Sergi Grau Torres va parlar de LA INQUISICIÓ. Dimarts dia 29 d'abril de 2014

La paraula Inquisició ve del llatí i vol dir investigar, indagar. La Inquisició va investigar l’heretgia, que volia dir elecció. El cristià, en un moment determinat, elegeix, interpreta, les escriptures i les estudia de manera diferent a com ho feia l’Església: aleshores és converteix en heretge. Sant Pau va dir que l’heretge predica de manera diferent al que ells, els apòstols, diuen. Es condemna la diferència en la interpretació, l’oposició.

L’heretgia neix dins dels mateixos grups cristians. Les primeres heretgies apareixen al segle II, els gnòstics. Sant Agustí és dels primers escriptors que escriu un tractat teològic, i es pregunta , què és el que fa ser a una persona heretge (dissident). Isidor de Sevilla, al segle VII, quan escriu les Etimologies parla d’heretgia, de secta, de cisma com a separació de les comunitats.
L’heretge és aquell que erra, i la Inquisició corregeix aquesta dissidència. L’heretge pot retractar-se. El càstig de l’heretge és l’excomunió, però si persisteix en el seu error anirà a la foguera.Al s. XII l’heretgia té un caire polític i és perseguida per l’estat. El 15 de maig de 1252 la Butlla papal, “Ad exstirpanda” aplicada a tot Europa, diu que la Inquisició controlarà l’heretgia. L’inquisidor en cap és el bisbe, i els seus executors els dominics i franciscans. L’inquisidor viu del que s’ha confiscat a l’heretge i de les multes. La inquisició no podia matar, però sí usar de la tortura.
A Catalunya, als segles XII a XIV, a l’acusat se li aplica un procés judicial. Al s. XIV un dels grans inquisidors catalans va ser Nicolau Eimeric (1320-1399). Es va dedicar a perseguir els seguidors de Ramon Llull, va escriure el Directorium inquisitorum (1376) o manual d’inquisidors. Ramon de Penyafort també va escriure un altre manual per als inquisidors. En aquells moments només es perseguien cristians, ni jueus, ni musulmans.
La Inquisició moderna, la romana o pontifícia, neix als segle dels Reis Catòlics. Aquests demanen al Papa Sixte IV, al 1478, una “Butlla” per combatre els jueus, que va estar vigent fins el 1834. Aquests van ser expulsats d’Espanya al 1492. Al s. XVI s’instal·len tribunals contra persones, es cremen llibres, i tot això té efectes molt negatius per a la cultura de l’època. Els dos grans tribunals eren a la Corona d’Aragó i a la de Castella. A partir del 1542 la Inquisició, s’estén per tot Europa dividida entre catòlics i protestants.
Al 1908, Pius X estableix el “Sant Ofici” per preservar l’ortodòxia de la fe que arriba fins el 1965, reconvertida per Pau VI en “Congregació per a la Doctrina de la Fe”. Resum i fotografía de Mercè Gasch.

Salvador Claramunt va parlar sobre ELS ALMOGÀVERS: la gran companyia catalana d'Orient. Dimarts dia 22 d'abril.

 Al llarg dels temps la història ha considerat els ALMOGÀVERS com uns mites. Els Almogàvers eren considerats un cos militar, els àrabs els anomenaven Al-mugaver (els qui provoquen avalots). Les tropes estaven formades per aragonesos i catalans, preferentment gent de muntanya i gent del Pirineu. Actuaven al servei del rei d’Aragó, però ells, per lliure, és podien posar al servei de qui volguessin. Es caracteritzaven per ser tropes d'avanguarda. Abans de començar el combat, per animar-se, feien el crit de “desperta ferro” tot fent xocar les espases i les llances unes contra altres, causant impressió i desconcert envers l’enemic.
Els seus orígens son molt antics. La seva aparició com a cos militar va començar amb la seva intervenció en les campanyes de Mallorca (1229), i de València (1238). Quan les forces franceses anaven a Sicília el rei Pere el Gran hi envia 2.000 Almogàvers (fou la revolta antifrancesa a Sicília) Acabada l’aventura siciliana els mercenaris catalans accepten la proposta d’anar a Bizanci per neutralitzar l’amenaça Turca. Roger de Flor, cabdill dels Almogàvers, va iniciar una espiral de batalles tot recuperant Bizanci.
Els Almogàvers eren ja tota una llegenda i el seu exèrcit feia molta por, però l’ambició de Roger de Flor, de voler crear el seu propi imperi, va portar problemes amb Berenguer d’Entença, que el va substituir després del seu assassinat, tot organitzant la famosa “venjança catalana”, i van iniciar-se lluites intenses que van servir a diversos senyors de la zona per fundar estats propis, els ducats d’Atenes i Neopàtria, que passarien a formar part de la corona d’Aragó.
La corona va voler controlar els almogàvers, que saquejaven els monestirs, cosa que no havien fet els otomans respectant-los.
Amb el pas del temps, en no haver-hi renovació generacional per als almogàvers, ja que tenien ja 50 anys. nomes els hi quedava un lloc d’honor a la història .
 Ens caldria més temps per seguir explicant totes les seves actuacions, al comandament de diferents reis i senyors al llarg dels anys, però amb l’explicació del conferenciant, va quedar
palesa la importància històrica dels Almogàvers.
PERSONATGES IMPORTANTS D’AQUESTA ÈPOCA. Pere el Gran, Alfons II, Jaume II, Frederic II, Roger de Flor, Berenguer d’Entença i Berenguer de Rocafort. Resum Mercè Barnils, fotografía Mercè Gasch,

Unes bones festes de Pasqua us desitgem a totes i tots

Recordeu que dimarts vinent, dia 22 d'abril, Salvador Claramunt Rodríguez, doctor per la Universitat de Barcelona, parlarà sobre ELS ALMOGÀVERS: la gran companyia catalana d'Orient. Com sempre a les 6:30 de la tarda a la Sala d'Actes del Museu de Granollers. Us hi esperem !

Joan Busqueta Riu va parlar de MARTÍ L'HUMÀ i el COMPROMÍS DE CASP. Dimarts dia 8 d'abril.

El Compromís de Casp (1412) La mort  sense hereu legítim del rei Martí l’Humà, el 31 de maig de 1410, suposà l’inici d’un interregne a la Corona d’Aragó de dos anys, que conduí a la reunió a la vila de Casp d’una comissió formada per 9 persones, tres per Aragó, tres per Catalunya i tres per València –els mallorquins en quedaren al marge. Entre els compromissaris, que elegiren finalment un membre de la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, hi destacà el futur Sant Vicent Ferrer, l’home fort del sant pare Benet XIII –el papa Luna-, necesssitat d’un fort suport en uns moments greus de cisma de l’Església, l’anomenat Cisma d’Occident,  i, per aquest motiu, un dels més interessats en la candidatura del castellà, que aportava riquesa, fortalesa militar i experiència política com a regent de la corona de Castella. Una de les conseqüències de la solució de Casp fou la rebel·lió d’un dels candidats, el comte Jaume d’Urgell, anomenat el Dissortat, que acabá amb la seva derrota i l’extinció del mateix Comtat d’Urgell, un dels estats hereus de la Catalunya carolíngia, aquella Catalunya primerenca dels primers temps medievals. Síntesi de Joan Busqueta, fotografía Mercè Gasch.

Antoni Dalmau Ribalta ha parlat sobre TRADICIONS, SIGNES D'IDENTITAT D'UN PAÍS. Dimarts 1 d'abril de 2014

El conferenciant va començar tot definint les tradicions com ELS SIGNES D’IDENTIDAT D’UN PAÍS. Associem les tradicions amb el pas del temps (antiguitat) i amb el fet que s’han transmès per tradició oral: avis, pares, fills. Moltes tradicions, segons un historiador anglès, fa 4 dies que les celebrem i no són originàries dels països que les celebren. Els carnavals de Brasil son genuïns de Portugal en el seu origen, les classes aristocràtiques van començar des del segle xx a realitzar-los com és viuen actualment. La faldilla escocesa, tant popular a Escòcia, va ser inventada per un anglès. També algunes tradicions no són molt antigues, sinó s’han introduït fa uns 100 o 150 anys. Per tant no es pot generalitzar.
A Catalunya, “sardanes, excursionisme, barretina, castells,” van ser algunes activitats tradicionals com a signes identitaris. Va fer esment especial “al pa amb tomàquet” explicant la seva història: la pagesia untava amb tomàquet el pa, per amorosir-lo quan era molt sec. Quan Barcelona va començar a fer les obres del metro, molta mà d’obra van ser aquets pagesos, que van introduir el costum, fent al voltant de l’obre moltes tomaqueres, esdevenint una menja gastronòmica molt apreciada i utilitzada.
Les festes tradicionals van unides al calendari: cicle Nadal, carnestoltes, estiu, tardor, que al llarg del temps han anat evolucionat. Nadal: (arbre de Nadal, Reis, Pare Noel, regals, pessebre, loteria Nadal, paga extra, lot de Nadal). Al principi era una festa cristiana però amb el temps s’ha secularitzat, encara que segueix tenint identitat pròpia i es segueix celebrant. Sant Jordi: (rosa, llibres, regals, banderes) Festa molt popular, neix els anys 1925-30, s’aprofita per exaltació identitària. Molts estrangers valoren el poble català per aquesta diada com a un poble culte. Carnestoltes: festa que ha evolucionat, en temps de la dictadura estava prohibida, actualment és una trobada popular.
Com el temps apremiava va fer recordatori de diferents tradicions, els vestits tradicionals d’alguns països, i una anècdota interessant: ”EL XIBOLET” expressió d’una llengua que és diferència de les altres, i que es va utilitzar en temps de guerra per saber de quin país era el presoner.
El canvi i l’evolució de les tradicions estan motivades per moltes qüestions socials, polítiques, religioses i també per modes... Una poesia de Mossèn Cinto Verdaguer va cloure la conferència: CATALUNYA PÀTRIA DOLÇA... Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Maruja Ballber Fernàndez ha parlat d'INFECCIONS RESPIRATÒRIES. Dimarts 25 de març.

La doctora ha començat la xerrada fent una exposició de l'anatomia de l'aparell respiratori sobre tot pel que fa les vies altes. Ha destacat les barreres naturals per protegir l'entrada d'aire i aïllar-lo de la deglució. Les foses nasals amb les cèl·lules internes que retenen les partícules d'entre 3 i 5 mm i les papil·les olfactòries, els sinus espais oberts i de connexió, que poden acumular mucositat i provocar mal estar. Ha mostrat imatges de sinus i d'amígdales sanes i inflamades com a resposta d'alteracions. Ha fet menció de les diferents barreres com la tos; mecanisme de defensa on s'expulsen partícules, l'esternut, la glotis, la flora microbiana... Si totes aquestes barreres fallen o no son suficients, apareix la inflamació del coll per fagocitar el microorganisme. Les angines són les infeccions més freqüents que en un 75% es resolen amb un ibuprofeno. Si l'origen és bacterià cal tractar-ho amb antibiòtic.
Ha comentat que el centre de fred i calor varia al llarg dels anys, raó per la qual els nens solen tenir febres més altes. Ha parlat de les defenses naturals i de les adquirides. Ha defensat la importància de la vacuna pels majors de 65 anys contra la grip, els tètanus i la pneumònia pneumocòccica, d'aquesta última ha diferenciat la pneumònia adquirida a la comunitat i l'adquirida a centres tancats (hospital, residències...)
Ha comentat alguns estudis del comportament de les grips al llarg dels anys que s'utilitzen com a prevenció per fabricar les vacunes. El 2010, 11 i 12 hi va haver més grip B és més perillosa, el 2013 es va manifestar una B per cada dues A.
Per acabar ha parlat de la necessitat de protegir les vies altes davant les inclemències del temps i la de veure aigua per hidratar. També ha fet esment dels factors de risc per la pneumònia: el tabac, l'alcohol, l'obesitat, la malnutrició, les infeccions virals i alguns fàrmacs.
Finalment s'ha obert un torn de preguntes que la doctora Maruja Ballber ha contestat amb simpatia i correcció. Resum: Carme Esplugas, Fotografia: Mercè Gasch

Albert Beorlegui i Tous va parlar de L'ESPLENDOR DEL MUSICAL AMERICÀ 1ª part, 1928-1939. Dia 18 de març de 2014

El conferenciant va començar amb la salutació “bona nit nens i nenes” aconseguint la simpatia i atenció dels presents. La seva exposició va ésser molt amena ja que anava intercalant explicacions amb fragments de les pel·lícules al·ludides. Va començar fent referència a l’inici del cine mut, 1895, amb pel·lícules interessants, molt superiors a les dels primers anys del sonor, que va començar el 1927 amb la pel·lícula El cantor de jazz. Els inicis van ser difícils ja que hi havia molts canvis: la tècnica amb nous aparells, o actors que no estaven acostumats a parlar correctament, tot motivant que molts no van sobreviure al canvi: la més popular va ser Greta Garbo (que tenia una veu ‘ardentosa’) i John Gilbert la seva parella. Una problemàtica del mut al sonor és va veure amb situació del micro a diversos llocs en la pel·lícula Cantando bajo la lluvia (1952) .

Diferents musicals importants van ser: Melodies de Broadway (1929), Calle 42 (1932) Vampiresses (1933) és l’encant del caducat que ja no és recuperable.
Actors molt populars van ser: Janet Macdonald (1935) i Maurice Chevalier (19xx), que van interpretar operetes vieneses adaptant-les a la americana. També als anys 30 van tenir un paper rellevant Fred Astaire i Ginger Rogers que van representar el glamur i l’elegància. L’actriu Diana Durin (1937) va salvar, amb les seves actuacions, a la productora Universal que iniciava la seva crisi. El mago de Hoz (1939) va ser el musical rodat amb tecnicolor, que no interrompia per primera vegada la trama argumental, i que va ser un fracàs comercial ja que la gent estava preocupada i pendent d’una gran guerra. A partir del 1945 hi van haver grans canvis en el cinema musical.
La conferència va resultar molt amena tot recordant i visualitzant trossos de pel·lícules d’anys passats, que molts dels assistents van recordar amb nostàlgia. Resum: Mercè Barnils, Fotografia: Mercè Gasch

Antoni Dalmases va parlar de TRES AUTORES DEL s.XX: Víctor Català, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig. Dimarts 11 de març.

El conferenciant va escollir les tres escriptores amb el propòsit de demostrar allò que va passar a Catalunya a finals del segle 19 i començament del segle 20 a través de la seva literatura.

Va fer un petit incís sobre la importància de les dones al llarg de l’història, tot valorant també persones relacionades en aquest moment actual, com Teresa Forcada, Ada Colau i Muriel Casals, comentant que la societat civil empeny per construir un país diferent.

La primera autora que va comentar va ser VÍCTOR CATALÀ (Caterina Albert) Neix a L’Escala (Alt Empordà) filla d’una important família de propietaris rurals, el seu pare va esperonar les seves aficions artístiques. Pintora, escriptora, amant de la musica i la de cultura, retratant amb els seus escrits el món real en el què vivia, una visió amarga de l’individu i de la societat. La seva obra també fa referència al món de la dona, de la seva marginació per motius de sexe, la maternitat, la solitud i la vellesa. Escriu Drames rurals dels quals n’és gran coneixedora. Solitud, inspirada en un quadre de Camille Corot, és considerada la seva obria mestra. El cant dels mesos, Llibre blanc, Caires vius, son alguns dels seus llibres: en l’any 1951 es publiquen les seves obres completes. Mor el gener de 1966. Esdevé una autora clàssica de la literatura catalana.

MERCÈ RODOREDA neix a Sant Gervasi (Barcelona) en el si d’una família humil. Com altres autores la seva obra literària està lligada als esdeveniments culturals i polítics de l’època. Va assistir a l’escola tres anys, desprès, el seu avi, va tenir cura important en la seva educació. Es casa amb el seu oncle emigrant, enriquit a Buenos Aires, ajudant a l’economia familiar. Comença a escriure contes i les següents obres son fetes mentre fa un gran recorregut per diferents països degut als esdeveniments polítics i personals. Aloma (1938), Vint-i-dos contes (premi Víctor Català). El carrer de les Camèlies (1966) (premi sant Jordi) La plaça del Diamant (1962) traduïda a més de vint idiomes, i és va fer una pel·lícula tenint un gran èxit d’audiència. Mirall trencat (1974) S’exilia amb motiu de la guerra civil, a França, després marxa a Ginebra. A mitjans dels anys 70 retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on va seguir escrivint fins la seva mort l’any 1983. Mercè Rodoreda és la novel·lista més important de la postguerra, per la densitat i el lirisme de la seva obra.

Al finalitzar el temps que tenia el conferenciant per fer l’exposició, no va poder explicar l’obra de la tercera escriptora, Montserrat Roig, tot demanant la possibilitat de fer-ho en un altre dia. Una tarda molt interessant, tant pel tema de la conferència, com l’explicació i presentació del conferenciant. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Montserrat Anglada Esquius va parlar sobre com REFRESQUEM LA MEMÒRIA AMB LES PLANTES AROMÀTIQUES I MEDICINALS. Dimarts 4 de març.

La cultura popular ha incorporat les plantes aromàtiques i medicinals des de temps immemorial. Segur que tots recordem el coneixement que tenien els nostres avis de les plantes remeieres i l'ús que en feien. Avui en dia, un percentatge elevat de la població ha retornat a l'ús de les plantes medicinals (herboristeries, fitoteràpeutes...) tot conreant o adquirint la pròpia planta, o alguns preparats específics (càpsules, olis essencials...)

Les plantes tenen principis actius amb efectes concrets sobre el nostre cos, que poden ser aprofitats en el vessant culinari, cosmètic o terapèutic. A la cuina s'usen les plantes com a conservants o per a potenciar sabors. En cosmètica tenen aplicació per a sabons, xampús, cremes, colònies, olis, etc. Moltes plantes són remeieres i són adequades per a afeccions diverses: millora de digestions, afavoridores del son, en casos de febre, tos, refredats... Algunes són diürètiques, hipoglucemiants o tenen altres propietats. Però cal conèixer bé les plantes i no confondre-les, per evitar toxicitats. Cal saber que no són innòcues i poden haver-hi interaccions amb alguns fàrmacs.

La Dra. Anglada ha mostrat diferents especies de plantes i la seva utilització. També ha esmentat les plantes de nova introducció com l’Àloe Vera, Onagre, Gingebre, Ginkgo bilobo, Ginseng i Stevia. Per acabar ha volgut deixar clar que algunes plantes són boniques i tòxiques com ara l’Àrnica, Belladona, Teix, Baladre, Heura, Àcanit (Tora Blava) i el Muguet. Refrescar la memòria i apropar-nos a les plantes ens pot ajudar a conèixer millor les seves aplicacions i a potenciar la nostra salut. Resum de Carme Esplugas, fotografia de Mercè Gasch

Ramon López Ferrer va parlar de LA SANG, ELEMENT ESSENCIAL PER AL NOSTRE ORGANISME. Dimarts dia 25.

Ha començat tot comparant la sang amb la benzina d'un cotxe, per la seva importància: gràcies a la sang funcionen tots els òrgans; cor, fetge, músculs...

La sang és un teixit líquid que circula per capil·lars, arteries i venes. Té uns components sòlids amb una proporció del 45%, i el plasma amb proporció del 55%. La sang i la pell són teixits en formació continua.

Totes les cèl·lules de la sang provenen de la Cèl·lula Mare que es troba al moll de l'os i la seva formació rep el nom de hematopoesi. Les persones adultes tenim entre 4 i 5 litres de sang, un 7% del pes corporal. La principal funció de la sang és transportadora: d'oxigen, de diòxid de carboni, de nutrients i d'hormones que reparteix per tot l'organisme en funció de les diferents necessitats. L'oxigen s'uneix al ferro de la hemoglobina i va des dels pulmons al fetge, ronyons, cor, cervell... aquesta dona color als hematies, la seva regulació depèn de la quantitat d'oxigen que transporta la sang. El fetge i el ronyo alliberen eritropoetina que s'encarrega d'incrementar els globus vermells encara que la vitamina B12, l'àcid fòlic i el ferro són essencials per la seva reproducció. Els globus vermells tenen una vida mitja de 120 dies i són destruïts i eliminats per la melsa, fetge i medul·la òssia.

Els leucòcits tenen moviment ameboide, entre 12 i 72 dies de vida mitjana. Tenen diapedesi que els permet mobilitzar-se cap al lloc on es trobi una infecció. No tenen pigments i és per això que són blancs. Es diferencien entre polinuclears i no granulars. Son polinuclears; els neutròfils que fagociten bacteris i fongs, els eosinòfils que eliminen substàncies estranyes,  i els basòfils.

Els  no granulars són: els limfòcits que donen resposta immunitària específica, i els monòcits que exerceixen la funció fagocítica de segon nivell. Les plaquetes són fragments d'altres cèl·lules i intervenen en la coagulació de la sang, tenen un vida mitja de 7 a 10 dies

Com exemple s'ha presentat una anàlisi concreta i un mielograma biòpsia del moll de l'os per tal de veure la fàbrica de la sang.

Ha parlat de la hemostàsia: mecanisme d'estalvi de sang, i d'alguns factors de coagulació. El dèficit del factor VIII que dona hemofília A i el dèficit del factor IX que dona hemofília B.

També ha esmentat el sintrom com un anticoagulant que actua al llarg de la cascada d'estímuls de les diferents proteïnes per desactivar la formació de fibrina.

Ha acabat parlant dels grups sanguinis i de la importància de donar sang per ètica social. Resum Mª Carme Esplugas, fotografía Mercè Gasch

"La sang és un teixit líquid que recorre l’organisme, a través dels vasos sanguinis, transportant cèl·lules, tots els elements necessaris per dur a terme les seves funcions vitals (respirar, formar substàncies, defensar-se d’agressions). La quantitat de sang d’una persona està en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del seu pes corporal.
La sang transporta els principis nutritius des de l’aparell digestiu fins a les cèl·lules, d’on es recullen també les substàncies de rebuig per eliminar-les gràcies als ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció. També és l’encarregada de regular el transport de l’oxigen i l’eliminació de l’anhídrid carbònic. Té un paper important en funcions com la coagulació, la immunitat i el control de la temperatura corporal" Extret de Fundació Banc de sang