Assumpta Bassas ha parlat sobre TEMPS DE VIDA, TEMPS DE CREACIÓ: ARTISTES DE LLARG RECORREGUT. Dimarts dia 10 de desembre

“Des dels anys 70 historiadores i crítiques d’art han posat en evidència la minsa presència d’obres de dones artistes a les col·leccions públiques i privades dels museus, així com la poca atenció prestada al simbòlic matern en la reflexió sobre la creació...
A dècada dels 90 l’exposició comissariada per Catherine de Zegher, Inside the visible: An Elliptical Traverse of Twentieth Century Art. In, out and from the Feminine, originada precisament al Béguinage de Kortrijk (Bèlgica) i desplegada més tard als Estats Units, proposava estudiar la creació de les artistes visuals com una font viva i substancial de pensament sobre l’art i la cultura moderna i contemporània”. Extret de Duoda.

Panoràmica de la sessió

Assumpta Bassas està escrivint una tesis sobre les dones artistes. Ens va parlar de cinc dones que viuen en conjunt la vida i la creació: Agnès Martin 1912 -2024 Canada EEUU;  Silvia Gubern, Barcelona 1941; Fina Miralles, Sabadell 1950; Eugenia Balcells, Barcelona; i Anna Halprin 1920 EE.

Renuncien a la fama i als bens materials per viure deslligades de compromisos i lligams S’entreguen  apassionadament a la creació i comparteixen l'experiència de buidar els seus coneixements tècnics i teòrics, també tots els prejudicis per aconseguir el control de l'"ego" i deixar fluir els seus instints davant la bellesa i una emotiva felicitat. La vida, les malalties i deficiències les enriqueixen, fins aconseguir una plena activitat artística passats els noranta anys. El seu art, sigui pintura (expressionisme abstracte,  perforaments  audiovisuals) o dansa, les porta a una sensació de plenitud espiritual, mental i corporal.
En resum, tots tenim tota una vida per omplir-nos de vivències, però tenim també tota una vida per buidar-nos dels prejudicis i obrir el nostre cor a la inspiració, a la bellesa i a la felicitat. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Pere Diumaró va parlar DE LA FONDA EUROPA A CAN PERET DE LA TAVERNA. Dimarts dia 3 de desembre

Pere Diumaró a la plaça de la Corona, on va néixer, on ha viscut sempre i des d'on ha estat testimoni de totes les transformacions d’aquest punt. Els seus llibres recullen la vida de Granollers tot partint de les seves vivències arrelades en llocs tan emblemàtics com aquesta plaça, o la Fonda Europa, o Can Peret de la Taverna...

Conferenciant i glossador durant l'acte

El Sr. Enric Garcia-Pey, ha fet la presentació del conferenciant i una síntesi del llibre La Carretera 1880 - 2010. Ha explicat amb detall tot el que ha estat l’artèria principal del centre de Granollers, nomenant i situant botigues, bars, i oficis que es feien, així com els noms de personatges significatius per a la vida col·lectiva de la nostra ciutat, tot arrencant des de l’any 1880, data de la construcció de la seu de la Unió Liberal que, amb el temps, ha esdevingut el Museu de Granollers.

El senyor Pere Diumaró i Pou coautor del llibre ha anat exhibint i explicant una àmplia col·lecció de fotografies on apareixen multitud de persones, moltes ja desaparegudes, que van tenir un protagonisme en algun moment del passat. Ho ha deixat ben clar: mai la carretera ha estat “la calle Mayor”, com alguna vegada algú l’anomena... i que eren més bonics els fanals que hi havia abans de la darrera remodelació.
Resum de Montserrat Lluch, fotografía de Mercè Gasch.

Jordi Camins va parlar sobre LES MUNTANYES: MITES I DIVINITATS, 2ª part. Dimarts dia 26 de novembre

Jordi Camins, observador de glaceres, alpinista i esquiador reconegut, és un científic les aportacions del qual es fan servir per a diverses publicacions erudites i per exposicions en Centres d’interpretació de les Glaceres Pirinenques. També col·labora en el programa de la web Glaciers Online, la més important a nivell internacional en matèria de glaciologia. Ha estat guardonat amb el premi Medi Ambient en la modalitat 'trajectòria a favor del medi ambient'. 

Síntesi de la sessió alpina

El llibre de Jordi Camins Los 100 últimos glaciares del sur de Europa recull un exhaustiu treball de recerca sobre el canvi climàtic en els glaciars i els seus efectes, tot fent una comparativa amb fotografies de les diferències de les glaceres uns anys enrere i a l’actualitat. És un text que sensibilitza a la societat i dona un toc d’alerta de la realitat actual, per tal que els governants prenguin mesures urgents.

L’autor, amb un to col·loquial, va explicar les seves experiències en les expedicions a diferents països: Pakistan , Xina, Nepal. La riquesa dels viatges, és conèixer la gent, els seus costums i, a més, poder gaudir de la naturalesa (Muntanyes) En aquest països la seva forma de viure està determinada en funció de la llengua i la religió (Budisme, Hinduisme).

Tota l’exposició va quedar reforçada per fotografies interessants, tot mostrant els costums i forma de vida de les persones. Les zones rurals són més estrictes en les seves pràctiques i costums, ja que les tenen molt arrelades, a diferència de les ciutats que venen condicionades els últims  anys per la gran influència del turisme.

A Katmandú i viuen uns 1.500.habitans. La seva vida té alguna similitud amb l’India pel que fa les religions (Budisme i Hinduisme)  on conviuen sense cap conflicte.

Al Nepal els temples són molt relaxants i tanquils, es pot entrar sense problemes, les cares dels nepalesos reflecteixen molta pau i tranquil·litat. En els temples viuen els monjos “Sadus” (Hinduistes) que estan en la 4ª fase de meditació, viuen de les ofrenes i aliments que la gent els hi porta.

Una costum que ens va sorprendre, va ser veure una diapositiva d’una nena  molt pintada, que segons els rituals nepalesos és triada quan és molt petita, i queda recluida en un monestir apartada de la societat on és adorada com a una divinitat. Deixa de ser divina quan té la primera menstruació: aleshores ha de sortir del monestir no tenint cap futur, i acaba moltes vegades en la prostitució.

Un altre ritual comú en aquest país son “les cremacions” dels difunts. Els familiars son els que s’encarreguen de la preparació de la pira funerària, el cos cremat és llençat al riu “Batmati” 

El conferenciant va exposar tot d’una forma molt emotiva i didàctica, transmetent-nos la seva estimació i respecte per la naturalesa. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.

Antoni Dalmau va parlar sobre les VERITATS I MENTIDES DE LA HISTÒRIA, dimarts dia 19 de novembre.

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis materials, orals, escrits i visuals. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica. La història es diferencia de l'arqueologia per la seva referència essencial a l'escriptura.

Resum de la xerrada

Antoni Dalmau ha fet veure, al llarg de tota la xerrada, que cal tenir una mirada crítica en aproximar-nos a la història, perquè aquesta és manipulable, cal considerar que l'han escrit els vencedors, i costa de saber de la gent humil, que en general està amagada.
La història l'han escrit els vencedors no els vençuts. Ha posat l'exemple que si els nazis haguessin estat vencedors, la versió de la II guerra mundial probablement hauria estat diferent.

La mateixa història d'Espanya ens parla d' emperadors, reis.... què en sabem dels esclaus? què en sabem de les dones? quan són elles les que conservaven el patrimoni i educaven els fills mentre els homes eren a la guerra. S'ha de desenterrar la història amagada i ser molt i molt crítics.
En general la història es manipula per diferents interessos; econòmics, periodístics, al servei d'un missatge... En tenim exemples a Catalunya en la celebració, entre d'altres, del mil·lenari. A Espanya el propi rei a l'abril del 2011 va dir que el castellà no s'havia imposat mai. De vegades i per conveniències no es modifica sinó que s'obvia, exemple a França del nord no és parla de la croada dels càtars ni de la invasió del nord contra el sud del segle XIII en batalles duríssimes abans d'arribar a l'actual França. En diferents pel·lícules històriques i per interessos comercials també hem vist poc rigor, etc.
També cal tenir present que el rostre de la Història modificada, alterada hi arriba pel propi temps. Exemples; el Partenó d'Atenes edifici en ruïnes a l'actualitat tenia en origen els seus colors vermells, blaus, daurats que eren exuberants. L'Esfinx de Gizeh a Egipte al costat de les tres piràmides, va estar molts anys colgada fins el coll, per això no té nas, té el color de les pedres quan abans era vermella amb un mocador al cap de ratlles grogues i blaves. Les esglésies romàniques a pedra vista abans eren arrebossades i pintades de vermells, blaus daurats. A l'edat mitjana la gent era analfabeta per això pintaven per impressionar i captar les atencions.
També cal ser crítics, per saber que les anomenades tradicions són molt més properes en el temps del que pensem. Exemple el sardanisme, castells, excursionisme, correfoc són dels anys 80. El pa amb tomàquet va néixer a les zones rurals i no va arribar a Barcelona fins a l´època de les grans obres del metro i el cobriment del tren pel carrer Aragó. En venir immigrants però també pagesos varen plantar tomaqueres als laterals del C/ Aragó. La nostre memòria és feble i de màxim tres generacions.
No podem aplicar conceptes i mentalitats d'avui per explicar el passat. El segle XVIII Catalunya no era com és el segle XXI la gent no tenia massa visió fora de la seva comarca, no hi havia consciència única homogènia, llavors es lluitava per; repartiment d'aigua, d'impostos... Resum de Carme Esplugas, fotografía Mercè Gasch

Montserrat Medalla va parlar sobre, SALVADOR ESPRIU: EL POETA QUE ENS HA SALVAT LES PARAULES, dimarts13 de novembre,

"L'obra de Salvador Espriu s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava". Extret de lletrA. 

Un moment de la conferencia i la seva síntesi

Al seu pare, notari, li agradava exhibir-lo; als 10 anys se sabia el Quixot! Dues desgràcies familiars van marcar profundament el seu caràcter: als 7 anys va morir una germana de les complicacions d’un xarampió i als 14 el seu germà Francesc a conseqüència d’una caiguda. Aquests fets li van tornar reflexiu. Va passar temporades a Viladrau, on s’aplicava a la lectura de la Bíblia i història antiga. Als 16 anys un viatge a Sevilla per Setmana Santa el va impressionar profundament; d’aquella època data la seva primera obra, única que va escriure en castellà: “Israel”. Als 17 anys entra a la Universitat i contacta amb molta gent interessant i viatja en vaixell amb alguns companys a diversos llocs, entre ells Israel que el va impressionar però Creta el va decebre. Llavors va escriure “Ariadna al laberint grotesc”. Li feia il·lusió estudiar arqueologia i història antiga.
La República el va mobilitzar durant la guerra, però mai va anar al front, doncs la seva salut no ho permetia. La guerra el va frustrar; tancament interior i resistència. L’any 1939 escriu “Antígona”, però fins el 1958 no es va poder representar, estrenant-se al Teatre Candilejas, de Barcelona.
L’any 1940 mor el seu pare i va necessitar posar-se a treballar a la notaria. El 1946 escriu “El cementiri de Sinera” i dos anys després “Primera història d’Esther“, funeral de la llengua catalana, que va ser representada al Romea.
Autor d’una extensa llista d’obres, entre les quals: “La pell de brau”, “Ronda de mort a Sinera”, “Inici de càntic en el temple” musicada per Raimon. “Una altra Fedra, sisplau” ...
Va morir als 71 anys, i reposa a Arenys de Mar, la seva estimada Sinera. L’acte ha estat acompanyat de lectures de poemes i guitarra. Síntesi Montserrat Lluch, fotografía Mercè Gasch.

Francesc Bailón va parlar de L'EXPEDICIÓ DE JOHN FRANKLIN: LA GRAN TRAGÈDIA DE L'EXPLORACIÓ ÀRTICA, dimarts 5 de novembre,

"...va ser un viatge fallit d'exploració de l'Àrtic, dirigit pel capità Sir John Franklin, que va partir d'Anglaterra el 1845, quan ja era un oficial de la Royal Navy i un experimentat explorador que ja havia participat anteriorment en tres expedicions àrtiques... La seva quarta i última expedició va començar quan ja tenia 59 anys, i tenia com a objectiu travessar i explorar l'últim tram del Pas del Nord-oest, encara inexplorat..." Viquipèdia
 

 

Sínesi de la sessió amb un moment de la conferencia

En els segles XVlll i XlX la gran aventura de l’Àrtic porta els descobridors i aventurers anglesos a obrir noves rutes de coneixements de navegació per unes aigües inexplorades.
L’objectiu té uns fons comercial, trobar el pas del Nord-oest per arribar als països orientals de la Xina i obrir una nova ruta al comerç de mercaderies.
Una expedició rere l’altra, varen perdre vaixells i homes davant dels llargs hiverns àrtics.
Com més nombrosa era l’expedició més perill corria pel fred i la manca d’aliments.
En John Franklin va per segona vegada d’exploració a l’Àrtic, és la més preparada: els millors homes, el millor vaixell, menjar enllaunat. 134 persones són embarcades per anar a la aventura. La seva missió és la d’explorar i cartografiar les terres glaçades del Nord. Quan arriben a l’estret de Lancaster el gel no permet avançar la nau.
En arribar l’hivern es disposen a fer un campament per passar-hi la llarga nit polar. No els preocupa el menjar, però les presses per enllaunar-lo serà el verí que acabarà amb la vida de tots els homes, per una sobredosi de plom.
Són molts els aventurers que amb la promesa d’una forta quantitat de diners s’arrisquen a buscar l’expedició perduda. Aportaran nous descobriments i coneixement d’aquelles terres, però de molts d’aquells homes i vaixells no se’n sabrà mai més res.
Posteriorment en diferents expedicions es va descobrir el pol magnètic, el pol geogràfic i, últimament, grans jaciments de petroli i de gas que es poden convertir en un allau de conflictes entre el Canadà i Anglaterra sobre els drets adquirits de la seva antiga colònia..Resum Aurora Masat, fotografía Mercè Gasch

Faust Pagès i Sergi Palau van parlar d' ELS CASTELLERS, PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT, dimarts 29 d'octubre,

La Unesco va aprovar la inclusió dels castells a la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat el passat 16 de novembre de 2010. D'aquesta manera, els castells adquirien una categoria universal. Després de superar els diferents filtres, la decisió final es va prendre en la reunió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que es va celebrar a Nairobi (Kenia).

A l'acte hi va assistir una delegació catalana encapçalada pel president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i en la què també hi era el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), Miquel Botella.

 

Resum de la sessió

Els primers castells es van enlairar a Valls al segle XVIII. Durant el segle XIX i començaments del XX van entrar en crisis, i no va ser fins els anys 20 de segle passat que van tornar a ressorgir. Actualment n’hi ha per tot Catalunya i també a les Balears.

Els conferenciants ens van passar un vídeo gravat per la Generalitat de Catalunya amb motiu de presentar-se, el 17 d’abril del 2008 a la candidatura com a Patrimoni Cultural de la UNESCO. El vídeo destaca positivament els factors d’educació, incertesa, cultura, passió, amistat, recompensa i modernitat dels castells. Al 2010 van ser declarats Patrimoni Immaterial de la humanitat. A Catalunya només La Patum de Berga té la mateixa categoria i, a tot el món, només 213 activitats culturals gaudeixen d’aquesta nominació.
Actualment hi ha 7.000 castellers agrupats en 66 colles. Al 2007 es va passar una enquesta i va resultar que un 98% coneixien els castells, i un 94% els valoraven molt positivament. Els castells són cultura popular. Destaquen pels valors que hi ha al darrera: treball en equip, poques individualitats, gent amateurs, tenen sentiment d’identitat, esperit obert i integrador, participació plural i transversal, recompensa de l’esforç, esperit festiu i de superació, tradició i modernitat. La camisa de diferents colors identifica la colla que pertanyen. No fan publicitat. Als anys 80 entren dones a les colles i això els fa progressar molt. En moments de crisi econòmica augmenten els participants.
Els castellers van per tot Catalunya i també surten del país. Les colles s’ajuden mútuament, fan pinya junts. Hi ha castells de 6, 7, 8, 9, i 10 pisos. Aquests dos últims es consideren de gama alta. Només hi ha 5 o 6 colles que els fan. Estan formats per 1, 2, 3, 4, i 5 persones per pis. La base està formada pel tronc, després hi pot haver la pinya i les manilles. Hi ha castells que s’aixequen per sota. El castell està coronat pels dosos, l’aixecador i l’anxaneta. Cal carregar i descarregar el castell per haver reeixit. Disposen de gent especialitzada que estudia com evitar lesions i com minimitzar els riscos. Surten a TV33, a la Xarxa local de TVs., publiquen la revista Va de Castells, estan presents a Internet. També fan activitats extra castelleres.
Els Xics de Granollers es van iniciar el 1992, durant el primer boom dels castells. Ara ja fan castells de 8. Són de 150 a 160 participants. Per créixer necessiten massa social. En la seva colla també tenen colles universitàries. Tenen un organigrama tècnic format per 15 persones, i un altre d’administratiu amb 15 persones més. Durant l’any fan de 25 a 30 actuacions per la comarca. Tenen un web: Xics de Granollers, una revista: El Pati en format digital, i veu a Ràdio Granollers. El seu lema és: Força, Equilibri, Valor i Seny. Resum i fotografia de Mercè Gasch

Josep M Sans Travé va parlar sobre ELS TEMPLERS, SET SEGLES DE LLEGENDES, dimarts 22 d'octubre

Balduí II de Jerusalem cedeix el
Temple de Salomó a Huc de Payens
i a Godofred de Saint-Omer.

L'Orde del Temple va ser una institució medieval de caràcter religiós i militar carregada d'elements llegendaris, nascuda poc després de la primera croada. Els seus cavallers són coneguts com a templers...
 

Josep M. Sans Travé és autor de diversos llibres sobre els templers, i la seva incidència a Catalunya, tema que ha estudiat i ha fet centre de les seves recerques.

 

Síntesi de la conferència

Sovint es confon els templers amb els càtars, però no hi tenen res a veure: els càtars eren heretges, en canvi els templers van ser un orde religiós dins l’Església, això sí, van viure a la mateixa època, els segles XII i XIII; i també alguns templers francesos van acabar a la foguera.
Parlar dels templers és actual perquè l’any passat va fer 700 anys que el Papa Climent V va suprimir l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, el dels templers.
El seu origen es situa en la confrontació cristianisme-islamisme. La primera croada va ser justament per a la recuperació de l’antic Imperi d’Orient per al món occidental, i per tal d’ajudar i protegir els pelegrins que acudien als llocs Sants, doncs sovint eren fustigats a Palestina.
El terme Templers ve per la seva fundació, doncs el rei de Jerusalem, per tal de comptar amb el seu suport, els va atorgar el Temple de Salomó, a Jerusalem.
Per dur a terme la seva tasca van necessitar diners i reclutar personal que s’involucrés en la missió, i comptant amb la col·laboració del Papa, van aconseguir l’entusiasme d’Europa, que es va bolcar amb els templers.
A casa nostra el comte Ramon Berenguer III es va fer templer, i a més els va fer donació del castell de Granyena l’any 1131. El darrer castell templer és el de Peníscola. També va tenir molta importància el de Miravet, lloc des d’on es coordinava la defensa.
Les seves regles van ser molt estrictes pel que fa al mode de vida dels frares: vot de celibat, habitar en cases religioses, i observar un rigorós comportament.
Van dedicar-se àmpliament a el que avui en diríem activitat bancària, amb nobles i comerciants, facilitant-los hi les exportacions i importacions, així com el canvi de moneda.
Amb les seves males arts, el rei Felip IV de França va aconseguir el descrèdit de l’orde, i finalment l’any 1312, després de 183 anys d’existència, el Papa el va suprimir. I Occident va perdre la seva principal defensa a Terra Santa. Resum i fotografía de Montse Lluch Santacana

Claudi Mans i Teixidó va parlar sobre si HI HA FUTUR SENSE NUCLEARS NI PETROLI?, dimarts dia 15 d'octubre

"Les Conferències Catalanes per un Futur Sense Nuclears i Energèticament Sostenible continuen la tasca de pressió perquè Catalunya pugui abandonar el malson nuclear i l’addicció als combustibles fòssils i pugui començar a fer via pel camí de la independència energètica. Per fer-ho possible hem d’obrir la porta a l’ús generalitzat de les fonts d’energia que flueixen de forma natural per la biosfera: el Sol, el vent, l’aigua, la biomassa, la calor de la terra, etc. combinat amb fer que l’energia es faci servir amb moderació i amb la màxima eficiència, tan a nivell de generació com a nivell d’ús final."  XXVII Conferència Catalana per un Futur Sense Nuclears i Energèticament Sostenible

Síntesi de la sessió

El conferenciant ha fet un recorregut des de l'època que els habitatges no tenien llum fins a l'actualitat on les demandes energètiques s'incrementen contínuament. No som prou conscients del que tenim i del que implica cada vegada que arribem a casa i accionem l'interruptor de la llum i els de tants i tants estris. Cal reflexionar sobre com hem passat de ser esclaus mecànics a ser esclaus elèctrics.

La incògnita de si hi ha futur sense nuclears i petroli al llarg de la conferència ha quedat força resolta en el sentit que hi ha futur sense nuclears i petroli, però no d'una manera immediata. Cal treballar molt a nivell individual, general i mundial per cercar maneres d'incrementar la utilització d'energies renovables com poden ser el vent, el sol, les hidroelèctriques, les marees, l'energia geotèrmica, el biogàs, el bio-dièsel (transesterificació d'olis a substàncies similars al gasoil),
La xarxa elèctrica espanyola té demandes molt concretes i molt estudiades al llarg del temps amb moltes diferències entre el dia i la nit ( pot variar en un 40%) i entre les diferents estacions. Això fa que s'hagi de buscar sistemes per la falta i excedent d'energia. Està ben estudiat i s'aplica el sistema d'embassaments que funciona bé en els països que tenen pendents com nosaltres.
Els governs tenen la obligació d'estudiar els problemes globals actuals i de futur; el creixement demogràfic (Xina, Índia, Africà...), el manteniment i millora de la qualitat de vida, la contaminació i l'alta producció de diòxid de carboni causant del canvi climàtic, l'esgotament de les primeres matèries, la geopolítica... Cal no oblidar que diversos processos es retroalimenten.
També ens hem i s'han de plantejar quina energia és millor; la més barata?, la més segura?, la de menys residus?, la que produeix menys diòxid de carboni?, la més renovables?, la més constant?, la més fiable de subministrament?... Queda molt per fer i s'ha de fer pensant amb; les necessitats que tenim, en com tallem el malbaratament, en que podem estalviar, de quines matèries primes podem disposar, de quins països podem importar etc.
També cal considerar la utilització i l’eficàcia del transport públic. No podem oblidar els combustibles biològics: el biogàs, la biomassa de primera generació o com obtenir etanol a partir de blat de moro, i el bio-dièsel a partir d'olis, de moment no es fa, la biomassa de segona generació; obtenció d'etanol a partir de llenya i bio-dièsel a partir d'olis usats, aquests últims podrien funcionar en el futur.
Temes actuals com el Fracking per obtenir petroli està permès en uns països i no en d'altres. Els projectes semblants al Castor funcionen bé en altres països, aquí veurem si el tancaran, segurament no es va preveure que els terrenys són calcaris i la proximitat d'una falla. Resum de  M. Carme Esplugas, fotografía de Mercè Gasch

Joan Vives va parlar sobre RICHARD WAGNER ENTRE HEROIS, SOLITARIS I CAVALLERS, dimarts dia 8 d'octubre

El 2013 es celebra el bicentenari del naixement del compositor alemany Richard Wagner(1813.1883) Joan Vives, musicòleg, flautista, locutor de Catalunya Música, professor i divulgador musical. explica que Catalunya és un dels països on la petja de Wagner ha estat més important i abraça no solament el camp musical -Pedrell, Albéniz, Morera, Vives, Millet, Toldrà-, sinó també altres manifestacions artístiques com les literàries i plàstiques, principalment.
Només unes dades: ja a l’any 1862 els Cors de Clavé cantaven Wagner i s’organitzaven veritables peregrinacions a Bayreuth; el 1901 es va crear l’Associació Wagneriana; i una òpera com Lohengrin ha estat representada 236 vegades al Liceu de Barcelona.

Síntesi de la conferència

 El 22 de maig del 1813 neix a Leipzig Richard Wagner, han passat dos-cents anys. Si el segle XlX marca el començament de l’anomenat segle de la Ciència i la Indústria, amb l’entrada del segle XXl hem entrat a l’era virtual. Els canvis son abismals en tots els aspectes però, ara igual que abans, els amants de l’òpera queden subjugats per la força i l’encant de la música de Wagner.
La vida de Wagner és novel·lesca, tempestuosa: aclaparat pels deutes, canviava sovint de ciutat i corria d’un lloc a l’altre buscant la satisfacció dels seus somnis. Va ésser un artista molt odiat i estimat. Va ser un innovador, tenia tanta confiança en les seves idees que la seva capacitat de creació i treball recau totalment en ell mateix.
La seva obra s’inspira en els antics mites i llegendes medievals i, endut per el sentiment romàntic del moment,  és capaç d'enaltir el sentiment èpic o amorós que porta els seus herois fins el sacrifici sublim de la mort. L’argument de les obres, l’orquestració, vestuari i també el teatre de Bayreuth, foren creats exclusivament per a la interpretació de les seves òperes.
Pel que fa la música, seguint els passos dels més prestigiosos compositors, segueix una nova manera molt personal d’expressió en el discurs operístic. Dóna als personatges un motiu musical anomenat “leit motif”, “motius guia” , breu melodia que defineix el personatge, o una acció, una idea o un objecte. S’aparta del conegut estil italià, amb les seves àries i duets, per crear unes òperes amb un gran sentit dramàtic tot seguint el fil conductor d’un “leit motif” que va ser l’element coordinador de gran expressió. Cada actor i cada símbol de l’acció, l’espasa, l’anell... tenen un motiu musical propi que acompanya totes les situacions de les persones i dels conceptes. Wagner va aconseguir conjuntar de tal forma el ritme, la melodia i la lletra que les seves obres formen una unió perfecte per al cant.
Com ens va dir en la magnifica conferència Joan Vives: “la música és el millor que hem rebut de Richard Wagner”.  Resum Aurora Masat, fotografía Mercè Gasch