Molt Bones Festes!

Composició del cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Pep Bou va oferir l'espectacle UNIVERS BOMBOLLES. Dimarts dia 18 de desembre.

Avui hem pogut gaudir, com diu en Pep Bou, de l´Univers que ha creat mitjançant les seves bombolles de sabó. Ha estat com entrar en un món visual força desconegut per nosaltres. Veiem, però no sabem que hi ha al darrera de cada bombolla. En Pep ens ha explicat a manera de conferència-espectacle, com va començar aquest Univers.

Ha anat alternant la xerrada amb imatges audiovisuals i fent bombolles en directe.

De com va ser el seu inici en el món de l´espectacle. En Pep sempre ha portat l`ànima d´artista dins seu. Els seus inicis d'artista van ser tocant la guitarra i cantant per als menuts, fins que va veure la primera bombolla de sabó i aquí va començar a investigar com fer-ho per aconseguir unes bombolles més grans i més duradores.

Ha estat mirant mètodes des dels més casolans als més químics. Al final, el resultat és que amb sabó de rentar plats és com millor es fan, bé, i utilitzant un additiu potenciador.

Ens ha explicat com interfereixen les condicions ambientals en les bombolles. Molts teatres i locals no són prou adients per treballar-hi, i té molt a veure l´alçada, la humitat, la temperatura, els corrents d´aire…

En Pep ha estat l´inventor i el primer en fer aquest tipus d´espectacle. Això li ha permès viatjar per tot el món i fer gaudir a milers de persones del seu Univers.

Val a dir que ja té qui l´imita. Però la seva saviesa i les seves dots d´actor seran difícils de superar.

I continua treballant i inventant dins del seu Univers.

La xerrada espectacle ha estat molt interessant i ha potenciat la imaginació dels assistents, cosa que ha fet que hi haguessin moltes preguntes que en Pep ha contestat amb molt de gust, ampliant així el coneixement general.

Moltes gràcies Pep i a tots vosaltres que tingueu un Molt Bon 2019. Resum de Mariàngels Caba i Alsina, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Frederic Sesé va parlar de BANDES SONORES 1974-2000, dimarts 11 de desembre.

Per poder-nos situar en el context musical, fem un breu recorregut per les últimes quatre dècades abans dels setanta. Tot recordant el cinema mut, la música era adaptada per un piano a la sala de projecció, l’inici de les bandes sonores amb sistemes tecnològics incipients, buscar una cançó que es posi de moda, les primeres aparicions folklòriques, la incorporació del jazz i les músiques especialitzades per la temàtica, terror, western romàntica, o bèl·lica. 

Arribant als seixanta amb unes tècniques que permeten l’enregistrament multipista. Entrem a l’era dels setanta, ara sí, a partir d’aquí cada exemple amb un fragment de la pel·lícula descrita i la seva banda musical inclosa, on el Pop i la música lleugera entren de la mà de grans mestres, Nino Rota amb la saga Il Padrino o Amarcord entre d’altres. Mike Oldfield pioner en les primeres mescles de pistes, l’Exorcista. John Williams és el compositor escollit per Steven Spielberg per les produccions de Tauró, on amb dues úniques notes crea la suggestió de l’aproximació del tauró, Superman, Encontres a la tercera fase. Entrem a la dècada dels vuitanta, els esforços competitius per millorar la reproducció musical porten a les sales a adoptar sistemes Sensurround i Dolby , les més modestes es veuen en la tessitura de tancar portes. Entra amb força l’ús de sintetitzadors i música electrònica que els mestres no desaprofiten per compondre les noves bandes, Vangelis amb Carros de foc. John Williams, ET l’extraterrestre. Maurice Jarre, Passatge a l’India. John Barry, Memòries d’Àfrica, en aquests exemples anteriors podem observar que els mestres copien els tòpics d’antigues produccions, podríem dir més recrear que crear de nou. Al marge hi deixa l’Ennio Morricone, més creatiu, en La Missió utilitzant la complicitat melòdica d’un oboè barroc bàsic, Cinema Paradiso, el cinema dins del cinema, on la música és intensament italiana. La factoria Disney ens ofereix unes magnífiques bandes sonores de la mà d’Alan Menken a La Sireneta, Aladin o La Bella i la Bèstia. 

Canviem de dècada i ens situem en els noranta, on la fusió d’estils, simfonisme, electrònica o la inclusió d’una cançó comercial fan que els temes evolucionin al pas dels temps. Tornem a parlar de John Williams amb la Llista de Schindler’s on un extraordinari violí broda la partitura. Alan Silvestri aprofita tot el que ja està escrit i fet, i amb una música minimalista de piano sol amb poques notes ens fa un Forrest Gump contundent. James Horner ajudant-se d’una flauta irlandesa i el sac de gemecs crea la partitura de Titànic. Nicola Piovani aprofita tots els tòpics italians amb La Vida és Bella. 

Enllacem l’últim tram dels noranta amb una paraula que ho defineix força clar, Globalització, usem ordinadors, barreja d’estils, tant per l’imatge com per la música. Hans Zimmer fa servir la magnífica veu de Noha (cantant israeliana) per musicar, Gladiador, autor del Codi Da Vinci. Yann Tiersen d’origen bretó no dubte a utilitzar tots els tòpics francesos, inclòs l’acordió per fer la banda d’Amélie. Howard Shoreel la típica flauta medieval reforçada amb els metalls per El Senyor dels Anyells. Bruno Coulais compon una partitura molt original en Els Nois del Cor. Per anar tancant la diferenciació d’estils uns exemples de les produccions a l’Índia de Bollybood on es caracteritza l’acumulació de notes per cada compàs que la fa molt diferent del conegut fins ara. 
Com a propina ens mostra el músic de casa nostra Toni Xuclà compositor d’una sintonia per TV3 on juga amb tres propostes per omplir vint-i-dos segons d’espot publicitari. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana. 

Carles LLadó va parlar de GEOMETRIA i ÒPTICA APLICADES A L'ANÀLISI DE 'LAS MENINAS'. Dimarts dia 4 de desembre.

L’estança que Velázquez va representar en el seu quadre Las Meninas ja no existeix. L’Alcázar de Madrid va patir un incendi l’any 1734. No obstant, el palau tenia un inventari de les obres que s’hi exposaven, amb el detall de les seves mides i disposició, i que es poden identificar en el quadre. L'estança,   anomenada “el cuarto bajo” de l’hereu Carles, mort prematurament, s’havia convertit en una sala d’exposicions, de la qual se’n va treure fins i tot els llums del sostre, deixant només els ganxos de llautó d'on penjaven. El palau, segurament, seguia les pautes de construcció italiana,  en quant a la mida i la distribució de l’espai: estances força llargues, en comparació amb la seva amplada i alçada, il·luminades per les finestres que deixaven entrar la llum natural, a la dreta, i, amb dues portes en els seus extrems. Un referent per aquest estudi és l’obra de Sophie Matisse que reprodueix quadres sense els personatges i el de Las Meninas n’és un; és a partir d'ell que vàrem poder aprofundir en la hipòtesi que oferia Carles Lladó per a la seva conferència: la perspectiva geomètrica del quadre permet arribar a conèixer, avui dia, les dimensions de l'estança i des de quin punt Velázquez va imaginar i pintar el seu quadre. En aquest quadre hi ha la família de Carles IV. Els reis estan pintats en el quadre que Velázquez representa que està pintant i del qual només en podem veure un fragment del seu gran bastidor; si directament no podem veure què està "realment" pintant, sí que ho poden deduir pel seu reflex en el mirall que es troba al centre de la paret del fons, just al darrera de Velázquez: la parella reial. La seva imatge, la de Velázquez, sencera i frontal, el seu posat i el seu vestit, la seva mirada cap a l'observador del quadre, tot fa pensar que es tracta del seu autoretrat, enmig d’unes altres persones que apareixen a primer terme del quadre de Las Meninas, persones que formen part de la monarquia, com la Infanta, i d’altres estaments socials. A sobre hi ha el sostre, sense altres elements que omplen d’aire una estança formalment de pas i això ho indica la porta del fons amb un personatge desconegut. Aquest punt de llum és el centre  de la perspectiva de tota l’obra, l'anomenat punt de fuga. Aquest punt ens ordena tota l’escena. Però la pregunta del ponent rau és: si les mides de la sala són d'uns 20 peus d’amplada, 16 d’alçada i 70 de llargada, on es va col·locar Velázquez per emmarcar i pintar l’obra? D’es d’on la va veure? Doncs, des de fora de la porta oposada a la que correspon al centre de l’obra. 

És el llindar d’aquesta porta la que emmarca, la que enquadra tota l'escena, la història, que Velázquez vol pintar i pinta, seguint les pautes de la perspectiva d’Alberti. Així doncs, la ponència sobre l’obra “La família del rey” que li fou encarregada a Velázquez ha estat mirada des de la geometria, els punt de fuga, l’òptica de la llum, mesures i angles que reconstrueixen l’arquitectura de l’obra que, 150 anys després de la seva creació, fou rebatejada amb el nom portuguès de  Las Meninas, que vol dir les noies que acompanyen l'Infanta. Carles Lladó aporta també el valor dels miralls i la seva importància no només com a reflex dels personatges, sinó per la perspectiva filosòfica de l’ésser humà que ha necessitat representar-se des de temps remots i plantejar-se l’eterna qüestió de la identitat. 

La conclusió és que la recerca que ha fet Lladó, impulsat pels dubtes que els seus alumnes li plantejaven sobre qüestions matemàtiques ens ha fet conèixer la manera com, amb la perspectiva, és possible de reconstruir un espai tridimensional, a hores d’ara extingit, a partir de la seva representació sobre la tela o el paper. Ve a ser l’arqueologia que emmarca la bellesa d’una obra que destaca pel seu relleu intel·lectual. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

DE CAMÍ CAP EL NADAL: acte de cloenda del 25è Aniversari d'AGEVO.

Concert a càrrec de la Coral Sant Jordi a la Parròquia de Sant Esteve.

Arnau Queralt va parlar de REPTES CLAUS PER A LA SOSTENIBILITAT DEL PLANETA. Dimarts dia 27 de novembre.

El tema ha estat introduït amb tot un seguit de reculls de premsa de fets diversos, per demostrar la gravetat del canvi climàtic (xoc climàtic),  la seva evolució i la necessitat d'actuar per resoldre una situació tant greu. 

El setembre de 2015, l'Assemblea General  de Nacions Unides va aprovar una nova agenda global per a la sostenibilitat a assolir de cara a l'any 2030. Un full de ruta per fer front amb actuacions transformadores i d'abast transversal, a uns reptes econòmics, socials i ambientals cada vegada més urgents.

De fet, cada cop disposem de més dades que apunten a canvis molt profunds, molts d'ells irreversibles i sense precedents en la història recent del planeta. Segons Nacions Unides, de les 8.300 races animals conegudes, el 8% estan extingides i el 22% estan en risc d'extinció. Això afecta a tot el sistema. La sequera i la desertificació augmenten cada any i comporten la pèrdua de 12 milions d'hectàrees. Als oceans, s'estima que hi ha una mitjana de 13.000 peces de plàstic per metre quadrat...

Entre el 1880 i 2012 la temperatura mitjana mundial va augmentar en 0,85 ºC i el nivell mitjà del mar va elevar-se 19 centímetres entre els 1901 i 2010. mentrestant, les emissions de gasos amb efecte hivernacle segueixen augmentant any rere any.

Ha mostrat un quadre d'un informe de l'agencia europea molt interessant 

Avancem, d'altre banda, cap a un món més desigual, on el 10% més ric de la població guanya fins al 40% del total d'ingressos globals, 1 de cada 9 habitants pateix desnutrició i 6 milions de nens moren, anualment, abans de complir 5 anys. 

Amb aquesta xerrada el ponent vol ajudar a difondre el coneixement d'aquests reptes, però també convidar a continuar treballant de forma individual i col·lectiva per a fer-hi front. 

Per aquest motiu es presenten algunes de les principals actuacions que s'han adoptat per a superar-los, amb una especial referència a la nova Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible de Nacions Unides. 
S'esposa un esquema dels 17 objectius globals per l'agenda 2030

També es mostra un quadre de límits o reptes que ens afectant i en els quals ens hem de moure dins de cada límit. 

Acaba amb una frase per reflexionar: “No es pot resoldre un problema des de la mateixa consciència que el va crear. S'ha d'aprendre a veure el món d'una nova manera” 
Resum Carme Esplugas i fotografies Mercè Gasch. Composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Felipe José de Vicente Algueró va parlar de 100 ANYS DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL. Dimarts dia 20 de novembre.

El conferenciant, a través d’un interessant relat, ens comenta les causes, les etapes i també les conseqüències de la primera guerra mundial.

Ara fa 100 anys del final de la gran tragèdia que es va cobrar milions de morts. Abans del seu inici, Europa tenia un bon nivell social, econòmic i cultural, i Alemanya tenia alguns dels millors científics del món: era l’època de la “Belle Époque” i, de sobte, tot es va girar. Las causes principals que van desencadenar la guerra foren:

Conflictes territorials: França reclamava a Alemanya els territoris fronterers de la Lorena i l’Alsàcia. L’Alemanya de Guillem II amb el seu mosaic d’estats amb una certa autonomia i Rússia que, amb Nicolau II, havia expandit els seus territoris, pugnaven per arribar a l’estratègic control del Mar Negre. Altrament hi havien les guerres balcàniques no resoltes.

Sistema d’aliances: la triple entesa de França, Anglaterra i Rússia deixava aïllada Alemanya que, amb Itàlia i l’imperi Austrohongarès formarien la ‘Triple Aliança’. 
Cal assenyalar un auge del nacionalisme que va impulsar la carrera armamentista. També cal considerar que es venia de las dues crisis del Marroc i de les dues guerres Balcàniques

Amb tot això va saltar l’espurna que va iniciar el conflicte: l’arxiduc Francesc Ferran hereu del tron d’Àustria va ser assassinat a Sarajevo.

La guerra es va desenvolupar en tres etapes; guerra de moviments (1914), de trinxeres (1914-1917) i ofensiva (1917-1918). En la guerra de moviments Alemanya ataca França a traves de la neutral Bèlgica i també es mobilitza Rússia en front Alemanya. Cal destacar que l’exercit francès aconsegueix aturar l’alemany a la batalla del Marne. En la gerra de trinxeres, s’avança poc però el número de morts és molt gran; a Verdun més de 500.000 morts. En la guerra ofensiva ja en formen part dels aliats, EEUU i Japó. El 1918 acaba el conflicte. Rússia, firma la pau per separat, i la resta de països firmen els armisticis el 11 de novembre del 1918. En els tractats de pau es cometen immensos errors que seran la llavor de la segona guerra mundial.

Enrere queden 70 milions mobilitzats, 10 milions de morts, 19 milions d ferits , 3.5 milions d’invàlids i centenars de mils que moren de gana i de malalties. Alemanya és la única culpable: li prohibeixen que tingui exercit i li apliquen clàusules econòmiques que no va arribar a pagar. Per altre banda els Aliats s´ho queden tot.

Les conseqüències econòmiques són enormes amb una Europa empobrida i amb una gran inflació a Alemanya. Té lloc una crisi d’idees, socials, artístiques..... Per altra banda les dones, que durant la guerra tenen una forta incorporació al món del treball degut a que els homes estan al front, al finalitzar-la poden reivindicar el dret a votar.

El 1924 ja s’ha oblidat força la guerra. Són els feliços anys 20, però dos decennis més tard arriba la segona Guerra Mundial. Resum Martí Majoral, fotografies Mercè Gasch.

Pere Alzina va parlar dels ALTRES VEÏNS; ANIMALS I PLANTES QUE CONVIUEN AMB NOSALTRES. Dimarts dia 13 de novembre.

Les ciutats són ecosistemes com també ho són els boscos, els camps o els prats alpins. Això sí, tenen unes característiques diferents dels altres ecosistemes. Totes les ciutats dels continents del món en comparteixen algunes. Va destacar quatre característiques, les més rellevants.

1.- Cicle obert de la matèria: les ciutats "xuclen" una quantitat ingent de matèria orgànica i inorgànica. N’hi ha fugues de matèria orgànica (terrasses de bars, patis d'escoles, cuines de casa, etc.) que afavoreixen les espècies comensals com els ratolins, les rates, els coloms, els gavilans, les formigues o les paneroles. Totes elles treuen profit de l'abundància de restes de menjar sense causar-nos grans problemes. 

2.-Illa de calor arrecerada del vent: a les ciutats per mor de les calefaccions, trànsit i indústries hi fa 3-7ºC més que en l'entorn no urbanitzat. A més els edificis arreceren del vent. Per aquest motiu estols d'estornells s'ajoquen a l'interior de les nostres ciutats per estalviar energia i per "escalfar-se" de nit. 

3.-Afavoriment d'espècies rupícoles: la construcció de blocs de pisos i de cases proporciona hàbitat a les espècies que necessiten parets per viure. Entre aquestes destaca el dragonet, l'oreneta cuablanca, el falciot o xoriguer que, recentment, s'ha adaptat a fer niu a balconades i a alimentar-se d'ocells de gàbia. 

4.-Mosaic d'hàbitats amb preeminència del "mon gris": les ciutats són un tapís d'hàbitats forestals (verds), agraris (grocs), aquàtics (blaus) i, sobre tot, urbans (grisos). És aquest darrer el que domina, però cadascun d'ells té una flora i fauna associada . 

Les ciutats, doncs, són ecosistemes que alberguen una biodiversitat de plantes i animals que, tot i estar en contacte diàriament amb nosaltres, encara ens passa desapercebuda i ens resulta extremadament desconeguda. 

La conferència ens va introduir al coneixement molt interessant del món dels ocells, les seves procedències i els seus cicles migratoris segons les estacions. Els seus colors ens poden servir per identificar-los:
-Gris = rates (tant les negres com les grises) falciots.
-Groc = les cigales, les garses i els puputs.
-Verd = les perdius, les òlibes, els esquirols, els xots i els gamarús.
-Blau = els bernat pescaires, els corbs marins, els mascarells.
L’enunciat de cada ocell l'acompanyava el conferenciant amb el seu xiulet característic que va donar un toc simpàtic i alegre a la exposició. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Rafael Grasa va parlar de CONFLICTES, DESENVOLUPAMENT I CONSTRUCCIÓ DE PAU. Dimarts dia 6 de novembre.

El conferenciant fa una definició del tema d’avui com a GEOPOLÍTICA: “ciència que estudia la relació existent entre el medi geogràfic i l’estructura socioeconòmica amb l’evolució política d’un país, que és el conjunt de constriccions, condicionants que influeixen en la nostra vida”. La geografia té una gran importància en molts aspectes. Posa exemples: el fet que l’esperança de vida , 85 anys, dels espanyols, no és un fet casual; que Granollers i Gernika, ciutats que foren bombardejades, fou a causa de la seva situació geogràfica; que Estats Units no pot ser atacat per terra (només té frontera amb Canadà i Mèxic) i, per això, l’atemptat de l’11 de setembre fou un acte de “guerra interior”. Com a exemple contrari el cas com Colòmbia-Veneçuela, amb 1900 Km de frontera, va permetre que 2 milions de colombians entressin a Veneçuela i, ara, 50.000 veneçolans es mouen en direcció contrària.
-La Geografia condiciona, però no determina. Així, durant els segles XIII al XV, la Mediterrània era el centre del món. En els segles XVI al XVIII, va ser l’Atlàntic i, actualment, en el Pacíficla Geopolítica condiciona, però no determina.
-En un segon moment, es va passar revista a la situació del món en termes de benestar i desenvolupament, tot fixant-se en pobresa, iniquitat i grans reptes. Va comentar moltíssimes dades tot definint com els humans cedim una part de llibertat a l’Estat, a canvi que ens proporcioni seguretat i benestar. El benestar garanteix uns Drets Humans: dret al treball, a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació, dret d’expressió, democràcia,… tots haurien d’estar garantits per l’estat de benestar. El desenvolupament ens ha de deixar triar. Garantir el Benestar és la capacitat de garantir les necessitats essencials.
-En un tercer moment es va passar revista als conflictes existents i als processos de pau. Esmentà Nigèria, Iran, Irak, Síria…. Tots sabem notícies… són punts de total enfrontament. No oblidem però les “delinqüències atípiques”, màfies, narcos, delictes comuns, violència de gènere, que en tenim ben a prop nostre.

Com a cloenda, plantejà alguns reptes de futur en termes d’objectius de desenvolupament sostenible. Seguirà durant 30 anys la pressió demogràfica d’Àfrica a Europa i d’Amèrica del Sud a la del Nord. Aconseguir un desenvolupament sostenible, però no a qualsevol preu.(canvi climàtic, contaminació). Tenim un problema important. Creixerà la desigualtat entre països.

Com canviar les coses? Medi ambient, consum excessiu de peix... Solidaritat, llaços entre persones i països. 

Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

Jordi Llorens, reporter viatger, ens va parlar sobre COLÒMBIA. Dimarts dia 30 d'octubre.

El nostre viatger i reporter granollerí ens ha presentat la conferència-audiovisual: Colòmbia, contrast de colors. En Jordi ha començat explicant les raons perquè va escollir aquest país tot destacant el caràcter obert de la gent. Gent que està una mica farta que se’ls hi parli del narcotràfic. Volen persones amb ment oberta que vulguin conèixer la veritable Colòmbia. I això és el que ha fet en Jordi, com sempre, viatjant sol i barrejant-se amb els locals que diu que és l’única manera de conèixer en profunditat una cultura. També una de les raons va ser conèixer Cartagena d’Índies on encara se sent l’esperit de Garcia Marques amb carrers de cases de colors amb balconades de fusta on es balancegen les buguenvíl·lies amb la brisa del Carib.

Després s’han tancat les llums i la sessió audiovisual ha començat. Ha durat una hora i 10 minuts que a tots ens han passat volant per la qualitat de les fotografies, la veu en off d’en Jordi on hi posa tota la poesia en els texts en tornar a reviure el seu viatge i la musica autòctona del país que ens ha fet viatjar a Colòmbia asseguts en una cadira, com ell sempre sap fer.

En Jordi creu que l'essència d'un viatge i d’un viatger està a deixar-se portar pel vent. I això és el que va fer a Colòmbia, deixar-se portar pel contrastos que van superar qualsevol expectativa preconcebuda que tenia. Amb selves, platges, paisatges d'altura, ciutats colonials, restes arqueològiques i molt més.

Aquesta conferència ens ha confirmat que darrera de les cròniques negres colombianes, que malauradament estem acostumats a llegir als diaris, n’hi ha també un país que és capaç de conviure cada dia amb el bonic i el meravellós. I per acabar estem d’acord amb l'eslògan de l'oficina nacional de turisme colombià que diu: “Colombia, el riesgo es que te quieras quedar”. Nosaltres encara que només hi hàgim viatjat a través dels ulls d’en Jordi, ens ha fet entrar moltes ganes d’anar-hi. Resum Fina Pou, fotografia Martí Majoral.