Violant Clop va parlar sobre QUÈ HI HA DARRERE DE LES EMPRESES PERIODÍSTIQUES i DE LES AUDIÈNCIES, dimarts dia 23 d'octubre

"L’ètica del periodisme i de la comunicació social és la que regula el dret col·lectiu a la llibertat d’expressió i, més específicament, el dret i la llibertat d’informar. O, si es prefereix, i dit d’una manera més envitricollada, és l’estudi de l’aplicació dels principis ètics a la professió informativa en l’àmbit de les societats democràtiques i de masses". Ramon Alcoberro, Filosofia i pensament.

Torn de consultes entre la conferenciant i els assistents

Darrere de les empreses hi ha grups humans i interessos econòmics. Al llarg de la història hi han hagut canvis i revolucions, així com ara tenim la caiguda del sistema econòmic i polític. Als poders fàctics no els interessa que el poble sàpiga massa, però avui Internet informa ja que ‘saber és poder’. Espanya ha tingut tres lleis de premsa: la del 1938 (control dels mitjans), la del 1966 (la de Fraga), i la del 1984 (que regulava la concessió de subvencions i la subhasta de la premsa del Movimiento). 

Actualment a l’estat espanyol hi ha uns onze grups mediàtics: Prisa, Zeta, Recoletos, Godó, Vocento, Planeta, Mediapró, Cadena Cope, Moll, i Joli, que controlen diaris, revistes, TVs, i radis. Cada grup té les seves tendències ideològiques i cal saber-ho. Les ràdios i les TVs espanyoles s’agrupen en estatals i privades, les primeres tenen subvencions. A Catalunya el control l’estableix la Corporació Catalana de Ràdio i TV. (CAC) 

Al món hi ha 50 empreses que controlen la informació a diaris, revistes, producció de cinema, TV, edició, etc. Després de la postguerra, als EEUU, hi dominen els multinacionals. Als anys 80’ triomfa el mercat global. A Espanya el tret de sortida van ser els anys 90’, en què es van distribuir les freqüències. Existeix una directiva internacional (VIT) sobre temps de publicitat, espais per als infants, noticies sensacionalistes etc. A casa nostra, el públic pot fer denúncies al CAC si creu que hi ha programes no correctes. En aquest sentit va explicar-se com es fa el control d'audiències, què és el Rating, el Share, i com es planifica la programació. 

Respecte la gestió de la TV. predomina el sistema americà: mínima inversió / màxim benefici. I el benefici més gran, entre un 50% i un 70%, prové de la publicitat. Resum Mercè Gasch, fotografia Aurora Masat.

Eloi Cordomí i Mònica Usart van parlar DEL FRARE METEREÒLEG AL METEOSAT DE 2ª GENERACIÓ, dimarts dia 16 d'octubre.

La meteorologia és la ciència que tracta de l'estat del temps i dels meteors en l'atmosfera de la Terra. Per mitjà de l'estudi dels fenòmens que ocorren en l'atmosfera la meteorologia tracta de definir el clima, predir el temps, comprendre la interacció de l'atmosfera amb altres subsistemes, etc. El coneixement de les variacions climàtiques ha sigut sempre de summa importància per al desenvolupament de l'agricultura, la navegació, les operacions militars i la vida en general. Per això des de la més remota antiguitat es té constància de l'observació dels canvis en el clima, associant el moviment dels astres amb les estacions de l'any i amb els fenòmens atmosfèrics. Els antics egipcis associaven els cicles de crescuda del Nil amb els moviments de les estrelles explicats pels moviments dels deus. Els babilònics predeien el temps guiant-se per l'aspecte del cel.

Una sessió molt interactiva tot parlant de la previsió del temps

Els dos ponents van dividir la conferència en quatre parts i un exercici pràctic.
Van explicar com es fa la predicció dels temps. Combinen quatre sistemes diferents que van des d’aspectes físics com situació i observació dels núvols, tipus de núvols, si hi ha humitat o no, si hi ha muntanyes, l'observació dels anticiclons o les depressions i els fronts. L’observació dels mapes: la direcció dels vents, segons vinguin del mar Mediterrani hi haurà humitat, o de l’Atlàntic i del Cantàbric on ja hauran perdut la humitat, o de les muntanyes, etc. Altres mètodes més moderns van des de les estacions meteorològiques, l’observació del Meteosat, el radar meteorològic, o la interpretació de les isòbares. També van parlar dels sistemes més tradicionals com veure en els baròmetres i observar si la pressió atmosfèrica està alta o baixa. El vols del ocells, els nius de fòrmiques, si hi ha mosquits o no. Una regla a tenir en compte és que l’aire calent pesa menys i puja i l’aire fred pesa més i baixa. Quan el sol escalfa la terra fa calor i l’aire calent puja. 

I van acabar fent-nos fer uns exercicis pràctics com es veu a la fotografia. Resum Mercè Gasch, fotografies Ausora Masat

Laura Sararols ha parlat sobre la DEGENERACIÓ MACULAR ASSOCIADA A L'EDAT: com cambatre aquesta malaltia, dimarts dia 9 d'octubre

La degeneració macular associada a l'edat (DMAE) és una malaltia degenerativa de la zona central de la retina. Està present en un percentatge molt elevat de població major de 70 anys i representa la primera causa de ceguesa legal a partir dels 50 anys Els primers símptomes que notarà una persona afectada de DMAE és veure distorsionades les línies rectes com el marc d'una porta, les línies d'una quadrícula, o tenir una petita taca al centre del camp visual. Al principi pot passar desapercebuda perquè acostuma a afectar primer a un ull i llavors no es detecta per la bona visió de l'altre. Una manera de controlar-ho és, cada setmana, tapar un ull i després l'altre per comprovar que la visió sigui bona i igual als dos ulls.

Una instantània de l'acte

La degeneració macular és una malaltia degenerativa causada per l'envelliment, és crònica i progressiva. És important diagnosticar-la en els primers símptomes i prendre mesures adequades per alentir la degeneració. En fer-nos grans el cos va perdent l'auto-reparació de les cel·lules tot ocasionant el deteriorament. També la llum origina desgast, sobre tot la llum del sol. Quan sortim a l’exterior cal posar-se unes ulleres adequades, amb filtre solar. En aquest sentit tenim dos maneres d'envellir: una, quan el cristal·lí queda opac i es desenvolupa la cataracta; dues, quan la màcula, part central de la retina, comença a quedar fosca i desenfocada, i es diagnostica degeneració de màcula. Es una malaltia ben coneguda pels oftalmòlegs. Actualment disposem d’aparells per fer un bon diagnòstic i de fàrmacs amb efectes força eficaços. Es recomana un canvi d'hàbits important: la supressió del tabac, l'alcohol, l'eccés de sucre, controlar el colesterol i la tensió alta. Fer en canvi una dieta sana i equilibrada ens pot ajudar a retardar aquesta malaltia degenerativa. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Joan Vives ha parlat de PAU CASALS, UN MÚSIC PER LA PAU, dimarts dia 2 d'octubre

El dia 24 d’octubre de 1971, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, un català universal com Pau Casals (Pablo, o Paz, com Sarassate o Picasso) va rebre un sentit homenatge, i va dirigir l’Himne a la Pau quan tenia 94 anys. 

Per veure un petit testimoni d’homenatge a la seva emblemàtica figura, i entendre la seva lluita per la PAU al món, cliqueu aquí. La conferència serà il·lustrada amb audicions musicals.

      Un moment i unes paraules sobre la conferència
Joan Vives de primer ens va parlar sobre els orígens de Pau Casals, amb una biografia plena de fets transcendentals en la seva vida com a persona i com a músic. No va ser fàcil: el pare era músic, l'organista de l'església, tocava amb una orquestra, composava... amb tots aquells treballs aconseguien arribar a la fi de mes. La mare, tot veient les aptituds musicals del fill, no va escatimar esforços per ampliar els seus estudis portant-lo a Barcelona, Madrid, Bèlgica i, finalment, Paris.

En començar a fer concerts agafa renom mundial, la seva tècnica és novadora i alhora enèrgica, amb una força rebatedora. La seva vida es mou entre Paris i Barcelona. Però en l'any 1936 marxa a l’exili. S'instal·la a Prada, a la Catalunya Nord. Es nega rotundament a actuar tant a Catalunya com a Espanya, i també a països com Itàlia i Alemanya, per la seva implicació i ajuda al general Franco. Se li proposa ser el President català en l’exili, cosa que no accepta, ja que no està interessat en els afers politics: tots els seus afanys són per defensar la pau. El van proposar per al premi Nobel de la Pau, que no li van concedir: el premi va quedar desert. El 1971 va dirigir l'orquestra i la coral en l'estrena de l’Himne de les Nacions Unides, una vetllada honorífica que va aplegar l'actuació dels millors concertistes del moment. Són ben actuals les seves paraules d'agraïment en rebre la medalla de les Nacions Unides: en elles expressava la seva catalanitat i el desig, heretat de la seva mare, d’aconseguir la pau, el be més apreciat de la humanitat. Resum d'Aurora Masat i fotografia de Mercè Gasch

Antoni Dalmau va parlar sobre ELS CÀTARS: UNA VEU SILENCIADA, dimarts dia 25 de setembre

El catarisme fou una confessió cristiana de tipus gnòstica difosa des del segle X fins al XIV, amb fluxos i refluxos, per l' Àsia Menor, els Balcans, el nord d’Itàlia, Occitània, Renània, Xampnya i Catalunya, així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa. Els seguidors d'aquest corrent es coneixen com càtars o també albigesos. Sovint s'anomenaven a ells mateixos 'Bons homes' o 'Bons cristians'.

Síntesi de la conferència sobre Els Càtars. 

Poc desprès de l’any mil havia aparegut a Bulgària un moviment anomenat “bogomils” que es va estendre per l’Imperi Bizantí, per la Lombardia (Itàlia) i part d’Europa. Volien retornar al cristianisme primitiu i rebutjaven la jerarquia de l’església de Roma. D’aquí se’n podia derivar com era la religió dels càtars. Els càtars van existir a l’Edat Mitjana, entre els segles XII i XIII, focalitzats principalment al Llenguadoc (zona de Tolosa, Albí -la seva seu-, Carcassona, Besiers, fins a la Mediterrània).

El catarisme va ser un moviment mreligiós gnòstic. Volien ser fidels al missatge de Jesús, tornar a l’església primitiva, perquè l’església de Roma s’havia convertit en un poder terrenal. No donaven culte a les imatges ni a les relíquies; no acceptaven els sagraments; tenien el “Consolament” que era una imposició de mans. El seu baptisme era de foc. Només acceptaven el Nou Testament que llegien en occità. Eren dualistes: hi havia un Déu  bo i un de dolent o dimoni. Acceptaven els diaques i els bisbes. Es consideraven continuadors de Jesús. Creien en la reencarnació. No menjaven carn i practicaven la continència sexual. Tenien unes normes molt rígides. El paper de la dona era d’igualtat als homes. Predicaven i imposaven les mans. Principalment eren teixidors i metges. 
Innocenci III va posar en marxa la croada contra els càtars, que s’havien convertit en un problema. Primer els van combatre pacíficament, però després els van atacar aferrissadament. Es va crear la Inquisició que actuava poble a poble, amb tribunals ambulants manats pel Dominics. Els càtars van acabar cremats: primer en pires comunitàries i després en pires individuals. La lluita aferrissada contra els albigesos, càtars, bons cristians o bons homes va durar quatre anys. El lloc més emblemàtic és el castell de Montsegur.
L’interès per tot el que va passar a l’Edat Mitjana ha posat l’accent en els càtars o albigesos: la vida als castells, els trobadors, la construcció de les catedrals, les croades i els templers. També el món dels càtars està lligat al Sant Grial. A Catalunya, Pere El Catòlic, que va morir a Moret, va lluitar a favors del albigesos tot defensant els seus súbdits. I actualment, a França, hi ha un interès turístic i econòmic en ressuscitar aquestes històries Resum i fotografia Mercè Gasch.

Agustí Boadas ha parlat de la MÚSICA SACRA A CATALUNYA: la interacció amb la societat. Dimarts dia 18 de setembre.

Sessió que va inaugurar la temporada de conferències per a aquest curs

El conferenciant ens ha fet unes pinzellades sobre la importància de la música religiosa entre nosaltres.

La música és un fet cabdal tant individualment com socialment. No tenim restes de música prehistòrica, però en la cova de Cogul es pot veure la representació d’un grup de dones dansant tot donant-se les mans. De les diferents invasions fenícies, romanes o àrabs no en tenim documentació musical, però sí sabem de noves formes d’expressió a través d’instruments diferents importats per aquests pobles.

La religió cristiana aporta una nova empenta amb la música religiosa. Tot fugint de la música pagana es vol convertir en un exponent de la pregària feta poema musical. El gregorià unifica els cants en tot Europa en detriment de les varietats de la música autòctona. Entre els segles lX i X, amb l’anomenada ‘Arts Nova’, es desenvolupa una forma d’escriptura musical amb pentagrama que facilita la interpretació de les partitures. 

Un dels reculls més importants és el Llibre Vermell de Montserrat. En ell, a més dels cants a la Verge, s’hi troben cinc danses que ens confirmen els balls dins de l’església: han de ser recatats i que no distreguin els fidels dels seus resos. Amb l’entrada de l’art gòtic, i la formació de les Universitats, es desenvolupa la música polifònica que arriba al seu punt més àlgid amb el Renaixement, sobretot amb la música profana.

Cap el segle XVll tenim un esclat musical important gràcies a les confraries. S’han conservat alguns autos sagramentals, o l’antic Cant de la Sibil·la que encara s’entona als nostres dies. També neixen noves formes com els villancicos, els virolais i les caramelles. El segle XVlll és de decadència, i els compositors i músics catalans es veuen obligats a emigrar. Amb la desamortització de Mendizàbal, de 1835, empitjora més la situació de la música religiosa en el nostre país. La renovació litúrgica de 1915 va intentar retornar a les arrels gregorianes, cosa que no va aconseguir. Síntesi i fotografies d’Aurora Masat.

tornen les PÍNDOLES D'INFORMÀTICA com cada any, apunteu-vos-hi!

- El dia 12 de setembre comencem el tercer pac de píndoles sobre les TIC. Es faran durant quatre dimecres seguits al CTUG, de 5 a 7 de la tarda. Esperem que us agradin tant com les d'altres convocatòries.
- A la dreta teniu a la vista la nova programació per a aquest trimestre, fins el desembre. Els temes són apassionants! Mercè Gasch.

Tornarem el dia 12 de setembre amb les Píndoles d'informàtica

Molt bones vacances per a tothom!

Amb l'aniversari de Josep M. de Sagarra acomiadem el curs

Dos moments i darrera crònica d'aquesta sessió, final de la temporada 2011-2012

La conferenciant Núria Candela va anar intercalant biografia de Josep M. de Sagarra amb recital o lectura de les seves poesies i proses. Com que hi havia fragments molt coneguts i populars el públic va participar activament.

Ens va dir que Sagarra, quan tenia 8 anys, ja escrivia versos i que el seu pare al va presentar a Jacint Verdaguer. Sagarra se sentia comprès per ell. Sagarra considerava que hi havia dos tipus de poetes, els que escrivien poesia com a evasió i els que escrivien com a part de la seva vida. Sagarra és el més popular dels poetes catalans, escriu tant per al poble com per als rics. 

Va néixer el 5 de març de 1894. Va mostra una riquesa lèxica aclaparadora. Des de ben jove va gaudir de la natura, dels ocells als qui dedica un llibre Els ocells amics (1922). Aquest gust es veu en els seus poemes. Als 20 anys (1914) publica el seu primer llibre de poemes. El 1916 inicia a Madrid la carrera diplomàtica, però no l’acabarà i es dedicarà a escriure. Al 1918 escriu la seva primera obra teatral Rondalla d’esparver".

El 1932 escriu la seva novel·la més emblemàtica: Vida privada, crònica a la decadent societat barcelonina. El president Macià li va demanar, amb motiu de l’Exposició Universal, que escrivís un himne i va fer El cant del poble amb música d’Amadeu Vives.

Escriu moltes cançons que es fan molt populars: La cançó de Nadal (1922), i el 1931 El Poema de Nadal. Cançons d’Abril i Novembre, Cançó del capvespre, Cançó de totes les hores, Cançó de passà cantant, A una oreneta morta. Tots aquest poemes els recull en el llibre La rosa de cristall (1933). Escriu també poemes satírics com el dedicat a Alejandro Lerroux “Al gran sàtrapa de la gana ibèrica”, però es veu obligat a sortir d’Espanya i el 1937 viatge a la Polinèsia on escriu un relat La ruta blava (1942).

La Guerra Civil marca un abans i un després en la seva obra. El poble no entén el seu canvi que ell haurà de rectificar. El 1954 escriu les seves Memòries. Escriu també moltes obres de teatre inspirant-se en Molière, Gogol, Shakespeare... Mor el 9 de setembre de 1961, i de recordatoris es fan dos: un per al poble en català i un altre per a les autoritats bilingüe. Síntesi de Mercè Gasch, fotografies d' Aurora Masat

Núria Candela i Vilana ha parlat tot "Recordant Josep M. de Sagarra, en el 50è aniversari de la seva mort (1894-1961)", dimarts dia 19 de juny

Cançó de rem i de vela, núm.12

          Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.
         Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,úm
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.
         L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.
         Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.
         Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l'aigua.