Antoni Dalmases va parlar de TRES AUTORES DEL s.XX: Víctor Català, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig. Dimarts 11 de març.

El conferenciant va escollir les tres escriptores amb el propòsit de demostrar allò que va passar a Catalunya a finals del segle 19 i començament del segle 20 a través de la seva literatura.

Va fer un petit incís sobre la importància de les dones al llarg de l’història, tot valorant també persones relacionades en aquest moment actual, com Teresa Forcada, Ada Colau i Muriel Casals, comentant que la societat civil empeny per construir un país diferent.

La primera autora que va comentar va ser VÍCTOR CATALÀ (Caterina Albert) Neix a L’Escala (Alt Empordà) filla d’una important família de propietaris rurals, el seu pare va esperonar les seves aficions artístiques. Pintora, escriptora, amant de la musica i la de cultura, retratant amb els seus escrits el món real en el què vivia, una visió amarga de l’individu i de la societat. La seva obra també fa referència al món de la dona, de la seva marginació per motius de sexe, la maternitat, la solitud i la vellesa. Escriu Drames rurals dels quals n’és gran coneixedora. Solitud, inspirada en un quadre de Camille Corot, és considerada la seva obria mestra. El cant dels mesos, Llibre blanc, Caires vius, son alguns dels seus llibres: en l’any 1951 es publiquen les seves obres completes. Mor el gener de 1966. Esdevé una autora clàssica de la literatura catalana.

MERCÈ RODOREDA neix a Sant Gervasi (Barcelona) en el si d’una família humil. Com altres autores la seva obra literària està lligada als esdeveniments culturals i polítics de l’època. Va assistir a l’escola tres anys, desprès, el seu avi, va tenir cura important en la seva educació. Es casa amb el seu oncle emigrant, enriquit a Buenos Aires, ajudant a l’economia familiar. Comença a escriure contes i les següents obres son fetes mentre fa un gran recorregut per diferents països degut als esdeveniments polítics i personals. Aloma (1938), Vint-i-dos contes (premi Víctor Català). El carrer de les Camèlies (1966) (premi sant Jordi) La plaça del Diamant (1962) traduïda a més de vint idiomes, i és va fer una pel·lícula tenint un gran èxit d’audiència. Mirall trencat (1974) S’exilia amb motiu de la guerra civil, a França, després marxa a Ginebra. A mitjans dels anys 70 retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on va seguir escrivint fins la seva mort l’any 1983. Mercè Rodoreda és la novel·lista més important de la postguerra, per la densitat i el lirisme de la seva obra.

Al finalitzar el temps que tenia el conferenciant per fer l’exposició, no va poder explicar l’obra de la tercera escriptora, Montserrat Roig, tot demanant la possibilitat de fer-ho en un altre dia. Una tarda molt interessant, tant pel tema de la conferència, com l’explicació i presentació del conferenciant. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Montserrat Anglada Esquius va parlar sobre com REFRESQUEM LA MEMÒRIA AMB LES PLANTES AROMÀTIQUES I MEDICINALS. Dimarts 4 de març.

La cultura popular ha incorporat les plantes aromàtiques i medicinals des de temps immemorial. Segur que tots recordem el coneixement que tenien els nostres avis de les plantes remeieres i l'ús que en feien. Avui en dia, un percentatge elevat de la població ha retornat a l'ús de les plantes medicinals (herboristeries, fitoteràpeutes...) tot conreant o adquirint la pròpia planta, o alguns preparats específics (càpsules, olis essencials...)

Les plantes tenen principis actius amb efectes concrets sobre el nostre cos, que poden ser aprofitats en el vessant culinari, cosmètic o terapèutic. A la cuina s'usen les plantes com a conservants o per a potenciar sabors. En cosmètica tenen aplicació per a sabons, xampús, cremes, colònies, olis, etc. Moltes plantes són remeieres i són adequades per a afeccions diverses: millora de digestions, afavoridores del son, en casos de febre, tos, refredats... Algunes són diürètiques, hipoglucemiants o tenen altres propietats. Però cal conèixer bé les plantes i no confondre-les, per evitar toxicitats. Cal saber que no són innòcues i poden haver-hi interaccions amb alguns fàrmacs.

La Dra. Anglada ha mostrat diferents especies de plantes i la seva utilització. També ha esmentat les plantes de nova introducció com l’Àloe Vera, Onagre, Gingebre, Ginkgo bilobo, Ginseng i Stevia. Per acabar ha volgut deixar clar que algunes plantes són boniques i tòxiques com ara l’Àrnica, Belladona, Teix, Baladre, Heura, Àcanit (Tora Blava) i el Muguet. Refrescar la memòria i apropar-nos a les plantes ens pot ajudar a conèixer millor les seves aplicacions i a potenciar la nostra salut. Resum de Carme Esplugas, fotografia de Mercè Gasch

Ramon López Ferrer va parlar de LA SANG, ELEMENT ESSENCIAL PER AL NOSTRE ORGANISME. Dimarts dia 25.

Ha començat tot comparant la sang amb la benzina d'un cotxe, per la seva importància: gràcies a la sang funcionen tots els òrgans; cor, fetge, músculs...

La sang és un teixit líquid que circula per capil·lars, arteries i venes. Té uns components sòlids amb una proporció del 45%, i el plasma amb proporció del 55%. La sang i la pell són teixits en formació continua.

Totes les cèl·lules de la sang provenen de la Cèl·lula Mare que es troba al moll de l'os i la seva formació rep el nom de hematopoesi. Les persones adultes tenim entre 4 i 5 litres de sang, un 7% del pes corporal. La principal funció de la sang és transportadora: d'oxigen, de diòxid de carboni, de nutrients i d'hormones que reparteix per tot l'organisme en funció de les diferents necessitats. L'oxigen s'uneix al ferro de la hemoglobina i va des dels pulmons al fetge, ronyons, cor, cervell... aquesta dona color als hematies, la seva regulació depèn de la quantitat d'oxigen que transporta la sang. El fetge i el ronyo alliberen eritropoetina que s'encarrega d'incrementar els globus vermells encara que la vitamina B12, l'àcid fòlic i el ferro són essencials per la seva reproducció. Els globus vermells tenen una vida mitja de 120 dies i són destruïts i eliminats per la melsa, fetge i medul·la òssia.

Els leucòcits tenen moviment ameboide, entre 12 i 72 dies de vida mitjana. Tenen diapedesi que els permet mobilitzar-se cap al lloc on es trobi una infecció. No tenen pigments i és per això que són blancs. Es diferencien entre polinuclears i no granulars. Son polinuclears; els neutròfils que fagociten bacteris i fongs, els eosinòfils que eliminen substàncies estranyes,  i els basòfils.

Els  no granulars són: els limfòcits que donen resposta immunitària específica, i els monòcits que exerceixen la funció fagocítica de segon nivell. Les plaquetes són fragments d'altres cèl·lules i intervenen en la coagulació de la sang, tenen un vida mitja de 7 a 10 dies

Com exemple s'ha presentat una anàlisi concreta i un mielograma biòpsia del moll de l'os per tal de veure la fàbrica de la sang.

Ha parlat de la hemostàsia: mecanisme d'estalvi de sang, i d'alguns factors de coagulació. El dèficit del factor VIII que dona hemofília A i el dèficit del factor IX que dona hemofília B.

També ha esmentat el sintrom com un anticoagulant que actua al llarg de la cascada d'estímuls de les diferents proteïnes per desactivar la formació de fibrina.

Ha acabat parlant dels grups sanguinis i de la importància de donar sang per ètica social. Resum Mª Carme Esplugas, fotografía Mercè Gasch

"La sang és un teixit líquid que recorre l’organisme, a través dels vasos sanguinis, transportant cèl·lules, tots els elements necessaris per dur a terme les seves funcions vitals (respirar, formar substàncies, defensar-se d’agressions). La quantitat de sang d’una persona està en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del seu pes corporal.
La sang transporta els principis nutritius des de l’aparell digestiu fins a les cèl·lules, d’on es recullen també les substàncies de rebuig per eliminar-les gràcies als ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció. També és l’encarregada de regular el transport de l’oxigen i l’eliminació de l’anhídrid carbònic. Té un paper important en funcions com la coagulació, la immunitat i el control de la temperatura corporal" Extret de Fundació Banc de sang

Karles Torra va parlar dels 70 ANYS DEL CLUB DE BALONMANO GRANOLLERS. Dimarts dia 18 de febrer.

"Si hi ha algun club que durant més de 70 anys ha donat a conèixer el nom de la ciutat de Granollers arreu del món, aquest ha estat el Balonmano Granollers. Sempre en primera línia de l’handbol espanyol, des que es va fundar l’any 1944.

Granollers és la primera ciutat d’Espanya en què es va introduir aquest estil. L’èxit del club a Europa s’inicia l’any 1959, quan es converteix en el primer club de l’Estat que participa en una competició europea..."

Resum

Els dos ponents, Karles Torra i Jaume Vivé, han anat tornant-se per explicar-nos els primers 40 anys de la vida del Baló mano Granollers. Les seves explicacions  anaven acompanyades de moltes fotografies dels jugadors, d’equips i presidents. El control del temps ha fet que acabessin la conferència a la temporada 1973/1974, quan els jugadors amateurs i voluntaris, que ho havien estat fins llavors, anaven essent substituïts per jugadors que cobraven.
Han diferenciat els equips d’11 jugadors dels de 7 jugadors. El handbol a 11 neix a Alemanya i s’estén per l’imperi Austrohongarès i els països Nòrdics. El baló mano, o “ balón a mano”, o handbol, va iniciar-se durant la 1a Guerra Mundial, i no va ser fins 1919 que es va reglamentar. Primer van jugar dones i després, el 1919, homes.
El Baló mano Granollers va iniciar-se el 1944, i el seu primer president fou Ramón Sobrevia Coll. Esteve Duran també va ajudar molt a fundar l’equip que en un principi es va dir “Front de joventut Granollers” i es va integrar a la 1a categoria d’equips. El 1946  s’independitza i pren el nom de “Balon a mano Granollers”. Amador Garrell dissenya l’escut que té traces germàniques. L’equip participa en tornejos internacionals a França, Alemanya etc. Des del 1955 guanya copes. Al llarg de la seva història n’ha guanyat 17 copes, (15 campionats de 7 jugadors, i dos  d’11)  algunes les té en propietat. Ha guanyat campionats, lligues, trofeus, l’última “la lliga catalana dels Pirineus” el 2008.  Al 1949 es dona d’alta a la selecció espanyola, al mateix any guanya el campionat de penyes “a set” jugant amb el reglament internacional.
A Espanya neix a la temporada 1941/42 i a Catalunya el 1942. El 1954 el Granollers queda campió de Catalunya i el 1955 s’inaugura la 1a pista específica per aquest esport a Espanya, que va ser pagada per subscripció. A partir del 1957 s’inicia una ratxa ininterrompuda de victòries. Al 1959 s’inicia el sistema de lliga nacional (tots contra tots). Té poc èxit, dura fins el 1961/62. És també l’últim any del handbol d’11 jugadors que es va celebrar a Espanya. Es promociona la incorporació de gent jove a l’esport,  i neix “L’Atlético balonmano Granollers”. El 1955/56  s’inicia el mini-handbol, per a nens. Resum i fotografia Mercè Gasch

Pere i Josep Santilari ens han parlat de la PINTURA: COM MIRAR UN QUADRE. Dimarts 11 de febrer

Mirar un quadre és senzill, la importància està en descobrir quin missatge ens vol donar, quina història amaga la composició, el simbolisme que l’envolta... Com a exemple ens ofereixen cada un dels conferenciants un dels seus quadres preferits.

Rembrandt, és un pintor reconegut mundialment en un dels seus molts autoretrats. Jove, elegant, amb tota mena de detalls senyorívols, amb domini del dibuix, la pintura, la composició, la llum i la pinzellada; un rostre radiant. Estem en la millor època del pintor. Te molts encàrrecs, guanya diners... es un triomfador. En contrast un altre autoretrat: Rembrandt  passa dels seixanta anys. Es un vell. Fa anys que no té encàrrecs. La cara arrugada, el cos corbat, la pobresa del vestit... Quan perd el renom, guanya, tot aconseguint una tècnica més depurada, una pinzellada amplia i expressiva, pinta amb llibertat d’expressió, ja no ha d’acontentar el client amb un retrat afavoridor.

Un segon quadre: un dels seus quadres favorits: Betsabé. Inspirat en el fet bíblic de la història de David i Betsabé. Un quadre en què Rembrandt realça el moment d’una dona en que ha de decidir el seu destí i el del seu marit davant dels requeriments amorosos del rei David. El fet ens porta cinc segles mes tard, amb tres quadres de la seva producció: avui, quins son els conflictes amorosos de la dona? El trencament, l’abandó, el desamor. Una trucada de mòbil. Un comiat decebedor.
El quadre escollit per l’altre germà és el titulat Els ambaixadors de Hans Holbein. Representa el retrat de dos amics, un noble i un bisbe de la cort francesa, en visita a Anglaterra per moure els fils de la diplomàcia entre les dues nacions. Personatges estàtics, ben abillats, acostumats als afers de la cort i envoltats d’un munt d’objectes que els defineix en el seu càrrec. Han tingut una educació superior en els estudis de la seva època. El trivium i el quadrivium: Lògica, gramàtica i retòrica. Música, aritmètica, astronomia i geometria. Les seves intrigues no van arribar a bon terme: la decisió d'Enric Vlll d’Anglaterra, va ser de casar-se amb Anna Bolena sense el beneplàcit del Papa, que va canviar la història d’Europa.
Una conferencia per aprendre a descobrir que no n’hi ha prou en mirar un quadre, sinó que cal descobrir tot el simbolisme que expressa tots i cada un dels personatges i els objectes representats. Text d' Aurora Masat, fotografia de Montserrat Lluch.
"Josep i Pere Santilari són dos pintors realistes que, a part de ser germans besons han compartit des de sempre el mateix espai com a estudi. Aquestes circunstàncies els ha permès desenvolupar un concepte pictòric similar, fet que ha provocat que alguna vegada hagin pintat obres conjuntament".

Sergi Salavert ha parlat d'UN EXEMPLE DE BANCA ÈTICA: FIARE. Dimarts dia 4 de febrer

Hi ha un model alternatiu als bancs actuals i són les banques ètiques. Amb elles podem saber què es fa amb els nostres diners, on van i què s’hi fan. Els diners han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. La banca ètica es regeix pels principis: ètic, tot aplicant el control des del principi de la inversió fins al final. Transparencia: on van els diners i que se’n fan. Coherencia: del que es fa amb el que es pensa. Participació entre tots els seus membre. Implicació en la societat sense ànim de lucre.
Ens han explicat com va néixer FIARE: primer es va adjuntar a la Banca Populare Italiana amb seu a Pàdova (fundada al 1994). Al 2002 s’havia introduït a Euskadi i al 2007 a Catalunya i posteriorment a tot l’estat espanyol. Al 2011 van convertir-se en cooperativa solidaria, i al 2012 es va expandir a Europa. Al 2013 s’han anat assentant les estructures i aquest 2014, a Bilbao, han iniciat a oferir productes com a banc.
Les idees que mouen a les cooperatives financeres ètiques són: no buscar un lucra, rescatar el valor social dels diners, transformar la societat, treballar en xarxa,, identitat social ( en organitzacions i persones) i vinculació al territori.
Donen crèdits  al servei de la justícia, en projectes ètics d’inserció social, que tinguin uns valors socials d’educació i de cultura; de cooperació al desenvolupament; i desenvolupament del medi ambient.
Al Vallès Oriental funcionen petits grups. L’estament directiu són els socis que es reuneixen en assemblea juntament amb els grups locals, i són aquests socis els que decideixen les decisions dels bancs ètics. Un particular es fa soci amb 300 € i una entitat amb 600 €
El seu web és http://projectefiare.wordpress.com/  Resum i fotografía Mercè Gasch
"Una xarxa de persones i organitzacions, amb vocació de crear alternatives en el mercat financer per construir una economia amb altres valors i al servei d'una societat més justa. Fiaré és una empresa que opera a l’estat espanyol com a agent de Banca Popolare Etica, S. Coop. , S. Coop."

Josep M. Antentes, vicepresident de la Federació Catalana d’Atletisme va parlar sobre com L'ESPORT I L'ACTIVITAT FÍSICA AJUDA A MANTENIR LA MEMÒRIA. En col·laboració amb la Mitja Marató de Granollers. Dimarts dia 28 de gener.

La paraula esport té diverses accepcions: entreteniment, distracció, activitat física etc. L’esport pot ser individual o col·lectiu. L’esport de competició està en un altre nivell.
L’esport és l'activitat que fa la persona i el contrari és el sedentarisme.
El que empeny a la persona a fer esport és divertir-se: és el que tothom fa, i és un fenomen social que està de moda, per influència d'altres... A finals dels anys 70 es va posar de moda córrer tot caminat. Amb l’esport, estàs en forma perquè equilibra la part física amb la mental, proporciona eufòria i benestar.
L’esport el fem per passar-ho bé, però hem d’estat motivats..El benefici que ens dona ens compensa l’esforç que fem. A vegades un es pot desmotivar perquè té por de no poder fer-ho, però també hi ha la possibilitat què surti bé i ens plagui.
En caminar, quan comences surts amb gent, parles, i això fa que físicament et trobis millor. Amb l’edat es perd musculatura, elasticitat, es té menys resistència etc. L’exercici ajuda a retardar l’aparició d’aquests canvis,  de l'envelliment.
La pràctica esportiva dona claredat al que fem, ajuda a ser més àgils mentalment, perquèl la part mental és tant o més important que la física. Per practicar un esport es necesita voluntat, disciplina i autoestima. L’esport ajuda a vèncer la timidesa, a reconèixer el propi cos. Caminar és la manera més natural de fer salut. El cap va memoritzant llocs per on passes, i les jugades del contrari t’ajuda a superar els possibles obstacles que trobaràs al llarg de la vida. Amb l’esport no viuràs més anys, però sí que els viuràs millor Resum i fotografía de Mercè Gasch
"La pràctica de l’esport contribueix a augmentar el benestar físic, emocional i social de les persones que el practiquen. El beneficis que comporta l’esport són molts, alguns relacionats amb la salut física, d’altres amb la salut mental i per últim, també hem de destacar grans beneficis socials ja que l’esport permet obrir espais de relació i comunicació entre els participants i amb la societat en general." Extret d' Esport i salut

Com es va fer DE SANT FRANCESC A LA TARAFA, amb l'assistència de G.Medalla, M.Medalla, C.Soldevila, M.López, A.Benito i M.Nadal, membres de l'equip de redactors del llibre. Presentarà Josep Mas, director de El 9 Nou. Dimarts 21 de gener

Es presenta la 2ª. Edició de De Sant Francesc a la Tarafa a l’Aula de Granollers 

Josep Mayoral va inaugurar l’acte acompanyat de la regidora de Cultura, Alba Barnusell. Tot seguit, Josep Mas, el presentador i director de El9Nou, va parlar dels quatre autors i del que suposava l’elaboració d’un llibre on s’escoltava la veu de les famílies,  però també la dels edificis singulars, i que contenia, també, un document gràfic amb fotografies dels que eren al barri i dels que hi són encara.

Martí Nadal, de l’Editorial Alpina, que s’ha fet càrrec de la seva edició, va explicar com s’havia arribat a la 2a. edició gràcies al fet que el llibre havia tingut una excel·lent acceptació. I que el que havia estat més laboriós, era el camí que havia seguit el llibre, amb cansament  i moments de desànim per part dels autors, fins que el llibre va prendre forma i tothom es va tornar a il·lusionar fins a la presentació de la 1a. edició.

Carles Soldevila i Montserrat López van reviure l’experiència de començar la seva vida junts, al carrer de Corró. Glòria Medalla, coautora, explicà el seu rol en el llibre i va llegir una part de la vivència del joc a casa, i al carrer. Assumpta Benito,  va pouar en el seu records de nena i d’adolescent, esmentant al mateix temps a diversos veïns del carrer. I Montserrat Medalla va expressar la seva satisfacció perquè el llibre, finalment, s’havia presentat al lloc on se n’havia parlat per primera vegada, és a dir, a la mateixa Aula. Va acabar l’acte amb la lectura de l’article sobre Vinaixa escrit per Jordi Medalla. Resum Montserrat Medalla, fotografia Mercè Gasch

 

"Em dic carrer de Corró. No sóc fruit de cap caprici. Em varen crear per necessitat. Durant el segle XVI, l'anomenat Segle d'Or de Granollers, les cases s'amuntegaven, pis sobre pis, encotillades per les muralles. Calia sortir a fora, eixamplar, construir nous edificis. Era temps de prosperitat i Granollers havia esdevingut un centre comercial de primer ordre. La seva situació era privilegiada; al llarg de l'eix econòmic i de comunicacions que unia Ripoll amb Barcelona, passant per Vic, el mateix Granollers i fins a Barcelona. Els qui tenien la responsabilitat del govern de la vila van decidir obrir carrers fora muralles, i ho varen fer pels dos portals que segueixen l'esmentat eix: el de Sant Cristòfol - més endevant Carrer de Barcelona - i el de Sant Antoni que acabaria, després de diversos noms, portant el de carrer de Corró, és a dir, un servidor. Ambdós carrers, doncs, sobre el Camí Ral" Extret de lagralla.blogspot.com.

Pere Andreu Jariod ha parlat de Leonard BERNSTEIN, LA MÚSICA TOTAL, dimarts dia 14

LEONARD BERNSTEIN, nascut el 1913 als EEUU i fill d'emigrants jueus russos Leonard, o Lenni per els amics i familiars, de ben petit no es perdia cap dels concerts de música clàssica que emetia la ràdio. Als deu anys va heretar un piano d'una tia, l'instrument el va meravellar i va començar els estudis de música. Els pares volien que estudiés una carrera, però amb el temps es varen convèncer que el noi tenia un do, el do de la música. Bernstein deia: "M'agrada la música, m'agrada la gent, vull compartir-la".

Als 26 anys s'estrena com a director d'orquestra amb un èxit rotund. És director de varies Orquestres Simfòniques com la Simfònica de Nova York, la d'Israel i la de Viena. Entra al món del cinema amb pel·lícules musicals com Un dia en Nova York o bé West Side Story que li donen fama mundial. Una altra pel·lícula extraordinària per la qual va escriure el fil musical íntegrament va ser La llei del silenci amb Marlon Brando, guanyadora d'una pila d’Oscars.
A petició de Jackie Kennedy va escriure una "Missa" en memòria del president assassinat. En ella hi ha una gran diversitat d'estils des un pur coral eclesiàstic fins al blues, rock, gospel, folk i jazz. En resum, Bernstein és un músic integre, un director de gran expressivitat, un compositor que reflecteix la música del seu temps encertadament, un professor entusiasta i una persona amb molta humanitat i comprensió.  Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Assemblea general del dimarts dia 7, i invitació a la Sra. Anna M. Piera que va parlar de l'Orquestra de cambra de l'Escola de Música Josep M. Ruera de Granollers

Amb l’assistència de 46 socis s’ha fet l’Assemblea del curs 2012 / 2013. La presidenta Sra. Mercè Gasch ha donat la benvinguda i ha felicitat els socis per la seva fidelitat en l’assistència a les conferències. La vicepresidenta Sra. M.Carme Esplugas ha fet el resum del curs, i el tresorer Sr. Lluís Reverter ha donat les xifres de les despeses i entrades, tot destacant el rosec negatiu d’aquests anys. S’han comentat les conferències del 2n i 3r Trimestre i s’han respost les preguntes plantejades.

A partir d'¼ de 8 la Sra. Anna M. Piera i el director de l’Orquestra de Cambra de Granollers Sr. Corrado Bolsi han parlat de les actuacions que l’Orquestra farà a l’Auditori de Granollers i ens ha animat a fer-nos Amics de l’Orquestra de Cambra de Granollers.
L’Orquestra va sorgir de la idea de Carles Riera de formar una Orquestra de Cambra Jove. Ho va aconseguir el 1985, els músics tenien uns 15 anys i el director fou Francesc Guillem. Va passar a ser l’Orquestra de l’Escola de Música i de mica en mica es va anar professionalitzant. Al 2002 es va aconseguir una seu pròpia al Teatre Auditori de Granollers. Han actuat a l’estranger, s’han fet intercanvis de músics i d’actuacions, s’ha ampliat part dels instruments, es conviden directors de renom, es toca amb cors etc. Es vol que arreli més en el territori. El director Sr. Bolsi, que ho és des de la temporada passada, diu que l’orquestra és un servei més a la ciutat, que Catalunya té la millor generació de músics al voltant dels 30 anys, i que aspira a situar-se a nivell internacional. Resum i fotografía de Mercè Gasch