ASSEMBLEA GENERAL. Meritxell Maymó va parlar de LES ORQUÍDIES DEL MONTSENY. Dimarts 10 de gener.

Quan parlem d’orquídies sovint pensem en les plantes exuberants de floristeria, gairebé sempre cultivades amb finalitats ornamentals i d’origen tropical. De fet, la gran majoria de les 25.000 espècies conegudes creixen als tròpics, que és on troben els ambients més favorables.Però ben a prop de casa nostra també creixen orquídies silvestres. De les 450 espècies europees, 80 s’han localitzat a Catalunya i 50 al Montseny, on la diversitat i riquesa d’orquídies és especialment visible al pla de la Calma per la combinació d’erms, landes, prats, boscos i capçaleres de torrents, juntament amb la climatologia i l’edafologia, els propicien les condicions més adequades per viure. Les orquídies silvestres del nostre entorn són plantes d’entre 20 i 60 cm que poden passar desapercebudes entre la vegetació, però si ens atansem a observar les flors ens adonem que tenen formes, colors, olors i textures tan sorprenents com les tropicals. La bellesa i vistositat de les orquídies és el resultat d’un llarg procés evolutiu de selecció de les flors més atractives per als insectes. A diferència del que és habitual en altres plantes, el pol·len s’agrupa en masses compactes anomenades pol·linis i no es pot dispersar a través del vent. Per això, les orquídies han arribat a fer flors altament especialitzades, sovint amb nèctar i perfums similars a les feromones alliberades per algunes femelles d’insectes. Hi ha espècies que fins i tot han desenvolupat flors mimètiques, com les que imiten altres flors nectaríferes, o bé com les que imiten femelles d’insectes. .Aquestes estratègies d’atracció confonen els insectes i els converteixen en agents específics de transport del pol·len quan es belluguen de flor en flor. La pol·linització mitjançant insectes és el pas previ a la fecundació, dins del complex i fràgil sistema de reproducció sexual de les orquídies. La fecundació produeix milers de llavors diminutes. Quan les llavors dispersades pel vent arriben al sòl necessiten les condicions apropiades per poder formar una micoriza amb el seu fong específic. I si això succeeix i es mantenen les condicions apropiades, calen entre 2 i 15 anys més per desenvolupar el primer tubercle amb les reserves necessàries perquè l’orquídia pugui créixer. Llavors broten les primeres fulles, però la floració de la planta no té mai lloc dins del mateix any, sinó que encara n’han de passar alguns més, segons l’espècie i les condicions del medi, per poder tancar el cicle de reproducció sexual. Per altra banda, les orquídies també poden reproduir-se asexualment i créixer any rere any en un mateix lloc, per contribuir a la pervivència de l’espècie. L’element més característic d’aquest sistema de reproducció són els tubercles, on acumulen els nutrients necessaris per poder tornar a créixer l’any següent. En aquesta singularitat rau precisament l’etimologia del nom científic de la família de les orquídies, orkhis, que en grec significa testicles. Al Montseny hi creixen una cinquantena d’espècies pertanyents a 16 gèneres d’orquídies diferents: Anacamptis, Cephalanthera, Coeloglossum, Dactylorhiza, Epipactis, Epipogium, Gymnadenia, Himantoglossum, Limodorum, Listera, Neottia, Ophrys, Orchis, Platanthera, Serapias i Spiranthes.

Sense entrar a fer un repàs exhaustiu de tota aquesta diversitat, és remarcable el gènere Orchis per ser el més abundant, amb 13 espècies. Aquest gènere té flors de color grogós, rosat o porpra amb diverses ornamentacions en forma d’estries, taques o punts. Sovint imiten altres flors nectaríferes per atreure els insectes pol·linitzadors. El segon grup més abundant és el gènere Ophrys, amb 12 espècies. Les flors tenen el label carnós i pelut, amb dibuixos i colors que imiten les femelles dels insectespol·linitzadors. Per això es coneixen amb el nom popular d’abelleres.Un gènere ben curiós és el de les Epipactis, amb 5 espècies, popularment conegudes com a cassoletes. Les flors d’aquest grup són petites amb el label en forma de cassoleta, on acumulen un líquid ensucrat que atreu els insectes. Determinats fongs fan fermentar aquest líquid i produeixen alcohols que poden alterar la conducta dels pol·linitzadors quan l’ingereixen.Deixant de banda els principals gèneres, algunes espècies d’orquídies tenen especial interès per la seva raresa al Montseny: és el cas del Coeloglossum viride, l’única orquídia protegida, pel PEIN, en aquest massís; de l’Orchis laxiflora, típica de zones humides i que està en regressió com a conseqüència de la pèrdua d’hàbitats; i de l’Epipogium aphyllum, una planta eurosiberiana pròpia de zones ombrívoles de fagedes i avetoses, típica de l’estatge montà i subalpí dels Pirineus, i que és la més rara del Montseny, on només s’ha localitzat a Santa Fe. Un altre cas singular és el del Cypripedium calceolus, una de les orquídies que més curiositat desperta a Catalunya, popularment coneguda amb el nom de sabatetes de la Mare de Déu, i que segurament ha desaparegut del Montseny, després d’haver-la citat Joan Cadevall (1933). Meritxell Maymó Reverter, fotografia Mercè Gasch

Unes Bones Festes i millor 2017

CLOENDA NADALENCA.

Lectura poètica Elisenda Torres Medalla. 

Trio de flautes trevesseres: Aina Brichs, Èlia Camps i Laia Saperas

Josep A. Martos va parlar de DIGNITAT I DEPENDÈNCIES EN LES PERSONES. Dimarts 20 de desembre.

La dependència s’entén com la necessitat de l’ajut d’altres per a la realització de la vida diària. Cal comprendre que la fragilitat que ocasiona l’edat o la malaltia n’afavoreix la vulnerabilitat. La complexitat de les situacions que es presenten fa que la resposta hagi de ser diferent i adequada, circumstància que incideix en la persona i el seu entorn: la família, cuidadors, professionals i institucions que són les que estableixen el model d’atenció. Els factors de la diversitat de situacions poden ser socials, econòmics, funcionals i cognitius. Cal planificar, organitzar i entendre’n l’impacte, per això cal millorar el nostre estil de vida. Adonar-nos dels canvis en el cos i en les relacions. Mantenir uns hàbits saludables i tenir una actitud desperta. L’envelliment no només depèn dels anys sinó de la predisposició a aprendre per la il·lusió que fa sentir, per evitar el deteriorament cognitiu i millorar l’adaptació als canvis. Va bé sortir de casa, dominar el propi temps, cuidar-se i cuidar els altres. Controlar l’alimentació i prevenció de lesions i caigudes. Evitar l’automedicació i estructurar les visites mèdiques per les necessitats de la salut. Comunicar-se bé i conviure. Gaudir del que la vida ofereix, de la relació amb els altres per evitar l’aïllament. Es va posar com exemple l’assistència a les Aules per mantenir l’atenció, l’estímul cognitiu i la relació social que enriqueix la vida quotidiana. 
Després de la conferència, vàrem recordar Eustaqui Casals Margall, membre de la Junta que enguany ens ha deixat i que, al costat del Srs. Boix, Garrell i Casanovas, va posar els fonaments de les Aules de la ciutat de Granollers. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

Tot recordant Eustaqui Casals, amic i company de Junta.

Joan Estruch ha parlat sobre ENTENDRE LES RELIGIONS DES D'UNA PERSPECTIVA SOCIOLÒGICA. Dimarts 13 de desembre.

El professor Estruch basa avui la seva conferència en l’epíleg del seu llibre, Entendre les religions des d’una perspectiva sociològica. Els grans temes de la sociologia religiosa, avui dia, són: el procés de secularització, el fenomen del pluralisme i, més recentment, els fonamentalismes religiosos.
Afirma que, en contra del que s’havia dit i ensenyat, la religió no s’acaba. És cert que a Europa, i d’ una manera marcada a Catalunya, s’ha produït un procés de secularització. Constituïm l’excepció més que no pas la norma. El món continua essent tan religiós com sempre, però no pas de la mateixa manera. Cal no confondre religió amb església catòlica. Existeix una religiositat que s’expressa d’una forma diferent a la tradicional. El model tradicional no és avui el típic de la nostra societat. La institució religiosa ha deixat de ser d’una institució que era obligatòria, a una adscripció ara voluntària.
La societat catalana és avui una societat secularitzada. L’església catòlica no té un paper decisiu. Té un paper important però que no és determinant. La societat catalana és religiosament plural, i diversitat de tradicions religioses coexisteixen en una mateixa societat. També n'hi ha una pluralitat interna de cadascuna de les seves confessions. El catolicisme contemporani no és un bloc monolític, està travessat per múltiples tendències i corrents de pensament. Tots són catòlics, però tenen una concepció diferent del que és la fe catòlica.
El grup dels anomenats “creients no practicants” creix i s’estabilitza. La religió esdevé un afer privat de la consciència de cadascú que escapa de qualsevol mena de control de l’esfera pública.
Les situacions de pluralisme generen incertesa. En una societat plural les certeses s’esvaeixen. I aquí hi tenim l’origen de tots els fonamentalismes.
Diferència entre tradicionalisme i fonamentalisme religiós. El fonamentalisme és una reacció de defensa, enfront de l’ amenaça, que representa la pluralitat de cosmovisions. Són moviments organitzats. El fonamentalisme va néixer al món protestant a principis del segle XX i és una resposta a la modernitat secularitzada, pluralista i privatitzada de la religió. Es troba en totes les religions.
Hi ha qui creu enmig de la incertesa, dubte, provisionalitat..., i hi ha qui s’aferra a unes creences que li proporcionin certeses absolutes.
Per entendre la situació de la religiositat al nostre país, en el dia d’avui, avançaríem més si ens preguntéssim: qui té la creença com a fons de seguretat i qui accepta una fe religiosa que no elimina la inseguretat. Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.

Claudi Alsina va parlar sobre ELS SECRETS GEOMÈTRICS DE GAUDÍ. Dimarts 29 de novembre.

Antoni Gaudí (1852-1926) va ser un mal estudiant ja que va haver de repetir algunes assignatures. En acabar els seus estudis, en canvi, va esdevenir un arquitecte genial. No li agradava ni dibuixar, ni escriure, però tenia una gran intuïció i creativitat que portava a la pràctica en els seus tallers tot creant maquetes tridimensionals  que després servien per construir les seves grans obres. La seva investigació geomètrica va culminar-la en idear la Sagrada Família que és la seva gran i majestuosa obra. Transformava corbes catenàries, girs, superfícies reglades, polígons, poliedres, hiperboloides, etc. en construccions sofisticades.

Deia Gaudí: “moltes vegades trobo rar que jo sigui el primer en utilitzar aquest disseny, i m’estranya que a ningú se li hagi acudit abans, però n’estic convençut i em sento obligat a tirar-ho endavant”  i li sortia bé! Era la reflexió d’un geni.

S’inspirava en la natura: les columnes simulaven arbres i les naus boscos. Una de les seves genialitats va ser idear les entrades de llum on aplicava la forma hiperbòlica de les campanes, per tal que la llum es dispersés en totes direccions de la mateixa manera que ho feia el so. Quant a mesures tota la Sagrada Família esta construïda en base 12. Les proporcions entre les diferents mesures són els divisors de 12: dotze son les torres del s apòstols, i la estrella que culminarà la gran torre tindrà dotze puntes.

Gaudí no tenia visió dels costos de la seva obra ni en diners ni en temps.  Ell deia que el seu client no tenia pressa ja que era Déu. 

La previsió actual és que la Sagrada Família s’acabi l'any 2026, quan és compliran els 100 anys de la mort de Gaudí. L’obra ha de créixer en vertical pràcticament el doble de l’alçada actual. Al pinacle de Jesucrist, la torre més alta, s’hi podrà pujar amb ascensor i es podrà gaudir d’una vista de 360 graus des dels braços de la creu que tindran 15 metres de llargada. L’obra de Gaudí mereix ser admirada, estudiada i estimada. Resum Martí Majoral Casas, fotografia Mercè Gasch.

COM AFRONTEM LA CONVIVÈNCIA AL LLARG DE LA VIDA. Xerrada a càrrec de la 'Taula de la Igualtat de Gènere' de Granollers. Dimarts 22 de novembre.

Ahir, la 'Taula d'Igualtat de Gènere de Granollers' ens va parlar sobre com han evolucionat les relacions de parella en els darrers 50 anys i va posar l'accent en l'assignació de rols masclistes que encara avui s'assignen de forma diferencial a dones i a homes, a nens i nenes. I el més important, què poden fer les persones més grans per no reproduir aquests comporta-ments i ensenyar al nostre jovent a relacionar-se de manera igualitària.

Va iniciar la conferència Pilar Subirá, encarregada de presentar la 'Taula d'Igualtat de Gènere de Granollers'. Es tracta d'un grup de dones de diferents procedències i edats, que formen part a títol individual o com representants de grups de dones, i que compten amb el suport del Centre d'Informació i Recursos per a Dones (CIRD) de l'Ajuntament de Granollers. Es reuneixen una vegada al mes per debatre i realitzar activitats adreçades a la ciutadania amb l'objectiu de sensibilitzar sobre el greu problema de les desigualtats, actuals, entre homes i dones. I com aquestes desigualtats de gènere que ens afecten a uns i a unes altres, sobretot a les dones, fa necessari promoure un canvi social: ser conscients de la realitat que ens envolta ens facilita la seva transformació cap a una societat més justa i igualitària.

A continuació va parlar Montserrat Figueras, que es va centrar en les oportunitats que dóna la major longevitat a les persones grans. L'esperança de vida és cada vegada més alta i, per tant, permet a les persones amb major edat poder gaudir-ne més temps de la vida així com ensenyar i explicar a les noves generacions els canvis i les transformacions que han viscut. El valor tradicional de la família ha canviat molt, i toca construir el que volem ser, els valors que volem transmetre, els que creiem rebutjables, els que ens semblen importants per defensar-los i els que hem de combatre tant si són nous com antics. No podem caure en reproduir tot allò que ens ha fet mal, a homes i a dones. No podem tornar a repetir les actituds masclistes i sexistes que els nostres pares, les nostres mares, ens van ensenyar, segurament perquè tampoc sabien fer-ho d'una altra manera.

Nieves Uriz va ser l'encarregada de fer un recorregut històric sobre els avenços en els darrers 50 anys, exposant com han passat, les dones, de veure's sotmeses a la voluntat del marit i dels germans a la llibertat i a la igualtat, almenys d'acord a les lleis. La Constitució Espanyola de l'any 1978 afirma la igualtat entre homes i dones sense discriminació de sexe. Però no va ser fins l'any 1999 que deixa de ser delicte la desobediència al marit. I l'any 2007 s'aprova, per primer cop, la Llei d'Igualtat efectiva de dones i homes a l'estat espanyol. A pesar de tot, aquesta igualtat en les lleis no es trasllada, almenys totalment, a una igualtat real. Els rols masclistes dels nois que han tornat a reprendre, fins i tot d'una manera més forta que fa uns quants anys enrere, evidencien que no hem avançat tant. I que encara les noies, algunes noies, continuen buscant un príncep blau.

Conxita Dalmau va tancar la conferència parlant d'uns dels aspectes que la 'Taula' considera clau per eradicar aquests comportaments masclistes i aconseguir unes relacions de parella i amb la família igualitàries: l'educació. Va posar de manifest la importància dels valors i actituds que es reben i es transmeten a l'escola i a l'institut, no només a través de la formació reglada sinó a través del que es coneix com el currículum ocult, és a dir, allò que el professor o professora transmet a l'aula sense adonar-se i que li és propi, i que pot acabar suposant la reproducció de comportaments sexistes i discriminatoris: a través del llenguatge, del tracte diferencial entre nois i noies posant més èmfasi en la suposada capacitat de cura de les noies i la suposada major força dels nois, etc.

Per finalitzar, i resumint, es va posar en valor com les persones més grans, plenes d'experiència i saviesa, poden facilitar que la família, l’escola i la societat, permeti a les futures generacions, tant noies com nois, créixer amb la seguretat i la confiança que tota persona necessita. I se les va fer còmplices de, com a través de tot allò que han aprés al llarg de la seva vida, poden ajudar al nostre jovent a créixer en el respecte per tothom i eliminar el masclisme de la nostra societat. Resum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

Montserrat Medalla va parlar sobre WILLIAM SHAKESPEARE: controvèrsia i contemporaneïtat. Dimarts 15 de novembre.

Afegeix la llegenda

Parlar de Shakespeare vol dir talent. Cal acceptar, però, que el dramaturg anglès ve precedit per la polèmica, la controvèrsia i la complexitat: això és un fet. Què té, doncs, aquest autor que faci sospirar i polemitzi tant? Pot ser la genialitat. El seu univers és un món quotidià on hi participen tots els estaments socials i professions; tothom enraona i molt. Tracta la condició humana dels personatges a fons: què senten i fan. És tumultuós a voltes, d’altres festiu. Guanya la victòria o la decepció? Explica situacions versàtils, compassives o cruels amb diàlegs ràpids i contraposats. És generador de formes sintàctiques i neologismes que s’han incorporat a la llengua anglesa amb ús viu fins a l’actualitat. On es troba la seva gran categoria i contemporaneïtat, doncs? Potser en plasmar la gelosia a Otel·lo. El dubte en Hamlet. La força del destí en Macbeth. La joia de viure a Molt soroll per a res, del que n’hem pogut visualitzar un fragment al final de la conferència. Pel que fa el seu defensor Harold Bloom diu que és el poeta de la llengua de mel. El millor escriptor del món. En canvi el detractor James Saphiro diu que és un plagiador i publica “Qui va escriure Shakespeare”. Es diu que si va ser el filòsof Sir Francis Bacon. També, si el dramaturg del The Globe era una dona. Pel que fa la seva biografia, se’n sap poc i, al seu voltant, s’hi ha estès una boira, potser típicament anglesa, de dubte i la ponent clarifica amb informacions diverses: estudis, feina matrimoni i fills. El creador de la Chamberlain Main té una immensa força d’observació i el reflex de les obres dels clàssics grecs i llatins emergeix com una onada dintre dels arguments de les seves obres. L’actor Josep Mª Pou afirma que, després d’interpretar-les, se sent millor persona i millor actor. D’aquesta manera, honora l’obra de l’actor de Stratford-upon-Avon, que traduïda a diverses llengües ha permès la comprensió i l’expansió internacional. Quan Núria Espert interpreta el rol masculí del Rei Lear, és just el contrari del que passava al segle XVI quan, per la prohibició expressa de l’accés de les dones als escenaris, els personatges femenins eren interpretats per homes. Amb tot, el text no perd frescor, ni qualitat, ni en un cas ni en l’altre. W. Shakespeare escriu sobre passions i emocions; mort i vida enllaçats en el temps però, la mateixa humanitat que desprenen fa que a través d’actors i actrius de teatre i de cinema, d’abans i d’ara ens arribi el gust i risc de viure. El professor de cinema Fernando Gil Delgado parla de les 800 adaptacions cinematogràfiques que han tingut les 44 obres de teatre. Deu ser que l’escriptor sap treure els reflexos vitals en què el públic s’identifica en llegir l’obra, quan veu la representació dalt d’un escenari o projectada en una pantalla. En sortir de la conferència, et permets reflexionar. Qui no ha sentit mai una intensa passió i n’ha sortit perjudicat o il·lès? Potser és per això que les obres del poeta es poden seguir adaptant, com la pròpia vida que es torna a inventar per a comprendre-la millor. Escenes i paisatges. Personatges amb poesia i força, comèdia, drama, tragicomèdia perquè aquest és, potser, el gresol d’existir. Resum, Rosa Serra i Sala. Fotografia, Mercè Gasch.

Diego Sola va parlar d'ESTATS UNITS: UNA INDEPENDÈNCIA DE "sentit comú" o de "Poble escollit". Dimarts 8 de novembre.

L’any que es produïa la independència dels Estats Units d’Amèrica un filòsof anglès, Thomas Paine, publicava un llibre amb el títol: El sentit comú. Alhora que els anglesos de Nord Amèrica havien arribat al segle XVIII, conscients, segons les seves creences, de ser un “poble escollit”, destinat a protegir les llibertats civils que els seus avantpassats havien aconseguit durant la Revolució Anglesa. La conferència ha estat un viatge a un procés revolucionari pioner en la història occidental, filla de la Il·lustració, que va donar lloc a un país; una república innovadora de nova planta. El relat entre les dades històriques fonamentades en documents: esquemes, textos, fotografies i mapes han fet més comprensible el fet l’ocupació dels territoris nord-americans per les diverses societats europees que s’hi van apropar: per raons de pobresa, de persecució religiosa a Europa, de cobdícia o d’esperit aventurer. La conferència ha inclòs la situació de la població indígena amb l’arribada de la colonització. També ha parlat de l’esclavitud provinent d’Europa, d’Àfrica i de la Xina per a mà d’obra. El Dr. Sola ha enllaçat els conceptes, suara exposats, amb el fet de la campanya electoral que finalitzava amb les eleccions perquè ha coincidit amb el mateix dia de la conferència. L’exposició històrica ha estat una baula més per a apropar els coneixements de l’evolució d’un país des de les múltiples complexitats de la societat nord-americana que reflecteixen o en les que s’hi emmiralla la societat actual. Resum Rosa Serra i Sala, fotografia Mercè Gasch.