.JPG)
El 1927 comença el cinema sonor i els musicals, amb dificultats tècniques en arribar els anys 30 originen un canvi, sobre tot en incorporar-se l’artista Judith Garland. Després de la guerra mundial, es fan pel·lícules d’entreteniment per pujar la moral dels americans tot modernitzant el sector, una actriu molt important d’aquestes films va ser Esther Williams.
A partir dels anys 50, comencen nous canvis amb una pel·lícula de molt èxit que va rebre 7 Òscar Un americano en París, seguida de Cantando bajo la lluvia interpretada per l’actor Gene Kelly, que estava amb febre rodant la pel·lícula. Gran part de l’èxit va ser degut al seu productor Arthur Fright que en la seva joventut era lletrista i va aplicar els seus coneixements, donant nivell a la mateixa. Una curiositat dels efectes especials va ser que, per veure més bé la pluja i amb més realitat, és va barrejar l’aigua amb llet.
La productora M.G.M. era la que tenia més diners, per tant podia produir amb més facilitat. La pel·lícula que va tenir molt èxit va ser 7 novias para 7 hermanos: la seva producció va ser molt barata, es nota molt en els decorats que son molt senzills, però l’èxit va esdevenir perquè era molt activa i alegre, els protagonistes molt professionals, i la resta eren ballarins, quedant reflectit tot en la seva interpretació.
Vincent Minelli va ser un gran director d’aquesta època, tenia un gran sentit estètic, les seves pel·lícules van tenir gran ressò, Con él llego el escándalo, Pirata, Un americano en París, El padre de la novia, El loco del cabello rojo, són un petit exemple.
En 1953 la pel·lícula Melodias de Brodway, amb la interpretació de Fred Astaire i Cyd Charisse, va ser molt comentada i valorada, ja que es va considerar com una metàfora de la nostra pròpia vida. L’escenari és el món, que és un gran teatre, tots som actors d’una obra de teatre.
1954: les pel·lícules Ha nacido una estrella, amb la interpretació de l’actriu Judith Garland, i Navidades blancas interpretada per l’actor Bing Crosby van ser un reflex del que s’ha esmentat abans, que la vida és un gran teatre.
La productora Twenty Century Fox va produir Rio sin retorno, Con faldas y a lo loco, Los caballeros las prefieren rubias, com també va fer musicals importants, Oklahoma, El rey y yo interpretada pel actor Yul Briner, que va rebre un Òscar per la seva actuació, i Sonrisas y lágrimas.Un intèrpret tenor italià, Mario Lanza, va ser un referent per a posteriors tenors. A El gran Caruso cantava àries d’òperes: Il trovatore, Tosca, i Rigoletto que va emocionar un nen de 9 anys, Josep Carreras, motivant la seva exitosa carrera posterior. Al mateix temps a un poblet italià, Mantua, un altre nen que es deia Luciano Pavarotti va sentir la mateixa il·lusió per dedicar-se a l’òpera. Més tard és van retrobar recordant les seves inquietuds de joventut i compartint el seu èxit amb algunes actuacions conjuntes.
1961, El musical West side Story va revolucionar i deixar enrere tots els anteriors musicals per innovador. En un suburbi de Nova York, la lluita de dos bandes rivals, porto-riquenys i americans, acaba tràgicament a diferencia de tots els altres musicals anteriors. A partir d’aquí res seria igual.
El conferenciant va fer la reflexió que, en una hora i mitja, no es poden resumir els musicals dels anys 50. Van ser uns moments pletòrics d’emoció i molt agradables tot recordant el cine de la nostre joventut. Resum Mercè Barnils, fotografia Mercè Gasch.
.JPG)
