L'Onze de setembre de 2013

Tornem a l'octubre... MOLT BONES VACANCES !

Núria Candela ha parlat sobre: JA ÉS HORA QUE SE SÀPIGA: HOMENATGE A PERE QUART, dimarts dia 18.

La conferenciant va fer una exposició molt entranyable, primer va situar el personatge i desprès, amb molta emotivitat, va recitar alguns versos significatius del poeta.

Joan Oliver i Sellarés va adoptar el pseudònim de PERE QUART, amb què va firmar tota la seva obra poètica.  Neix l'any 1899 en el si d'una família burgesa benestant de Sabadell, el seu avi patern va ser uns dels fundadors de Caixa de Sabadell, era el quart d'onze germans, acabant sent l'únic supervivent. Estudia la carrera de Dret, i el seu esperit inquiet el porta a viatjar per tot Europa. Oliver va destacar-se  pel seu compromís polític (causa republicana).

La seva obra literària és molt extensa i valorada, motiu pel qual va ser  guardonat  amb el premi d'Honor de les lletres catalanes. La ponent va dividir la seva obre en quatre etapes, reflectint cada una el moment vital, personal i professional del poeta. 

1.- L'obra fa un recorregut a traves dels seus poemes tot fent interpretació del personatge explicant la seva vida. 

2ª. El seu exili  a Santiago de Xile motiva els seus poemes: Naufragi, Noè, Absència, Sòlita, Corrandes del exili, un recital molt emotiu que va ocasionar molts aplaudiments en el fragment: 

                   "En ma terra del Vallès

                   turons fan una serra

                   quatre pins un bosc espès

                   cinc coteres massa terra 

                   com el Vallès no hi res" 

3er. Al retornar al seu país al 1947 troba un país desfet, el neguit i la tristor queda reflectit en els seus poemes: El guany, Lletania, Cançó explicita,.

4ªrt. Els poemes d'aquesta etapa queden reflectís amb la fe i l'amor a la seva pàtria. Sòlita, utopia, Poble meu, La petita taverna, un ric català, La vaca Suiza. Desprès d'una vida intensa en vivències personals i amb una obra extensa, teatre, poesia, que algunes d'aquestes van ser musicades per, Lluis Llac, Ovidi Montllor i Santi Arisa, que van ajudar a una projecció popular de la seva obre. El poeta mor el 1986 a Barcelona i és enterrat a Sabadell, deixant un llegat molt ric per el nostre país.

La conferenciant va finir la  seva exposició tot deixant palès la seva professionalitat interpretativa recitant els poemes amb molta emotivitat. Va acabar l'acte amb forts i llargs aplaudiments, sent una magnifica cloenda de les activitats d'aquest curs de les Aules Universitàries. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch   

Assumpta Montellà va parlat d' EL SILENCI DELS TELERS, dimarts dia 11.

El riu Llobregat conté una excepcionalitat única al món. En 20 kms. del seu recorregut s’instal·laren 18 colònies tèxtils, a cavall de dos segles, afiançant la Revolució Industrial a casa nostra. Seguint el fil de El Silenci dels Telers, entrarem al túnel del temps per conèixer de prop la vida dels obrers, entre l’església i la fàbrica a la colònia Pons, la torre de l’amo de Viladomiu Nou, i els carrers de la colònia El Guixaró.

Assumpta Montellà ens fa una descripció de la dona treballadora de les colònies tèxtils. Als 14 anys començava la seva vida laboral i acabava quan el seu cos vell no podia acomplir amb el treball. S'enamorava, es casava, cuidava del marit i dels fills, era tant la seva entrega, que la vida lliscava sense esperança, sense lluita, confortada només per la confiança de poder posar cada dia el plat a taula.

El silenci dels telers. La crisis tèxtil. El silenci de la seva sordesa (pel brogit dels telers)

El silenci de la seva opinió (mai varen ser ateses) El silenci de la seva identitat (els seus noms han estat oblidats)

Han estat sempre dones treballadores, sense nom, sense drets, sense queixes. Han hagut de tirar endavant la família i treballar, treballar, treballar... fins a l'esgotament. Vivien i morien en una colònia, sense tenir coneixement dels esdeveniments, la seva ignorància era quasi absoluta.

No en parlen malament de la colònia. És el seu passat i no se'n poden avergonyir. Estan orgulloses de fer bé la seva feina i d'aguantar, en silenci, els abusos d'amos i d’encarregats.

Ploren, la seva vida va ser una estafa. Per a les filles el treball a les colònies era indigne i immoral.

Les colònies han plegat. És el silenci dels telers. Síntesi i fotografia d' Aurora Casals

Jordi Llorens i Estapé va parlar de LES ÈTNIES DE LA VALL DE L'OMO A ETIÒPIA, dimarts dia 4.

Al sud d’Etiòpia, a la vall del riu Omo, hi ha una regió lluny de qualsevol civilització on s’amaga un dels racons més salvatges de l’Àfrica. Un viatge pel túnel del temps que ens portarà a una sabana poblada on viuen unes quinze tribus, cadascuna amb el seu territori ben delimitat. Entrarem principalment al món de l’ètnia surma. Tribus que mai no han estat colonitzades, no pas pel seu caràcter hostil, sinó perquè habiten llocs remots i agrestos. Observant la seva manera de vida, ens serà fàcil d’imaginar-nos com devien viure a la Prehistòria.  Síntesi de la conferència

La Vall del riu Omo, a Etiòpia, és el racó més salvatge de l’Àfrica. Estem parlant d’una sabana habitada per més de 15 ètnies. No són perilloses, han estat abandonades al tractar-se d’unes terres sense res per explotar. Bressol de la Humanitat, allà van ser trobades l’any 1974 les restes de “Lucy”, d’uns 3.500.000 anys d’antiguitat. Sense infraestructures turístiques ni camins de carro. És imprescindible un guia amb respecte per les ètnies i que en parli alguna de les seves llengües. Paludisme, malària, malaltia de la son poden trobar-se... Cal pagar als caps tribals per poder obtenir fotografies, que a més imposen les seves condicions.
La seva primitiva forma de vida ens trasllada a remotes etapes del principi de la nostra espècie, els seus costums no han canviat i es van mantenint generació rere generació. En el cas dels hamer destaca la bellesa de les seves dones, moltes de les quals els anells que llueixen als turmells són senyal de la seva solteria. Tenen ritus iniciàtics pel passi de nen a adolescent, com ara el que anomenen “jumping”, on han de saltar per damunt d’una dotzena de vaques unides. Les noies, a gust seu, són flagel·lades pels nois amb unes vares amb la finalitat que les hi quedin marques al cos, fet que les fa més atractives a la vista dels nois... qui l’hagi pegat més té dret a casar-s’hi. Les dones són robustes i així els cal perquè damunt d’elles recau tot el treball. Una altra de les ètnies, els mursi, són de les més agressives. Les dones porten un plat al llavi, i realment causen pànic. Expliquen que el costum és degut a que els homes tenien por que les altres tribus les segrestessin. Se’l treuen per menjar, sempre entre dones. Si una no duu plat, no es casarà mai. Els homes porten el cos pintat i totalment afaitat. El fusell, que obtenen del contraban, forma part de la seva indumentària i si algú roba, el maten.
La seva alimentació és a base de tef amb el qual elaboren una mena de crêpe de gust agre, al qual afegeixen carn o verdures. Els àpats són en comunitat, i un cop per setmana prenen sang de vaca per a enfortir-se, diuen. Es governen pel Consell d’Ancians, que dirimeix en els problemes entre les ètnies. Són de religió animista i viuen uns 60 anys.
La millor època de l’any per anar-hi és els mesos de desembre-gener, doncs de dia la temperatura és molt alta encara que les nits són bastant fresques. Cada vegada hi ha més restriccions per als turistes (és un parc natural), en bona part a causa de les seves conductes improcedents, com ara subministrar abillaments occidentals als nadius. Resum Montserrat Lluch, fotografia Abel Casals

Miquel Massallera i Colom va parlar d'un VIATGE EN GLOBUS, dimarts dia 28.

Els humans són éssers observadors i curiosos. Per casualitat varen observar que una bossa amb aire calent, trencava la gravetat i s’enlairava A principis del segle XVlll ja varen fer l’experiment d’enlairar un globus amb un ànec, un gos i algun altre animal casolà El globus es va enlairar bastants metres i va fer un recorregut d’un quilòmetre, va ser tot un èxit. En el regnat de Lluis XlV de França, el rei Sol, dos aristòcrates de la seva cort, sol·licitaren el vistiplau del rei i després de resoldre uns quants conflictes per la seguretat personal dels pseudo-científics, aconseguiren un vol de vuit quilòmetres a vuit-cents metres d’alçària i amb un aterratge sense perill. Veient la seguretat del vehicle, l’exèrcit creu que pot ser un avantatge per descobrir els moviments dels exèrcits enemics, però els canvis de la direcció del vent o els canvis meteorològics no aconsellen l’ús militar de l’enginy. El 1960 comencen a volar en globus els primers aficionats esportistes. Fins el 1970 no va estar autoritzat al nostre país aquest tipus d’esport

Miquel Masallera fa més de trenta anys que té el títol de pilot i ha volat per infinitat de països en les moltes trobades de globus aerostàtics, Campionats de Catalunya, Gran Prix Espanya 1992 (Sevilla, Madrid, Valencia) Festival Internacional de Mallorca, Campionat d’Europa a Alemanya i Àustria... Ha fet curses per països llunyans, Senegal, Corea, Suècia... I sobretot ha fundat una empresa dedicada a vols turístics en globus, tot facilitant així l’oportunitat de gaudir d’un vol ple de sensacions plasenteres i relaxades. Síntesi d' Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch

Ramon Nogués Carulla va parlar de L'ÈTICA DE LA PROTECCIÓ DE LA VIDA, dimarts dia 21 de maig.

Guió de la conferència.
"1. Programació evolutiva dels nostres comportaments. Desplegament cultural.
2. Situació d'intensa acceleració evolutiva i tècnica
3. Els grans capìtols: a) origen de la vida; b) actuacions enfront de la malaltia; c) la fi de la vida; d) la vida en conjunt : ètica de la biosfera
4. Plantejaments de les lleis de referència en societats plurals." Ramon Nogués Carulla
Idees bàsiques

El conferenciant  ha parlat i definit bioètica com una disciplina nova que cuida la vida en un sentit ampli lligada al medi i al planeta. La bioètica seria la branca de l'ètica que aspira a proveir els principis orientadors de la conducta humana en el camp biomèdic.

En un sentit ampli, la Bioètica no es limita a l'àmbit mèdic, sinó que inclou tots els problemes morals que tenen a veure amb la vida en general, entenent d'aquesta manera el seu camp de qüestions relacionades amb el medi ambient i el tractament d'animals. La vida i les necessitats actuals són molt diferents a les d'aban, perquè la població ha crescut molt i i els recursos són diferents i demanen molta reflexió. Aquestes reflexions les emmarca en quatre punts:

1er. Origen de la vida, i la necessitat de regular la demografia .

2on. Actuacions davant la malaltia, cal considerar les conseqüències de les diferents actuacions possibles actualment.

3er. Fi de la vida, cal reflexionar i regular els diferents tractaments .

4rt. Cura de la vida en el seu conjunt, aquí cal una reflexió sobre l'ètica ecològica per tal de preservar el planeta per a les properes generacions.

La reflexió ens implica a tots: politics i societat civil. La conferència va ser molt interessant, al mateix temps va obrir molts interrogants perquè hi podéssim reflexionar seriosament. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch

Antoni Dalmases i Pardo va parlat de L'HOMENOT JOSEP PLA, dimarts dia 14 de maig.

“El conferenciant ha ofert un recorregut per la vida d’en Josep Pla: Palafrugell 1897, Llofriu 1981. El presenta com un personatge conegut, controvertit i criticat, però per sobre de tot destaca les seves dots literàries, era una persona que sabia observar i escriure molt bé, va gaudir de la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
Descendia de família benestant amb patrimoni notable. Comença Medicina a Barcelona,no li agrada i es passa a la facultat de Dret, carrera que acaba el 1919.
Descobreix la penya de l'Ateneu Barcelonès i les seves tertúlies entre personatges com Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors o Francesc Pujols. Allà va obrir els ulls cap a una literatura clara, senzilla, intel·ligible i per a tothom. El director de la penya l'introdueix al periodisme; primer al diari Noticias, poc després a La Publicidad: fa de corresponsal a diferents països.
Catalanista moderat fou elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista el 1921, a la seva comarca del Baix Empordà. El 1924 degut a un article crític a la política militar va patir exili a Paris: allà es va apropar a opositors catalans contra la dictadura de Primo de Rivera, concretament a Francesc Macià. Viatga per Europa i el 1925 publica el primer llibre Coses Vistes amb gran èxit i, a finals del mateix any, publica el segon llibre Rússia. El 1927 torna a Espanya i fitxa per la La Veu de Catalunya, diari de la Lliga de tendència lliberal conservadora. S'apropa a Francesc Cambó líder del catalanisme moderar que l'envia a Madrid l'abril del 1931 com a corresponsal parlamentari de la La Veu.

Al setembre del 1936 abandona Madrid i, des de Barcelona, marxa a Marsella en companyia d'Adi Enberg. Va a Roma on escriu, per encàrrec d’en Francesc Cambó, bona part de la història de la segona República Espanyola, publicada el 1939.
La tardor del 1938 la parella es desplaça a Biarritz, des d'allà a Sant Sebastià, i s'incorporen a l'Espanya franquista. Al gener del 1939 entra a Barcelona juntament amb Manuel Aznar i altres periodistes. En acabar la guerra es converteix en subdirector de La Vanguardia i desbordat pels fets del moment es retira a l'Empordà.
Al setembre de 1939 publica el seu primer article al seminari Destino. Torna a viatjar pel món com a periodista. D'aquesta època ha deixat magnífics reportatges. Cap a l' any 1956 començà la preparació de les seves obres completes: va arribar a ser l'escriptor més llegit en català. A l' Homenot Josep Pla hem d'agrair els seus 50 volums, molt ben escrits, que permeten aprendre a llegir, a escriure, a tenir passió per l'idioma i defensar un país. Síntesi Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

Sergi Grau i Torres va parlar de L'ATLÀNTIDA, HISTÒRIA I MITE D'UN CONTINENT PERDUT, dimarts dia 7 de maig.

L'Atlàntida és el nom d'una illa que en la mitologia grega albergava una antiga civilització. La seva història fou evocada per primera vegada pel filòsof grec Plató al segle IV aC., en dos dels seus diàlegs, coneguts com el "Timeu" i el "Critias". Plató ens explica que cap al 9 mil aC. hi havia una civilització que habitava en una gran illa situada més enllà de les columnes d’Hèracles. Aquesta civilització es va convertir en una gran potencia i va estendre els seus dominis cap a Europa fins que foren derrotats per l'exèrcit d'Atenes. El continent de l'Atlàntida va acabar per desaparèixer engolit pel mar a causa d'un diluvi i un fort terratrèmol.
Avui dia l'Atlàntida s'ha convertit en el vestigi d'una civilització perduda; molts escriptors, arqueòlegs i exploradors han buscat aquesta illa submergida en l'oceà Atlàntic. Al mateix temps, però, l'Atlàntida representa un mite literari que s'erigeix com el símbol d'una societat ideal. En aquesta xerrada presentarem la història i el mite de l'Atlàntida que des de Jules Verne fins al cine ha captivat l'interès de la nostra societat. Sergi Grau Torras

Com a síntesi podríem afegir que, de la mateixa manera que es va creure que la ciutat de Troia i la seva guerra explicada per Homer era una llegenda, i al segle XIX un multimilionari va pagar les excavacions de Troia i van trobar les seves restes arqueològiques, podria ser que un dia es trobessin les restes de l’Atlàntida demostrant que va existir.
Plutarc, al s. II va veure unes esteles que tenien gravades la història de l’Atlàntida. El mite neix amb la civilització grega. El renaixement recupera el mite, però no té gaire a veure amb el de Plató. Relaciona l’Atlàntida amb Amèrica del sud, apareixen mapes on la situen a l’Atlàntic, on estan les illes Canàries, les Açores i Flamenques, d’altres al continent americà, a la serralada del Andes, també a les illes de Creta i Micenes, i també a Espanya, al parc de Doña Ana, on es creu veure uns restos arqueològics.
Al s. XIX es produeix un canvi, ciència per ciència ficció. Apareixen les obres literàries que en parlen. La més important és l’obra de Juli Verne 20 mil llengües de viatge submarí, Verdaguer fa un poema. Ara, encara, es continua buscant l’Atlàntida. Potser Plató només volia presentar una societat ideal , entre Atenes (democràcia) i Esparta (oligarquia), i va escriure aquest mite per justificar la democràcia. Resum i fotografia Mercè Gasch

Vicenç Molina Oliver va parlar sobre LA MAÇONERIA A CATALUNYA, dimarts dia 30 d'abril.



Debat posterior a la conferència

Durant anys la paraula "Maçoneria" ha generat suspicàcies i recels , però desprès de quatre segles l'activitat de la maçoneria segueix sent poc coneguda. La seva ideologia està basada en els ideals de "LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT" aplicant-ho els seus membres per poder millorar la humanitat. Aquests ideals van unir moltes persones amb la intenció de fer una societat integradora amb sensibilitats diferents, per poder arribar a acords, malgrat les diferències.

Al començament les fraternitats de constructors de catedrals (picapedres, paletes, arquitectes) van iniciar aquest ideal social a l'edat mitjana, i s'estenien per tota l'Europa Occidental. Els seus llocs de reunions eren espais de trobada i debat i s'anomenen LÒGIES, nom que ve donat pel lloc a on guardaven les eines i els seus plànols els paletes Amb el pas del temps els seus membres eren majoritàriament persones il·lustrades, de la noblesa i professionals

La màxima expansió va esdevenir en la 2ª república: 5.000, 6.000 en tot Espanya. Tenim personatges representatius dintre la maçoneria catalana: Rosend Arús, "important per tenir en compta la seva biblioteca a Barcelona, ja que hi ha la documentació més important de la maçoneria; Narcís Monturiol "científic, inventor del submarí", Ildefons Cerdà "urbanista", Clotilde Cerdà "compositora", Josep Anselm Clavé" compositor i músic", Estanislau Figueres, Francesc Pi i Margall "polítics republicans", Francesc Ferrer i Guardia "mestre, sistema educatiu públic, Escola Moderna”, Angeles Lopez Ayala "feminista", Lluis Companys "polític, dels fundadors del partit republicà", Joan Gamper "futbol".

Els enemics de la Maçoneria al llarg dels anys sempre han estat persones amb poder i que no accepten el pensament lliure. Durant l'etapa del Franquisme hi va haver repressió, mort el dictador, el 1975, es constitueix a Catalunya "LA LLOTJA DE CATALUNYA". Actualment la maçoneria Catalana renova la seva crida perquè els iniciats d'arreu dels Països Catalans treballin per aconseguir els seus ideals. Síntesi Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch