Josep Capdeferro ha parlat sobre LA TRADICIÓ PARLAMENTÀRIA A CATALUNYA, dimarts 18 d'octubre de 2022.

Hem tingut el plaer d’escoltar tota una lliçó magistral d’història de les institucions catalanes, des que en tenim coneixement.

En aquest país, massa sovint se'ns ha explicat la història com una successió de reis, prínceps, guerres i batalles. Com si, més enllà de la monarquia i els membres de la cort, pràcticament no hi hagués hagut activitat política. 

Un tema que coneix molt bé el nostre ponent d’avui, el Dr. Josep Capdeferro, professor d’Història del Dret a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i una persona cabdal en la recerca a partir de fons d’arxius d’arreu de Catalunya, sobre cultura jurídica, obres del dret català històric i les institucions del dret públic entre molts d’altres.

Cada cop sabem millor que a l'anomenat antic règim, sia a l'edat mitjana sia durant el Renaixement i el Barroc, hi havia institucions públiques de caràcter representatiu amb una vitalitat remarcable. En alguns territoris europeus com Catalunya això passava a escala general de tot el país, i també local (per exemple, Granollers tenia un govern municipal dotat d'un autogovern notabilíssim). Certament, aquestes institucions no eren pas democràtiques tal com ho entenem avui dia, però sí que actuaven d'acord amb el parer de força persones, que encarnaven els diferents sectors socials amb la màxima representativitat, amb membres de la noblesa, l’església, els gremis, el poble i la monarquia i, tot darrere, comunitats conscients dels seus interessos. Entre les dites institucions cal destacar la Cort General o les Corts. Salvant les distàncies, entre els segles XIII i XVIII venia a ser com un Parlament per als catalans. 

-Com funcionava? 

-Qui hi podia participar? 

-Quin paper hi tenia el rei? 

-Era possible oposar-se als seus designis? 

A les Corts s'hi reunien moltes persones desitjoses de promoure més i millors drets civils i polítics per al conjunt dels catalans.

A totes aquestes preguntes hi va donar resposta el Dr. Capdeferro, sense deixar d’esmentar el context històric europeu per entendre millor els fets que ens ocupava, desgranant també alguns fets puntuals anecdòtics per tal que veiéssim la importància que tenia el nostre govern català a l’època, davant del centralisme castellà.

Resum Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Marc Sala (tenor) ha demostrat com COMPRENDRE I GAUDIR DE RIGOLETTO. Dimarts 11 d'octubre.

Comença el conferenciant dient-nos que Rigoletto és una obra mestra. Ell la va cantar per primer cop el 2011 prop de París; l’última vegada fa poc, a Guayaquil (Ecuador). Ens explica, doncs, el Rigoletto des de la seva pròpia experiència personal. La Traviata, il Trovatore i Rigoletto formen part de l’anomenada trilogia popular de Giuseppe Verdi (1813-1901). Aquestes òperes el consagrarien com a millor compositor italià de la seva època. Referent a l’òpera del Rigoletto, l’ària més coneguda és "la donna e movile". És el cant que el duc de Mantua, un dels protagonistes, entona en el tercer i últim acte de l’òpera. És una de les cançons més populars i cantades pel públic en general. Escoltem, com a exemple,> la que va cantar Pavarotti l’any 1950 a Moscou. Ens diu que Verdi ha creat un «hit» musical (un cant comercial, però amb molt nivell). 

Seguidament, el conferenciant fa una anàlisi d’aquest «hit». Ens explica els elements que hi consten. Així: un ritme «allegretto» i una tonalitat Major (si Major); un temps brillant; un tema principal que se sentirà moltes vegades; simplicitat formal: dues estrofes; Simplicitat en el format i en el text; simplicitat rítmica; simplicitat orquestral; un bonus (cadència virtuosa i un agut final). La cadència i agut final que s’interpreta actualment, no és l’original que va escriure Verdi. Fou inventada per algun tenor per lluir i s’ha convertit en tradició. Ricci va recopilar les diverses variacions i cadències tradicionals de les diverses òperes. Ha estat editat per Ricordi.

Rigoletto fou estrenada al Teatre de La Fenice de Venècia 11 de març de 1851. Òpera en tres actes amb llibret de Francisco Maria Piave basat en el drama de Victor Hugo Le roi s’amuse (1832). Narra la vida del bufó geperut al servei del Duc, dedicat a protegir la seva filla Gilda de l’assetjament del Duc i la seva venjança i terrible final després que Gilda fou raptada i deshonrada. L’òpera va ser innovadora per l’evident presentació de la sexualitat i la corrupció moral del poder, per l’actitud dels personatges i el seu estatus. 

El baríton, Rigoletto, no és un noble sinó un ésser marginal -un bufó geperut- malèvol; la soprano, Gilda, és una joveneta senzilla, aïllada del món i no una donzella ni membre de la cort; el tenor, el Duc de Màntua, un noble cràpula amb la sort dels privilegiats; el baix, l’ominós Sparafucile, un assassí a sou i, per últim, la mezzosoprano, Magdalena, una prostituta i la germana d’aquest.

El conferenciant ens fa observar, que a més de "la donna e mobile", hi ha altres àries d’una gran bellesa musical en aquesta obra. Així, també, ens comenta l’ària Cortigiani, "vil razza dannata" interpretada per baríton. Una ària del segon acte. Expressa inquietud, tempesta emocional que situa el drama en un punt culminant. L’orquestració en aquesta ària, té un protagonisme rellevant (escoltem l’ària interpretada pel baríton Carlos Alvarez). Després ens explica el tràgic final de l’obra. L’escena acaba amb un lament de Rigoletto que recorda la maledizione de Monterone.

Marc Sala, tenor líric especialitzat en bel canto i Mozart, i en el tema que ens explica també, va utilitzar la seva veu com a suport explicatiu d’alguns dels temes exposats. 

Resum de Joan Gurt i Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Matthew Tree ha parlat com TOT CONSTRUINT COLUMNES EN UN INTENT DE NO SER COLUMNISTA AVORRIT, dimarts 4 d'octubre.

L’inici de curs va fer-lo la sra. Alba Barnusell, alcaldessa de Granollers que, amb les seves paraules de salutació, i la seva presència acollida pel nostre president, sr. Esteve Garrell, va deixar iniciat el nou cicle de conferències amb un auditori ple, entusiasta i atent.

Matthew Tree, presentat pe mi com a secretari, ens ha explicat com construir una bona columna. Va iniciar la xerrada, parlant de les coses que no s’haurien de fer en escriure un article: són les típiques trampes, que fan que un article pugui ser previsible, avorrit o les dues coses alhora.

     -Parlar massa en primera persona; no es pot ser personalista en escriure un article, i referir-se constantment a l’autor. Aquesta manera d’enfocar el tema, aigualeix el missatge que es pretén donar.

     -Parlar de política; actualment la majoria de diaris tenen una línia política, i si el lector llegeix diversos articles del mateix tema, li pot semblar que tots diuen el mateix, ja que segueixen la tendència del diari. Millor no tocar aquest tema.

      -Ser moralista; un article en el qual s’intenta ser moralitzant pot acabar sent força banal.

A part de no utilitzar aquestes trampes, ens comenta, que l’autor ha de tenir la mentalitat oberta i fer una descripció realista.

En una segona fase de la conferència, en Matthew llegeix i comenta exemples d’articles que han aconseguit ser originals i interessants per raons diverses. Entre els exemples que descriu, cita a Josep Maria de Segarra i Quim Monzó; escriuen columnes molt riques amb una mentalitat versàtil i flexible, i tenen l'habilitat de descriure en pocs paràgrafs sensacions molt importants. Poden fer servir un acudit o inventar-se personatges ficticis, amb tocs humorístics, per transmetre continguts rellevants.

Com a darrera part, el conferenciant parla de la seva pròpia i extensa experiència com a columnista, que ha redactat 284 articles en anglès i 598 en català.

En un article que va escriure, ens comenta com va obtenir que funcionés bé. En el relat, per parlar de la llengua catalana, fa servir referències molt diferents, barrejant detalls de pel·lícules d’en Tarantino amb l’obra d’una escriptora lleidatana.

I finalitza la conferència dient que: Els articles s'han de fer en consciència i pertanyen a l'escriptura creativa.

Resum Martí Majoral, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartells de Montserrat Lluch.

El curs 2022-2023 de les AULES ja és aquí, la benvinguda que donarà pas a la primera conferència.

Les AULES universitàries AGEVO des de GRANOLLERS avancen la programació el nou curs... seguirem informant!

BON ESTIU amics. Esperem retrobar-nos el 4 d'octubre ... AL MUSEU!!!

Begoña Alberdi ens ha parlat de l'ÒPERA PAS A PAS, dimarts 21 de juny.

Avui acabem el curs amb un nivell molt alt, i una considerable assistència de persones, tot per gaudir d'una magnífica conferenciant, la senyora BEGOÑA ALBERDI DE MIGUEL.

Una persona propera, simpàtica, amb molt bona connexió amb la gent i també excel·lent pedagoga en explicar allò del que en sap i molt: l'Òpera.

A més ens ha delectat amb alguna petita interpretació, que ha afegit encara, si cal, més rellevància a la ja per si sola interessant conferència. Al final, després d’un bon torn de preguntes molt àmpliament respostes per ella, ens ha acomiadat amb l’ària del brindis de la Traviatta que ens ha fet posar dempeus a la major part de la “platea”.

Habitualment, veiem el gènere operístic com una cosa llunyana a nosaltres, als nostres costums musicals, o simplement com alguna cosa massa complexa per a ser escoltada sense mes indicacions. S’acostuma a sentir dir que l'òpera és llarga i que no s'entén. Però... també ens estem al cinema tres hores veient una pel·lícula si cal...

En aquesta conferència ha desembolicat els secrets d'aquest meravellós món, i hauria pogut estar molta més estona, sense que ens haguéssim aixecat.

Ens ha enumerat els diferents tipus de veus que trobem en una òpera, així com se sap quin tipus de veu tenim cadascú, que va lligat a la nostra gola, la nou i la llargada del coll… per exemple.

I el perquè a cadascuna d'aquestes veus se'ls assigna un rol determinat.

Les veus poden ser de dones (sopranos (lleugeres, líriques i dramàtiques). mezzosopranos i contralts), i d’homes (tenors (lleugers, lírics i dramàtics), barítons (el “bufo” i el seriós) i baixos, amb un apartat especial per als contratenors i la seva interessant i sorprenent història).

Aquí ens ha cantat amb acompanyament musical d'internet, l’ària “O mio babbino caro” de l'òpera Gianni Schicchi de Puccini. Com ha dit un assistent de la segona fila, ens ha omplert d'emoció i alguna llàgrima.

Les òperes neixen sempre d'un llibret escrit prèviament, on després s’hi posa la música per part del compositor.

Ens va exposar tot lo concisament que va poder els diferents moments històrics i tendències de l'òpera, des de la primera al Renaixement, encarregada per un Mèdici per al casament d'una neboda; seguint per Monteverdi, i ja passant per tots els més coneguts (Rossini, Puccini, Verdi, Wagner, etc ).

Els passatges musicals que identifiquen moments o personatges, s’anomenen “leitmotiv”.

I moltes altres curiositats que porten al fet que l'audició d'una òpera es converteixi en una cosa apassionant.

Si bé és cert que l'òpera requereix escoltar-la prèviament, abans d'anar a veure-la, perquè normalment estan escrites en un idioma que no coneixem. Per això és important escoltar-la prèviament i preparar-se bé perquè tant l'oïda com el cervell, puguin descodificar les melodies i d'aquesta manera gaudir-les i sentir-les amb la intensitat que el compositor pretén.

En definitiva, un final de curs de molts quirats, que ha posat d’acord a tota la diversitat d’assistents a la sessió de clausura del curs. 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Robert Espínola ha parlat del PATRIMONI GEOLÒGIC de CATALUNYA, dimarts dia 14 de juny.

Parlar de geologia, quan aquesta ciència no ens aporta novetats i vivències permanents, com ho fan la botànica i la zoologia en constants canvis vitals, pot semblar poc atractiu. Per això, només començar ens traslladem a l’aula de ciències de quan érem infants, amb el propòsit de repassar els conceptes geològics bàsics per entendre el que vindrà.

A casa nostra tenim a l’abast un gran patrimoni geològic, del qual probablement en tenim poc coneixement. Uns conceptes coneguts i d’altres no tant o gens, es van succeint ben acompanyats d’una ingent mostra visual, amb esquemes, dibuixos, gràfics i fotografies que ho fan molt entenedor.

Els conceptes com plaques, falles, fractura del terreny per extensió o per compressió, cisalla, encavalcaments, costaria d’entendre’ls sense aquestes imatges.

Resulta una descripció acuradíssima i ben documentada de l’evolució dels moviments que han succeït durant milions d’anys a tot el món; les formacions i deformacions i canvis inimaginables de les muntanyes, mars, oceans; canvis de curs de rius; les formacions de valls com els dos vallessos o del Penedès. Tot això acompanyat de conceptes poc coneguts pels profans en la matèria com Orogènia Varisca, causant de la formació de cadenes muntanyoses conegudes, Pirineus, Alps, Himàlaia o les mateixes Rocalloses als EUA; o la Distensió Neògena causant del trencament del continent europeu.

Per les restes i sediments trobats en muntanyes, subsol, gredes, fons marins, planes, rius o conques seques, i camps actualment de cultiu, la comunitat científica ha pogut elaborar una història molt aproximada, dels esdeveniments que han passat en el llarg període evolutiu del nostre planeta.

La part final de la conferència es dedica a la Geodiversitat, acostant-nos  a la riquesa propera al nostre abast. A Catalunya tenim dos GEO parcs de gran qualitat. El parc Catalunya-central, que organitza sortides per conèixer el patrimoni geològic d’estructures sedimentàries com Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, Montserrat, Collbató, la Tossa de Montbui a l’Anoia, Sant Miquel del Fai o els Cingles de Bertí. En l’apartat de mineria hi ha la muntanya i les mines de sal de  Cardona, de gran valor geològic, que ens demostren que hi havia mar o, ja al Berguedà, les mines de lignits de Vallcebre o Sant Corneli, les de Fígols que encara no són visitables avui.

L’altre, el Parc Orígens, ens porta entre les comarques dels Pallars Sobirà i Jussà, l’Alt Urgell i la Noguera. El Museu Dinosfera, a Coll de Nargó, aplega una col·lecció i restes catalogades de dinosaures, petjades, amb la posta d’ous més gran d’Europa entre d’altres obtingudes a la Conca Dellà, Isona, Tremp o en el jaciment del Coll de Fumanya. 

Tot plegat, unes dades ben concretes per incentivar unes visites que ben segur no ens poden deixar, a partir d’ara, indiferents.

Text i fotografies d'Esteve Garrell, altra fotografia de Mercè Gasch, cartell de Montse Lluch.

Joan Josep Isern ha parlat de JOAN TRIADÚ, UN REFERENT ENCARA NECESSARI. Dimarts dia 7 de juny.

Enguany, estem vivint una situació de política lingüística que hem fet coincidir amb aquest tema de l’actualitat. El conferenciant ha remarcant la idoneïtat en haver estat comissari de l’ANY TRIADÚ, recentment finalitzat.

Joan Triadú nasqué a Ribes de Freser el 1921, i la seva vida serà com un dau (amb moltes cares)            -Activista cultural, professor, poeta, traductor. Va deixar escrit textualment: “Vinc de baix…”, no hi ha base familiar cultural, aprèn pel seu impuls…                     -Estudia a Barcelona, i el 1937 obté el títol de professor de català. 

-El 1938 és nomenat mestre de la Generalitat i destinat a Granollers, fins al final de la Guerra Civil. D’aquesta època és conegut el seu primer escrit: Dietari d’un Mestre Adolescent, del qual en fa algunes referències.

-Del 42 al 45 va estar convalescent, per tuberculosi, a Cantonigròs. Durant aquest període, fundà el Concurs de Poesia, autèntic motor de la vida literària de l’època fins al 1968.

Torna a Barcelona i treballa a diverses escoles i impulsa la llengua catalana en moltes iniciatives culturals. Fundador de la revista Ariel, tot iniciant altra faceta important: la CRÍTICA LITERÀRIA.

-Del 48 al 50 és lector de català a la Universitat de Liverpool. Quan torna, adquireix un gran prestigi com a crític, sobretot a partir de publicar a l’Editorial Selecta, l’ANTOLOGIA DE LA POESIA CATALANA i l'ANTOLOGIA DE CONTISTES.

-Posteriorment, continua desenvolupant la faceta de crític de la literatura a les revistes Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d’Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i entitats.

Exigent en poesia: cal cercar sempre l’excel·lència, les coses han d’estar ben fetes i 'entre tots ho farem tot'.

Era un home religiós, ell mateix escriu: 'Soc religiós de mena'. D’una indiferència inicial va anar evolucionant: 'Literatura i Cristianisme no són antagònics', va escriure.

-Desplega una gran activitat com a professor de català fruit de la seva preocupació per la llengua, i s’interessa per la formació de professors. 

-Impulsor de la 'Junta Assessora' per als estudis de Català. Des d’Òmnium organitza el 'Premi d’Honor de les Lletres Catalanes'. Amb la Generalitat, és membre del Consell d’Ensenyament i Cultura. 

-Fundador de l’escola THAU i col·labora amb l’escola Betània...

Finalment, va rebre molts premis a la seva impagable tasca en la llengua catalana: 'Creu de Sant Jordi', el 'Ramon Fuster', l'Atlàntida', 'Premi d’Honor de les Lletres Catalanes', 'Doctor Honoris Causa' (Universitat Ramon Llull), 'Medalla d’Or de la Generalitat', premi 'Crítica Serra d’Or'…

Tant treball i tanta dedicació, tal com vivim la situació de la nostra llengua, fa certa la indicació del títol de la conferència d’avui. UN REFERENT ENCARA NECESSARI. 

Text German Cequier, fotografia de Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch. 

Pere Grau i Grau ha explicat com CREAR UN JARDÍ BOTÀNIC per SALVAR LA NATURA, dimarts 31 de maig.

El ponent es defineix com humanista-naturalista tot entenent, sempre, la comunió home-natura. Salvar el planeta pel futur de les noves generacions és un fet que es va proposar realitzar fa ara ja uns vint anys. El fet és que va començar comprant un mas a Alcover, comarca de l’Alt Camp, per plantar-hi arbres. Concretament, uns 400 de 80 espècies diferents per fer-los créixer i crear un hàbitat de flora i fauna més rica. Ara ha recuperat totalment les espècies autòctones que hi havia, garrofers, ametlles i oliveres bàsicament.

De família pagesa i estimant la terra, es va endinsar en aquesta afició amb els coneixements heretats i la incansable lectura de llibres de botànica, fent també cursos agraris per tenir cura d’adobs i poder treballar de manera sostenible i més ecològica.

Ens va fer reflexionar sobre el nostre petit país, Catalunya, del que cal que en tinguem cura i siguem conscients que el podem malmetre i molt.

Va explicar la importància que tenen els arbres per la vida humana. Ens donen oxigen, aigua i aliments. Porten 400 milions d’anys a la terra i detalla de quina manera han anat evolucionant. Va fer una exposició de diferents arbres, comentant detalls de flors, punxes, fulles i arrels, detallant-nos peculiaritats i que segons la composició del sol i del clima que tinguem, com hem de plantar o quines espècies seran les més idònies.

Ens va ensenyar nius d’ocells trobats en diferents arbres, mostrant la vida que hi ha actualment i que ha recuperat des que es va instal·lar en aquest lloc. 

Cal un respecte totalment pel medi i, per això, ja fa uns deu anys que no llaura el terreny i fa una poda equilibrada, una sega de les herbes del camp tot respectant els cicles biològics. Moltes espècies vegetals s’han recuperat quan ja estaven gairebé extingides.

Vam veure un vídeo colpidor de la Mare Natura, que ens diu que ja existia fa milers de milions d’anys abans que nosaltres, i que pot sobreviure sense l’home: en canvi l’home no pot sobreviure sense la natura. Estaríem condemnats.

Ens va saber transmetre la seva passió per la natura i, com a cloenda, va fer una al·legoria de la maternitat com a esperança en el futur de la vida.

Text de Marta Peitivi, fotografies de Mercè Gasch i Esteve Garrell, 

i cartell de Montserrat Lluch.