Ha estat projectada de la pel·lícula El Baró de trenta passes dirigida per Josep Rovira Gallemí, el dimarts dia 7 de juny

El 30 d’Octubre del 2010 es va estrenar la pel·lícula El Baró de trenta passes produïda per l’Associació de veïns del barri del Lladoner, amb Josep Rovira Gallemí com a director i amb actors amateurs de Granollers Josep Bover, Olga Pey i Jordi Gendra, i més trenta figurants del barri.

En Josep  Rovira va guanyar el 1r Premi Ramón Dagà de cine amateur al 1965, així com les dues convocatòries següents. En total ha dirigit tres pel·lícules, després s'ha dedicat només a la producció.

L’afició dels granollerins pel cinema, ja sigui amateur o comercial, ve de lluny. A Granollers s’inaugurà el cinematògraf Valero al 1905, estava ubicat al Casino de Granollers.  Al llarg del segle XX s’han anat obrint a Granollers moltes sales de cine en locals públics o dins d’entitats privades. Cal destacar la feina feta per l’Associació Cultural que arriba fins els nostres dies. Els Granollerins també van anar a Barcelona a obrir sales de cine. Avui Cineastes de Granollers aglutina els amateurs del cinema a casa nostre.

Crònica de la projecció

El Baró de trenta passes és un fresc sobre la vida i els habitants del barri del Lledoner de Granollers; es pot considerar també un divertiment dels participants, tots ells veïns de l’esmentat barri.

La presentació inicial és estèticament molt bonica, ja que s’han triat uns exteriors amb molta cura. Pel que fa els actors, els principals són Josep Bové, Olga Pey i Jordi Gendra, que actuen tot donant ritme i savoir faire a la projecció: mentre que alguns figurants ho fan molt bé, amb molta naturalitat i professionalitat, en canvi d’altres que no havien actuat mai en públic, els hi falta perdre un xic de vergonya davant la càmera. En conjunt, però, l’espectacle és d’allò més divertit i força reeixit.

Una de les coses que més gràcia va fer és poder identificar les persones i els amics del barri durant el film.

En acabar la projecció va parlar el guionista, càmera i realitzador, senyor Josep Rovira Gallemí, que va explicar com va sorgir la idea de fer la pel·lícula i com va elaborar el càsting, aspecte bàsic per triar els actors que donarien vida a la història. Mercè Gasch

Francesc Circuns va parlar sobre El cinema aprèn a parlar: del cine mut al sonor, el dimarts dia 31 de maig

El cinema com totes les arts és una eina de comunicació que utilitza un llenguatge per expressar-se i fer-se comprendre.
El cinema com tota forma de comunicació demana la participació d’un emissor i un receptor, que per entendres han de parlar un mateix llenguatge.

Qui parla i qui escolta han d’emprar els mateixos codis i contínuament un ha d’aprendre de l’altre. L’articulació i la creació d’un llenguatge és un procés llarg, complex i a l’hora apassionant d'estudiar.

El cinema com a art i com a forma de expressió i comunicació ha construït al llarg del anys un codis, uns signes...un llenguatge, en definitiva, que l’espectador ha comprés i ha fet seu.

És apassionat pensar com va ser la primera reacció d’un espectador davant d’una pantalla de cinema, com a poc a poc espectadors i creadors varen teixir complicitats: el cinema fabricava somnis per un espectador ben despert.

Seguir els petits progressos del cinema per a conquerir un llenguatge sòlid i eficaç, analitzar la base de tot llenguatge visual, en fa pensar que tot el cinema descansa en el treball d’aquells pioners del cinema mut, que pla a pla convertien una successió d’imatges en poesia, en discursos plens de veritat...en definitiva obres d’art incontestables. Aquestes pel·lícules dormen con els millors somnis, a la nostre memòria. Francesc Circuns

Comentari

Frances Circuns coneix molt bé el cinema. N’ha fet –curts i vídeos- , n’ha vist I l’ha estudiat a fons. Va començar amb una interessant introducció on ens va explicar com van ser els inicis del cinema, centrant-se sobretot en l’europeu. També va fer un repàs als diferents plans que pot mostrar una càmera: el pla general, primer pla, pla americà o pla mitjà. Vàrem saber que,  com més proper és un pla, més dramatisme s’aconsegueix, i a l’inrevés. És clar que, se’ns va aclarir que els primers cineastes  no es plantejaven aquests temes. Ells treballaven amb càmera fixa, els plans eren generals,  i els personatges es movien de manera exagerada per causar un determinat efecte en l’espectador, no acostumat al llenguatge del que després s’anomenaria  El Seté Art.

També es varen projectar unes mostres del primeríssim cinema: Els japonesos acròbates, La lluita amb boles de neu, i les dues versions del  Viatge a la lluna, basat en l’obra de Verne i en la de Wells. Vàrem veure la de  Méliès, i la d’un cineasta espanyol, Segundo de Chomón, que fins i tot va posar color a les imatges. Divertit i interessant. Montserrat Medalla

Fermí Puig va parlar sobre La cuina a Catalunya avui, el dimarts 24 de maig,

Actualment les cuines de molts restaurants semblen laboratoris, no només per la netedat dels estris sinó també pels experiments culinaris que s’hi fan.

N’hi ha plats que, a vegades visualment, no pots reconèixer de què estan fets. Has triat un menjar, a la carta, i saps quins ingredients ha de poder tenir, però no els veus.  Una altra cosa és el gust, que el trobes barrejat entre mil d’altres, i no pots destriar que més n’hi han posat.

Catalunya no és una excepció. Aquí tenim restaurants amb estrelles Michelin, i això és tot un prestigi i un reclam per a clients innovadors. Malgrat tot a casa nostra la “cuina Mediterrània” ha estat el més corrent i un menjar molt sa que avui és l’enveja de molts països, molt adequada per mantenir el cos i la ment sana.

Síntesi de l'acte

Fermí Puig, el conegut chef del restaurant Drolma de l’Hotel Majèstic, no ens ha parlat de receptes de cuina, com potser algú hauria esperat. En canvi, ha parlat del que han representat i representen,  per al nostre país, les fites aconseguides pels cuiners catalans arreu del món -Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, etc.- Els ha elogiat perquè, a pesar de no haver-hi hagut escoles de restauració de nivell, al país, a partir dels anys setanta, varen anar sorgint un bon grapat de cuiners autodidactes que s’han imposat arreu.

El més sorprenent de tot, és que al nostre país, no hi havia tradició d’una cuina sofisticada. I que l’actual, seria el resultat de la mescla de les  diverses cultures que han passat per Catalunya a través de la Història.

També ha parlat de la seva pròpia trajectòria -amb modèstia i sentit de l’humor- fins que va arribar, ja fa quinze anys, a la seva feina actual.

Montserrat Medalla

Sílvia Altafaja ha parlat sobre Els avis en les societats de l'Àsia oriental, el dimarts dia 17 de maig,

En les societats de l’Àsia oriental d’arrel confuciana, els avis ocupen la posició més important dins l’estructura familiar. La jerarquia és un reflex de l’ordre natural establert que actua d’àrbitre en les diferents posicions socials i recorda les obligacions i els privilegis.

Sílvia Altafaja se formó como especialista en Arte y Sociedad de Asia Oriental (2004), Sus áreas de interés se centran en las cuestiones de género en China, Taiwán, Japón y Corea, como por ejemplo, la contribución de la mujer a la economía del país, su representación política, la mujer y la mass-media, mujer y familia, mujer y literatura, etc. Colabora como voluntaria en Amigos de la UNESCO de Barcelona escribiendo un artículo semanal en Infoculturas sobre aspectos y acontecimientos culturales en los cinco continentes.

Sinopsi de la conferència

Sílvia Altafaja ha parlat de l’Àsia Oriental  Xina, Corea del Sud i Japó. Ha anat fent paral·lelismes entre la nostra cultura i la seva. Quan parlem de l’Àsia tenim prejudicis i estereotips, també ells en tenen. Els asiàtics són molt socials, tot ho fan en conjunt i en benefici dels altres. Tenen una societat jerarquitzada on els avis són els amos de tot, ho saben tot i decideixen sempre. La dona ocupa un lloc inferior per això hi ha tants infanticidis. La culpa de la seva manera de ser la té la filosofia de Confunci, va néixer 551 aC, va introduir tres normes: governar convencent, estructura familiar jerarquitzada, i ritualisme. En una casa hi viuen tres generacions. Avi, pare i fill. Les filles se’n van a la casa dels marits i ja no tornen. A les seves cases comptaran quan seran àvies, abans són criades de les seves sogres. Els matrimonis són concertats i les noies havien de portat un dot. Les noies pobres les venien. L’avi és el cap de família, el seu representant en la societat, el responsable de mantenir el patrimoni i mantenir els ritus. El menjar és molt important en les seves vides, forma part de les converses. Avui hi ha un xoc generacional amb la cultura tradicional. Les noies no es volen casar amb nois del seu país. Volen marxar a l’estranger i casar-se amb nois d’allà. Mercè Gasch

Pere Masjuan va parlar sobre On es troben la ciència i la fe, el dimarts dia 10 de maig

La ciència és el coneixement del saber conscient i capaç de ser comunicat i discutit, organitzat i en el sentit de fer factible les operacions que permetin l'aproximació a la realitat, i sempre aportant coneixements que puguin ser desmentits amb el criteri de validesa.

La raó és una facultat específicament humana que consisteix en aplicar normes i lògica al pensament per obtenir judicis, observacions comprobables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per establir inferències.

La fe és la creença no fonamentada en la raó o identificació en un déu, religió, realitat o ideal que es pren com a veritat existencial basada en l'experiència vital de les realitats no materials. També es pot considerar fe el convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho. Està associada a la voluntat de creure i a la confiança.

Síntesi de la sessió

Començant el resum per la conclusió final, ens diu Pere Masjuan que l’espai de trobada de la Ciència i la Fe és la Transcendència. El procés explicatiu s’inicia amb l’afirmació d’una manca de diàleg entre ambdues fonts de coneixement, esdevenint aquest lògicament asimètric. I afegint-hi que no existeix aquest diàleg. Les concordances que es poden produir per conclusions semblants no són demostratives de res. El primer paral·lelisme que es planteja és entre la Bíblia i la Biologia. La raó es troba en que la primera explicació de la persona humana  en ambdues està en el fang, com element constitutiu. Però no va més enllà, encara que la racionalitat sembla establir un principi de concordança. Però la base de l’argumentació rau en el coneixement. El religiós parteix de la pregunta, per què? I el científic de la, com? què? En un recorregut per la Tècnica, la Física quàntica, el Bing Bang, la Biologia  sempre s’hi descobreix la presència d’una llum que és quelcom més perquè apunta un més enllà i per altra banda defineix les mancances que expliquen la presència de malalties, dolor i no expliquen prou bé el per què de la mort. I apareix el JO. Què és? Què explica?  Malgrat els canvis materials de la persona el Jo sempre és el mateix. Transcendeix. I aquesta conclusió de transcendència a que arriba la Ciència és el punt de trobada amb la Fe. Proclama l’existència de Déu? Per a moltes persones, sí. Joan Sala V.

Jaume Sobrequés va parlar sobre Conseqüències de la Guerra de Successió: el decret de Nova Planta i el cadastre, el dimarts dia 3 de maig

Els Decrets de Nova Planta (1707-1716) són el conjunt de lleis sancionadores i promulgades per Felip Vè a l’inici del seu regnat. Amb elles s’implantà l’absolutisme a la monarquia espanyola, s’instaurà un corpus jurisdiccional únic, uniforme i centralitzat en la real voluntat del monarca. Amb els Àustries regia un sistema de consells deliberatius i col·legiats, amb els Borbons s’instaura un règim de secretaries d’Estat executiu i jeràrquic.

Felip Vè va manifestar la seva voluntat de reduir tots els seus dominis a les lleis de Castella. Foren abolits els Furs i les Constitucions dels territoris de la Corona d’Aragó i les seves institucions. Van quedar al marge els territoris de Navarra, Vascongades i Aran per haver estat fidels a la Casa de Borbó.

Aquestes lleis prenen el nom de Reials Decrets, establiren una nova estructura -Nova Planta- per les institucions  a fi de reduir-les a l’absolutisme.

Derivat d’aquests Decrets de Nova Planta fou el cadastre que organitzava un nou sistema fiscal per a Catalunya. Tenia per finalitat contribuir a les arques de Castella. El seu artífexs va ser José Patiño.

Síntesi de la conferència

Jaume Sobrequés, historiador i polític,  amb un estil directe i proper i àgil, introduí el tema de la Guerra de Successió, per poder passar a les conseqüencies d’aquesta guerra.

Va sorprende’ns amb la cruel repressió a què es sotmeté la població vencuda. Un país que tenia una baixa demografia, de sobte va veure més reduïda encara la seva població per la quantitat de tortures, seguides d’execucions; d’exiliats austriacistes que hagueren de refugiar-se a països amics: Àustria, Alemanya, Anglaterra, etc. 

Ens parlà de la construcció de la fortalesa de la Ciutadella, l’única fortalesa que serví per vigilar els propis ciutadans, i que ells mateixos varen haver de pagar. Dels impostos, una novetat per als catalans, de la pèrdua de les institucions pròpies i de l’intent d’acabar amb la llengua pròpia dels país, sense que els ciutadans se n’adonessin.

Va causar una gran impressió a l’auditori, la narració de la terrible execució del general Moragues, que lluità contra el Borbó fins al darrer moment. Montserrat Medalla

Ferran Aisa ha parlat sobre El paral·lelisme entre la Primera i la Segona República Española, el dimarts dia 26 d'abril

La Primera República Espanyola -1873 a 1874- només va durar onze mesos. Va començar amb l’abdicació del rei Amadeu de Saboia, el 10 de febrer de 1873, i va finalitzar amb el pronunciament (mes de gener) del general Arsenio Martínez Campos i la proclamació, el 29 de desembre de 1874, del rei d’Alfons XII. El país es va dividir entre els que volien una república unitària i els que la volien federalista. En aquest període, per primera vegada, es van elegir democràticament tant el Cap d’Estat com el del Govern. El juny es va preparar una nova constitució que no va arribar a fer-se.

La Segona República va durar des del 14 d’abril de 1931 fins el 18 juliol de 1936.  Des de la sortida d’Espanya d’Alfons XIII fins l’esclat de la Guerra Civil. Amb la República, Espanya tenia l’oportunitat de convertir-se en un estat modern on triomfaria la justícia social. Al 1931 es va fer una Constitució, un himne i una bandera.

La Segona República es divideix en quatre fases: govern provisional (1931), bienni reformador (1931-1933), bienni negre (1933-1936), i govern del Front Popular (1936).

En cada fase hi va haver oposició i problemes. Un grup de militars no van pair el triomf de l’esquerra en les eleccions del febrer de 1936 i s’aixecaren contra la República. Amb la guerra va venir la derrota dels republicans i la fi del somni d’una Espanya democràtica, republicana i lliure.

Síntesi de la conferència

Ferran Aisa ens va fer una exhaustiva, però concisa exposició que va anar des dels  primers ideòlegs que varen inspirar el republicanisme: Rousseau, Voltaire, Montesquieu, Hobbes, etc, i dels principis que varen desembocar en la Revolució francesa i la dels Estats Units, fins als fets que varen provocar, a Espanya,  la fugida d'Isabel II cap a França i l'adveniment de la I República (1873-1874), avortada al cap d'un any pel general Pavía amb la seva entrada a cavall en el Parlament de Madrid -fet gairebé  paral·lel al del coronel Tejero, l'any 1981-. Tot seguit, va  explicar com la Internacional socialista i el creixement dels partit obrers i el sindicalisme a Espanya i a Catalunya, varen desembocar, l'any 1931, amb el triomf dels partits d' esquerres, la fugida i l'exili del rei  Alfons XIII i la seva família, i la proclamació de la II República, a Espanya, i de l'Estat Català a Catalunya, dins de la Federació Ibèrica, situació que el govern central va canviar l'any 32, en què es va restituir la Generalitat perduda amb el Decret de Nova Planta i amb un govern autònom depenent de Madrid. La segona República va durar des del 1931 fins al 1939. Dins d'aquest període, del 36 al 39,  Catalunya va sofrir la Guerra civil que acabaria amb la República i amb l'entrada a Barcelona de les tropes "nacionals" comandades pel general Franco.  Martina

Àngel Casals va parlar sobre El moment republicà de la Guerra de Successió (1701-1714), 2a part, el dimarts dia 12 d'abril.

L’Any 1701,  el Principat, a pesar de la simpatia per la casa dels Àustries, va acceptar el nou rei Borbó, Felip Vè, que va convocar les Corts catalanes,  cosa que mai no havia fet el darrer austríac, Carles II. A la reunió, el nou monarca va aprovar totes les reivindicacions dels catalans a canvi d’un sucós donatiu que les Corts van pagar en efectiu i un servei que s'hauria de pagar en sis anys. Així, els catalans van aconseguir uns privilegis que no havien aconseguit amb el rei anterior. És clar que, Felip V necessitava els diners dels catalans per consolidar-se en el poder a tot Espanya. Però va pasar el temps i la situació va canviar. A l'encara vigent simpatía general pel pretenent  Carles d’Àustria -que se suposava seria una garantia per a les institucions i les llibertats catalanes-, s’hi va sumar  la nefasta actuació  del virrei  Velasco, representant del Borbó. Així, Catalunya, l’any 1705, va jurar fidelitat a l’arxiduc Carles d'Àustria, proclamat rei com a Carles III. Una guerra amb avenços i retrocesos on varen jugar un paper important les potències europees que, en realitat, miraven pels seus interessos.  Anglaterra era aliada de Catalunya en la defensa de Carles  perquè temia França i Espanya unides sota els Borbons, però quan el pretendent austríac va pujar al tron d’Àustria, va trencar l’aliança, perquè tampoc volia Espanya i Àustria sota un mateix regnat. En resum, els únics que varen perdre  en aquesta guerra van ser els catalans que van perdre una nova oportunitat de decidir el seu destí. J. Baker, escriptor anglès, va imprimir a Londres una obra, La deplorable història dels catalans, en què assegura que l'actitud dels catalans durant la guerra de Successió va commoure tot Europa: "L'heroisme i la tenacitat d'aquest poble en defensa de les seves llibertats van ser elogiats fins i tot pels seus enemics".



un moment de la sessió

Síntesi de la conferència 

El professor Àngel Casals  va fer una argumentada exposició de quin va ser el camí que propicià, encara que per un temps breu, l’actuació de Catalunya com a estat. La Guerra de Succesió no fou només un enfrontament espanyol sinò de proporcions internacionals pels interessos polítics i econòmics d’Anglaterra i França. I una posada en escena de dues formes força diferents de fer política. Espanya, cansada dels austries que la portaren a la ruina, decidiren lliurar el poder als borbons, que actuaven d’una manera abosolutista. Catalunya, que tenia una tarannà democràtic, es decantà pels austries. Però esdevinguè la víctima per les dues bandes. Per a més INRI l’Arxiduc d’Austria actuava d’amagat, en ser anomenat emperador i Catalunya se sentia enganyada. Per altra banda Holanda i Anglaterra retiraren les tropes deixant enfrontat el Principat a 40.000 soldats de Felip V amb una força tan minoritària com eren els 2.500 soldats catalans. Davant l’abandonament els tres braços catalans decidiren ressistir abans de lliurar-se, i cal fer notar l’actuació del Baró de La Roca i Senyor de Montbui, Pere de Torrella i Sentmenat. Jordi I d’Anglaterra, successor de la reina Anna, acceptà ajudar Catalunya però les tropes angleses arribaren una setmana tard. Aquesta acceptació reconeixia que Catalunya era un estat. La república catalana va viure uns mesos. Joan Sala

Àngel Casals va parlar sobre La República de Pau Claris (1641) a la Guerra dels Segadors, 1ª part, el dimarts dia 5 d'abril.

Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1586-1641) fou un polític i eclesiàstic català, i el president de la Generalitat de Catalunya a l’inici de la Guerra dels Segadors. El 16 de gener de 1641 proclamà la República Catalana sota la protecció de França. Espanya estava immersa en la Guerra dels Trenta Anys.

Al maig de 1640, es va fer una aliança catalanofrancesa en contra de la corona espanyola. Va desembocar en la Guerra dels Segadors. Al setembre de 1640  van signar el pacte de Ceret, pel que Catalunya havia de rebre suport militar de França.

Davant la pressió militar castellana i la francesa, Pau Claris va acceptar separar-se de la monarquia espanyola i constituir-se com a república lliure, sota la protecció de França.

El 16 i 17 de gener de 1641 la Junta de Braços i el Consell de Cent acceptaven la proposta de convertir-se en república.

Les tropes castellanes estaven apropant-se a Barcelona, les pretensions franceses portaren a Claris a liquidar el projecte republicà i proclamar Lluís XIII comte de Barcelona (23 de gener de 1641 ). La república va durar set dies. 

                                    Síntesi de la conferència

Àngel Casals va explicar els fets, tan complexos, que varen portar Catalunya a una República que va durar pràcticament tot un any (1740-41) –oficialment, només una setmana-. Durant el segle XVII, però, la paraula República  no tenia el mateix sentit que té avui. Prové del llatí Res-publica, és a dir, cosa pública. Qüestió que a Catalunya sempre ha estat cabdal: ocupar-se de la cosa pública. Amb un territori, una cultura i una manera pròpia de governar-se pròpia - la Generalitat- formada pels representants dels tres braços: clergat, noblesa i ciutadans honrats (homes i propietaris)  - i sempre a partir de pactes amb els diversos reis-,  Catalunya, amb només mig milió d’habitants fruit del seguit de pestes que havien assolat, amb intermitències, el país durant tres segles, es troba el país ocupat  per les tropes del rei de Castella, en guerra contra els francesos, veïns de Catalunya. El comportament totalment inadequat d’aquestes tropes, provoquen l’aixecament de la pagesia (Guerra dels Segadors) i dels diversos pobles. La Generalitat demana la protecció de França, i la té durant un temps- aquell en què s’instaurà la “República”-. Però, de manera sibil·lina,  França actua de tal manera que pot acabar mestressa de  Catalunya. Al cap d’un any, doncs, la Generalitat, molt a pesar seu, torna a demanar ajut al rei de Castella. “La República” s’acaba i, pel Pacte dels Pirineus, els espanyols entreguen una part de Catalunya a França.                                                                          Montserrat    

Montserrat Medalla va parlar sobre El Québec: un poble que lluita per la seva identitat, el dimarts dia 29 de març

El Québec és la més gran de les províncies del Canadà. Té una població de 7,6 milions d’habitants. Té un idioma, el francès, una cultura i unes institucions pròpies, el que li confereixen ser considerada com una nació dins del Canadà. El dia 27 de novembre del 2006 així ho va reconèixer el parlament canadenc. La capital és ciutat de Québec.  És l'única regió francòfona de Nord-Amèrica, on el francès té protecció oficial.

Els quebequesos han fet varis referèndums d’independència. L’últim de 1995 van obtenir un 49,6 de vots favorables. És un país preciós digne de ser visitat.

Síntesi de l'acte

La conferència sobre el Québec ha estat molt interessant. Primer s’han passat diapositives i al mateix temps la conferenciant ha anat explicant-les.

Eren sobre l'economia, la política, paisatges d’allà, els símbols, l’escut, els riu Sant Llorenç etc.

Després ha fet una llarga dissertació sobre la  seva història a partir de l’any mil fins els nostres dies. Ha parlat de la població, de la seva procedència, sobretot la provinent d’Irlanda, de la llengua, de l’enfrontament entre Anglaterra i França, de la multiculturalitat, del país d’arrels franceses, de l'obligatorietat de parlar el francès. També ha insistit en la importància que donen els quebequesos a la protecció del medi ambient i sobretot als rius. Així mateix del respecte que es tenen mútuament. Ha parlat de la seva cultura, escriptors, cineastes, compositors etc.

Per acabar s’ha passat un vídeo on s’ha vist el país i els seus paisatges, algunes festes, els seus carrers i monuments,  tot amb música de fons d’autors quebequesos.                                                                                                                  Mercè Gasch