Josep A. Martos va parlar de DIGNITAT I DEPENDÈNCIES EN LES PERSONES. Dimarts 20 de desembre.

La dependència s’entén com la necessitat de l’ajut d’altres per a la realització de la vida diària. Cal comprendre que la fragilitat que ocasiona l’edat o la malaltia n’afavoreix la vulnerabilitat. La complexitat de les situacions que es presenten fa que la resposta hagi de ser diferent i adequada, circumstància que incideix en la persona i el seu entorn: la família, cuidadors, professionals i institucions que són les que estableixen el model d’atenció. Els factors de la diversitat de situacions poden ser socials, econòmics, funcionals i cognitius. Cal planificar, organitzar i entendre’n l’impacte, per això cal millorar el nostre estil de vida. Adonar-nos dels canvis en el cos i en les relacions. Mantenir uns hàbits saludables i tenir una actitud desperta. L’envelliment no només depèn dels anys sinó de la predisposició a aprendre per la il·lusió que fa sentir, per evitar el deteriorament cognitiu i millorar l’adaptació als canvis. Va bé sortir de casa, dominar el propi temps, cuidar-se i cuidar els altres. Controlar l’alimentació i prevenció de lesions i caigudes. Evitar l’automedicació i estructurar les visites mèdiques per les necessitats de la salut. Comunicar-se bé i conviure. Gaudir del que la vida ofereix, de la relació amb els altres per evitar l’aïllament. Es va posar com exemple l’assistència a les Aules per mantenir l’atenció, l’estímul cognitiu i la relació social que enriqueix la vida quotidiana. 
Després de la conferència, vàrem recordar Eustaqui Casals Margall, membre de la Junta que enguany ens ha deixat i que, al costat del Srs. Boix, Garrell i Casanovas, va posar els fonaments de les Aules de la ciutat de Granollers. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch.

Tot recordant Eustaqui Casals, amic i company de Junta.

Joan Estruch ha parlat sobre ENTENDRE LES RELIGIONS DES D'UNA PERSPECTIVA SOCIOLÒGICA. Dimarts 13 de desembre.

El professor Estruch basa avui la seva conferència en l’epíleg del seu llibre, Entendre les religions des d’una perspectiva sociològica. Els grans temes de la sociologia religiosa, avui dia, són: el procés de secularització, el fenomen del pluralisme i, més recentment, els fonamentalismes religiosos.
Afirma que, en contra del que s’havia dit i ensenyat, la religió no s’acaba. És cert que a Europa, i d’ una manera marcada a Catalunya, s’ha produït un procés de secularització. Constituïm l’excepció més que no pas la norma. El món continua essent tan religiós com sempre, però no pas de la mateixa manera. Cal no confondre religió amb església catòlica. Existeix una religiositat que s’expressa d’una forma diferent a la tradicional. El model tradicional no és avui el típic de la nostra societat. La institució religiosa ha deixat de ser d’una institució que era obligatòria, a una adscripció ara voluntària.
La societat catalana és avui una societat secularitzada. L’església catòlica no té un paper decisiu. Té un paper important però que no és determinant. La societat catalana és religiosament plural, i diversitat de tradicions religioses coexisteixen en una mateixa societat. També n'hi ha una pluralitat interna de cadascuna de les seves confessions. El catolicisme contemporani no és un bloc monolític, està travessat per múltiples tendències i corrents de pensament. Tots són catòlics, però tenen una concepció diferent del que és la fe catòlica.
El grup dels anomenats “creients no practicants” creix i s’estabilitza. La religió esdevé un afer privat de la consciència de cadascú que escapa de qualsevol mena de control de l’esfera pública.
Les situacions de pluralisme generen incertesa. En una societat plural les certeses s’esvaeixen. I aquí hi tenim l’origen de tots els fonamentalismes.
Diferència entre tradicionalisme i fonamentalisme religiós. El fonamentalisme és una reacció de defensa, enfront de l’ amenaça, que representa la pluralitat de cosmovisions. Són moviments organitzats. El fonamentalisme va néixer al món protestant a principis del segle XX i és una resposta a la modernitat secularitzada, pluralista i privatitzada de la religió. Es troba en totes les religions.
Hi ha qui creu enmig de la incertesa, dubte, provisionalitat..., i hi ha qui s’aferra a unes creences que li proporcionin certeses absolutes.
Per entendre la situació de la religiositat al nostre país, en el dia d’avui, avançaríem més si ens preguntéssim: qui té la creença com a fons de seguretat i qui accepta una fe religiosa que no elimina la inseguretat. Resum Joan Gurt i Vilarrasa, fotografia Mercè Gasch.

Claudi Alsina va parlar sobre ELS SECRETS GEOMÈTRICS DE GAUDÍ. Dimarts 29 de novembre.

Antoni Gaudí (1852-1926) va ser un mal estudiant ja que va haver de repetir algunes assignatures. En acabar els seus estudis, en canvi, va esdevenir un arquitecte genial. No li agradava ni dibuixar, ni escriure, però tenia una gran intuïció i creativitat que portava a la pràctica en els seus tallers tot creant maquetes tridimensionals  que després servien per construir les seves grans obres. La seva investigació geomètrica va culminar-la en idear la Sagrada Família que és la seva gran i majestuosa obra. Transformava corbes catenàries, girs, superfícies reglades, polígons, poliedres, hiperboloides, etc. en construccions sofisticades.

Deia Gaudí: “moltes vegades trobo rar que jo sigui el primer en utilitzar aquest disseny, i m’estranya que a ningú se li hagi acudit abans, però n’estic convençut i em sento obligat a tirar-ho endavant”  i li sortia bé! Era la reflexió d’un geni.

S’inspirava en la natura: les columnes simulaven arbres i les naus boscos. Una de les seves genialitats va ser idear les entrades de llum on aplicava la forma hiperbòlica de les campanes, per tal que la llum es dispersés en totes direccions de la mateixa manera que ho feia el so. Quant a mesures tota la Sagrada Família esta construïda en base 12. Les proporcions entre les diferents mesures són els divisors de 12: dotze son les torres del s apòstols, i la estrella que culminarà la gran torre tindrà dotze puntes.

Gaudí no tenia visió dels costos de la seva obra ni en diners ni en temps.  Ell deia que el seu client no tenia pressa ja que era Déu. 

La previsió actual és que la Sagrada Família s’acabi l'any 2026, quan és compliran els 100 anys de la mort de Gaudí. L’obra ha de créixer en vertical pràcticament el doble de l’alçada actual. Al pinacle de Jesucrist, la torre més alta, s’hi podrà pujar amb ascensor i es podrà gaudir d’una vista de 360 graus des dels braços de la creu que tindran 15 metres de llargada. L’obra de Gaudí mereix ser admirada, estudiada i estimada. Resum Martí Majoral Casas, fotografia Mercè Gasch.

COM AFRONTEM LA CONVIVÈNCIA AL LLARG DE LA VIDA. Xerrada a càrrec de la 'Taula de la Igualtat de Gènere' de Granollers. Dimarts 22 de novembre.

Ahir, la 'Taula d'Igualtat de Gènere de Granollers' ens va parlar sobre com han evolucionat les relacions de parella en els darrers 50 anys i va posar l'accent en l'assignació de rols masclistes que encara avui s'assignen de forma diferencial a dones i a homes, a nens i nenes. I el més important, què poden fer les persones més grans per no reproduir aquests comporta-ments i ensenyar al nostre jovent a relacionar-se de manera igualitària.

Va iniciar la conferència Pilar Subirá, encarregada de presentar la 'Taula d'Igualtat de Gènere de Granollers'. Es tracta d'un grup de dones de diferents procedències i edats, que formen part a títol individual o com representants de grups de dones, i que compten amb el suport del Centre d'Informació i Recursos per a Dones (CIRD) de l'Ajuntament de Granollers. Es reuneixen una vegada al mes per debatre i realitzar activitats adreçades a la ciutadania amb l'objectiu de sensibilitzar sobre el greu problema de les desigualtats, actuals, entre homes i dones. I com aquestes desigualtats de gènere que ens afecten a uns i a unes altres, sobretot a les dones, fa necessari promoure un canvi social: ser conscients de la realitat que ens envolta ens facilita la seva transformació cap a una societat més justa i igualitària.

A continuació va parlar Montserrat Figueras, que es va centrar en les oportunitats que dóna la major longevitat a les persones grans. L'esperança de vida és cada vegada més alta i, per tant, permet a les persones amb major edat poder gaudir-ne més temps de la vida així com ensenyar i explicar a les noves generacions els canvis i les transformacions que han viscut. El valor tradicional de la família ha canviat molt, i toca construir el que volem ser, els valors que volem transmetre, els que creiem rebutjables, els que ens semblen importants per defensar-los i els que hem de combatre tant si són nous com antics. No podem caure en reproduir tot allò que ens ha fet mal, a homes i a dones. No podem tornar a repetir les actituds masclistes i sexistes que els nostres pares, les nostres mares, ens van ensenyar, segurament perquè tampoc sabien fer-ho d'una altra manera.

Nieves Uriz va ser l'encarregada de fer un recorregut històric sobre els avenços en els darrers 50 anys, exposant com han passat, les dones, de veure's sotmeses a la voluntat del marit i dels germans a la llibertat i a la igualtat, almenys d'acord a les lleis. La Constitució Espanyola de l'any 1978 afirma la igualtat entre homes i dones sense discriminació de sexe. Però no va ser fins l'any 1999 que deixa de ser delicte la desobediència al marit. I l'any 2007 s'aprova, per primer cop, la Llei d'Igualtat efectiva de dones i homes a l'estat espanyol. A pesar de tot, aquesta igualtat en les lleis no es trasllada, almenys totalment, a una igualtat real. Els rols masclistes dels nois que han tornat a reprendre, fins i tot d'una manera més forta que fa uns quants anys enrere, evidencien que no hem avançat tant. I que encara les noies, algunes noies, continuen buscant un príncep blau.

Conxita Dalmau va tancar la conferència parlant d'uns dels aspectes que la 'Taula' considera clau per eradicar aquests comportaments masclistes i aconseguir unes relacions de parella i amb la família igualitàries: l'educació. Va posar de manifest la importància dels valors i actituds que es reben i es transmeten a l'escola i a l'institut, no només a través de la formació reglada sinó a través del que es coneix com el currículum ocult, és a dir, allò que el professor o professora transmet a l'aula sense adonar-se i que li és propi, i que pot acabar suposant la reproducció de comportaments sexistes i discriminatoris: a través del llenguatge, del tracte diferencial entre nois i noies posant més èmfasi en la suposada capacitat de cura de les noies i la suposada major força dels nois, etc.

Per finalitzar, i resumint, es va posar en valor com les persones més grans, plenes d'experiència i saviesa, poden facilitar que la família, l’escola i la societat, permeti a les futures generacions, tant noies com nois, créixer amb la seguretat i la confiança que tota persona necessita. I se les va fer còmplices de, com a través de tot allò que han aprés al llarg de la seva vida, poden ajudar al nostre jovent a créixer en el respecte per tothom i eliminar el masclisme de la nostra societat. Resum Carme Esplugas, fotografia Mercè Gasch.

Montserrat Medalla va parlar sobre WILLIAM SHAKESPEARE: controvèrsia i contemporaneïtat. Dimarts 15 de novembre.

Afegeix la llegenda

Parlar de Shakespeare vol dir talent. Cal acceptar, però, que el dramaturg anglès ve precedit per la polèmica, la controvèrsia i la complexitat: això és un fet. Què té, doncs, aquest autor que faci sospirar i polemitzi tant? Pot ser la genialitat. El seu univers és un món quotidià on hi participen tots els estaments socials i professions; tothom enraona i molt. Tracta la condició humana dels personatges a fons: què senten i fan. És tumultuós a voltes, d’altres festiu. Guanya la victòria o la decepció? Explica situacions versàtils, compassives o cruels amb diàlegs ràpids i contraposats. És generador de formes sintàctiques i neologismes que s’han incorporat a la llengua anglesa amb ús viu fins a l’actualitat. On es troba la seva gran categoria i contemporaneïtat, doncs? Potser en plasmar la gelosia a Otel·lo. El dubte en Hamlet. La força del destí en Macbeth. La joia de viure a Molt soroll per a res, del que n’hem pogut visualitzar un fragment al final de la conferència. Pel que fa el seu defensor Harold Bloom diu que és el poeta de la llengua de mel. El millor escriptor del món. En canvi el detractor James Saphiro diu que és un plagiador i publica “Qui va escriure Shakespeare”. Es diu que si va ser el filòsof Sir Francis Bacon. També, si el dramaturg del The Globe era una dona. Pel que fa la seva biografia, se’n sap poc i, al seu voltant, s’hi ha estès una boira, potser típicament anglesa, de dubte i la ponent clarifica amb informacions diverses: estudis, feina matrimoni i fills. El creador de la Chamberlain Main té una immensa força d’observació i el reflex de les obres dels clàssics grecs i llatins emergeix com una onada dintre dels arguments de les seves obres. L’actor Josep Mª Pou afirma que, després d’interpretar-les, se sent millor persona i millor actor. D’aquesta manera, honora l’obra de l’actor de Stratford-upon-Avon, que traduïda a diverses llengües ha permès la comprensió i l’expansió internacional. Quan Núria Espert interpreta el rol masculí del Rei Lear, és just el contrari del que passava al segle XVI quan, per la prohibició expressa de l’accés de les dones als escenaris, els personatges femenins eren interpretats per homes. Amb tot, el text no perd frescor, ni qualitat, ni en un cas ni en l’altre. W. Shakespeare escriu sobre passions i emocions; mort i vida enllaçats en el temps però, la mateixa humanitat que desprenen fa que a través d’actors i actrius de teatre i de cinema, d’abans i d’ara ens arribi el gust i risc de viure. El professor de cinema Fernando Gil Delgado parla de les 800 adaptacions cinematogràfiques que han tingut les 44 obres de teatre. Deu ser que l’escriptor sap treure els reflexos vitals en què el públic s’identifica en llegir l’obra, quan veu la representació dalt d’un escenari o projectada en una pantalla. En sortir de la conferència, et permets reflexionar. Qui no ha sentit mai una intensa passió i n’ha sortit perjudicat o il·lès? Potser és per això que les obres del poeta es poden seguir adaptant, com la pròpia vida que es torna a inventar per a comprendre-la millor. Escenes i paisatges. Personatges amb poesia i força, comèdia, drama, tragicomèdia perquè aquest és, potser, el gresol d’existir. Resum, Rosa Serra i Sala. Fotografia, Mercè Gasch.

Diego Sola va parlar d'ESTATS UNITS: UNA INDEPENDÈNCIA DE "sentit comú" o de "Poble escollit". Dimarts 8 de novembre.

L’any que es produïa la independència dels Estats Units d’Amèrica un filòsof anglès, Thomas Paine, publicava un llibre amb el títol: El sentit comú. Alhora que els anglesos de Nord Amèrica havien arribat al segle XVIII, conscients, segons les seves creences, de ser un “poble escollit”, destinat a protegir les llibertats civils que els seus avantpassats havien aconseguit durant la Revolució Anglesa. La conferència ha estat un viatge a un procés revolucionari pioner en la història occidental, filla de la Il·lustració, que va donar lloc a un país; una república innovadora de nova planta. El relat entre les dades històriques fonamentades en documents: esquemes, textos, fotografies i mapes han fet més comprensible el fet l’ocupació dels territoris nord-americans per les diverses societats europees que s’hi van apropar: per raons de pobresa, de persecució religiosa a Europa, de cobdícia o d’esperit aventurer. La conferència ha inclòs la situació de la població indígena amb l’arribada de la colonització. També ha parlat de l’esclavitud provinent d’Europa, d’Àfrica i de la Xina per a mà d’obra. El Dr. Sola ha enllaçat els conceptes, suara exposats, amb el fet de la campanya electoral que finalitzava amb les eleccions perquè ha coincidit amb el mateix dia de la conferència. L’exposició històrica ha estat una baula més per a apropar els coneixements de l’evolució d’un país des de les múltiples complexitats de la societat nord-americana que reflecteixen o en les que s’hi emmiralla la societat actual. Resum Rosa Serra i Sala, fotografia Mercè Gasch.

Cinta Cantarell Aixendri va parlar sobre PALOU: PAISATGE RURAL, PAISATGE CULTURAL. Dimarts 25 d'octubre.

La conferenciant ens ha fet gaudir de la història de Palou a través d'un itinerari que fa normalment a peu pels lloc més emblemàtics i que, aquesta vegada, ens l'ha traspassat amb documents i imatges. En aquest breu i interessant resum ens ha portat cap els inicis de Palou, al s. X, on es troben escrits que parlen de Palaciolo, quin patró era St. Julià, del ‘Domus’ del Palaciolo que era el que avui coneixem com la "Torre de les Aigües” i, ja al s. XVI, del ‘Domus vocate de Palou’, origen del nom actual.

En altres documents, alguns d’ells trobats al Cartulari de St. Cugat on els viatgers deixaven escrits dels seus viatges, trobem com era el Palou dels segles XVIII i XIX, terra ramadera, amb molins, horts i camps verds, amb recs on corria l'aigua molt important per a l'economia i la vida del poble. Al segle XV hi havia 130 habitants i, a l'any 1928, 733. Ens va explicar com i perquè es va annexionar a Granollers a principis del 1928. Del progrés que va representar per a les dues poblacions la construcció de la carretera i de l'arribada del Ferrocarril, amb parada a Granollers i no a Palou, per molt que es demanés un "apeadero". De la necessitat per part de Granollers d'expandir-se, i dels acords als que van arribar les dues poblacions. Va parlar també de l'evolució i del que va significar el riu Congost en la vida del poble: de les dotze riuades en alguna de les quals l'aigua va arribar a l'església. Ja posats, dins l'Itinerari, passem per diferents indrets tot fent una breu explicació de cadascun d'ells:

-Les escoles del Passeig de Francesc Fàbregas inaugurades el 1932 i construïdes per Jeroni Martorell.

-La Fita que limitava el territori de Palou

-La Masia de Can Bassa i dels propietaris que ha tingut

-La capella de Ntra. Sra. del Lledó, que ja no existeix.

-La Torre de les Aigües i la Capella de la Mare de Déu de les Neus, que era la casa dels Srs. Junyent i que podria ser part de Palaciolo .

-Parla de "Berenguer de Palou" (1212-1241), bisbe que està enterrat a la Catedral de Barcelona.

-L'Església gòtica de St. Julià i també ens endinsa en la vida de St. Julià.

-La Rectoria de Palou, de com els infants hi feien teatre.

-Can Maiolet de la Riera

-Veïnats de Can Giró i de Can Trias

-Els safareigs a peu dels recs

-Del Camí Ral, via principal pels viatgers de l'època, del hostal i les cavallerisses dels Junyent

-Ajuntament de Palou

-Creu de Palou.

Tot plegat una explicació molt interessant que convida a anar a fer un tomb per aquests paratges.
Resum Àngels Caba, fotografia Mercè Gasch

Marta Marfany va parlar de TRADICIONS CULTURALS A LA UNIÓ EUROPEA. Joaquim Millan l'ha presentat. Dimarts 18 d'octubre.

Mercè Gasch comença tot exposant com es desenvoluparà la vetllada. La regidora Alba Barnusell presenta l’acte i agraeix l’acolliment que ha donat AGEVO a la conferència per incloure-la dintre de la seva programació trimestral. S’inicia amb Joaquim Millan Alegret, Secretari general de Consell Català pel Moviment Europeu. Pren després la paraula Marta Marfany Tort, Directora de GarrafTerrani, especialista en Protocol i Cooperació Descentralitzada, gestora en disseny, planificació, execució, avaluació de projectes, directora cultural creativa i organitzadora d’actes. Va desplegar el tema estructurat en quatre àmbits: 1. Cultura i música: va destacar el concert de Cap d’Any de Viena, l’origen del Carnaval venecià i l’ús de les màscares. 2. Elements de la terra: L’Octoberfest. La cursa del formatge: Cooper’s Hill Cheese Roling Race. La tomatina de Bunyol. Batalles de taronges. 3. El foc purificador: Up Helly Aa, a Escòcia. Walpurguis a Suècia, la festa de les bruixes. Busöjárás a Mohács a Hongria, disfresses per allunyar l‘enemic turc, tot fent por. 4. Llegendes i batalles: Ommegang a Bèlgica. Plaça Dam dia nacional de la tulipa. A França, el 14 de juliol, desfilada i focs artificials però la festa divertida és la vigília on hi ha els bombers que fan els ball anual. Sant Jordi a diferents llocs i amb diverses formes. Il Pallio, a Siena. Són algunes de les manifestacions exposades.

Resulta interessant com Marta Marfany planteja les festivitats i el seu origen. La conferència adquireix una perspectiva que aborda la història d’algunes de les tradicions seleccionades. Relaciona municipi i un dels trets característics en què les persones d’aquell lloc destaquen més: en la preparació d’aliments i oficis; destreses o sentit lúdic. L’origen, a vegades casual, d’una situació que, a través del temps, pot esdevenir una tradició i tot un seguit d’actes que hi tenen a veure, que els complementen, estructuren i donen relleu a un lloc. Fins i tot, sovint, esdevenen un reclam turístic. D’altres, vénen inspirades per les estacions de l’any i els canvis en la llum solar o la floració i la bellesa dels pètals com element decoratiu, les festes nocturnes com a inspiradores de força i transformació. Tot és un gresol d’accions humanes; el fet de conèixer-les, pot facilitar comprensió mútua entre la ciutadania de 28 països que, de moment, formen la Unió Europea. Les fotografies han complementat bé les explicacions i han facilitat descobrir la riquesa de les nostres ciutats, entendre-les millor i compartir-les. Resum: Rosa Serra i Sala, fotografies: Mercè Gasch.

Albert Beorlegul va parlar sobre GENIS DEL CINEMA CÒMIC MUT: Charles Chaplin (2ª part) Dimarts 11 d'octubre.

Segons Albert Beorlegui Charles Chaplin era un artista nat. Amb l'expressió del seu rostre i la mímica podia expressar sentiments molt més intensos que les paraules. 

Havia nascut a Londres. Un viatge als EEUU va ser tot un encert i en poc temps els ingressos es van doblar i multiplicar en poques setmanes.

El personatge de Charlot, d'una pobresa digne, esperançada i plena de dificultats i ironia, agradava i feia riure un públic treballador que esperava passar una llarga estona gaudint de l'alegria que els mancava al treball i la llar.

Les primeres pel·lícules eren uns curts-metratges improvisats de pocs minuts, fins que va aconseguir formar una companyia de producció amb altres figures del cinema de reconegudes, amb el nom d' "Artistes Associats" i va poder començar el seu treball artístic amb plenitud.

Durant la Gran Guerra, 1914-1918, contribueix amb una pel·lícula còmica on critica irònicament les misèries dels soldats en les trinxeres. Una de les millors pel·lícules es El chico una obra plena de tendresa envers un vailet orfe. Aquí s'albiren tots els records de la seva infantesa, el fred, la gana, la misèria, però també la protecció, el respecte, la dignitat i la tolerància. Van seguir ja amb cine sonor Temps moderns, El gran Dictador, La quimera de l'or, Un rei en Nova York.

Acusat de ser comunista i malmirat als EEUU retorna a Europa i es retira a Suïssa. Candilejas serà l'ultima obra i per fi Nord Amèrica reconeixerà el seu talent. Rebrà un homenatge i l'entrega d'un Oscar a la música de Candilejas, on reflexa els tristos sentiments i desenganys de l’artista en la seva decadència, lluitant per l'aplaudiment dels seus admiradors.

Va morir el dia de Nadal a Suïssa, als 88 anys. Resum Aurora Casals, fotografia Mercè Gasch.