven patent de cors o autorització per exercir el corsarisme. Aquest hi participaven econòmicament: i, per exemple, s'estipulava que el rei es quedes una cinquena part del botí. Tot està documentat fins a l'últim detall.

S'ha d'entendre que el corsarisme era una activitat integrada en l’economia mediterrània deguda al poc desenvolupament dels estats i la poca capacitat militar naval, feien de depredadors del comerç tipus especulatiu, robar a cost zero i vendre car.

La competència va provocar canvis de les rutes asiàtiques en clara competició amb el productes provinents d'Àfrica. Els ports més actius eren de Trípoli, Tunísia o Alexandria. A partir del segle XV entren en joc els corsaris portuguesos que provoquen la pèrdua de la ruta africana. El cristianisme s'expandeix i els musulmans s'empobreixen. Els cristians podien atacar sense conseqüències legals els vaixells musulmans i els de països considerats enemics o en guerra oberta amb la corona catalana. La principal causa del xoc entre musulmans i cristians no era religiosa sinó econòmica

El 1516 apareix Barba Rossa i el corsarisme es militaritza impulsat per l'imperi otomà aportant canvis i millores tecnològiques, millors vaixells, canons i armes de foc.

Des de la caiguda de Granada els cristians comencen a conquerir punts estratègics del nord d'Àfrica i l'ofensiva porta a la conversió forçosa de musulmans a partir del 1523 (moriscos ). La revolta de les Alpujarras 1568 i l'expulsió el 1609 provoca un augment de la pirateria barbarisca.

Es crea una situació força tensa amb la revolta de les Germanies, batejats per força però sense estar convençuts, tenien la prohibició de portar armes, no podien sortir del poble i viure a menys de 25 quilòmetres de la costa. Expulsats, han d'abandonar cases i propietats i només es poden endur el què podran portar a sobre i pagar-se el viatge. Són abandonats a la seva sort al nord d'Àfrica. Conseqüència immediata va ser l’augment d'odi als cristians: es dedicaran al corsarisme tot buscant botí i evitant matar, son coneixedors del territori per tant les incursions van molt ben dirigides, i els botins i esclaus aconseguits son importants: pactaven amb les famílies el rescat, i en cas de no arribar a un acord eren venuts al nord d'Àfrica, o com a remers als galiots.

Les ordes religioses mendicants dels Trinitaris i dels Mercedaris tenien ponts permanents per aconseguir rescatar els captius. Per exemple la població de Mataró organitzava assegurances per pagar els rescats.

Una pràctica estesa dels cristians un cop capturats era renegar de la fe cristiana per poder escapar de l'esclavatge, el musulmà té prohibit fer esclau un germà de fe. Consta que el 1582 hi havien inscrits 21 de 35 corsaris que son renegats. Ho tindran més complicat si retornen doncs hauran de rendir comptes amb la Inquisició.

S'aprecien símptomes clars de decadència durant el segle XVII motivat principalment per l'augment del poder militar i el comerç. Durant el segle XVIII encara hi ha algunes incursions a la costa catalana. El corsarisme s'acaba el 1830 amb l'ocupació militar d'Algèria. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch.

Francesc Cortes Mir va parlar sobre LA MÚSICA I LA FIGURA D'ENRIC MORERA, PER DAMUNT DE SARDANES I ANÈCDOTES. Dimarts 5 d'abril.

El conferenciant ens ha endinsat en el moviment musical i cultural en què vivia la societat del final del segle XIX i principis del XX. Enric Morera va néixer el 1865, va estudiar a Barcelona i a Bèlgica on va descobrir la música europea. De retorn a Barcelona es troba amb les formacions dels Cors de Clavé i de l’Orfeó Català, dirigeix també un cor d'obrers i composa cançons per a corals que unides a la poesia catalana donen relleu a la nostra identitat.  Viu l'esperit de la Renaixença i escriu òperes catalanes per contrarestar les sarsueles castellanes tan de moda en l'època. Inspirat en les epopeies wagnerianes, converteix les llegendes catalanes com Fra Garí o el Comte Arnau amb unes representacions de teatre musical que desperten les emocions patriòtiques de la nostre terra. A ell devem les sardanes  inspirades en poesies d'escriptors com Àngel Guimerà en la coneguda sardana La Santa Espina. El primer verset diu així:

Som i serem gent catalana,

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra mes ufana,

sota la capa del sol.

L'any 1924 el general Losada Governador Civil de Barcelona va prohibir la sardana de La Santa Espina. També va estar prohibida en els anys posteriors del 1940. Aquest esdeveniments ens recorden uns anhels constants per retrobar la nostra identitat i llibertat per al nostre tarannà i la nostre llengua. Resum Aurora Masat, fotografía Mercè Gasch.

Francesc Lozano Wintherhalter va parlar del POLVORÍ DEL PROPER ORIENT des d'una òptica intercultural. Dimarts 29 de març.

Reflexions prèvies sobre el conflicte àrab/israelià; les causes i conseqüències. És un dels conflictes més complexos en l’escenari internacional i la principal clau en la inestabilitat de l’Orient Mitjà. Divideix la conferència en cinc apartats

1. Els fets recents  Ens referim en els últims cinquanta anys aproximadament. Abans cal fer una visió general dels seus orígens. Les tres religions del Pròxim Orient (judaisme, cristianisme i islamisme) són religions que parteixen del tronc abrahàmic monoteista. Per als jueus Déu els dóna el territori d’Israel però al llarg del temps en aquest territori hi tenen moltes dificultats. La pitjor fou la diàspora a l’any 70d.c quan són expulsats pels romans i els seus símbols destruïts. Queda una paret, el Mur de les Lamentacions. En relació als fets recents partim de l’any 1920. Els britànics ocupen el territori Israel/Palestina i formen el Protectorat Britànic per raons estratègiques. En aquell moment el 50% del territori és habitat per àrabs i l’altre 50% per israelians. Hi ha un retorn dels  jueus a partir del segle XIX o moviment sionista. Aquest retorn és més intens després de la segona Guerra Mundial. Les Nacions Unides donen una part del territori als jueus. 

L’any 1948 s’instaura l’Estat d’Israel a la meitat del territori. El primer president d’Israel fou David Ben Gurion. La Lliga Àrab no hi està d’acord i declara la intervenció armada. Això dóna lloc a cinc conflictes armats. Guerra àrab / israeliana de 1948: els països àrabs de l’entorn declaren la guerra; aquesta dura uns quinze mesos i Israel guanya un 26% de territori. Guerra del Sinaí de 1956: Egipte nacionalitza el Canal de Suez. França i Anglaterra envien el seu exèrcit i Israel ocupa la Península del Sinaí. Intervenen Estats Units i Rússia. Els exèrcits de França i Anglaterra es retiren i es demana també la retirada d’Israel del Sinaí, a canvi, podran circular pel canal els vaixells israelians. A Egipte es formen grups terroristes que actuaran contra Israel.

La Guerra dels Sis Dies de 1967: es retiren els cascos blaus del Sinaí que havien estat posats per mantenir la pau. A partir de llavors països àrabs amenacen Israel. Israel passa a l’acció i conquereix de nou el Sinaí i s’apodera també del Canal de Suez. La Guerra del Yom Kipur de 1973: Egipte reconquesta la ribera est del Canal. Israel contraataca i envaeix Jerusalem Est i Cjordània –Jordània, així com els Alts del Golan (Síria), arribant a 32 km de Damasc. Intervenen els Estat Units i té lloc la reunió de Camp David. Dóna com a fruit uns acords de pau. Egipte reconeix Israel i Israel fa les paus amb aquest país. Anuar el Sadat, president d’ Egipte, es considerat un traïdor i fou assassinat. Per altre part Síria i el Líban mantenen el conflicte.La guerra del Líban de 1982 : Israel envaeix el Líban per l’atemptat del seu ambaixador a Londres. El Líban crea un grup terrorista: Hezbolà.

Continuen els conflictes després d’aquestes guerres :

* L’any 2000 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides obliga a Israel a retirar-se del Líban amb el compromís de pau per les dues parts.

* El juliol de 2006 soldats israelians són assassinats pel grup Hezbolà

* El juliol de 2014 tres nois israelians són segrestats i assassinats. Israel mata a Gaza els assassins i les seves cases són destruïdes.

Dos grups combatents conta Israel: Hezbolà i Hamàs

* Hezbolà és un grup libanès que té el suport d’ Iran. Aquest grup neix amb la guerra amb el Líban.

* Hamàs és un grup palestí, yihadista i nacionalista. Vol un estat palestí amb capital a Jerusalem.

El president actual de l’ autoritat palestina és un home moderat. Controla la franja de Cjordània però no controla la franja de Gaza, zona dominada per Hezbolà  Hàmas. Actualment Palestina és un “Estat Observador “ de l’ONU.

En tots aquests conflictes les baixes dels palestins són molt superiors a les dels israelians.

2. Creences

Tot el mal ve, des d’ una òptica cultural per la radicalització, de les creences.

Els jueus: tenen com a llibre sagrat la Torà on està escrit que Déu dóna el territori al poble d’Israel. El seu Déu és Yahvé. Esperen un Messies redemptor promès en la Torà.

Els cristians: creuen que Crist és el Fill de Déu i va ressuscitar el tercer dia. Els llocs sagrats més rellevants estan situats al barri musulmà. Per als jueus Crist és un impostor, una persona que es fa passar per déu.

Els musulmans: El llibre sagrat dels musulmans és l’Alcorà.  Després de la mort de Mahoma comencen les divisions. Sorgeixen tres branques: la sunnita, la xiïta i la kharigita.

* Els sunnites representen el 85% dels àrabs. Segueixen la doctrina recollida a les sunnes i l’Alcorà  adaptat a les normes socials del desert.

* Els xiïtes són el 10% dels àrabs. Aquets creuen que els imams són  els s verdaders intrèpretes de l’Alcorà. Està corrent està situada sobretot a l’Iran .

* Els kharigites és un grup minoritari. Per a ells el califa s`ha d’escollir entre els més dignes, encara que aquest sigui un negre. Destaca la seva tolerància per les altres creences.

3. L’Estat Islàmic

Té la seva capital a Raqqa (Síria ). És un grup terrorista sunnita i yihadista. Proclama el Califat. Aquest s’estén per Síria i Iraq. El seu líder és Abu Bakr al Baghdadi que és considerat el califa dels musulmans. Originàriament era una organització terrorista propera a Al Qaeda per fer front a la invasió d’ Iraq de 2003. Es finança amb el petroli del nord d’Iraq, que ven de contraban  i el transporta amb camions a comissió. És un 30% més barat. Rússia en surt perjudicada i junt amb Estats Units i altres països ataquen l’Estat Islàmic. En surt reforçat el president de Síria Bashar al-Ásad.

4. Una realitat distorsionada pels extremismes

Tel-Aviv una ciutat oberta i mediterrània. El 70% de la població d’ Israel és considera laica. Un milió d’israelians són àrabs i musulmans amb passaport israelià. La majoria de la gent viu en harmonia; conviuen jueus, cristians i musulmans, el problema són els extremistes. A Israel la immensa majoria de jueus, cristians i musulmans volen la pau.

A Haifa hi ha el Centre Mundial Bahaí: un centre per la pau. No hi ha cap religió que tingui la veritat absoluta. Totes les religions tenen una mica de veritat, però no tota la veritat .Estudiant totes les religions podem saber què vol Déu de nosaltres, però cap d’elles és l’única interpretació del que Déu vol dels humans.

5. El futur 

* De moment Palestina és un Estat Observador de les Nacions Unides. No un Estat a ple dret.

* Israel segueix fent i anunciant assentaments en territori Palestí

* La Guerra Santa (la Jihad). La verdadera jihad, la major és l’esforç que tot musulmà ha de fer per ser millor en tot i caminar cap a Déu.

 La jihad menor és de naturalesa violenta. Es justifiquen en certes sunnes. Però per molt que es busqui en les sunnes no s’acaba de trobar. 

Deia Isaac Newton que construïm masses parets i no suficients ponts. Eliminem la violència i fomentem l’entesa entra les Cultures. Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.