Joan Antoni Català ha parlat sobre GEOPOLÍTICA DE L'ESPAI. Dimarts 27 de maig.

Parlar de Geopolítica mai és fàcil. En Joan Antoni Català Amigó, Màster en Astronomia i Astrofísica per la Universitat Internacional de València i Llicenciat en Ciències Químiques, especialitat en química quàntica, per la Universitat de Barcelona ens ho va posar molt pla, va parlar a bastament de l’Espai i la seva complexitat. 

Els avantatges que els sistemes de navegació orbital, amb multitud de satèl·lits, són una realitat, amb exemples de com simplifiquen tasques i ajuden a prendre decisions amb exactitud, en diferents camps com la navegació marítima, terrestre i aire. 

En el camp de l’agricultura, control de conreus i avançar-se a l’aparició de malalties i malures potencials. 

Les prediccions Meteorològiques més exactes, per les àmplies dades ofertes pels satèl·lits. Serveis d’emergències, Cartografia, i control d’embassaments, de ramats i bestiar a la muntanya, els permet saber la Geolocalització, l’estat de salut. Realment cada vegada se li treu més utilitats per la humanitat. 

ECONOMIA DE L'ESPAI. Els humans van fer una llei el 1967 que ha quedat desfasada i obsoleta. La Unió Soviètica va fer uns grans avenços i treball a l’espai abans que els Estats Units arribessin a la lluna. En aquests moments Rússia està molt endarrerida en la cursa de l'espai. L'ESPAI EL 2022. En aquests moments EEUU, són els clars dominadors de l’espai fent i desfent sense respectar els acords internacionals. Elon Musk treballa per la NASA i per ell mateix, diu que vol arribar a Mart abans d’acabar aquesta dècada. Ell no dona explicacions a ningú per ser una empresa privada. Els països sí que tenen el deure de donar compte als seus parlaments. 

AGÈNCIA ESPACIAL EUROPEA. És un model molt ambiciós sumant esforços entre diferents estats europeus, el Japó, l’Índia, els Emirats Àrabs també hi estan en la cursa. Trump ha fet una retallada important en el pressupost de la NASA que afectarà els seus projectes. La Xina vol anar a la lluna en 2030 va treballant sense fer cap publicitat. La NASA volia que una dona i un negre fossin els pròxims en trepitjar la lluna, amb Trump ja ni se’n parla.

MILITARITZACIÓ DE L'ESPAI. Està prohibit posar armes a l’espai, però no ho està posar-les en l’òrbita de la terra. Les guerres del futur, seran a l’espai. Cal regular l’agressivitat en l'espai. Potser caldrà un accident molt greu per pensar què estan fent els nostres països. Tampoc està regulat anar a la lluna i fer una explotació minera. Els països rics seran els que s'aprofitaran més dels recursos de l’espai. Luxemburg és un país amb una legislació laxa que dona aixopluc legal a l’explotació de mineria a l’espai, sense posar gaires impediments a fer-ho. 

FERRALLA. Hi ha un compromís de fer caure els satèl·lits quan ja no serveixin. També va parlar de les ciutats marcianes, del naixement d'un nen a Mart abans d'acabar el segle. 

EMERGÈNCIA CLIMÀTICA. Està molt a prop. Un món injust serà cada vegada més injust i provocarà migracions humanes amb els conflictes que això ocasionarà. 

Tenim l'obligació de deixar el món igual o millor de com l’hem trobat. El planeta es protegeix ell mateix, els humans podem desaparèixer, però el món continuarà donant voltes al voltant del sol.

Resum de Rosa Ochoa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Diego Sola ha parlat de la HISTÒRIA, NATURA i ESPIRITUALITAT: el MONESTIR DE MONTSERRAT i MIL ANYS DE PRESÈNCIA BENEDICTINA a la "SANTA MUNTANYA". Dimarts 20 d'abril.

El conferenciant Diego Sola ha dividit la conferència en sis parts: 

  - Espai i temps, el lloc de fundació; 

  - La regla de Sant Benet i els benedictins; 

  - Esdeveniments significatius en mil anys d’història; 

  - Visitants il·lustres i menys il·lustres; 

  - La vida monàstica, ahir i avui; 

  - El futur de Montserrat. 

En el primer punt, espai i temps: el lloc i la fundació. Segons la llegenda, una imatge de la verge es trobada en una cova de la muntanya. Allà hi haurà diverses ermites. L’origen històric del santuari es troba en l’ermita de Santa Maria, que l’any 888 el comte Guifre el Pelós dona al monestir de Ripoll; primera menció documentada de Montserrat. 

L’any 1025, Oliva, abat de Ripoll i bisbe de Vic, funda un nou monestir al costat de l’ermita de Santa Maria. El petit monestir aviat rep pelegrins i visitants. 

La imatge que es venera en l’actualitat és una talla romànica del segle XII. Una imatge daurada, excepte la cara i les mans de Maria i el nen Jesús que és de color negre. 

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes.

El massís de Montserrat sembla una muntanya tallada per una serra. És fruit de l’erosió entre les roques dures ( conglomerat) i d’altres més toves (argiles o gresos) al llarg de milers d’anys. Impressionant formació geològica.

La Regla de Sant Benet i els benedictins: La Regla de Sant Benet és un dels textos fonamentals del monaquisme cristià occidental. Escrita per sant Benet de Núrsia al segle VI. Estableix les normes de vida per a les comunitats monàstiques. La vida del monjo ve marcada per la pregària i el treball (Ora et Labora).  Els benedictins han tingut un paper clau en la preservació de la cultura, especialment durant l’Edat Mitjana. 

Esdeveniments significatius en mil anys d’història: El lloc ja era un centre de devoció durant el segle IX amb una capella primitiva. Els segles XII XIV el monestir esdevé un centre de pelegrinatge. El 1493 va perdre la seva autonomia. El rei Ferran el catòlic va aconseguir que el Papa Alexandre VI annexionés el monestir a la congregació de San Benito de Valladolid. 

La dependència dels poders polítics de Castella va perdurar fins a l’any 1835 i es va caracteritzar per una situació conflictiva permanent i una difícil convivència entre els monjos castellans i catalans. El 1499 funcionament de la primera impremta a Montserrat. Els primers llibres que es van publicar eren de caràcter litúrgic. 

La vella església romànica era insuficient per acollir el poble fidel. La nova església d’aspecte renaixentista i barroc es va construir entre els anys 1568-1592. El segle XVII els monjos castellans van ser expulsats a conseqüència de la guerra dels Segadors. 

Durant els segles XVII-XVIII, té una biblioteca important. Segons consta hi havia prop de 8500 volums i 322 manuscrits. El moment més tràgic de la seva història va ocórrer durant les guerres napoleòniques, quan el 1811 el monestir fou destruït i es va perdre la major part del seu tresor bibliogràfic. La Llei de Mendizábal l’any 1835 implicà la desamortització de les possessions monacals. La destrucció durant la Guerra del Francès unit al procés de Mendizábal feu que el monestir quedés abandonat. A partir de l’any 1844 Montserrat es recupera. 

L’any 1881, a les Festes de la Coronació de la Imatge de la Mare de Déu, el Papa Lleó XIII la proclama Patrona de Catalunya.

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) significà un nou abandonament del monestir. Alguns monjos foren assassinats. El Govern de Catalunya, però, preservà Montserrat del saqueig i la destrucció. Sota el règim franquista el 1947 se celebrà l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Durant el franquisme, després d’un període proper al nou règim, el monestir prengué després de l’entronització, una actitud catalanista; es convertir en un nucli de resistència antifranquista. L’abat Aureli M. Escarré, va expressar públicament la seva oposició al règim el 1965. Fou exiliat. Montserrat va representar una confluència entre fe cristiana i el sentiment nacional català. 

Visitants il·lustres i menys il·lustres: És interminable la llista de visitants il·lustres al santuari al llarg de la seva història. Una de les personalitats que va tenir relació amb Montserrat és Sant Ignasi de Loiola; ell personalment va estar a Montserrat l’any 1522. Altres, com Ferran el Catòlic, Felip II, el Papa Benet XIII, Verdaguer, Joan Pau II (2022), etc. El visitant menys il·lustre fou el 1940 Heinrich Himmler, a la recerca del Sant Greal a Montserrat. 

La vida al monestir ahir i avui: Com tots els monestirs benedictins, seguint el lema de Sant Benet, els monjos dediquen la seva vida a la pregària, l’acolliment i el treball. La pregària marca el ritme de la jornada. Referent a l’Escolania: És un dels cors cantaires de nois més antic d’Europa. Hi ha documents del segle XIV que ja testimonien l’existència d’una escolania a Montserrat, una institució de caràcter religiós i musical. 

El futur de Montserrat: Actualment, hi ha menys vocacions, però, més visitants que mai. Estem en una societat «en recerca», però menys interpel·lada per la tradició. Integració única de paisatge i espiritualitat: Montserrat, un santuari (natural i religiós) receptacle de valors que cerquem i volem.

Resum de Joan Gurt Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Montserrat Gallart i Sanfeliu ha parlat de MARGUERITE YOURCENAR, una VEU DE TOTS ELS TEMPS AMB MOLTS ACORDS. Dimarts 13 de maig.

Per començar, la professora Montserrat Gallart ens diu que la gran escriptora belga Marguerite Yourcenar va ser una dona controvertida i molt avançada a la seva època. Marguerite Antoinette Jeanne Marie Ghislaine Cleenewerck de Crayencour, coneguda com a Marguerite Yourcenar -cognom fet a partir d’una recomposició de les lletres del seu veritable cognom, exceptuant la “C”-, neix el 1903 a Brussel·les, tot començant el s. XX, on el paper de la dona estava destinat a portar la casa, brodar, tocar el piano i cuidar els fills. 

La sort o desgràcia que va tenir la Yourcenar va ser que va perdre la mare només al cap de deu dies de la seva naixença; això va fer que el pare portés les regnes de la seva educació. 

Home aristòcrata, adinerat i amb una educació refinada va fer que la petita Marguerite tingués accés a la cultura. 

Va viatjar molt amb el seu pare i de molt petita, al British Museum de Londres, va descobrir el món clàssic. 

Tot i no haver anat mai a l’escola, va tenir un preceptor per la seva educació a la hisenda familiar que el pare tenia al nord de França. Veiem que només amb deu anys ja llegia perfectament en grec i llatí.

Una de les seves primeres frases epistolars va ser “JE SUIS, JE SUIS IMPORTANTE” (Soc, soc important), això ja denota uns objectius clars de la seva personalitat. Va ser una gran novel·lista, assagista, poeta, dramaturga i traductora. 

Va ser la traductora del cèlebre poeta grec Konstantinos Kavafis, de l’escriptora anglesa Virginia Woolf i de l’americà Henry James, entre altres. Una dona valenta, oberta a tot, avançada al seu temps i amb un gran sentit de la transcendència. Va donar sempre molta importància a la traducció i la va posar al mateix nivell que l’escriptura; recordem la seva frase “JE PLACE LA TRADUCTION AU MÊME NIVEAU QUE L’ÉCRITURE”. 

La Sra. Gallart diu que li ha resultat sempre molt fàcil traduir aquesta escriptora donat que era eminentment ordenada i posava tots els elements per facilitar la comprensió lectora. 

La seva gran obra i més coneguda va ser “MEMÒRIES D’ADRIÀ”, obra d’una gran profunditat que, curiosament, va escriure durant una dècada tot anant amb tren.

Va ser la primera dona membre de l’Académie Française i també formà part de l’Académie Royale de Langue et de la Littérature Française de Belgique.

La Sra. Gallart va portar un gran nombre d’obres escrites per la M.Yourcenar que van anar il·lustrant tota la trajectòria de l’escriptora i va fer paral·lelismes amb la seva vida.

Citarem algunes obres traduïdes al català per si algú té interès en aprofundir en el gaudi i coneixement de la Marguerite Yourcenar:

     · Amb els ulls oberts, Edicions B, ISBN 978-84-406-1433-9

     · Un home obscur un matí esplèndid, Pagès editors, ISBN 978-84-9779-262-2

     · Focs, March editor, ISBN 9788496638082

     · Alexis o el tractat del combat inútil, Lleonard Muntaner, ISBN 978-84-92562-54-1

     · La moneda del somni, Edicions 1984, ISBN 84-96061-75-2

     · Narracions orientals, Editorial Gregal, ISBN 978-84-17082-04-8

     · Anna, soror..., Editorial Gregal, ISBN 978-84-17082-98-7

     · Donar al Cèsar, Institut del Teatre (Diputació de Barcelona), ISBN 84-7794-114-9

Resum de Marta Peitivi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Joan Vives ha parlat de GABRIEL FAURÉ, l'ESSÈNCIA SONORA de la BELLE ÉPOQUE. Dimarts 6 de maig.

Estem acostumats a relats de compositors que en tenim formada una idea força aproximada a la real. Dimarts la sensibilitat va planar des del principi fins a l’acabament de l’exposició. Per parlar del personatge, Joan Vives el situa en els llocs que ajuden a entendre la trajectòria del Mestre Gabriel Fauré, 

nat a la terra d’Oc, va mostrar una facilitat innata per la música, 

els pares que gaudien d’una posició benestant l’envien a l’escola de música dirigida per Louis Niedermeyer, 

on només es podria aprendre orgue o direcció de cors per interpretar exclusivament música religiosa, allà coneix a Camile Saint-Saëns...

que serà un bon amic que li obrirà portes i contactes dels cercles parisencs. 

Un fet històric serà la guerra franco-prussiana, que marcarà un abans i un després, de manera general i en totes les arts, la música no n’és una excepció, la reivindicació patriòtica francesa té un impuls importantíssim vehiculat per la Société Musicale Nationale. 

Aconsegueix la plaça d’organista a l’Église de la Madeleine, cosa que li deixa poc temps per composar, això ho farà en períodes de vacances. 

La seva vida personal no va ser especialment reeixida, fracassos amorosos no li van fer el camí fàcil. 

Les coneixences, sobretot femenines, en els cercles parisencs li van facilitar la seva carrera musical. 

Un altre fet important va ser el viatge

 que va fer amb el seu amic André Messager per conèixer a Wagner i la seva música. 

Un xoc excepcional, venien d’una societat musical encarcarada, No a qualsevol llicència, es troben a Bayreuth on descobreixen la llibertat de compondre sense cap trava, tot s’hi val. A partir d’aquest moment, les composicions que escriu són la seva expressió genuïna. 

Arriba a ser director del Conservatori de París, diuen d’ell que era molt recte i molt just. França al final de la seva vida li ret un homenatge nacional encapçalat pel president Alexandre Millerand , considerant-lo el compositor més important de la seva època. 

Durant tot el relat, el nostre conferenciant ens va regalar una escollida selecció musical, que va ser un bàlsam de sensibilitat i serenor d’esperit. Una manera de comprendre el personatge però sobretot la seva música. 

Us posarem uns enllaços per si us ve de gust escoltar l’essència del mestre Gabriel Fauré.

Cantique de Jean Racine OP11 https://www.youtube.com/watch?v=NzUMfVpugq4

 Clair de Lune https://www.youtube.com/watch?v=10snKfsyahs

 Après un rêve, Després d’un somni. https://www.youtube.com/watch?v=E6IPF3JzJsw

 Pavana, Op, 50 https://www.youtube.com/watch?v=wQDoN40-_C4

 Messe de Requiem Op 48, Pie Jesu https://www.youtube.com/watch?v=OOvyjk8qgRQ

 Messe de Requiem Op 48, In Paradisum https://www.youtube.com/watch?v=cvBbvxo5W-Y

Resum i fotografies Esteve Garrell i Homs, altres fotografies també de Mercè Gasch i cartell de Montserrat Lluch.

Pere Grau i Grau ha parlat sobre EL MÓN DELS CACTUS i les ALTRES PLANTES SUCULENTES. Dimarts 29 d'abril.

Avui ens hem endinsat en el món dels cactus i les altres plantes suculentes i primer de tot, el ponent Pere Grau ha volgut aclarir conceptes, diferenciant clarament el tòpic que els cactus són plantes suculentes o crasses i que no totes les plantes crasses són cactus.

A través d’una gran quantitat de belles imatges d’àgaves, euphorbies, aloes, sèdums, echeveries, calanchoes, cactus i altres famílies de suculentes hem conegut els gèneres, les espècies i les varietats de cada grup, amb indicacions de cura, i manteniment a les nostres llars. El públic ha pogut reconèixer i diferenciar espècies populars del nostre entorn.

Pel que fa a les atzavares, a través d’un vídeo, hem pogut observar com un pagès mexicà tallava i preparava una tequilana per extreure’n posteriorment el pulque, el mezcal i la tan popularitzada tequila. També hem vist com unes pageses treien les fibres de les atzavares per obtenir-ne el sisal, emprat en la indústria tèxtil.

Com a curiositat, ens ha explicat que hi ha uns insectes que parasiten les figueres de moro i dels quals se n’extreu el colorant vermell carmesí utilitzat a la indústria farmacèutica, cosmètica i alimentària. És un tint natural conegut des de fa segles i concretament, cap al S.XVII a l’Imperi Espanyol va ser un secret d’estat la seva elaboració, donada la seva importància econòmica.

En el món vegetal no tot és perfecció; així doncs, vam veure com hi pot haver diferents mutacions genètiques, amb plantes de creixement diferent al que seria normal, com les  cristates, les variegates, les monstruoses i els espiralis.

Hi ha cactus comestibles, al·lucinògens, curatius, amb punxes de diferents mides, textures i dureses que, a vegades, generen una certa perillositat si no es manipulen correctament.

Com a cloenda i abans de passar al torn de preguntes, vam gaudir d’un meravellós vídeo del reconegut fotògraf naturalista nord-americà GREG KREHEL, que va estar durant cinc anys captant instantànies de diferents flors de cactus; així en el muntatge observem la ràpida obertura de cada flor, com una explosió de color i bellesa. La bellesa que ens ofereix la mare NATURA.

Resum Marta Peitivi Blasi, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Eduard García Sánchez ha parlat sobre VESTINT LA PINTURA. LA MODA DELS SEGLES XVI i XVII A TRAVÉS DELS GRANS MESTRES. Dimarts 22 d'abril.

A la Itàlia del segle XV, on els ideals de l’humanisme havien creat una nova societat, apareix la necessitat d'una classe dominant de retratar-se, de representar-se amb tot allò que els defineix. L'ésser humà comença a voler representar la seva identitat, el seu ésser, a mostrar al món qui és.                                                                                                                        És per això que els artistes comencen a especialitzar-se en l’art del retrat, esdevenint un dels gèneres pictòrics més importants de la cultura occidental fins als nostres dies. 

El retrat ens ajuda, als espectadors d’avui dia, a conèixer quins eren els teixits més utilitzats, els estampats més cotitzats i les modes més seguides. 

Aquest gènere no només ha servit per mostrar el gran talent d’alguns pintors a l'hora de captar els trets psicològics i físics dels personatges retratats, sinó que també són grans testimonis de les modes en la indumentària i el pentinat. 

Els segles XVI i XVII són els més prolífics pel que fa al retrat burgès i aristocràtic. El gènere ja té un segle de vida i ja podem parlar de grans noms. Pintors com Tiziano, Hans Holbein, Cranach, Bronzino, Moroni, Rembrandt, Velázquez i d’altres, ens han ajudat a poder observar al detall les peces d’indumentària al llarg de les dècades. 

Però aquests dos segles no només són prolífics pel que fa al retrat, sinó que, gràcies a l’expansió del mapa comercial amb Amèrica i Àsia i a l’aparició de la classe burgesa, les modes evolucionen a un ritme frenètic, com no ho havien fet fins aleshores.

A finals del segle XV, el Renaixement italià va influir tot el continent, així com la seva moda. Una moda més senzilla que la que veiem fins aleshores al nord d’Europa, amb unes línies més simples i la desaparició dels tocats exuberants d’estil gòtic.

Tot i això, en iniciar-se el nou segle, va començar a posar-se de moda un curiós germanisme a la manera de vestir de països com França i Anglaterra, on cal destacar unes formes molt més voluptuoses, colors llampants, estampats molt decoratius, l’ús de grans tocats i pells d’animals.

La gran aportació van ser les anomenades “cuchilladas”: talls a la tela de les peces, dels quals en sortia el forro, creant una bicromia i unes formes molt exuberants que van començar a portar els soldats d’infanteria alemanys, els lansquenets. 

A la segona meitat del segle XVI, es produirà un canvi absolut en la moda europea. La dominació de la monarquia espanyola en la política mundial va redirigir la capitalitat de la moda a la cort dels Àustries, liderada per Felip II. El monarca, en el seu gust per l’austeritat i la sobrietat, va posar de moda el color negre com a exemple de poder i luxe, ja que el negre era un tint molt car i exclusiu que provenia del continent americà. 

La gorguera va ser un dels elements més innovadors de la indumentària de la casa dels Àustries i el que més difusió va tenir arreu del món. La manera de vestir a l’espanyola va arribar a tots els països, però on més va calar va ser a l’Europa del nord, on aquesta moda s’assentaria durant tot un segle. 

Igual que la gorguera, que va acabar sent un element anecdòtic de la indumentària europea, el regnat dels Àustries va començar a caure en decadència per la pèrdua dels seus territoris i el seu lideratge econòmic. 

A mitjan segle XVII, la casa reial francesa va liderar en el camp polític, així com en el de les modes. Versalles es va convertir en l’epicentre del gust i el refinament. 

El gust va deixar l’austeritat espanyola i es va decantar per una exuberància majestuosa, acompanyada de grans elements decoratius, perruques impossibles i formes voluptuoses.

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.