L’Any 1701, el Principat, a pesar de la simpatia per la casa dels Àustries, va acceptar el nou rei Borbó, Felip Vè, que va convocar les Corts catalanes, cosa que mai no havia fet el darrer austríac, Carles II. A la reunió, el nou monarca va aprovar totes les reivindicacions dels catalans a canvi d’un sucós donatiu que les Corts van pagar en efectiu i un servei que s'hauria de pagar en sis anys. Així, els catalans van aconseguir uns privilegis que no havien aconseguit amb el rei anterior. És clar que, Felip V necessitava els diners dels catalans per consolidar-se en el poder a tot Espanya. Però va pasar el temps i la situació va canviar. A l'encara vigent simpatía general pel pretenent Carles d’Àustria -que se suposava seria una garantia per a les institucions i les llibertats catalanes-, s’hi va sumar la nefasta actuació del virrei Velasco, representant del Borbó. Així, Catalunya, l’any 1705, va jurar fidelitat a l’arxiduc Carles d'Àustria, proclamat rei com a Carles III. Una guerra amb avenços i retrocesos on varen jugar un paper important les potències europees que, en realitat, miraven pels seus interessos. Anglaterra era aliada de Catalunya en la defensa de Carles perquè temia França i Espanya unides sota els Borbons, però quan el pretendent austríac va pujar al tron d’Àustria, va trencar l’aliança, perquè tampoc volia Espanya i Àustria sota un mateix regnat. En resum, els únics que varen perdre en aquesta guerra van ser els catalans que van perdre una nova oportunitat de decidir el seu destí. J. Baker, escriptor anglès, va imprimir a Londres una obra, La deplorable història dels catalans, en què assegura que l'actitud dels catalans durant la guerra de Successió va commoure tot Europa: "L'heroisme i la tenacitat d'aquest poble en defensa de les seves llibertats van ser elogiats fins i tot pels seus enemics".  |
| un moment de la sessió |
El professor Àngel Casals va fer una argumentada exposició de quin va ser el camí que propicià, encara que per un temps breu, l’actuació de Catalunya com a estat. La Guerra de Succesió no fou només un enfrontament espanyol sinò de proporcions internacionals pels interessos polítics i econòmics d’Anglaterra i França. I una posada en escena de dues formes força diferents de fer política. Espanya, cansada dels austries que la portaren a la ruina, decidiren lliurar el poder als borbons, que actuaven d’una manera abosolutista. Catalunya, que tenia una tarannà democràtic, es decantà pels austries. Però esdevinguè la víctima per les dues bandes. Per a més INRI l’Arxiduc d’Austria actuava d’amagat, en ser anomenat emperador i Catalunya se sentia enganyada. Per altra banda Holanda i Anglaterra retiraren les tropes deixant enfrontat el Principat a 40.000 soldats de Felip V amb una força tan minoritària com eren els 2.500 soldats catalans. Davant l’abandonament els tres braços catalans decidiren ressistir abans de lliurar-se, i cal fer notar l’actuació del Baró de La Roca i Senyor de Montbui, Pere de Torrella i Sentmenat. Jordi I d’Anglaterra, successor de la reina Anna, acceptà ajudar Catalunya però les tropes angleses arribaren una setmana tard. Aquesta acceptació reconeixia que Catalunya era un estat. La república catalana va viure uns mesos. Joan Sala
