L’estança
que Velázquez va representar en el seu quadre Las Meninas ja no existeix.
L’Alcázar de Madrid va patir un incendi l’any 1734. No obstant, el palau tenia
un inventari de les obres que s’hi exposaven, amb el detall de les seves mides
i disposició, i que es poden identificar en el quadre. L'estança, anomenada “el cuarto bajo” de l’hereu Carles,
mort prematurament, s’havia convertit en una sala d’exposicions, de la qual
se’n va treure fins i tot els llums del sostre, deixant només els ganxos de
llautó d'on penjaven. El palau, segurament, seguia les pautes de construcció
italiana, en quant a la mida i la
distribució de l’espai: estances força llargues, en comparació amb la seva
amplada i alçada, il·luminades per les finestres que deixaven entrar la llum
natural, a la dreta, i, amb dues portes en els seus extrems. Un referent per
aquest estudi és l’obra de Sophie Matisse que reprodueix quadres sense els
personatges i el de Las Meninas n’és un; és a partir d'ell que vàrem poder
aprofundir en la hipòtesi que oferia Carles Lladó per a la seva conferència: la
perspectiva geomètrica del quadre permet arribar a conèixer, avui dia, les
dimensions de l'estança i des de quin punt Velázquez va imaginar i pintar el
seu quadre. En aquest quadre hi ha la família de Carles IV. Els reis estan
pintats en el quadre que Velázquez representa que està pintant i del qual només
en podem veure un fragment del seu gran bastidor; si directament no podem veure
què està "realment" pintant, sí que ho poden deduir pel seu reflex en
el mirall que es troba al centre de la paret del fons, just al darrera de
Velázquez: la parella reial. La seva imatge, la de Velázquez, sencera i
frontal, el seu posat i el seu vestit, la seva mirada cap a l'observador del
quadre, tot fa pensar que es tracta del seu autoretrat, enmig d’unes altres
persones que apareixen a primer terme del quadre de Las Meninas, persones que
formen part de la monarquia, com la Infanta, i d’altres estaments socials. A
sobre hi ha el sostre, sense altres elements que omplen d’aire una estança
formalment de pas i això ho indica la porta del fons amb un personatge desconegut.
Aquest punt de llum és el centre de la
perspectiva de tota l’obra, l'anomenat punt de fuga. Aquest punt ens ordena
tota l’escena. Però la pregunta del ponent rau és: si les mides de la sala són
d'uns 20 peus d’amplada, 16 d’alçada i 70 de llargada, on es va col·locar
Velázquez per emmarcar i pintar l’obra? D’es d’on la va veure? Doncs, des de
fora de la porta oposada a la que correspon al centre de l’obra.
És el llindar
d’aquesta porta la que emmarca, la que enquadra tota l'escena, la història, que
Velázquez vol pintar i pinta, seguint les pautes de la perspectiva d’Alberti.
Així doncs, la ponència sobre l’obra “La família del rey” que li fou
encarregada a Velázquez ha estat mirada des de la geometria, els punt de fuga,
l’òptica de la llum, mesures i angles que reconstrueixen l’arquitectura de
l’obra que, 150 anys després de la seva creació, fou rebatejada amb el nom
portuguès de Las Meninas, que vol dir
les noies que acompanyen l'Infanta. Carles Lladó aporta també el valor dels
miralls i la seva importància no només com a reflex dels personatges, sinó per
la perspectiva filosòfica de l’ésser humà que ha necessitat representar-se des
de temps remots i plantejar-se l’eterna qüestió de la identitat.
La conclusió
és que la recerca que ha fet Lladó, impulsat pels dubtes que els seus alumnes
li plantejaven sobre qüestions matemàtiques ens ha fet conèixer la manera com,
amb la perspectiva, és possible de reconstruir un espai tridimensional, a hores
d’ara extingit, a partir de la seva representació sobre la tela o el paper. Ve
a ser l’arqueologia que emmarca la bellesa d’una obra que destaca pel seu
relleu intel·lectual. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada