Assumpta Montellà parlarà sobre Elisabeth Eidenbenz fundadora de la maternitat d'Elna, dimarts dia 11 d'octubre

L’infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va ajudar a néixer 597 infants, la majoria de mares catalanes republicanes exiliades a França, és la protagonista de l’estudi històric La Maternitat d’Elna, bressol d’exiliats. La seva autora és la historiadora de Mataró Assumpta Montellà, que explicarà els casos i el context on es van produir els fets: un episodi emocionant.

Síntesi de la conferència

Amb més d'un centenar de persones ha començat la conferència sobre els exiliats espanyols al camp d'Argelers, la Maternitat d'Elna i l’Elisabeth Eidenbenz.

Tenim documentació de l'exili dels polítics i dels intel·lectuals, però molt poca de les persones anònimes. Per aconseguir-la cal parlar amb aquells que no volen recordar ni explicar el que va passar. Cal crear ponts de diàleg, que els vius expliquin la seva vida per a que no es perdin els records dels desapareguts. Aquestes persones vives sembla que guarden els seus records dins d'una capsa de sabates.

Si guerra és destructiva l'exili pren el poc que ha quedat. Van passar la frontera unes 500 mil persones. Els francesos estaven preparats per 50 mil, i els van encabir a la platja d'Argelers, on no hi havia més que sorra i el Mestral. L'estigma de l'exiliat és l'enyorament, no són ni d'aquí ni d'allà. "Quan t'ho han pres tot només et queda la dignitat" i aquells exiliats la van tenir amb els seus guardes senegalesos.

El 95,7% dels nens que van néixer en aquella platja van morir als quinze dies de néixer. Elisabeth Eidenbenz, la Isabel com li deien, va posar en marxa una maternitat a Elna, i allà van néixer 597 nens de mares espanyoles. El 1944 els nazis tanquen aquesta maternitat.

L’Elisabeth marxa a Viena on continua treballant, crea una escola d’adults per a dones, per tal que no es prostitueixin...i tot ho fa per ideals. Va deixar que l’Assumpta fes la seva biografia per allò que “No morim mai si hi ha algú per recordar-nos”

Mercè Gasch

Ramon Buscallà va proposar: Parlem de resiliència: tocats, però no enfonsats. El dimarts dia 4 d'octubre.

Davant de circumstàncies extremadament dures de la vida hi ha qui s’enfonsa i qui se’n surt. El concepte psicològic de resiliència defineix aquesta capacitat dinàmica de la persona, que es pot tenir o deixar de tenir. Ens preguntem què tenen certs subjectes i quin és el seu entorn familiar i social - tutor de resiliència- que són capaços de trobar en ells mateixos recursos, de vegades insospitats, per afrontar i superar les adversitats. Es pot no només sobreviure sinó trobar sentit a la vida enmig de la malaltia o la pèrdua greu o en cas de confinament en un camp d’extermini, en tenim testimonis. Val la pena descobrir aquestes capacitats humanes d’invulnerabilitat i fortalesa, de joves i grans, que poden semblar sobrehumanes, per créixer en i a partir dels traumes de la vida.

Una asistència molt interessada va omplir la primera sessió

La conferència ha començat després dels parlaments del  Dr. Bonaventura Bassegoda, representant de la UAB. i del  Sr. alcalde Josep Majoral, que han inaugurat el curs.

Síntesi. Resiliència ve del llatí i vol dir rebotar. Una pilota té aspectes de resiliència, perquè rebota i recobra la seva raó de ser. Les persones tocades per circumstàncies adverses se n’han de sortir malgrat aquestes circumstàncies negatives.

Hi ha diferents tipus de persones: hipervulnerables, pseudovulnerables, invulnerables i no vulnerables. Malgrat aquestes diferències cal aprofitar l’adversitat per millorar.

La tenacitat i la resiliència van de la mà. La resiliència és l’escola de l’adversitat, és l’aprenentatge per sortir-se’n d’ella. D’aquest trauma se’n surt reforçat.

En unes circumstàncies iguals unes persones s’enfonsen i d'altres se’n surten amb èxit.

Ningú té una resiliència absoluta, tots tenim límits. La resiliència varia en funció de la situació desfavorable, comença en el context social, els canvis del desenvolupament influeixen. 

Resiliència és encaixar, resistir, superar. Els aspectes bàsics de la resiliència són: tenir connexions afectives, poder narrar i explicar la pròpia història, i mantenir una autonomia personal. Les dificultats enforteixen la persona, les ajudes la debiliten.

Els sis pilars de la resiliència segons Viktor Franki són: connexions afectives,  introspecció i control, autonomia personal, autoestima, pensaments positius, i motius per viure. Mercè Gasch.

Tornen les píndoles informàtiques aquest mes de setembre

El dia 13 reprenem les píndoles sobre informàtica. Aquesta vegada seran 6 hores. De 10 a 12 al CTUG (Centre tecnològic i universitari de Granollers). Les altres sessions seran els dies 20 i el 27 de Setembre. Ja som una petita colla, (12 persones). Si algun altre soci més d’AGEVO volgués participar pot venir el mateix dia. Com les altres píndoles, no ens cobren res.

Marxem de vacances...ens tornarem a veure el dimarts dia 4 d'octubre!

Jordi Julià, Homenatge a Joan Maragall en el centenari de la seva mort. La poesia clou el curs 2010-2011.

Joan Maragall retratat per Ramon Casas, a la col·lecció del MAMC

Jordi Julià i Garriga, professor i poeta, començarà l’acte amb un homenatge a Joan Maragall amb motiu del centenari de la seva mort. La segona part consistirà en una mostra de la seva poesia. Els coneixements que té i la seva qualitat de bon pedagog es faran palesos amb una lectura de poemes significatius del gran escriptor català, tot glossant la qualitat literària, i fent una exposició documentada de les motivacions de cada poema. Jordi Juilià és un dels poetes catalans actuals més guardonats i un estudiós avalat pels premis assolits a dins i fora de Catalunya. La segona part de la trobada versarà sobre la poesia pròpia de la qual en farà una lectura, documentada prèviament, des de la vessant tècnica i literària, com també dels objectius i missatges que s'hi poden intuir en cadascun dels poemes. Cal remarcar que un dels poetes preferits de Jordi Julià és Gabriel Ferrater, del qual és un estudiós i un fervent seguidor.

Poesia sentida per acabar el curs

El professor Jordi Julià ens ha parlat de poesia: què és poesia, i com aquesta ha anat evolucionat i ara la tenim familiarment en "mànigues de camisa". La poesia d'avui no té la sonoritat que tenia abans, és diferent. Ens ha parlat dels tres grans poetes que ha tingut Catalunya pel que han suposat avenços significatius: Verdaguer, Maragall i Carner. Els tres de diverses maneres han fet evolucionar la poesia. Verdaguer ha recuperat un vocabulari perdut, Maragall ha fet una poesia més urbana, i Carner un autèntic superdotat. La poesia no ha de dir alguna cosa al poeta sinó al lector. La poesia és també un mitjà de comunicació.

Jordi Julià ha parlat també de la seva poesia i com s'inspira. Ha llegit una poesia de Maragall "Dimecres de cendra" i una altra de seva inspirada en el relat que li va explicar una alumna de 70 anys, dels cursos de la "Universitat a l'Abast". Ha fet amè un tema que hagués pogut ser difícil i poc assequible. Mercè Gasch

Joan Portet va parlar sobre Qui talla el bacallà? anècdotes d'un viatge, el dimarts dia 7 de juny

El bacallà, que no es pesca a la mediterrània, va arribar als Països Catalans a través dels pirineus del País Basc i Portugal. No se sap a quina època amb exactitud però ja és present a escrits catalans del segle XVI. A la península Ibèrica i a Occitània, el bacallà salat deixat assecar va suposar una manera de conservar-lo, i per tant de poder menjar peix a l'interior i, al seu moment, d'abaratir el seu cost i popularitzar-lo. En aquestes cuines se sol dir que hi ha un plat diferent a base de bacallà per a cada dia de l'any...I en aquestes cultures el bacallà és de lluny el peix atlàntic més preuat, front a cultures gastronòmiques de la mar del nord i escandinaves, que prefereixen el salmò.

Una conferència diferent

El bacallà, Islàndia i Joan Portet

Al llarg de la meva vida de treball artesanal i de recerca en el món del Bacallà, resseguirem anècdotes i fets recollits des dels països nòrdics, passant pels cuiners francesos i arribant a la península ibèrica amb fets viscuts, tant personalment, com amb els bons amics que . En la meva persona i per sort amb bons amics que m'han fet costat.
He après molt de tot i de tots! Joan Portet

Ha estat projectada de la pel·lícula El Baró de trenta passes dirigida per Josep Rovira Gallemí, el dimarts dia 7 de juny

El 30 d’Octubre del 2010 es va estrenar la pel·lícula El Baró de trenta passes produïda per l’Associació de veïns del barri del Lladoner, amb Josep Rovira Gallemí com a director i amb actors amateurs de Granollers Josep Bover, Olga Pey i Jordi Gendra, i més trenta figurants del barri.

En Josep  Rovira va guanyar el 1r Premi Ramón Dagà de cine amateur al 1965, així com les dues convocatòries següents. En total ha dirigit tres pel·lícules, després s'ha dedicat només a la producció.

L’afició dels granollerins pel cinema, ja sigui amateur o comercial, ve de lluny. A Granollers s’inaugurà el cinematògraf Valero al 1905, estava ubicat al Casino de Granollers.  Al llarg del segle XX s’han anat obrint a Granollers moltes sales de cine en locals públics o dins d’entitats privades. Cal destacar la feina feta per l’Associació Cultural que arriba fins els nostres dies. Els Granollerins també van anar a Barcelona a obrir sales de cine. Avui Cineastes de Granollers aglutina els amateurs del cinema a casa nostre.

Crònica de la projecció

El Baró de trenta passes és un fresc sobre la vida i els habitants del barri del Lledoner de Granollers; es pot considerar també un divertiment dels participants, tots ells veïns de l’esmentat barri.

La presentació inicial és estèticament molt bonica, ja que s’han triat uns exteriors amb molta cura. Pel que fa els actors, els principals són Josep Bové, Olga Pey i Jordi Gendra, que actuen tot donant ritme i savoir faire a la projecció: mentre que alguns figurants ho fan molt bé, amb molta naturalitat i professionalitat, en canvi d’altres que no havien actuat mai en públic, els hi falta perdre un xic de vergonya davant la càmera. En conjunt, però, l’espectacle és d’allò més divertit i força reeixit.

Una de les coses que més gràcia va fer és poder identificar les persones i els amics del barri durant el film.

En acabar la projecció va parlar el guionista, càmera i realitzador, senyor Josep Rovira Gallemí, que va explicar com va sorgir la idea de fer la pel·lícula i com va elaborar el càsting, aspecte bàsic per triar els actors que donarien vida a la història. Mercè Gasch

Francesc Circuns va parlar sobre El cinema aprèn a parlar: del cine mut al sonor, el dimarts dia 31 de maig

El cinema com totes les arts és una eina de comunicació que utilitza un llenguatge per expressar-se i fer-se comprendre.
El cinema com tota forma de comunicació demana la participació d’un emissor i un receptor, que per entendres han de parlar un mateix llenguatge.

Qui parla i qui escolta han d’emprar els mateixos codis i contínuament un ha d’aprendre de l’altre. L’articulació i la creació d’un llenguatge és un procés llarg, complex i a l’hora apassionant d'estudiar.

El cinema com a art i com a forma de expressió i comunicació ha construït al llarg del anys un codis, uns signes...un llenguatge, en definitiva, que l’espectador ha comprés i ha fet seu.

És apassionat pensar com va ser la primera reacció d’un espectador davant d’una pantalla de cinema, com a poc a poc espectadors i creadors varen teixir complicitats: el cinema fabricava somnis per un espectador ben despert.

Seguir els petits progressos del cinema per a conquerir un llenguatge sòlid i eficaç, analitzar la base de tot llenguatge visual, en fa pensar que tot el cinema descansa en el treball d’aquells pioners del cinema mut, que pla a pla convertien una successió d’imatges en poesia, en discursos plens de veritat...en definitiva obres d’art incontestables. Aquestes pel·lícules dormen con els millors somnis, a la nostre memòria. Francesc Circuns

Comentari

Frances Circuns coneix molt bé el cinema. N’ha fet –curts i vídeos- , n’ha vist I l’ha estudiat a fons. Va començar amb una interessant introducció on ens va explicar com van ser els inicis del cinema, centrant-se sobretot en l’europeu. També va fer un repàs als diferents plans que pot mostrar una càmera: el pla general, primer pla, pla americà o pla mitjà. Vàrem saber que,  com més proper és un pla, més dramatisme s’aconsegueix, i a l’inrevés. És clar que, se’ns va aclarir que els primers cineastes  no es plantejaven aquests temes. Ells treballaven amb càmera fixa, els plans eren generals,  i els personatges es movien de manera exagerada per causar un determinat efecte en l’espectador, no acostumat al llenguatge del que després s’anomenaria  El Seté Art.

També es varen projectar unes mostres del primeríssim cinema: Els japonesos acròbates, La lluita amb boles de neu, i les dues versions del  Viatge a la lluna, basat en l’obra de Verne i en la de Wells. Vàrem veure la de  Méliès, i la d’un cineasta espanyol, Segundo de Chomón, que fins i tot va posar color a les imatges. Divertit i interessant. Montserrat Medalla

Fermí Puig va parlar sobre La cuina a Catalunya avui, el dimarts 24 de maig,

Actualment les cuines de molts restaurants semblen laboratoris, no només per la netedat dels estris sinó també pels experiments culinaris que s’hi fan.

N’hi ha plats que, a vegades visualment, no pots reconèixer de què estan fets. Has triat un menjar, a la carta, i saps quins ingredients ha de poder tenir, però no els veus.  Una altra cosa és el gust, que el trobes barrejat entre mil d’altres, i no pots destriar que més n’hi han posat.

Catalunya no és una excepció. Aquí tenim restaurants amb estrelles Michelin, i això és tot un prestigi i un reclam per a clients innovadors. Malgrat tot a casa nostra la “cuina Mediterrània” ha estat el més corrent i un menjar molt sa que avui és l’enveja de molts països, molt adequada per mantenir el cos i la ment sana.

Síntesi de l'acte

Fermí Puig, el conegut chef del restaurant Drolma de l’Hotel Majèstic, no ens ha parlat de receptes de cuina, com potser algú hauria esperat. En canvi, ha parlat del que han representat i representen,  per al nostre país, les fites aconseguides pels cuiners catalans arreu del món -Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, etc.- Els ha elogiat perquè, a pesar de no haver-hi hagut escoles de restauració de nivell, al país, a partir dels anys setanta, varen anar sorgint un bon grapat de cuiners autodidactes que s’han imposat arreu.

El més sorprenent de tot, és que al nostre país, no hi havia tradició d’una cuina sofisticada. I que l’actual, seria el resultat de la mescla de les  diverses cultures que han passat per Catalunya a través de la Història.

També ha parlat de la seva pròpia trajectòria -amb modèstia i sentit de l’humor- fins que va arribar, ja fa quinze anys, a la seva feina actual.

Montserrat Medalla

Sílvia Altafaja ha parlat sobre Els avis en les societats de l'Àsia oriental, el dimarts dia 17 de maig,

En les societats de l’Àsia oriental d’arrel confuciana, els avis ocupen la posició més important dins l’estructura familiar. La jerarquia és un reflex de l’ordre natural establert que actua d’àrbitre en les diferents posicions socials i recorda les obligacions i els privilegis.

Sílvia Altafaja se formó como especialista en Arte y Sociedad de Asia Oriental (2004), Sus áreas de interés se centran en las cuestiones de género en China, Taiwán, Japón y Corea, como por ejemplo, la contribución de la mujer a la economía del país, su representación política, la mujer y la mass-media, mujer y familia, mujer y literatura, etc. Colabora como voluntaria en Amigos de la UNESCO de Barcelona escribiendo un artículo semanal en Infoculturas sobre aspectos y acontecimientos culturales en los cinco continentes.

Sinopsi de la conferència

Sílvia Altafaja ha parlat de l’Àsia Oriental  Xina, Corea del Sud i Japó. Ha anat fent paral·lelismes entre la nostra cultura i la seva. Quan parlem de l’Àsia tenim prejudicis i estereotips, també ells en tenen. Els asiàtics són molt socials, tot ho fan en conjunt i en benefici dels altres. Tenen una societat jerarquitzada on els avis són els amos de tot, ho saben tot i decideixen sempre. La dona ocupa un lloc inferior per això hi ha tants infanticidis. La culpa de la seva manera de ser la té la filosofia de Confunci, va néixer 551 aC, va introduir tres normes: governar convencent, estructura familiar jerarquitzada, i ritualisme. En una casa hi viuen tres generacions. Avi, pare i fill. Les filles se’n van a la casa dels marits i ja no tornen. A les seves cases comptaran quan seran àvies, abans són criades de les seves sogres. Els matrimonis són concertats i les noies havien de portat un dot. Les noies pobres les venien. L’avi és el cap de família, el seu representant en la societat, el responsable de mantenir el patrimoni i mantenir els ritus. El menjar és molt important en les seves vides, forma part de les converses. Avui hi ha un xoc generacional amb la cultura tradicional. Les noies no es volen casar amb nois del seu país. Volen marxar a l’estranger i casar-se amb nois d’allà. Mercè Gasch