Gerard Porredon va parlar sobre LA VEU DEL COS. Dimarts dia 5 de juny.

El fet de saber escoltar la saviesa interior va ser exposada a partir d'una experiència del filòsof americà Eugene Gendlin que va desenvolupar maneres de pensar i treballar amb el procés de la vida. El filòsof va néixer a Àustria el 1926. Als 11 anys, el jove Gene va veure com el seu pare feia certes tries per intuïció confiant en una persona i no en una altre, que va permetre que la seva família, que era jueva escapés dels nazis. Moltes altres famílies es van quedar bloquejades en els seus intents d'abandonar el país i posteriorment van ser enviades a morir. Quan en Gen li preguntava: -pare, com sabies que no podies confiar en aquesta persona?", el seu pare es donava copets al pit i deia: "Segueixo la meva sensació". 

El conferenciant va continuar dient que en aquesta xerrada presentava una font de saviesa que roman sempre accessible a nosaltres: les sensacions sentides en el cos. En la seva consulta, molts pacients expliquen diferents sensacions que experimenten en el seu organisme: intranquil·litat, neguit, un nus al pit, aquestes sensacions físiques o psíquiques son mitjans per dir-nos què és el que ens passa: si arribem a esbrinar.ho ens portarà a la salut. 

Per tal d’aprendre a escoltar-nos va proposar fer un exercici: "Posar en contacte la persona amb el seu organisme", tancar els ulls, fer una respiració profunda i lenta, preguntar-nos com estic ara mateix? posar la mà al lloc que ens preocupa i escoltar-ho. Al final de l’exercici va preguntar-nos com ens havia anat. A algunes persones els va ser difícil concentrar-se i, a d’altres els va ser relaxant. El nostre cos és savi i sempre dona informació. 
Està a l'abast de tothom notar sensacions en el cos, i si aprenem i exercitem aquesta escolta com, deia el pare d'en Gen, la saviesa es desvetlla i aconseguirem, SALUT, EQUILIBRI I PAU. Va acabar amb una dita del Petit Príncep: “L'ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS, LA MALALTIA ÉS LA RUTINA DE VIURE AMB VALORS QUE NO SON ELS NOSTRES. Resum Mercè Barnils, Fotografia Mercè Gasch.

Màrius Morlans, Xavier Morlans i Germà Morlans van parlar de MORIR AMB DIGNITAT. Dimarts dia 29 de maig.

A l'inici de la conferència, ens varen passar un video molt entenedor, on els protagonistes són personal del Departament de cures pal•iatives de l'Hospital de Granollers. Aquest video, dona a conèixer les actituds de totes les persones que es mouen prop d'un malalt en fase terminal i d'ell mateix, que en Màrius, Xavier i Germà ens comentaran durant la xerrada.

En Màrius, expert en Bioètica, comença parlant de les diferents cultures de la mort en els distints paisos i ens comenta que en el mon occidental, la mort avui dia està mediatitzada i institucionalitzada. Morir a casa és un privilegi que per fer-ho possible es necessita acceptar-ho , un equip mèdic i un cuidador les 24 h al dia. Això no sempre es pot tenir.

Ens dona a conèixer un recull de bones actituds del metge per acompanyar una mort digne. Entre elles, podem citar la modèstia, el saber lluitar contra el bloqueig de la mort ,saber escoltar, el saber estar, ajudar a acomiadar-se, evitar tractaments innecessaris , donar confort espiritual , compassió, coratge i compromís.

També ens defineix, la diferència entre Eutanàsia i Suïcidi assistit. En la Eutanàsia el metge amb el consentiment de malalt i familiars administra el medicament. En el suïcidi assistit, el metge recepta i el malalt es pren el medicament quan vol.

En Germà, ens explica situacions fruit de la seva experiència en cures pal•iatives. Ens comenta que un 80% de persones moren als hospitals.

La família vol que el malalt no pateixi però el veritable patiment és el sentir-se amenaçat per l'esgotament dels recursos personals i la pròpia impotència. 

Ens defineix les cures pal•iatives com l'atenció activa global e integral dels aspectes físics,funcionals i espirituals dels malalts i els seus familiars.Ens parla del Pades i dels aspectes ètics de la sedació per alleugerir el patiment amb el consentiment del malalt o la família (si el malalt no és competent).

També, ens descriu els drets de la persona en situació terminal que passa per ser tractat com a persona humana fins a la fi de la seva vida i a que rebi tota la informació que Ell pugui assumir i integrar.

Finalment en Xavier, ens aporta un toc d'humanisme per una mort sense angoixa psíquica. Aquesta angoixa depèn de les conviccions de la persona a la seva vida i també si hi ha dedicat temps a pensar-hi.

Ens parla de les tres posicions: Atea, en la mort jo no hi soc. Agnòstica, no ho sé , no contesto. Religiosa, vida després de la mort, (el cos es desfà i volem creure que l'ànima segueix).

Comenta la reivindicació del Jo. La felicitat no és la llibertat en tot i no és una finalitat sinó una condició. La finalitat és sentir-se estimat lliurament i cuidat. Si ens deixem estimar dignifiquem als altres. Ens dignifiquem quan cuidem els pares retornant la cura que varen tenir amb nosaltres.Dignifica, cuidar i ser cuidat. Estem molt acostumats a acomiadar-nos dient "cuidat" quan en realitat potser hauríem de dir: "que et cuidin". Resum Martí Majoral, fotografia Mercè Gasch.

Maria Soley va parlar d'UNA MERAVELLA ANOMENADA VIDA.. Dimarts dia 22 de maig.

"La dama tossuda es va originar dins d’un mar amant, mitjançant el poder d’una química enamoradissa. Tot i que ja té molts anys, i no és immortal, es manté fèrtil com el primer dia. Sempre ha tingut una força meravellosa. Te un poder que li permet gaudir, fins i tot, en els racons més inhòspits de la Terra. Quan era jove, amb aquesta màgia va poder canviar el món. Vestida de colors, després d’un àpat d’engrunes de sol, va tenir prou coratge per dominar l’aigua. Pogué cosir més vestits i alliberar un alè nou per créixer encara més. Aleshores va passar que, amb tanta roba de textures i colors diferents, aparegué la quimera. Oh, la quimera! Fou quan la batuta va ser abraçada, però, no empresonada. També va passar que l’alè va créixer i créixer, fins que una part esdevingué núvol protector. Aquest àngel va permetre a la nostra dama misteriosa nedar, caminar i volar. Oh, dama misteriosa! Oh, dama tossuda! El cor et coneix millor que el cap!"

Amb aquest poètic text de Maria Soley Farrés es va iniciar i tancar, a modus d’endevinalla, l’explicació del complex tema de l’origen de la vida des d’un punt de vista científic. Un d’ells és que s’observen estructures en el meteorit ALH84001 que es creu que podria ser d'un bacteri. Va arribar de Mart i es va trobar a la regió Allan Hills de l’Antàrtida al 1984, és la litopanspèrmia, transferida d’algun lloc de l’univers. Un segon, la sopa primigènia, en bassals d’aigua calenta a les vores de l’oceà. Una tercera font, les zones amb fumaroles hidrotermals submarines són més productives biològicament que la resta del mar que l'envolta, sovint hostatja comunitats complexes alimentades per les substàncies químiques dissoltes. La primera manifestació de la vida va donar lloc al món procariota. Format per cèl·lules molt petites i amb l’ADN sense abraçar per una membrana que els va permetre viure, fins i tot, en els racons més inhòspits de la Terra. Van poder canviar el món, un exemple meravellós, però no l’únic, va ser l’invent de la fotosíntesi. Fa uns 2.700 milions d’anys, alguns d’aquests éssers minúsculs, després d’un àpat d’energia solar, van tenir prou força per trencar molècules d’aigua. D’aquí en va sortir energia per cosir les molècules de la vida, i a més l’oxigen com a residu, un gas nou en aquells moments. Fou una gran revolució de la vida! Un pas evolutiu amb una immensa transcendència. A poc a poc, la quantitat d’oxigen va anar augmentant, i va canviar la composició de l’atmosfera terrestre. El nou gas va ser extremadament tòxic per a molts dels organismes, provocant una massiva extinció d’éssers vius, s’anomena: la catàstrofe de l’oxigen. Tanmateix n’hi va haver que van poder sobreviure a la presència d’oxigen i no només això, sinó que també el van utilitzar per fer possible un metabolisme molt més eficient. Això va donar noves possibilitats a la vida. Fa uns 1.800 milions d’anys sorgí el món eucariota, a partir d’una quimera de cèl·lules procariotes. Començava la complexitat amb organismes unicel·lulars o pluricel·lulars però sempre amb un ADN abraçat i guardat per una membrana: el món eucariota. Aquests éssers necessitaven molta més energia per viure que els seus avantpassats procariotes, un món amb oxigen ho va fer possible. Per altra part, l’augment d’oxigen a l’atmosfera va provocar la formació i acumulació d’ozó a l’estratosfera, que actua com a pantalla protectora contra l’excés de radiació ultraviolada. Fa uns 800 milions d’anys, aquest fenomen va permetre el desenvolupament de la vida fora de l’aigua i es va iniciar la colonització del medi terrestre, ple de possibilitats i sovint hostil per a la vida. Van ser necessàries moltes adaptacions fins arribar a l’aparició dels primers fongs, les plantes i els animals. Cal tenir en compte que és necessari vetllar per un món més sostenible i preservar la capa d’ozó. Respectar la vida vol dir no matar-la en nom del progrés econòmic. Cal buscar un equilibri per a la supervivència de moltes espècies i de nosaltres mateixos. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

Setmana Cultural de la Gent Gran de Granollers. Alex Gómez-Font i Carles Riobó amb la presència del músic Jesús Peyron: L'HOME ORQUESTRA. l'AVENTURA DELS MÚSICS CATALANS A AMÈRICA. Dimarts dia 15 de maig.

L’home orquestra. L’aventura dels músics catalans a Amèrica evoca tota una generació de músics, la major part catalans, que durant la dècada dels anys 40 i 50 van deixar enrere la dictadura franquista i van decidir embarcar-se i anar a fer les Amèriques.

El relat pren com a protagonista i fil conductor la figura d’un dels darrers supervivents d’aquella aventura: el multiinstrumentista Jesús Peyrón (Barcelona, 1930), que va adoptar el nom artístic de Jesús Moreno. Peyrón va ser amic i company de promoció de músics com Tete Montoliu, Rudy Ventura o el cantant Josep Guardiola. Després va ser un dels protagonistes destacats de l’edat daurada de les grans orquestres de ball. És l’únic que va saber construir-se una carrera excepcional, actuant als millors escenaris del món i acompanyant a artistes del calibre de Frank Sinatra, Nat “King” Cole, Édith Piaf, Judy Garland, Benny Goodman, Xavier Cugat i molts altres. Però en aquest treball també es recorda l’èxit que van tenir formacions molt anomenades en el seu moment, com Los chavales de España, o l’orquestra Fatxendes de Sabadell (a Amèrica rebatejada com Casino de Sevilla, per qüestions comercials), ambdues formades majoritàriament per músics catalans. És un dels capítols poc recordats de la història musical del nostre país. Des de fa uns anys Peyrón resideix a Granollers (Vallès Oriental). 

Aquest documental és la seva història, explicada per ell mateix, i també el retrat d’una generació irrepetible.

L’home orquestra. L’aventura dels músics catalans a Amèrica ha estat realitzat per la productora Swing Produccions, constituïda pel dinamitzador cultural i periodista musical de Caldes de Montbui Àlex Gómez-Font, el productor barceloní Pau Guixà, el periodista i realitzador audiovisual de Granollers Carles Riobó i l’operador de càmera i director de fotografia Toni Tarifa, també de Granollers. El projecte es va iniciar a l’estiu del 2014 i ha estat possibles gràcies a l’aportació de Televisió de Catalunya, Televisión Española, l’Institut Català de les Empreses Culturals, la Sociedad de Artistas Intérpretes o Ejecutantes de España i Vallès Oriental Televisió. De Swing Produccions. Resum Rosa Serra. Fotografia Mercè Gasch

Marian Federico Ribalta va parlar dels 85 ANYS D'ESCOLA PIA A GRANOLLERS. Dimarts dia 8 de maig.

L’escolapi pare Marian Federico ha realitzat la seva tasca educadora a diversos destins on l’ha situat la institució educativa Escola Pia de Catalunya. On més anys ha estat és a Granollers. Primer 5 anys, de 1968 a 1973 i després 9 anys, de 1982 a 1991. Se centrarà, doncs, en el seu temps d’estada al centre granollerí.

La fixació de l’establiment l’any 1933 fou a partir de la difícil situació econòmica i legal dels Germans anteriors, els de La Salle, a la ciutat. En aquell temps la política educativa de la República prohibí als religiosos impartir ensenyament, però no als religiosos ordenats sacerdots. Aquesta disposició fou la que va permetre que els escolapis, que eren sacerdots, poguessin donar continuïtat a l’escola dels Germans de La Salle L’edifici estava situat prop de la parròquia.

El primer responsable fou el pare Julià Centellas i un carrer de la ciutat porta el seu nom. Durant la guerra civil l’edifici abans esmentat resultà destruït. El 1939 l’escola s’ubicà en el lloc on actualment està per la compra de l’antic Institut Municipal, al voltant del qual i amb successives ampliacions, ha esdevingut la realitat actual. El 9 de juny de 1940 es posà la primera pedra de l’església de l’escola.

La segona part fou per l’etapa del 68 al 73. Va tenir dificultats de funcionament  per les obres de construcció de la secció de l’Avgda. Sant Esteve, que obligà a tenir 10 grups fora del centre: 6 grups on ara està el BBVA i 4 en espais que ara ocupa l’estació d’autobusos. Un dinar-càtering, de la Fonda Europa, es feia portar tot esperant la nova cuina per la mitja pensió. Durant tres estius es va organitza una Escola d’Estiu Rosa Sensat de formació de professors. També la il·luminació del pati, l’escola de handbol i la instauració del BUP.

De la tercera part, del 82 al 91, destacà essencialment la fusió amb l’escola Vedruna que transformà el centre en una de les escoles més gran de Catalunya. Celebració dels 50 anys Escola Pia a Granollers i 300 a Catalunya. Implantació del COU. Activitats múltiples i variades  de famílies i Escola de Pares.

Amb gran interès molts dels assistents van seguir els comentaris, ja que havien estat testimonis i coprotagonistes d’aquesta darrera etapa explicada. Resum German Cequier, fotografia Mercè Gasch.

Jordi Sedó va parlar de PARANYS I SUBTILESES DE LA LLENGUA CATALANA. Dimarts dia 24 d'abril.

25 ANYS de les nostres AULES d'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA del Vallès Oriental: 1993-2018.

Els nostres 25 ANYS !!!

Els protagonistes de la fotografia són d’esquerra a dreta: Martí Majoral, Rosa Serra, German Cequier, Mercè Barnils, Carme Esplugas, Aurora Masat, Esteve Garrell, Àngels Caba, i Joan Gurt agenollat. Notícia enviada per Mercè Gasch.
https://onedrive.live.com/?authkey=%21AjanvZ16rx14k3o&cid=85C8D67B996C3194&id=85C8D67B996C3194%21133&parId=root&o=OneUp

CELEBRACIÓ DEL 25è ANIVERSARI DE LES AULES UNIVERSITÀRIES DE GRANOLLERS. Dimarts dia 17 d'abril. Joan vives ha parlat d'ÒPERA ROSSINI.

Les primeres paraules d'en Joan Vives situen la figura de Rossini en un entorn extravagant, fill d'un pare extravertit que tocava la trompeta entre altres oficis, i d’una mare cantant sense estudis.Neix en un dia molt singular, un 29 de febrer de l'any 1792 a Pésaro, els seus amics li fan el pastel d'aniversari amb divuit espelmes als setanta quatre anys.

Comença a composar als dotze anys i als divuit estrena la seva primera òpera a Venècia, en un teatre vell i destartalat, amb músics i cantants de poca categoria.

Rossini té un do per a les òperes còmiques i utilitza amb destresa les tècniques de la composició amb lleugeresa i espectacularitat. Les seves òperes, al igual que Bellini i Donizetti, son anomenades del "bel canto", es distingeixen per la bellesa de les seves "aries" molt melòdiques i romàntiques, que feien les delícies dels oients. Es converteix en un escriptor prolífic capaç de escriure sis obres en un any. Els amants de l'òpera deien: Rossini ens fa riure, Bellini en fa sospirar i Donizetti ens aclapara.

La seva última obra Guillermo Tell es ja una òpera dramàtica, es comença a canviar el frívol estil del "bel canto" per donar a l'òpera una pinzellada de realitat anomenada "verisme"

Va obtenir fama i fortuna, viatja a Roma, Viena i París; quan torna a Itàlia es converteix en "gourmet", es cuinava uns plats deliciosos, i fa petites peces l'última d'elles Stabat Mater. Mor a París el 1868. Resum d’Aurora Masat. Fotografia de Mercè Gasch.

Toni Cumella va parlar sobre els CUMELLA: 4 GENERACIONS FENT CERÀMICA. Dimarts dia 10 d'abril.

La conferència s’inicia amb la primícia d’un documental sobre els ollaires de Breda, de l’any 1937, a càrrec de la Cinemato-graphie Française, recuperada després per la Filmoteca de Catalunya. Es pot establir un paral·lel amb els terrissaires de Granollers on es percep la profunditat de l’ofici, la destresa de l’artesania i el control sobre l’argila i les múltiples formes que donava el torn i l’assecat i cuita al forn. Tenint present que el lloc determina la producció segons la terra.

L’inici de la tradició és al 1880, amb Josep Regàs fent olles i cassoles que és d’on ve el nom de Ca l’Oller. Així comença la trajectòria de quatre generacions fent ceràmica al taller del carrer Girona. La continuació vindrà amb Joaquim Regàs i Antoni Cumella. Ells crearan una obra personal fent el pas de la terracuita al gres de gran foc:  peces úniques sense ornamentació, només forma i color. És la consecució de l’obra d’un artista que s’exhibirà arreu el món. La seva trajectòria no va estar exempta de dificultats pel tancament polític i les limitacions que li van posar a la seva creació, vinculada als corrents artístics moderns internacionals

La tercera generació amb Toni Cumella, va néixer a Granollers l’any 1951, va estudiar enginyeria industrial i fotografia, mentre que l’ofici l’ha après treballant tota la vida al costat del seu pare, “un bon mestre”, afirma. Es va posar al capdavant i va fer evolucionar la professió vers la ceràmica en l’arquitectura,  la restauració i rehabilitació del patrimoni arquitectònic entre el que s’hi compta l’obra de Gaudí. Ell mateix diu: vaig aprendre l’ofici per la pell i la visió més enllà de la tradició, afegint la innovació.

Avui trobem Guillem Cumella al capdavant de l’empresa familiar i la implementació de noves tecnologies com ho són els robots, no per treure gent de la feina, sinó que l’ús d’una eina nova serveix per fer a noves feines que facilitin també els treballs pesats del taller.

En la conferència d’avui hem pogut viure un elogi a la bellesa, entre la tradició i la modernitat. Hem pogut percebre la lleugeresa de la llum i de l’harmonia. Hem vist com és un arxiu de colors dels pigments per a la combinació i creació d’una obra. A través d’un interessant fons fotogràfic el ponent ha documentat l’obra artística del pare i també la nova mirada sobre la ceràmica en la creació contemporània,  consistent i lleugera com l’aire que es troba a diferents països amb una repercussió internacional, en la majestuositat d’obra per a congressos, o la teulada per a un mercat, o els poms de les màquines expenedores de cervesa. Amb la ponderació dels blancs i l’esclat del color. El conferenciant ha mostrat el do de fer fàcil allò difícil, i proper el que és llunyà. Resum Rosa Serra i Sala, fotografia Martí Majoral.