Gemma Puig ha parlat DE CANVI CLIMÀTIC a EMERGÈNCIA CLIMÀTICA. Dimarts dia 28 de novembre de 2023.

Que estem patint un canvi climàtic és evident. Cada dia veiem que els estius són més calorosos i els hiverns més curts, però el concepte d’emergència climàtica potser no el tenim tan interioritzat.

Tothom parla del temps en general, però potser no ens n’adonem massa que les dades marcades per les cimeres mundials sobre el clima pel 2050 ja les estem assolint ara. A l’Acord de París es va prendre el compromís que l’escalfament global no superés 1,5 °C el 2050. Des que s’enregistren dades, el 2023 ha sigut l’any més càlid mai vist al planeta. Fins i tot si deixéssim, ara mateix, d’emetre emissions de gasos a l’atmosfera la temperatura del planeta continuaria pujant. Actualment, a la Terra som 8.000 milions de persones que generem metà, vapor d’aigua, CO₂, gasos en general, que tot i que es necessiten en certa manera, cal buscar l’equilibri per frenar aquesta corba ascendent de temperatures.

Així doncs, quan tenim aquesta recurrència i freqüència de temperatures realment estem en emergència climàtica. 

Aquests efectes provocaran cada vegada nits més tòrrides, pluges torrencials, borrasques i huracans, grans pedregades, esclafits, mànegues, augment de la mortalitat perquè les persones no estem preparades per suportar aquests canvis tan sobtats. 

A casa nostra, el Delta de l’Ebre està retrocedint i acabarà desapareixent per la falta de sediments i per l’aigua de la Mediterrània, que està pujant molt de temperatura i de nivell.

Un exemple d’aquest canvi són les borrasques Glòria i Filomena que van ser en un mes de gener, precisament un mes que gairebé mai plou.

De tot això aprenem que hem de MITIGAR i ADAPTAR-NOS. Cal aprofitar bé l’aigua, dessalinitzar i regenerar-la. Haurem de fer cultius més variats, més resistents al clima i amb menys necessitat d’aigua. Cal baixar els gasos d’efecte hivernacle i capturar el CO₂.

Però no tot és negatiu, sempre hi ha un bri d’esperança i podem fer-hi alguna cosa de la nostra part: Reduir, reutilitzar, reciclar, reparar, més economia circular, evitar utilitzar plàstics, fer una bona recollida selectiva, regulació de la temperatura a la llar, comprar electrodomèstics més eficients, utilitzar llums LED...

...reduir el consum d’aigua, comprar productes de km. Zero, utilitzar menys el cotxe i més el transport públic…… Hem de fer una clara i profunda reflexió sobre el tema i posar el nostre granet de sorra, sense esperar que els governs de torn ens ho solucionin. Pensem que les petites accions produeixen grans canvis.

Resum de Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell, Mercè Gasch i Marta Peitivi, cartell de  Montserrat Lluch.

Assumpta Montellà ha parlat sobre GARBO, L'ESPIA CATALÀ QUE VA ENGANYAR HITLER. Dimarts dia 21 de novembre.

Assumpta Montellà ens ha explicat que Joan Pujol (1912-1988), de nom britànic en clau Garbo i de nom alemany en clau Arabel, fou un agent doble que desenvolupà un paper fonamental en l’èxit del Desembarcament de Normandia, a la Segona Guerra Mundial.

La informació falsa que Pujol va proporcionar va convèncer Hitler que l’atac principal seria més tard i en un altre lloc. Això va resultar decisiu per reduir les tropes alemanyes a la zona del desembarcament. Gràcies a Garbo, la Segona Guerra Mundial es va escurçar i es van salvar moltes vides.

Garbo nasqué a Barcelona al si d’una família burgesa. El 1936 es va veure implicat en la Guerra Civil Espanyola. Fou cridat a files per l’exèrcit republicà. Després es va passar al bàndol franquista decebut per l’extremisme i l’actitud anticlerical del republicanisme. També es va posicionar, però, en contra de les idees totalitàries del franquisme i, sobretot, contra el nazismeEl setembre de 1939 va començar la II Guerra Mundial i va decidir que havia d’ajudar la Gran Bretanya adversària de l’Alemanya nazi. 

Es va fer espia. Va realitzar un primer intent d’aproximació a través de l’ambaixada britànica a Madrid; no se’n van fiar i no el van acceptar. Llavors, es va fer espia alemany, per tal de poder oferir-se de nou als britànics. Es va establir a Lisboa tot fent creure als alemanys que vivia a Londres. Amb l’ajuda del servei d’espionatge americà aconseguí que la Intel·ligència Britànica, finalment, el contractés. Es convertí en agent doble. 

Va arribar a Anglaterra el 1942. 

El seu treball principal era convèncer els alemanys que havia aconseguit reclutar un nombre d’agents britànics amb informació valuosa. No sabia anglès i un membre del contraespionatge li havia de fer d’intèrpret. La informació que passava als alemanys, una part era verdadera perquè no hi hagués sospites. Participa en l’Operació Fortitude. 

El treball de desinformació més important de Garbo va ser al voltant del Desembarcament de Normandia. 

Va convèncer Adolf Hitler que la invasió aliada tindria lloc a l’estret de Calais a 250 km de Normandia, i que el desembarcament de Normandia era només una maniobra per atreure les tropes alemanyes lluny de Calais. El 6 de juny de 1944 Garbo va enviar, només unes hores abans, un missatge xifrat als alemanys que deia: La flota d’invasió ja ha sortit. L’operació de Normandia ha començat. Però quan els va arribar i el van poder desxifrar, ja era massa tard per moure les tropes. Hitler va continuar confiant en ell fins al final, ja que li va concedir la Creu de Ferro. Els britànics ja li havien concedit la Creu de l’Imperi Britànic. Fou condecorat per ambdós bàndols. 

Després de la Guerra, davant del risc de ser descobert, fabricà la seva pròpia (falsa) detenció per part dels britànics. L’any 1949, va arribar la notícia que Pujol havia mort a Angola. Però la realitat fou que es va traslladar a Veneçuela i va viure en l’anonimat, retirat del món de l’espionatge. Fundà una nova família. Abans, havia estat casat amb Araceli González infermera i espia. No va ser fins al 1984 que el periodista anglès Nigel West n’investigà la història i el trobà. Un cop descobert, va viatjar a Europa com un personatge popular i va ser rebut a Anglaterra pel príncep d’Edimburg. Va morir a Caracas el 1988.

Resum de Joan Gurt, fotografies de Mercè Gasch, Esteve Granell i Marta Peitivi, cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Roqué ha parlat sobre TESLA i EL MÓN d'AHIR. Dimarts 14 de novembre.

En aquesta conferència, Xavier Roqué, ens situa a Nikola Tesla en el seu entorn científic, tecnològic i social, per entendre la tremenda innovació que van suposar les seves propostes i patents en diferents camps.

La trajectòria de Tesla (1856-1943) ens enlluerna com enlluernava el sol als astrònoms d'aquell temps (Newton amb la teoria de la gravetat, reemplaçada per les teories d'Einstein). Estem en el temps del cable telegràfic que unia dos punts de la Terra, pel fons del mar i que al llarg d'anys van omplir de cables el planeta i avui, amb la fibra òptica.

Tesla es forma com a enginyer, però acaba treballant en empreses d'Europa, sense acabar la formació acadèmica. Molt jove, se'n va als EUA, on comença a treballar amb Edison i després munta la seva primera empresa i patenta sistemes innovadors. Inventa el motor de corrent altern, on no hi ha contacta entre el rotor i l'estator, millorant els de corrent continu.

Aquest moment àlgid de Nicola Tesla correspon, no sol a un èxit seu, sinó també del seu equip; redactors de patents, dibuixants, enginyers, periodistes que difonen les notícies…

També treballa amb Westinghouse. 

Aquesta etapa triomfal que culmina amb la seva col·laboració en la il·luminació i maquinària de l'Exposició Universal de Chicago i la generació d'energia a les Cascades del Niàgara. 

Tot es torça quan Westinghouse entra en crisis i ha de malvendre els seus drets i patents.

El 1894 torna a Europa; treballa sol, sense capital, i sense ajuda dels mecenes, que el van deixant.

Quan té seixanta anys, publica les seves memòries, on fa una reflexió sobre el procés creatiu, on contrasta la visió general idealitzada del treball d'un científic amb la realitat de la seva tasca.

Al final de la conferència, en Xavier Roqué, ressalta el llibre d'Alfred Russel Wallace de l'any 1898, The Wonderful Century que diu: "En lloc de dedicar les energies dels científics a millorar el benestar humà, no s'ha sabut fer-ne un ús adequat. Veiem com els governs de les Nacions més avançades dediquen, bona part de la seva riquesa i recursos científics, a la preparació de la destrucció de la vida, propietats i felicitat." 

Presentació i resum de Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Gemma Martí ha parlat de LLUÍS DOMÈNECH i MONTANER. CLAUS per ENTENDRE la SEVA ARQUITECTURA. Dimarts 7 de novembre.

Parlar de Lluís Domènech i Montaner és parlar d’un dels arquitectes més representatius de Catalunya i del Modernisme. Va néixer el 1849 dins d’una família de la burgesia barcelonina. Tot i que va cursar estudis de ciències exactes, físiques i naturals a la UB, la seva passió era l’arquitectura i el 1873 es graduà a Madrid.

Podem dir que l’obra de Domènech i Montaner es pot classificar en tres etapes creatives:

1) Etapa eclèctica (1878-1886). Aquí hi veiem els seus inicis amb una arquitectura més sòbria, sense massa ornamentacions. Comença a introduir el ferro com a material habitual. Bàsicament, és la família i amics que li encarreguen els projectes. El seu primer projecte va ser el monument a J.A. Clavé (1874), la casa Maria Montaner, la seva mare (1876), la torre Simón, soci del seu oncle a l’Editorial Montaner i Simón (Barcelona 1878), la mateixa Editorial Montaner i Simón (1879-1881) actualment és la seu de la Fundació Antoni Tàpies, aquí hi comencem a veure el maó vist de la façana i el ferro també, i l’Ateneu Canetenc (Canet de Mar 1884) Vila natal de la seva mare, on hi va pasar la meitat de la seva vida i hi crea la major part dels seus projectes.

2) Etapa Exposició (1887-1899). L’anomenem així a propòsit de l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1888. Aquí hi veiem una arquitectura de prestigi, amb elements arquitectònics més esplendorosos. Podem incloure-hi El café restaurant del Parc de la Ciutadella (1887-1897), el Gran Hotel Internacional (1887-1888) va servir per allotjar els visitants estrangers que venien a l’Exposició, el Palau Montaner(1891-1893) actualment és la seu de la Delegació del Govern central a Barcelona, el Castell de Santa Florentina a Canet (1898-1892) i l’Institut Pere Mata a Reus (1898-1912) que li servirá d’inspiració per l’Hospital de Sant Pau, entre altres.

3) Etapa floral burguesa (1900-1916) Aquí hi veiem tota l’esplendorositat del modernisme, on experimenta i deixa anar la seva imaginació. Hi trobem La Casa Rull i la casa Navàs de Reus (1900-1908), la casa Lleó Morera (1902) on hi veiem com element principal el vidre, oferint una llum natural interior magestuosa, el Palau de la Música (1905-1909) un treball excel.lent de vidre, escultura i fusta, l’Hospital de Sant Pau (1902-1913).

La seva arquitectura estava molt ben pensada i no hi deixava res a l’atzar. Fins i tot vivía uns dies amb la familia que li feia l’encàrrec per conèixer la seva historia i plasmar-la a la casa.

Cal destacar el concepte de la FUNCIONALITAT, sempre busca una arquitectura que sigui propia de Catalunya, utilitza nous materials, l’orientació dels edificis per la il·luminació, Utilitza el ferro per aguantar els edificis i tenir espais més diàfans, trenca amb la rigidesa de l’espai. 

Apassionat de la natura, copsava amb la seva màquina de retratar, qualsevol element que li pogués servir per la seva arquitectura. Utilitza bestiari mitològic, flors i plantes que expressa el SIMBOLISME i identifica el poder de la propietat. Per exemple l’au Fènix és el símbol de la Renaixença Catalana. L’element PERCEPTIU i enganyador que ens fa veure les façanes amb una visió diferent. 

La seducció de la LLUM, claraboies, patis interiors coberts. La seva arquitectura havia de ser HIGIENISTA, fàcil de netejar per evitar malalties, WC de ceràmica, terres arrodonits, finestres per propiciar una bona ventilació, i per sobre de tot la MONUMENTALITAT, grans espais, columnes, terres de marbre, esgrafiats.

La Gemma Martí, ens ha fet una bona anàlisi d’aquest gran arquitecte català conegut arreu i tan estimat per nosaltres. 

Resum Marta Peitivi, Fotografies de Mercè Gasch i Esteve Garrell, Cartell de Montserrat Lluch

Xavier Chavarria, ha parlat sobre l'HALLELUJAH: EL MESSIES de HAËNDEL. Dimarts 24 d'octubre.

Ahir vam tenir un conferenciant que ens va endinsar del tot en aquesta gran obra cabdal de la Història de la Música. 

En Xavier Chavarria Talarn, musicòleg, periodista i crític musical, proper a Granollers perquè fa les magnífiques introduccions prèvies als concerts de la Orquestra de Cambra de la ciutat, i vinculat fa molts anys a l’emissora Catalunya Música i a la UAB. Va retratar textualment Händel, contemporani de Bach, i ens va fer posar la pell de gallina amb aquest grandiós oratori, el més conegut dels 19 que va escriure, però del que als profans només ens sona majoritàriament la peça de l’Al·leluia. 

Georg Friedrich Händel (Haendel, segons els anglesos que el van acollir i nacionalitzar), va composar el seu gran oratori El Messies quan tenia 56 anys, una obra de maduresa. Un cop el compositor va anar a Anglaterra, reclamat pel rei Jordi I, que provenia d’Alemanya i era el seu mentor, es va ficar a la butxaca els anglesos component òperes italianes i música per les coronacions i per les passejades fluvials de la cort.

No va ser fins als últims anys de la seva vida, en què, per cert, va perdre la vista, i sobretot després de la seva mort, que el Messies no es va convertir en una de les seves obres més populars, interpretant-se anualment pràcticament a tot el món.

Però El Messies va ser un encàrrec del Virrei d’Irlanda, que va fer renéixer Händel després que patís una greu malaltia que el va deixar enfonsat. És un oratori en anglès, (diferent del que es feia en aquella època a la resta de Europa, que eren en alemany, italià o llatí), la va compondre en només tres setmanes, basant-se en un llibret de Charles Jennens, que explica en tres actes, el naixement, passió i resurrecció de Crist, utilitzant molts fragments bíblics de l’Antic Testament. 

És una obra llarga de més de dues hores, que quasi mai s’interpreta sencera, i sempre es va interpretar en temps de Pasqua, perquè no és una obra nadalenca, el mateix Al·leluia és una exaltació a la resurrecció de Crist; tot i que actualment se sol interpretar tradicionalment per Nadal.

Per acabar tres apunts:

  - Chavarria ens va regalar les orelles dels granollerins, elogiant el Cor Veus, dient que era dels millors d’Europa, “de Xampions com a mínim”...va dir.

  -Com anècdota, va comentar que a Anglaterra i EEUU, quan s’interpreta El Messies, a l’arribar a l’Al·leluia tothom es posa dempeus i després aplaudeix, tal com va fer en el seu moment el Rei Jordi II.

  - Per últim ens va encoratjar a escoltar la peça sencera, però sempre amb subtítols ja que Händel descriu amb música, textualment el que diuen les paraules cantades”.

En clicar la imatge pot sentir-se l'Al·leluia en una gravació de l'Associació Messies

Presentació i resum Joan Antoni Lledó, fotografies de Mercè Gasch i Esteve Garrell, cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Oriol Nel·lo ha parlat sobre BARRIS RICS i BARRIS POBRES, RAONS i CONSEQÜÈNCIES de la SEGREGACIÓ URBANA. Dimarts 17 d'octubre.

Quan ens plantegem un debat sobre “Barris rics i barris pobres”, ens ho mirem des del punt de vista social, benestar i pobresa entre d’altres. Avui però, qui n’ha parlat ho ha fet amb l’autoritat que li confereix els estudis fets amb rigor, des de la disciplina de la geografia, sobre la segregació d’espais definits com a rics i pobres. Fa un plantejament molt concret per explicar la desigualtat social a la ciutat i ens diu. “La segregació” és el fenomen a través del qual, els grups tendeixen a separar-se entre si en l’espai urbà segons el seu nivell de renda.

     -“La capacitat” d’escollir lloc de residència una funció de: La renda disponible de les persones i les famílies i el preu del sòl i l’habitatge.

    -“Els grups socials amb major nivell de renda tenen més capacitat de triar el lloc de residència mentre la resta es veu relegat on els preus són més baixos.

La segregació és un tret essencial del procés d’urbanització contemporani, per fer-ho més entenedor posa l’exemple de la ciutat anglesa de Westminster i la de Baltimore, en un mapa il·lustrat en diferents colors podem observar els barris afavorits i els més degradats. Per zones podem veure diferents municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona i Madrid, on podem constatar que aquest fenomen és clarament Global. En uns gràfics podem veure que també és un fenomen 'pervasiu' i que afecta tots els grups socials. 

És un element 'permanent', definidor de les tipologies urbanes, com El Canyeret de Lleida, La Florida de l’Hospitalet de Llobregat o Trinitat Vella de Barcelona entre d’altres. Un factor agreujant de la vulnerabilitat el trobem clarament en situacions de crisi, econòmica o sanitària (Covid). A l’hora d’afrontar aquestes realitats, les administracions locals destinen diners i esforços en equipaments, formació, millora de l’entorn. Una qüestió clau, radica en la renda per càpita de cada municipi, que marcarà de manera definitiva el poder econòmic per destinar-hi recursos. 

Un ajuntament com més zones tingui, amb menys poder adquisitiu, menys recursos té per fer canvis de millora, per això, en aquests casos es demana a organismes superiors, Diputacions i Generalitat, aportacions a projectes concrets per arribar a assolir-los.

 

Fa una ràpida passada en les polítiques de rehabilitació, a la ciutat de Barcelona, com a museïficació i recreació històrica, fent referència a l’obertura de la Via Laietana, que va suposar un gran pas en el sanejament de la zona. L’experiència republicana i més tard, en democràcia, la tradició social-demòcrata d’arquitectes com Oriol Bohigas, amb propostes racionals d’higienitzar el centre i rehabilitar la perifèria.

Presentació i resum d'Esteve Garrell, fotografies Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Francesc Escarmís ens ha preguntat: I A TU NO ET FA MAL RES? Dimarts 10 d'octubre, 2023.

Començà la conferència fent la pregunta del títol: I A TU NO ET FA MAL RES…?

Francesc Escarmís, Fisioterapeuta-Osteòpata de professió i, actualment, “hobby”, ens fa saber que, quasi tots tenim algun dolor. És normal que, al pas del temps, es deteriorin les articulacions …

“El DOLOR és l’avís que alguna cosa no va bé”, real o imaginari. 100 milions d’americans pateixen dolor crònic, amb una despesa de 635 mil milions de dòlars. Supera els costos del càncer, el cor i la diabetis. És un problema mundial: ÉS UNA PANDÈMIA!!! A Espanya, 11 milions tenim algun dolor. El 2,8% del PIB es gasta en la seva atenció. Aquestes i més dades, ens donen la importància del tema

Històricament, diferents explicacions teòriques:
   -Hipòcrates, com “desequilibri dels humors”; 

   -el “ying i el yang” de la medicina xinesa; 
   -el "càstig de Déu" a l’edat mitjana… Fins a 
   -Descartes que trobà explicació a “sentir el dolor al cervell”.

Golgi i Ramon i Cajal (premi Nobel) foren metges  que estudiaren el funcionament de l’aparell nerviós, explicant el funcionament i transmissió del dolor, al cervell. En successives diapositives, va fer una detallada explicació de les classes de dolor: agut, crònic, nociceptiu, neuropàtic, funcional, adaptatiu, perifèric, central, etc. etc… Així com, informació del cervell amb les seccions i parts que reben tota la informació de l’organisme.

També donà noms de professionals destacats: Louis Gifford, David Buttler, Rafael Torres, Arturo Goicoechea; Jordi Truñó… i l’actual conseller de Sanitat, Dr. Balcells, que ha destinat pressupost per incorporar 385 fisioterapeutes als CAP’s de Catalunya, decisió que significa una notable millora.

La part final fou, al meu entendre, la més interessant per basar-se en qüestions concretes que podem aplicar-nos a cada casuística personal. “El cervell és mal·leable” l’aprenentatge i l’entorn determinen la funció; pot organitzar-se tant en estructura com en funcionament.

“El dolor no és psicològic, sinó que és real, específic i propi de cada persona” A partir dels 40 anys, més del 50% de les persones tenim modificacions articulars sense que hàgim tingut cap dolor. Cal tenir-ho present. 

“El tractament del dolor sol ser pluridisciplinari”. L’exercici n’és el més important de tots. Eines biomèdiques i recursos bio-psico-socials són imprescindibles.  PERSONA-MEDICINA-FISIOTERAPEUTA són els protagonistes en cada cas i situació de dolor.  Va acabar amb una filmació personal dels exercicis que diàriament practica i que el mantenen en un molt bon estat físic.  

Resum de German Cequier, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Coral ha parlat sobre si EUROPA ENS MIRA? dimarts dia 3 d'octubre.

Xavi Coral ens ha parlat de la Unió Europea (UE), des de la seva experiència durant els anys que va fer de corresponsal de TV3 a Brussel·les entre el 2016 i el 2020, període que va coincidir amb el referèndum a Catalunya i el moviment independentista.

Per respondre a la pregunta de si, Europa ens mira? Ens explica de manera molt didàctica per entendre com funciona la UE.

La UE està integrada pels 27 estats membres i està estructurada en 3 grans institucions que treballen conjuntament, tot i que n’hi ha alguna que té més poder.

    -El Parlament Europeu- és el més conegut i es on es parla de tot, sent l´altaveu de la UE. Està integrat pels euro-parlamentaris escollits pels ciutadans europeus, però no legisla, tots els temes més importants han d´estar consensuats pel Consell d´Europa.

   -El Consell d´Europa- és on estan representants els 27 estats a través dels seus caps de govern. És on es celebren les grans cimeres i és qui té la darrera paraula del que es parla tant al Parlament, com a la Comissió Europea.

   -La Comissió Europea- és pròpiament el govern de la IE, on es porta el dia a dia. Està format per 27 experts, un de cada país. Parlen de Lleis, Normatives, Pressupostos, etc i fa el control i supervisió perquè els Estats compleixin tot el que s'ha aprovat. Però les decisions en última instància han de passar pel Consell.

També ens ha parlat dels Tribunals de Justícia, que serien altres institucions que hi ha a la UE. En aquest cas, en teoria són independents de la part més política.

Com s'organitzen- Les legislatures duren 5 anys, l'última va ser el 2019. Quan comença una legislatura és quan es fa la Cimera més important i s´escullen presidents:

   -President/a de la Comissió.

   -President/a del Parlament Europeu.

   -President/a del Consell.

   -Director/a del Banc Central Europeu.

   -El/La Cap de la Diplomàcia que ve a ser com un Ministre d'Exteriors.

Els Partits Majoritaris són els que, via pactes, intenten repartir-se tot el pastís.

El 2019: Aquests partits són:

   -Pel PSE (partit socialista Europeu).. Representat pel president espanyol Pedro Sánchez.

   -El PPE (partit popular Europeu representat per la cancellera alemanya Àngela Merkel.

   -El Partit Lliberal- representat pel president francès Emmanuel Macron.

Després de pactes, primer del partit lliberal amb el PSE i després amb el PPE, Angela Merkel va designar a una persona de la seva confiança, Úrsula Von Der Leyen com a Presidenta de la Comissió Europea. Emmanuel Macron amb el Consell Europeu, Christine Lagarde a la Presidència del Banc Central, Pedro Sánchez es va quedar amb la meitat de la legislatura del Parlament Europeu (compartida amb el PPE... ara ja, del PPE) i l'alt representant de la UE (Josep Borrell).

El problema de tot aquest engranatge és que els 27 comissaris/ministres de la Comissió Europea els escullen els seus propis països i tenen més visió de país que d´Europa. Els grups minoritaris els fan servir per buscar aliats a l'hora de prendre grans decisions.

A l'època del referèndum... sí se’n parlava, però les decisions deien que eren tema intern espanyol i no era per a debatre al Parlament. Si algun comissari en volia parlar, els altres comissaris del PP, PS i lliberals ja feien perquè no se’n parlés.

Quan els periodistes preguntaven, no responien. Deien que això era cosa interna d´Espanya, pressionats per la Comissió Europea.

Ara que hi ha en Carles Puigdemont, Comín i Ponsetí dins del Parlament han pogut fer més relacions internes i explicar el cas i tenen més aliats. Per exemple que en el suplicatori on es demanava que se’ls hi tragués la immunitat, és la vegada que han aconseguit més vots en contra en la història del PE. De manera que quan es vota, així i tot ,sempre els hi treuen la immunitat.

També hi ha un altre problema, dins del Consell Europeu tot s’ha d’aprovar per unanimitat. Només que hi hagi un que hi està en contra, doncs ja no s'aprova. Per exemple a la Cimera sobre Canvi Climàtic i Emissions Zero, Polònia i Bulgària no van estar d'acord doncs perjudicava la seva indústria. Van haver de negociar condicions amb aquests països i no van aconseguir aprovar la cimera amb la proposta inicial.

És molt difícil posar-se d'acord en grans decisions, doncs cada país tira cap a casa.

La conclusió és que, malgrat tot, convé que existeixi la UE, els seus valors fundacionals són bons. Han aconseguit moltes coses bones: L'Euro, Treure fronteres, Mercat Econòmic més competitiu, Erasmus, Molta legislació Europea no cal que passin per tots els estats. I no tant bones: no es posen d´acord amb temes com la Immigració, La guerra d'Ucraïna.

A Catalunya, a l'època del referèndum se’ls hi van tancar les portes. Ara torna a tenir veu dins del Parlament, però com que tot ha de passar pel Consell Europeu i la Comissió Europea, doncs... tot ha de passar per Espanya.

Explica anècdotes de la seva etapa a Brussel·les i acabem amb una xerrada molt amena.

Presentació de l'Acte Inaugural d'Esteve Garrell. Resum de la conferència Àngels Caba. Fotografies de Mercè Gasch i Esteve Garrell.

ACTE d'INAUGURACIÓ del NOU CURS 2023-2024. 3 d'octubre.

L’ACTE D'INAUGURACIÓ DEL NOU CURS 2023-2024 el va presentar Esteve Garrell i Homs, President de l’entitat, que en el seu parlament va donar la benvinguda en nom de tota la junta, agraint l’assistència del nombrós auditori.

-Va fer especial menció a la senyora Gemma Giménez Torres, 2a Tinenta d’Alcaldia que va venir en nom i representació del Consistori. 

-També al senyor Sergi Arenas coordinador tècnic del programa Universitat a l’Abast de la Universitat Autònoma, que va adreçar-se al públic per explicar les novetats en el seu departament i donar a conèixer que els alumnes de les Aules son considerats estudiants universitaris. 

-Finalment la Sra. Gemma Giménez es va dirigir a l’auditori per encoratjar-nos a seguir endavant i gaudir de la interessant oferta de conferències: DONANT EL CURS PER INAUGURAT.

Programa d'activitats de les nostres AULES per al nou curs: octubre, novembre i desembre. BENVINGUTS!