Xavier Duran va parlar del VIATGE PER EGIPTE D'EDUARD TODA I GÜELL.Dimarts 14 de febrer.

“La vida de Toda és de pel·lícula o de novel·la”. Així s’iniciava la conferència de Xavier Duran que rememorava la fascinant estada del diplomàtic Eduard Toda i Güell (Reus 1855 - Poblet 1941) al país del Nil, cent trenta-tres anys després. Abans, havia estat en terres orientals. Tenia una personalitat extravertida i brillant, capaç de generar materials dels llocs on va estar. Inquiet, despert, amb una intrèpida capacitat i intuïció per saber trobar l’important entre els efectes de la realitat. Ha encisat els amants de l’art;  durant una hora hem viatjat en l’espai amb la visita a Egipte i en el temps perquè ens ha transportat, a través de la fotografia feta per ell i, sobretot, de fotògrafs professionals, a descobrir la primera tomba segellada encara, perquè ell va tenir el privilegi de participar en l’obertura i excavació de Sennedjem a Dayr al-Madīna, Tebes Oest, la primera trobada intacta, esdevenint el primer egiptòleg i arqueòleg català i espanyol. Podem afirmar de Toda que va estar en el lloc adequat, en el moment just. La conferència ha estat un viatge visual sobre imatges d’un país que té una perspectiva història extraordinària on Toda, amb només vint-i-nou anys, hi va viure durant dos anys des que va desembarcar a Alexandria el 17 d’abril de 1884. Va aplegar peces i va consolidar la seva esplèndida col·lecció d’antiguitats egípcies repartida entre la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i el Museo Arqueológico Nacional de Madrid. La vida i la personalitat d’Eduard Toda fou enigmàtica i excepcional. Va estudiat Dret a Madrid, es va preparar per a entrar al cos diplomàtic i va obtenir plaça de Vicecònsol i Consol. Fa estada a la Xina. Quan retorna a Catalunya, entra en contacte amb el moviment literari català de “La Renaixença” a través de Víctor Balaguer. Aquest fet tingué certa influència en Toda, perquè des d'aquest moment passà d'escriure en castellà al català. Viatger apassionat, escriptor de temes històrics. Va desvetllar l’interès per la cultura catalana de Sardenya. Va deixar el cos diplomàtic es va establir com a home de negocis d’èxit a Londres. A través de la seva vida, va cultivar un amor immens pels llibres i esdevingué un gran bibliòfil. Ja gran, es va instal·lar al monestir d’Escornalbou, al Baix Camp, que va poder fer restaurar, gràcies a una considerable fortuna personal. No va acceptar l’herència del seu pare; primer, perquè no li feia falta però sobretot perquè se n’havia desentès des del seu naixement; en canvi va gaudir del recolzament de familiars i amics. Fou mecenes de diverses institucions del país, va donar importants documents de Domènec Badia, Alí Bei, a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona. Fou membre de nombroses juntes i patronats, finalment, el promotor incansable de la restauració del Monestir de Poblet, panteó reial dels sobirans de la Corona d’Aragó. Ha estat una conferència singular en tots els sentits. Resum Rosa  Serra i Sala, fotografia Martí Majoral i Casas.

Alícia Casals va parlar de TECNOLOGIA, ROBÒTICA I SOCIETAT EN EL SEGLE XXI. Dimarts 7 de febrer.

L’evolució tecnològica ha anat transformant la forma de vida a la societat en tots els àmbits al llarg de la historia: eines, màquines i motors; electricitat, electrònica, ordinador i informàtica. En els darrers anys, la robòtica significa una síntesi de l’evolució i ús de la tecnologia per al control sofisticat de les intervencions i de les actuacions. En l’entorn industrial ha millorat molts processos de producció realitzant tasques rutinàries de forma eficaç. També, s’ha obert camí en el món dels serveis on s’utilitzen per a l’exploració d’entorns de difícil accés a les persones o bé per distància, per raons de salut o perill,  exploracions o rescats. Els seus múltiples àmbits d’aplicació, tan diversos com l’espai, el manteniment: intervencions en línies elèctriques, reparacions de clavegueres. L’entorn submarí. L’obra civil: control dels punts de corrosió en dipòsits. A la medicina on permet obtenir imatges, analitzar informació i així poder planificar les operacions de l’àmbit de la microcirurgia i implants. 
La nano robòtica, per a l’exploració interna i l’emissió de l’antibiòtic en el lloc adequat, minimitza l’acció invasiva perquè arriba al lloc i dóna la medicació, es tracten les cèl·lules afectades i per tant es redueix l’acció de mètodes més agressius al cos. A través del robot s’accedeix a un tipus de medicina més personalitzada que permet discernir i controlar el moviment en l’assistència de casos de malats paraplègics i en tetraplegies actuant a través d’un servei individualitzat i ajuda al moviment que la persona no pot fer. En els casos de la malaltia de Parkinson ajuda a controlar i garantir la seguretat del gest. També s’han creats robots com animals de companyia que interactuen en casos problemes cognitius d’infants autistes i s’intenta crear comunicació, en forma de joguina la màquina interactua per crear empatia i ser un emissor que generi resposta des de la tendresa. 
Durant la conferència s’han exposat les diferents disciplines que marquen l’evolució tecnològica, i més en concret de la robòtica i el seu progrés. A les preguntes s’han analitzat també el seus efectes en la societat, amb la substitució dels robots en els llocs de treballs ocupat per persones. De tota manera l’evolució és imparable i en la societat del segle XXI la robòtica ha entrat tant per l’assistència directa més personal, com en els serveis en general. Resum Rosa Serra i Sala, fotografia Aurora Casals.

L'atleta Elena Congost va presentar LA MITJA MARATÓ. Dimarts 31 de gener.

“La meva és una història de somnis”: Elena Congost visita les Aules i començà així la seva conferència. Neix amb una disfunció ocular i té un 4% de visió. Als cinc anys diu que vol ser atleta. Participa en diverses curses i campionats de Catalunya, Espanya i Internacionals. Amb 14 anys va fer la mínima per als Jocs Paralímpics a Atenes, tot i que no hi anava a guanyar cap medalla, va millorar en confiança i autoestima. El 2012, a Londres, va obtenir Plata als 1500 metres. A Río, era la primera vegada que es podia participar a la marató en prova femenina i s’hi va preparar. Cada atleta corre amb un guia, van units amb una corda al canell a un metre de distància. “El guia és els meus ulls”. Porta el rellotge, informa del circuit, dóna pautes; s’atansa als punts de l’aigua per recollir el pot al vol, avisa dels obstacles. Doncs bé, a Río l’entrenador i guia, no va poder córrer per problemes de salut, però després de quatre anys de preparació: “No em podia rendir”. S’havia de fer possible el seu somni i es va autoritzar a la família perquè es repartissin en llocs estratègics. Durant la cursa, li donaven pautes amb la veu per guiar-la durant els 42 km i 195 metres en què va fer la seva millor marca - 3 hores i un minut- va fer l’or. “Vaig arrencar la primera i vaig fer tota la marató sola. Durant la cursa pensava he de construir, construir distància, fins a la línia d’arribada”. La plata va entrar cinc minuts després. ”Gràcies a l’equip humà que m’ajuda, em cuida amb delicadesa i afecte puc avançar.” Quan se li fa la pregunta sobre la por, el risc. La seva resposta és: “Què passa si m’equivoco i si decepciono a algú. I si caic. L’important és aixecar-se. Si no surt bé, no ets un perdedor. És un perdedor qui no ho prova. Qui s’arrisca, ja ho ha intentat. Has après coses bones i no tan bones en el camí. Quan intentem fer, sempre traiem alguna cosa positiva. Si ho intentem ens passa alguna cosa emocionant.” En aquests moments, Elena Congost té la beca ADO i li permet poder entrenar i preparar-se. No obstant, no rep l’espònsor de cap empresa; cap cedeix material ni li subvenciona les despeses perquè: “no represento la imatge de la perfecció que busquen”. L’Elena és atleta. Mestra. Fa un màster en Neurobiologia. Una persona senzilla, humil i tenaç. Els pares van confiar en ella i, a contracorrent, aquella nena de Gurb que va voler ser atleta, ho és. En aquests moments, ja té al cap el proper projecte:“Preparar-me per als Jocs de Tòquio”. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch

Xavier Roqué va parlar d'ALBERT EINSTEIN, LA LLUM i L'UNIVERS. Dimarts 24 de gener.

L’any 2000 la revista Time va escriure que Einstein havia estat el personatge més important del segle XX.

Molta gent pensa que era un científic, un savi i que estava desconnectat del món en què vivia, només capficat en les seves fórmules: aquesta no és la realitat. Einstein va viure una època on el món canviava molt ràpidament. Hi havia grans avenços tecnològics com les comunicacions telegràfiques, la llum , el tren, el telèfon...

Procedia d’una família de tradició industrial molt lligada a la tecnologia. El seu avi tenia una empresa que feia turbines i dinamos. No va ser un alumne brillant i per això no va aconseguir fer el doctorat. En acabar els estudis feia classes particulars i després va treballar en una oficina de patents a Suïssa. Aquest treball l’inspirava i al vespre, quant havia acabat la jornada, anotava els seus pensaments científics. Observava els fenòmens de l’univers i estava molt interessat en els temes de l’espai i del temps. Això el va portar a investigar la relativitat, que vol dir que dues situacions aparentment diferents són indistingibles: un exemple és que quan estem en un vagó de tren en una estació, a vegades, no sabem si es comença a moure el nostre tren o és mou el tren parat al costat.

El 1905, quan era un jove físic de 26 anys va formular la seva teoria de la relativitat espacial en dir: “no podem distingir el repòs del moviment uniforme”. Quan estem en un avió a velocitat constant de creuer no ens adonem que anem a 900 km/h i les hostesses poden servir les begudes sense que els hi caigui una gota fora del vas. No es així quan l’avió s’enlaira i accelera. El 1907 va dir que havia tingut l’idea més feliç de la seva vida: “una persona que cau al buit no nota el seu propi pes”. Feia aparèixer el concepte de gravetat i, el 1915, va publicar la teoria de la relativitat general: “no podem distingir entre gravetat i acceleració” . Va formular que l’espai és sensible a la presència de cossos i que inclòs la llum desvia la seva trajectòria en passar prop del sol. Einstein va publicar un llibre sobre la teoria de la relativitat convençut que estava a l’abast de tothom i va dir: si no l’escric, la gent no entendrà la teoria tot i que és senzilla. Li van concedir el premi Nobel de física l’any 1921 quan era ja molt conegut. Resum Martí Majoral Casas, fotografia Mercè Gasch.

Montse Lorente va parlar de CERVANTES I EL "QUIXOT ". Dimarts 17 de gener.

La conferenciant ha començat fent un breu recorregut per la vida i l'obra de Miguel de Cervantes, tot mostrant alhora el context literari i social de l'Espanya de la segona meitat del segle XVI.

Cervantes neix el 1547 a Alcalà de Henares. El seu pare és metge de l'època, per raons laborals es traslladaren a Valladolid i després a Madrid. Aprèn gramàtica amb el catedràtic Joan López de Hoyos. Diferents vicissituds l'obliguen a marxar a Itàlia el 1570 on és cambrer del cardenal Acquaviva a Roma. Allà va tenir el primer contacte amb la cultura italiana i s'interessa pel Renaixement.

L'octubre del 1571 participa en la batalla de Lepant i li quedà la ma esguerrada. En tornar a Espanya amb el seu germà uns pirates davant de la costa catalana i els fan captius cinc anys. La família pot alliberar el germà però no a ell: quatre intents de fuga . La conferenciant ha llegit un fragment de la història del captiu, cant a la llibertat.

El 1580 és alliberat i torna sense res de res. Entre el 1581 i 1587 escriu varies obres; Los tratos de Argel, La Numancia... El 1584 té una filla anomenada Isabel amb Ana Franca de Rojas i el mateix any es casa amb Catalina de Palacios Salazar: escriu la primera novel·la La Galatea, n'està orgullós. El 1585 marxa a Andalusia per fer de recaptador de l'armada, va tenir problemes amb l'administració, amb la justícia, l'església i acaba a la presó. Va escrivint poesia, comèdia. El 1597 el criden a Granada per cobrar impostos sobre el comerç. Al 1603 va a viure a Valladolid amb les germanes i diferents persones de la seva família i amb novament molts problemes.

El 1605 surt la primera part del Quixot amb gran èxit literari, encara que al 1604 s'havien filtrat còpies manuscrites molt criticades, sobre tot per López de Vega. El 1613 escriu las Novelas Ejemplares amb gran orgull. El 1615 surt la segona part del Quixot amb un gran èxit reconegut. El dia 22 d'abril de 1616 va morir a Madrid.

Lorente ha remarcat els principals trets literaris de la seva narració: punts de vista, estructura. llenguatge, personatges etc, assenyalant els aspectes innovadors que la converteixen en la primera gran novel·la moderna.

Finalment ha volgut destacar els valors humans que transmet: les lectures canviants en les diverses èpoques, i que és el que pot aportar als lectors d'avui. Cervantes (i el Quixot) s'ha mantingut al llarg dels segles un dels grans clàssics de la literatura universal perque sap crear un nou llenguatge de contraposicions amb ironia nova, harmonia de contrast, amb diàleg que transforma i va construint els personatges, en definitiva sap casar la bogeria i la raó. Acaba esperonant els presents perquè el tornin a llegir d'una manera especial la segona part, tot dient que encara ens hi veiem reflectits, ens diverteix, ens commou, ens interpel·la o ens conforta. Resum Carme Esplugas. Foto Mercè Gasch.

ASSEMBLEA GENERAL. Meritxell Maymó va parlar de LES ORQUÍDIES DEL MONTSENY. Dimarts 10 de gener.

Quan parlem d’orquídies sovint pensem en les plantes exuberants de floristeria, gairebé sempre cultivades amb finalitats ornamentals i d’origen tropical. De fet, la gran majoria de les 25.000 espècies conegudes creixen als tròpics, que és on troben els ambients més favorables.Però ben a prop de casa nostra també creixen orquídies silvestres. De les 450 espècies europees, 80 s’han localitzat a Catalunya i 50 al Montseny, on la diversitat i riquesa d’orquídies és especialment visible al pla de la Calma per la combinació d’erms, landes, prats, boscos i capçaleres de torrents, juntament amb la climatologia i l’edafologia, els propicien les condicions més adequades per viure. Les orquídies silvestres del nostre entorn són plantes d’entre 20 i 60 cm que poden passar desapercebudes entre la vegetació, però si ens atansem a observar les flors ens adonem que tenen formes, colors, olors i textures tan sorprenents com les tropicals. La bellesa i vistositat de les orquídies és el resultat d’un llarg procés evolutiu de selecció de les flors més atractives per als insectes. A diferència del que és habitual en altres plantes, el pol·len s’agrupa en masses compactes anomenades pol·linis i no es pot dispersar a través del vent. Per això, les orquídies han arribat a fer flors altament especialitzades, sovint amb nèctar i perfums similars a les feromones alliberades per algunes femelles d’insectes. Hi ha espècies que fins i tot han desenvolupat flors mimètiques, com les que imiten altres flors nectaríferes, o bé com les que imiten femelles d’insectes. .Aquestes estratègies d’atracció confonen els insectes i els converteixen en agents específics de transport del pol·len quan es belluguen de flor en flor. La pol·linització mitjançant insectes és el pas previ a la fecundació, dins del complex i fràgil sistema de reproducció sexual de les orquídies. La fecundació produeix milers de llavors diminutes. Quan les llavors dispersades pel vent arriben al sòl necessiten les condicions apropiades per poder formar una micoriza amb el seu fong específic. I si això succeeix i es mantenen les condicions apropiades, calen entre 2 i 15 anys més per desenvolupar el primer tubercle amb les reserves necessàries perquè l’orquídia pugui créixer. Llavors broten les primeres fulles, però la floració de la planta no té mai lloc dins del mateix any, sinó que encara n’han de passar alguns més, segons l’espècie i les condicions del medi, per poder tancar el cicle de reproducció sexual. Per altra banda, les orquídies també poden reproduir-se asexualment i créixer any rere any en un mateix lloc, per contribuir a la pervivència de l’espècie. L’element més característic d’aquest sistema de reproducció són els tubercles, on acumulen els nutrients necessaris per poder tornar a créixer l’any següent. En aquesta singularitat rau precisament l’etimologia del nom científic de la família de les orquídies, orkhis, que en grec significa testicles. Al Montseny hi creixen una cinquantena d’espècies pertanyents a 16 gèneres d’orquídies diferents: Anacamptis, Cephalanthera, Coeloglossum, Dactylorhiza, Epipactis, Epipogium, Gymnadenia, Himantoglossum, Limodorum, Listera, Neottia, Ophrys, Orchis, Platanthera, Serapias i Spiranthes.

Sense entrar a fer un repàs exhaustiu de tota aquesta diversitat, és remarcable el gènere Orchis per ser el més abundant, amb 13 espècies. Aquest gènere té flors de color grogós, rosat o porpra amb diverses ornamentacions en forma d’estries, taques o punts. Sovint imiten altres flors nectaríferes per atreure els insectes pol·linitzadors. El segon grup més abundant és el gènere Ophrys, amb 12 espècies. Les flors tenen el label carnós i pelut, amb dibuixos i colors que imiten les femelles dels insectespol·linitzadors. Per això es coneixen amb el nom popular d’abelleres.Un gènere ben curiós és el de les Epipactis, amb 5 espècies, popularment conegudes com a cassoletes. Les flors d’aquest grup són petites amb el label en forma de cassoleta, on acumulen un líquid ensucrat que atreu els insectes. Determinats fongs fan fermentar aquest líquid i produeixen alcohols que poden alterar la conducta dels pol·linitzadors quan l’ingereixen.Deixant de banda els principals gèneres, algunes espècies d’orquídies tenen especial interès per la seva raresa al Montseny: és el cas del Coeloglossum viride, l’única orquídia protegida, pel PEIN, en aquest massís; de l’Orchis laxiflora, típica de zones humides i que està en regressió com a conseqüència de la pèrdua d’hàbitats; i de l’Epipogium aphyllum, una planta eurosiberiana pròpia de zones ombrívoles de fagedes i avetoses, típica de l’estatge montà i subalpí dels Pirineus, i que és la més rara del Montseny, on només s’ha localitzat a Santa Fe. Un altre cas singular és el del Cypripedium calceolus, una de les orquídies que més curiositat desperta a Catalunya, popularment coneguda amb el nom de sabatetes de la Mare de Déu, i que segurament ha desaparegut del Montseny, després d’haver-la citat Joan Cadevall (1933). Meritxell Maymó Reverter, fotografia Mercè Gasch

Unes Bones Festes i millor 2017

CLOENDA NADALENCA.

Lectura poètica Elisenda Torres Medalla. 

Trio de flautes trevesseres: Aina Brichs, Èlia Camps i Laia Saperas

Josep A. Martos va parlar de DIGNITAT I DEPENDÈNCIES EN LES PERSONES. Dimarts 20 de desembre.

La dependència s’entén com la necessitat de l’ajut d’altres per a la realització de la vida diària. Cal comprendre que la fragilitat que ocasiona l’edat o la malaltia n’afavoreix la vulnerabilitat. La complexitat de les situacions que es presenten fa que la resposta hagi de ser diferent i adequada, circumstància que incideix en la persona i el seu entorn: la família, cuidadors, professionals i institucions que són les que estableixen el model d’atenció. Els factors de la diversitat de situacions poden ser socials, econòmics, funcionals i cognitius. Cal planificar, organitzar i entendre’n l’impacte, per això cal millorar el nostre estil de vida. Adonar-nos dels canvis en el cos i en les relacions. Mantenir uns hàbits saludables i tenir una actitud desperta. L’envelliment no només depèn dels anys sinó de la predisposició a aprendre per la il·lusió que fa sentir, per evitar el deteriorament cognitiu i millorar l’adaptació als canvis. Va bé sortir de casa, dominar el propi temps, cuidar-se i cuidar els altres. Controlar l’alimentació i prevenció de lesions i caigudes. Evitar l’automedicació i estructurar les visites mèdiques per les necessitats de la salut. Comunicar-se bé i conviure. Gaudir del que la vida ofereix, de la relació amb els altres per evitar l’aïllament. Es va posar com exemple l’assistència a les Aules per mantenir l’atenció, l’estímul cognitiu i la relació social que enriqueix la vida quotidiana. 
Després de la conferència, vàrem recordar Eustaqui Casals Margall, membre de la Junta que enguany ens ha deixat i que, al costat del Srs. Boix, Garrell i Casanovas, va posar els fonaments de les Aules de la ciutat de Granollers. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

Tot recordant Eustaqui Casals, amic i company de Junta.