Joan Busqueta Riu va parlar de MARTÍ L'HUMÀ i el COMPROMÍS DE CASP. Dimarts dia 8 d'abril.

El Compromís de Casp (1412) La mort  sense hereu legítim del rei Martí l’Humà, el 31 de maig de 1410, suposà l’inici d’un interregne a la Corona d’Aragó de dos anys, que conduí a la reunió a la vila de Casp d’una comissió formada per 9 persones, tres per Aragó, tres per Catalunya i tres per València –els mallorquins en quedaren al marge. Entre els compromissaris, que elegiren finalment un membre de la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, hi destacà el futur Sant Vicent Ferrer, l’home fort del sant pare Benet XIII –el papa Luna-, necesssitat d’un fort suport en uns moments greus de cisma de l’Església, l’anomenat Cisma d’Occident,  i, per aquest motiu, un dels més interessats en la candidatura del castellà, que aportava riquesa, fortalesa militar i experiència política com a regent de la corona de Castella. Una de les conseqüències de la solució de Casp fou la rebel·lió d’un dels candidats, el comte Jaume d’Urgell, anomenat el Dissortat, que acabá amb la seva derrota i l’extinció del mateix Comtat d’Urgell, un dels estats hereus de la Catalunya carolíngia, aquella Catalunya primerenca dels primers temps medievals. Síntesi de Joan Busqueta, fotografía Mercè Gasch.

Antoni Dalmau Ribalta ha parlat sobre TRADICIONS, SIGNES D'IDENTITAT D'UN PAÍS. Dimarts 1 d'abril de 2014

El conferenciant va començar tot definint les tradicions com ELS SIGNES D’IDENTIDAT D’UN PAÍS. Associem les tradicions amb el pas del temps (antiguitat) i amb el fet que s’han transmès per tradició oral: avis, pares, fills. Moltes tradicions, segons un historiador anglès, fa 4 dies que les celebrem i no són originàries dels països que les celebren. Els carnavals de Brasil son genuïns de Portugal en el seu origen, les classes aristocràtiques van començar des del segle xx a realitzar-los com és viuen actualment. La faldilla escocesa, tant popular a Escòcia, va ser inventada per un anglès. També algunes tradicions no són molt antigues, sinó s’han introduït fa uns 100 o 150 anys. Per tant no es pot generalitzar.
A Catalunya, “sardanes, excursionisme, barretina, castells,” van ser algunes activitats tradicionals com a signes identitaris. Va fer esment especial “al pa amb tomàquet” explicant la seva història: la pagesia untava amb tomàquet el pa, per amorosir-lo quan era molt sec. Quan Barcelona va començar a fer les obres del metro, molta mà d’obra van ser aquets pagesos, que van introduir el costum, fent al voltant de l’obre moltes tomaqueres, esdevenint una menja gastronòmica molt apreciada i utilitzada.
Les festes tradicionals van unides al calendari: cicle Nadal, carnestoltes, estiu, tardor, que al llarg del temps han anat evolucionat. Nadal: (arbre de Nadal, Reis, Pare Noel, regals, pessebre, loteria Nadal, paga extra, lot de Nadal). Al principi era una festa cristiana però amb el temps s’ha secularitzat, encara que segueix tenint identitat pròpia i es segueix celebrant. Sant Jordi: (rosa, llibres, regals, banderes) Festa molt popular, neix els anys 1925-30, s’aprofita per exaltació identitària. Molts estrangers valoren el poble català per aquesta diada com a un poble culte. Carnestoltes: festa que ha evolucionat, en temps de la dictadura estava prohibida, actualment és una trobada popular.
Com el temps apremiava va fer recordatori de diferents tradicions, els vestits tradicionals d’alguns països, i una anècdota interessant: ”EL XIBOLET” expressió d’una llengua que és diferència de les altres, i que es va utilitzar en temps de guerra per saber de quin país era el presoner.
El canvi i l’evolució de les tradicions estan motivades per moltes qüestions socials, polítiques, religioses i també per modes... Una poesia de Mossèn Cinto Verdaguer va cloure la conferència: CATALUNYA PÀTRIA DOLÇA... Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Maruja Ballber Fernàndez ha parlat d'INFECCIONS RESPIRATÒRIES. Dimarts 25 de març.

La doctora ha començat la xerrada fent una exposició de l'anatomia de l'aparell respiratori sobre tot pel que fa les vies altes. Ha destacat les barreres naturals per protegir l'entrada d'aire i aïllar-lo de la deglució. Les foses nasals amb les cèl·lules internes que retenen les partícules d'entre 3 i 5 mm i les papil·les olfactòries, els sinus espais oberts i de connexió, que poden acumular mucositat i provocar mal estar. Ha mostrat imatges de sinus i d'amígdales sanes i inflamades com a resposta d'alteracions. Ha fet menció de les diferents barreres com la tos; mecanisme de defensa on s'expulsen partícules, l'esternut, la glotis, la flora microbiana... Si totes aquestes barreres fallen o no son suficients, apareix la inflamació del coll per fagocitar el microorganisme. Les angines són les infeccions més freqüents que en un 75% es resolen amb un ibuprofeno. Si l'origen és bacterià cal tractar-ho amb antibiòtic.
Ha comentat que el centre de fred i calor varia al llarg dels anys, raó per la qual els nens solen tenir febres més altes. Ha parlat de les defenses naturals i de les adquirides. Ha defensat la importància de la vacuna pels majors de 65 anys contra la grip, els tètanus i la pneumònia pneumocòccica, d'aquesta última ha diferenciat la pneumònia adquirida a la comunitat i l'adquirida a centres tancats (hospital, residències...)
Ha comentat alguns estudis del comportament de les grips al llarg dels anys que s'utilitzen com a prevenció per fabricar les vacunes. El 2010, 11 i 12 hi va haver més grip B és més perillosa, el 2013 es va manifestar una B per cada dues A.
Per acabar ha parlat de la necessitat de protegir les vies altes davant les inclemències del temps i la de veure aigua per hidratar. També ha fet esment dels factors de risc per la pneumònia: el tabac, l'alcohol, l'obesitat, la malnutrició, les infeccions virals i alguns fàrmacs.
Finalment s'ha obert un torn de preguntes que la doctora Maruja Ballber ha contestat amb simpatia i correcció. Resum: Carme Esplugas, Fotografia: Mercè Gasch

Albert Beorlegui i Tous va parlar de L'ESPLENDOR DEL MUSICAL AMERICÀ 1ª part, 1928-1939. Dia 18 de març de 2014

El conferenciant va començar amb la salutació “bona nit nens i nenes” aconseguint la simpatia i atenció dels presents. La seva exposició va ésser molt amena ja que anava intercalant explicacions amb fragments de les pel·lícules al·ludides. Va començar fent referència a l’inici del cine mut, 1895, amb pel·lícules interessants, molt superiors a les dels primers anys del sonor, que va començar el 1927 amb la pel·lícula El cantor de jazz. Els inicis van ser difícils ja que hi havia molts canvis: la tècnica amb nous aparells, o actors que no estaven acostumats a parlar correctament, tot motivant que molts no van sobreviure al canvi: la més popular va ser Greta Garbo (que tenia una veu ‘ardentosa’) i John Gilbert la seva parella. Una problemàtica del mut al sonor és va veure amb situació del micro a diversos llocs en la pel·lícula Cantando bajo la lluvia (1952) .

Diferents musicals importants van ser: Melodies de Broadway (1929), Calle 42 (1932) Vampiresses (1933) és l’encant del caducat que ja no és recuperable.
Actors molt populars van ser: Janet Macdonald (1935) i Maurice Chevalier (19xx), que van interpretar operetes vieneses adaptant-les a la americana. També als anys 30 van tenir un paper rellevant Fred Astaire i Ginger Rogers que van representar el glamur i l’elegància. L’actriu Diana Durin (1937) va salvar, amb les seves actuacions, a la productora Universal que iniciava la seva crisi. El mago de Hoz (1939) va ser el musical rodat amb tecnicolor, que no interrompia per primera vegada la trama argumental, i que va ser un fracàs comercial ja que la gent estava preocupada i pendent d’una gran guerra. A partir del 1945 hi van haver grans canvis en el cinema musical.
La conferència va resultar molt amena tot recordant i visualitzant trossos de pel·lícules d’anys passats, que molts dels assistents van recordar amb nostàlgia. Resum: Mercè Barnils, Fotografia: Mercè Gasch

Antoni Dalmases va parlar de TRES AUTORES DEL s.XX: Víctor Català, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig. Dimarts 11 de març.

El conferenciant va escollir les tres escriptores amb el propòsit de demostrar allò que va passar a Catalunya a finals del segle 19 i començament del segle 20 a través de la seva literatura.

Va fer un petit incís sobre la importància de les dones al llarg de l’història, tot valorant també persones relacionades en aquest moment actual, com Teresa Forcada, Ada Colau i Muriel Casals, comentant que la societat civil empeny per construir un país diferent.

La primera autora que va comentar va ser VÍCTOR CATALÀ (Caterina Albert) Neix a L’Escala (Alt Empordà) filla d’una important família de propietaris rurals, el seu pare va esperonar les seves aficions artístiques. Pintora, escriptora, amant de la musica i la de cultura, retratant amb els seus escrits el món real en el què vivia, una visió amarga de l’individu i de la societat. La seva obra també fa referència al món de la dona, de la seva marginació per motius de sexe, la maternitat, la solitud i la vellesa. Escriu Drames rurals dels quals n’és gran coneixedora. Solitud, inspirada en un quadre de Camille Corot, és considerada la seva obria mestra. El cant dels mesos, Llibre blanc, Caires vius, son alguns dels seus llibres: en l’any 1951 es publiquen les seves obres completes. Mor el gener de 1966. Esdevé una autora clàssica de la literatura catalana.

MERCÈ RODOREDA neix a Sant Gervasi (Barcelona) en el si d’una família humil. Com altres autores la seva obra literària està lligada als esdeveniments culturals i polítics de l’època. Va assistir a l’escola tres anys, desprès, el seu avi, va tenir cura important en la seva educació. Es casa amb el seu oncle emigrant, enriquit a Buenos Aires, ajudant a l’economia familiar. Comença a escriure contes i les següents obres son fetes mentre fa un gran recorregut per diferents països degut als esdeveniments polítics i personals. Aloma (1938), Vint-i-dos contes (premi Víctor Català). El carrer de les Camèlies (1966) (premi sant Jordi) La plaça del Diamant (1962) traduïda a més de vint idiomes, i és va fer una pel·lícula tenint un gran èxit d’audiència. Mirall trencat (1974) S’exilia amb motiu de la guerra civil, a França, després marxa a Ginebra. A mitjans dels anys 70 retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on va seguir escrivint fins la seva mort l’any 1983. Mercè Rodoreda és la novel·lista més important de la postguerra, per la densitat i el lirisme de la seva obra.

Al finalitzar el temps que tenia el conferenciant per fer l’exposició, no va poder explicar l’obra de la tercera escriptora, Montserrat Roig, tot demanant la possibilitat de fer-ho en un altre dia. Una tarda molt interessant, tant pel tema de la conferència, com l’explicació i presentació del conferenciant. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Montserrat Anglada Esquius va parlar sobre com REFRESQUEM LA MEMÒRIA AMB LES PLANTES AROMÀTIQUES I MEDICINALS. Dimarts 4 de març.

La cultura popular ha incorporat les plantes aromàtiques i medicinals des de temps immemorial. Segur que tots recordem el coneixement que tenien els nostres avis de les plantes remeieres i l'ús que en feien. Avui en dia, un percentatge elevat de la població ha retornat a l'ús de les plantes medicinals (herboristeries, fitoteràpeutes...) tot conreant o adquirint la pròpia planta, o alguns preparats específics (càpsules, olis essencials...)

Les plantes tenen principis actius amb efectes concrets sobre el nostre cos, que poden ser aprofitats en el vessant culinari, cosmètic o terapèutic. A la cuina s'usen les plantes com a conservants o per a potenciar sabors. En cosmètica tenen aplicació per a sabons, xampús, cremes, colònies, olis, etc. Moltes plantes són remeieres i són adequades per a afeccions diverses: millora de digestions, afavoridores del son, en casos de febre, tos, refredats... Algunes són diürètiques, hipoglucemiants o tenen altres propietats. Però cal conèixer bé les plantes i no confondre-les, per evitar toxicitats. Cal saber que no són innòcues i poden haver-hi interaccions amb alguns fàrmacs.

La Dra. Anglada ha mostrat diferents especies de plantes i la seva utilització. També ha esmentat les plantes de nova introducció com l’Àloe Vera, Onagre, Gingebre, Ginkgo bilobo, Ginseng i Stevia. Per acabar ha volgut deixar clar que algunes plantes són boniques i tòxiques com ara l’Àrnica, Belladona, Teix, Baladre, Heura, Àcanit (Tora Blava) i el Muguet. Refrescar la memòria i apropar-nos a les plantes ens pot ajudar a conèixer millor les seves aplicacions i a potenciar la nostra salut. Resum de Carme Esplugas, fotografia de Mercè Gasch

Ramon López Ferrer va parlar de LA SANG, ELEMENT ESSENCIAL PER AL NOSTRE ORGANISME. Dimarts dia 25.

Ha començat tot comparant la sang amb la benzina d'un cotxe, per la seva importància: gràcies a la sang funcionen tots els òrgans; cor, fetge, músculs...

La sang és un teixit líquid que circula per capil·lars, arteries i venes. Té uns components sòlids amb una proporció del 45%, i el plasma amb proporció del 55%. La sang i la pell són teixits en formació continua.

Totes les cèl·lules de la sang provenen de la Cèl·lula Mare que es troba al moll de l'os i la seva formació rep el nom de hematopoesi. Les persones adultes tenim entre 4 i 5 litres de sang, un 7% del pes corporal. La principal funció de la sang és transportadora: d'oxigen, de diòxid de carboni, de nutrients i d'hormones que reparteix per tot l'organisme en funció de les diferents necessitats. L'oxigen s'uneix al ferro de la hemoglobina i va des dels pulmons al fetge, ronyons, cor, cervell... aquesta dona color als hematies, la seva regulació depèn de la quantitat d'oxigen que transporta la sang. El fetge i el ronyo alliberen eritropoetina que s'encarrega d'incrementar els globus vermells encara que la vitamina B12, l'àcid fòlic i el ferro són essencials per la seva reproducció. Els globus vermells tenen una vida mitja de 120 dies i són destruïts i eliminats per la melsa, fetge i medul·la òssia.

Els leucòcits tenen moviment ameboide, entre 12 i 72 dies de vida mitjana. Tenen diapedesi que els permet mobilitzar-se cap al lloc on es trobi una infecció. No tenen pigments i és per això que són blancs. Es diferencien entre polinuclears i no granulars. Son polinuclears; els neutròfils que fagociten bacteris i fongs, els eosinòfils que eliminen substàncies estranyes,  i els basòfils.

Els  no granulars són: els limfòcits que donen resposta immunitària específica, i els monòcits que exerceixen la funció fagocítica de segon nivell. Les plaquetes són fragments d'altres cèl·lules i intervenen en la coagulació de la sang, tenen un vida mitja de 7 a 10 dies

Com exemple s'ha presentat una anàlisi concreta i un mielograma biòpsia del moll de l'os per tal de veure la fàbrica de la sang.

Ha parlat de la hemostàsia: mecanisme d'estalvi de sang, i d'alguns factors de coagulació. El dèficit del factor VIII que dona hemofília A i el dèficit del factor IX que dona hemofília B.

També ha esmentat el sintrom com un anticoagulant que actua al llarg de la cascada d'estímuls de les diferents proteïnes per desactivar la formació de fibrina.

Ha acabat parlant dels grups sanguinis i de la importància de donar sang per ètica social. Resum Mª Carme Esplugas, fotografía Mercè Gasch

"La sang és un teixit líquid que recorre l’organisme, a través dels vasos sanguinis, transportant cèl·lules, tots els elements necessaris per dur a terme les seves funcions vitals (respirar, formar substàncies, defensar-se d’agressions). La quantitat de sang d’una persona està en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del seu pes corporal.
La sang transporta els principis nutritius des de l’aparell digestiu fins a les cèl·lules, d’on es recullen també les substàncies de rebuig per eliminar-les gràcies als ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció. També és l’encarregada de regular el transport de l’oxigen i l’eliminació de l’anhídrid carbònic. Té un paper important en funcions com la coagulació, la immunitat i el control de la temperatura corporal" Extret de Fundació Banc de sang

Karles Torra va parlar dels 70 ANYS DEL CLUB DE BALONMANO GRANOLLERS. Dimarts dia 18 de febrer.

"Si hi ha algun club que durant més de 70 anys ha donat a conèixer el nom de la ciutat de Granollers arreu del món, aquest ha estat el Balonmano Granollers. Sempre en primera línia de l’handbol espanyol, des que es va fundar l’any 1944.

Granollers és la primera ciutat d’Espanya en què es va introduir aquest estil. L’èxit del club a Europa s’inicia l’any 1959, quan es converteix en el primer club de l’Estat que participa en una competició europea..."

Resum

Els dos ponents, Karles Torra i Jaume Vivé, han anat tornant-se per explicar-nos els primers 40 anys de la vida del Baló mano Granollers. Les seves explicacions  anaven acompanyades de moltes fotografies dels jugadors, d’equips i presidents. El control del temps ha fet que acabessin la conferència a la temporada 1973/1974, quan els jugadors amateurs i voluntaris, que ho havien estat fins llavors, anaven essent substituïts per jugadors que cobraven.
Han diferenciat els equips d’11 jugadors dels de 7 jugadors. El handbol a 11 neix a Alemanya i s’estén per l’imperi Austrohongarès i els països Nòrdics. El baló mano, o “ balón a mano”, o handbol, va iniciar-se durant la 1a Guerra Mundial, i no va ser fins 1919 que es va reglamentar. Primer van jugar dones i després, el 1919, homes.
El Baló mano Granollers va iniciar-se el 1944, i el seu primer president fou Ramón Sobrevia Coll. Esteve Duran també va ajudar molt a fundar l’equip que en un principi es va dir “Front de joventut Granollers” i es va integrar a la 1a categoria d’equips. El 1946  s’independitza i pren el nom de “Balon a mano Granollers”. Amador Garrell dissenya l’escut que té traces germàniques. L’equip participa en tornejos internacionals a França, Alemanya etc. Des del 1955 guanya copes. Al llarg de la seva història n’ha guanyat 17 copes, (15 campionats de 7 jugadors, i dos  d’11)  algunes les té en propietat. Ha guanyat campionats, lligues, trofeus, l’última “la lliga catalana dels Pirineus” el 2008.  Al 1949 es dona d’alta a la selecció espanyola, al mateix any guanya el campionat de penyes “a set” jugant amb el reglament internacional.
A Espanya neix a la temporada 1941/42 i a Catalunya el 1942. El 1954 el Granollers queda campió de Catalunya i el 1955 s’inaugura la 1a pista específica per aquest esport a Espanya, que va ser pagada per subscripció. A partir del 1957 s’inicia una ratxa ininterrompuda de victòries. Al 1959 s’inicia el sistema de lliga nacional (tots contra tots). Té poc èxit, dura fins el 1961/62. És també l’últim any del handbol d’11 jugadors que es va celebrar a Espanya. Es promociona la incorporació de gent jove a l’esport,  i neix “L’Atlético balonmano Granollers”. El 1955/56  s’inicia el mini-handbol, per a nens. Resum i fotografia Mercè Gasch

Pere i Josep Santilari ens han parlat de la PINTURA: COM MIRAR UN QUADRE. Dimarts 11 de febrer

Mirar un quadre és senzill, la importància està en descobrir quin missatge ens vol donar, quina història amaga la composició, el simbolisme que l’envolta... Com a exemple ens ofereixen cada un dels conferenciants un dels seus quadres preferits.

Rembrandt, és un pintor reconegut mundialment en un dels seus molts autoretrats. Jove, elegant, amb tota mena de detalls senyorívols, amb domini del dibuix, la pintura, la composició, la llum i la pinzellada; un rostre radiant. Estem en la millor època del pintor. Te molts encàrrecs, guanya diners... es un triomfador. En contrast un altre autoretrat: Rembrandt  passa dels seixanta anys. Es un vell. Fa anys que no té encàrrecs. La cara arrugada, el cos corbat, la pobresa del vestit... Quan perd el renom, guanya, tot aconseguint una tècnica més depurada, una pinzellada amplia i expressiva, pinta amb llibertat d’expressió, ja no ha d’acontentar el client amb un retrat afavoridor.

Un segon quadre: un dels seus quadres favorits: Betsabé. Inspirat en el fet bíblic de la història de David i Betsabé. Un quadre en què Rembrandt realça el moment d’una dona en que ha de decidir el seu destí i el del seu marit davant dels requeriments amorosos del rei David. El fet ens porta cinc segles mes tard, amb tres quadres de la seva producció: avui, quins son els conflictes amorosos de la dona? El trencament, l’abandó, el desamor. Una trucada de mòbil. Un comiat decebedor.
El quadre escollit per l’altre germà és el titulat Els ambaixadors de Hans Holbein. Representa el retrat de dos amics, un noble i un bisbe de la cort francesa, en visita a Anglaterra per moure els fils de la diplomàcia entre les dues nacions. Personatges estàtics, ben abillats, acostumats als afers de la cort i envoltats d’un munt d’objectes que els defineix en el seu càrrec. Han tingut una educació superior en els estudis de la seva època. El trivium i el quadrivium: Lògica, gramàtica i retòrica. Música, aritmètica, astronomia i geometria. Les seves intrigues no van arribar a bon terme: la decisió d'Enric Vlll d’Anglaterra, va ser de casar-se amb Anna Bolena sense el beneplàcit del Papa, que va canviar la història d’Europa.
Una conferencia per aprendre a descobrir que no n’hi ha prou en mirar un quadre, sinó que cal descobrir tot el simbolisme que expressa tots i cada un dels personatges i els objectes representats. Text d' Aurora Masat, fotografia de Montserrat Lluch.
"Josep i Pere Santilari són dos pintors realistes que, a part de ser germans besons han compartit des de sempre el mateix espai com a estudi. Aquestes circunstàncies els ha permès desenvolupar un concepte pictòric similar, fet que ha provocat que alguna vegada hagin pintat obres conjuntament".

Sergi Salavert ha parlat d'UN EXEMPLE DE BANCA ÈTICA: FIARE. Dimarts dia 4 de febrer

Hi ha un model alternatiu als bancs actuals i són les banques ètiques. Amb elles podem saber què es fa amb els nostres diners, on van i què s’hi fan. Els diners han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. La banca ètica es regeix pels principis: ètic, tot aplicant el control des del principi de la inversió fins al final. Transparencia: on van els diners i que se’n fan. Coherencia: del que es fa amb el que es pensa. Participació entre tots els seus membre. Implicació en la societat sense ànim de lucre.
Ens han explicat com va néixer FIARE: primer es va adjuntar a la Banca Populare Italiana amb seu a Pàdova (fundada al 1994). Al 2002 s’havia introduït a Euskadi i al 2007 a Catalunya i posteriorment a tot l’estat espanyol. Al 2011 van convertir-se en cooperativa solidaria, i al 2012 es va expandir a Europa. Al 2013 s’han anat assentant les estructures i aquest 2014, a Bilbao, han iniciat a oferir productes com a banc.
Les idees que mouen a les cooperatives financeres ètiques són: no buscar un lucra, rescatar el valor social dels diners, transformar la societat, treballar en xarxa,, identitat social ( en organitzacions i persones) i vinculació al territori.
Donen crèdits  al servei de la justícia, en projectes ètics d’inserció social, que tinguin uns valors socials d’educació i de cultura; de cooperació al desenvolupament; i desenvolupament del medi ambient.
Al Vallès Oriental funcionen petits grups. L’estament directiu són els socis que es reuneixen en assemblea juntament amb els grups locals, i són aquests socis els que decideixen les decisions dels bancs ètics. Un particular es fa soci amb 300 € i una entitat amb 600 €
El seu web és http://projectefiare.wordpress.com/  Resum i fotografía Mercè Gasch
"Una xarxa de persones i organitzacions, amb vocació de crear alternatives en el mercat financer per construir una economia amb altres valors i al servei d'una societat més justa. Fiaré és una empresa que opera a l’estat espanyol com a agent de Banca Popolare Etica, S. Coop. , S. Coop."