Joan Vives ha parlat de PAU CASALS, UN MÚSIC PER LA PAU, dimarts dia 2 d'octubre

El dia 24 d’octubre de 1971, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, un català universal com Pau Casals (Pablo, o Paz, com Sarassate o Picasso) va rebre un sentit homenatge, i va dirigir l’Himne a la Pau quan tenia 94 anys. 

Per veure un petit testimoni d’homenatge a la seva emblemàtica figura, i entendre la seva lluita per la PAU al món, cliqueu aquí. La conferència serà il·lustrada amb audicions musicals.

      Un moment i unes paraules sobre la conferència
Joan Vives de primer ens va parlar sobre els orígens de Pau Casals, amb una biografia plena de fets transcendentals en la seva vida com a persona i com a músic. No va ser fàcil: el pare era músic, l'organista de l'església, tocava amb una orquestra, composava... amb tots aquells treballs aconseguien arribar a la fi de mes. La mare, tot veient les aptituds musicals del fill, no va escatimar esforços per ampliar els seus estudis portant-lo a Barcelona, Madrid, Bèlgica i, finalment, Paris.

En començar a fer concerts agafa renom mundial, la seva tècnica és novadora i alhora enèrgica, amb una força rebatedora. La seva vida es mou entre Paris i Barcelona. Però en l'any 1936 marxa a l’exili. S'instal·la a Prada, a la Catalunya Nord. Es nega rotundament a actuar tant a Catalunya com a Espanya, i també a països com Itàlia i Alemanya, per la seva implicació i ajuda al general Franco. Se li proposa ser el President català en l’exili, cosa que no accepta, ja que no està interessat en els afers politics: tots els seus afanys són per defensar la pau. El van proposar per al premi Nobel de la Pau, que no li van concedir: el premi va quedar desert. El 1971 va dirigir l'orquestra i la coral en l'estrena de l’Himne de les Nacions Unides, una vetllada honorífica que va aplegar l'actuació dels millors concertistes del moment. Són ben actuals les seves paraules d'agraïment en rebre la medalla de les Nacions Unides: en elles expressava la seva catalanitat i el desig, heretat de la seva mare, d’aconseguir la pau, el be més apreciat de la humanitat. Resum d'Aurora Masat i fotografia de Mercè Gasch

Antoni Dalmau va parlar sobre ELS CÀTARS: UNA VEU SILENCIADA, dimarts dia 25 de setembre

El catarisme fou una confessió cristiana de tipus gnòstica difosa des del segle X fins al XIV, amb fluxos i refluxos, per l' Àsia Menor, els Balcans, el nord d’Itàlia, Occitània, Renània, Xampnya i Catalunya, així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa. Els seguidors d'aquest corrent es coneixen com càtars o també albigesos. Sovint s'anomenaven a ells mateixos 'Bons homes' o 'Bons cristians'.

Síntesi de la conferència sobre Els Càtars. 

Poc desprès de l’any mil havia aparegut a Bulgària un moviment anomenat “bogomils” que es va estendre per l’Imperi Bizantí, per la Lombardia (Itàlia) i part d’Europa. Volien retornar al cristianisme primitiu i rebutjaven la jerarquia de l’església de Roma. D’aquí se’n podia derivar com era la religió dels càtars. Els càtars van existir a l’Edat Mitjana, entre els segles XII i XIII, focalitzats principalment al Llenguadoc (zona de Tolosa, Albí -la seva seu-, Carcassona, Besiers, fins a la Mediterrània).

El catarisme va ser un moviment mreligiós gnòstic. Volien ser fidels al missatge de Jesús, tornar a l’església primitiva, perquè l’església de Roma s’havia convertit en un poder terrenal. No donaven culte a les imatges ni a les relíquies; no acceptaven els sagraments; tenien el “Consolament” que era una imposició de mans. El seu baptisme era de foc. Només acceptaven el Nou Testament que llegien en occità. Eren dualistes: hi havia un Déu  bo i un de dolent o dimoni. Acceptaven els diaques i els bisbes. Es consideraven continuadors de Jesús. Creien en la reencarnació. No menjaven carn i practicaven la continència sexual. Tenien unes normes molt rígides. El paper de la dona era d’igualtat als homes. Predicaven i imposaven les mans. Principalment eren teixidors i metges. 
Innocenci III va posar en marxa la croada contra els càtars, que s’havien convertit en un problema. Primer els van combatre pacíficament, però després els van atacar aferrissadament. Es va crear la Inquisició que actuava poble a poble, amb tribunals ambulants manats pel Dominics. Els càtars van acabar cremats: primer en pires comunitàries i després en pires individuals. La lluita aferrissada contra els albigesos, càtars, bons cristians o bons homes va durar quatre anys. El lloc més emblemàtic és el castell de Montsegur.
L’interès per tot el que va passar a l’Edat Mitjana ha posat l’accent en els càtars o albigesos: la vida als castells, els trobadors, la construcció de les catedrals, les croades i els templers. També el món dels càtars està lligat al Sant Grial. A Catalunya, Pere El Catòlic, que va morir a Moret, va lluitar a favors del albigesos tot defensant els seus súbdits. I actualment, a França, hi ha un interès turístic i econòmic en ressuscitar aquestes històries Resum i fotografia Mercè Gasch.

Agustí Boadas ha parlat de la MÚSICA SACRA A CATALUNYA: la interacció amb la societat. Dimarts dia 18 de setembre.

Sessió que va inaugurar la temporada de conferències per a aquest curs

El conferenciant ens ha fet unes pinzellades sobre la importància de la música religiosa entre nosaltres.

La música és un fet cabdal tant individualment com socialment. No tenim restes de música prehistòrica, però en la cova de Cogul es pot veure la representació d’un grup de dones dansant tot donant-se les mans. De les diferents invasions fenícies, romanes o àrabs no en tenim documentació musical, però sí sabem de noves formes d’expressió a través d’instruments diferents importats per aquests pobles.

La religió cristiana aporta una nova empenta amb la música religiosa. Tot fugint de la música pagana es vol convertir en un exponent de la pregària feta poema musical. El gregorià unifica els cants en tot Europa en detriment de les varietats de la música autòctona. Entre els segles lX i X, amb l’anomenada ‘Arts Nova’, es desenvolupa una forma d’escriptura musical amb pentagrama que facilita la interpretació de les partitures. 

Un dels reculls més importants és el Llibre Vermell de Montserrat. En ell, a més dels cants a la Verge, s’hi troben cinc danses que ens confirmen els balls dins de l’església: han de ser recatats i que no distreguin els fidels dels seus resos. Amb l’entrada de l’art gòtic, i la formació de les Universitats, es desenvolupa la música polifònica que arriba al seu punt més àlgid amb el Renaixement, sobretot amb la música profana.

Cap el segle XVll tenim un esclat musical important gràcies a les confraries. S’han conservat alguns autos sagramentals, o l’antic Cant de la Sibil·la que encara s’entona als nostres dies. També neixen noves formes com els villancicos, els virolais i les caramelles. El segle XVlll és de decadència, i els compositors i músics catalans es veuen obligats a emigrar. Amb la desamortització de Mendizàbal, de 1835, empitjora més la situació de la música religiosa en el nostre país. La renovació litúrgica de 1915 va intentar retornar a les arrels gregorianes, cosa que no va aconseguir. Síntesi i fotografies d’Aurora Masat.

tornen les PÍNDOLES D'INFORMÀTICA com cada any, apunteu-vos-hi!

- El dia 12 de setembre comencem el tercer pac de píndoles sobre les TIC. Es faran durant quatre dimecres seguits al CTUG, de 5 a 7 de la tarda. Esperem que us agradin tant com les d'altres convocatòries.
- A la dreta teniu a la vista la nova programació per a aquest trimestre, fins el desembre. Els temes són apassionants! Mercè Gasch.

Tornarem el dia 12 de setembre amb les Píndoles d'informàtica

Molt bones vacances per a tothom!

Amb l'aniversari de Josep M. de Sagarra acomiadem el curs

Dos moments i darrera crònica d'aquesta sessió, final de la temporada 2011-2012

La conferenciant Núria Candela va anar intercalant biografia de Josep M. de Sagarra amb recital o lectura de les seves poesies i proses. Com que hi havia fragments molt coneguts i populars el públic va participar activament.

Ens va dir que Sagarra, quan tenia 8 anys, ja escrivia versos i que el seu pare al va presentar a Jacint Verdaguer. Sagarra se sentia comprès per ell. Sagarra considerava que hi havia dos tipus de poetes, els que escrivien poesia com a evasió i els que escrivien com a part de la seva vida. Sagarra és el més popular dels poetes catalans, escriu tant per al poble com per als rics. 

Va néixer el 5 de març de 1894. Va mostra una riquesa lèxica aclaparadora. Des de ben jove va gaudir de la natura, dels ocells als qui dedica un llibre Els ocells amics (1922). Aquest gust es veu en els seus poemes. Als 20 anys (1914) publica el seu primer llibre de poemes. El 1916 inicia a Madrid la carrera diplomàtica, però no l’acabarà i es dedicarà a escriure. Al 1918 escriu la seva primera obra teatral Rondalla d’esparver".

El 1932 escriu la seva novel·la més emblemàtica: Vida privada, crònica a la decadent societat barcelonina. El president Macià li va demanar, amb motiu de l’Exposició Universal, que escrivís un himne i va fer El cant del poble amb música d’Amadeu Vives.

Escriu moltes cançons que es fan molt populars: La cançó de Nadal (1922), i el 1931 El Poema de Nadal. Cançons d’Abril i Novembre, Cançó del capvespre, Cançó de totes les hores, Cançó de passà cantant, A una oreneta morta. Tots aquest poemes els recull en el llibre La rosa de cristall (1933). Escriu també poemes satírics com el dedicat a Alejandro Lerroux “Al gran sàtrapa de la gana ibèrica”, però es veu obligat a sortir d’Espanya i el 1937 viatge a la Polinèsia on escriu un relat La ruta blava (1942).

La Guerra Civil marca un abans i un després en la seva obra. El poble no entén el seu canvi que ell haurà de rectificar. El 1954 escriu les seves Memòries. Escriu també moltes obres de teatre inspirant-se en Molière, Gogol, Shakespeare... Mor el 9 de setembre de 1961, i de recordatoris es fan dos: un per al poble en català i un altre per a les autoritats bilingüe. Síntesi de Mercè Gasch, fotografies d' Aurora Masat

Núria Candela i Vilana ha parlat tot "Recordant Josep M. de Sagarra, en el 50è aniversari de la seva mort (1894-1961)", dimarts dia 19 de juny

Cançó de rem i de vela, núm.12

          Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.
         Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,úm
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.
         L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.
         Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.
         Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l'aigua.

Francesc Jané i Carrencà va parlar de MEDICAMENTS, dimarts dia 12 de juny.

Un medicament pot ser definit com qualsevol substància destinada a ser utilitzada en el diagnòstic, cura, mitigació, tractament o prevenció de malalties. És una substància, emprada amb una finalitat terapèutica contra les manifestacions patològiques, tant si produeix el guariment suprimint la causa de la malaltia com si només n'atenua els símptomes. Aquesta substància està integrada en una forma farmacèutica i està destinat a la seva utilització en les persones o en els animals, tot això per la via d'administració adequada, i amb la dosificació de fàrmac prevista.

El Dr. Jané va destacar tres aspectes del medicaments

1- Què és un medicament? Consta d’una part distòpic i d’una nova medecina. És una substància o associacions de substàncies, pel tractament i diagnòstic de les malalties. El medicament té dos components, un fàrmac – què té un principi actiu-, i un excipient que serveix per facilitar la seva administració. Es poden presentar com a píndoles, injeccions, xarops etc.

2- Beneficis d’ús i risc dels medicaments. Avui en dia es contemplen els medicaments personalitzats per evitar els efectes secundaris. Aquests els fa el farmacèutic. Entre un 6% i un 7% dels hospitalitzats son deguts a reaccions adverses dels medicaments. N’hi ha que són molt agressius i també hi ha malalts molt fràgils. També hi ha fàrmacs que es metabolitzen molt ràpidament i no tenen efectes.

3- Medicaments en el sistema públic de salut. Aquí va parlar de les dades de despeses tant en ambulatoris com a hospitals. Va dir que la dispensació de medicaments hospitalaris és cada vagada més costosa (generalment és per tractar el càncer). Va senyalar que treure medicaments nous és molt costós en temps i diners. Els medicaments s’han de prendre amb mesura.

Ens va dir que un fàrmac, en grec vol dir substància curativa, tòxica, verinosa, efecte de suggestió (placebo). Un medicament no es pot prendre de manera indefinida cal revisió. A vegades no cal prendre fàrmacs. Els medicaments genèrics sorgeixen perquè als originals els hi ha vençut la patent, que dura 20 anys. Aleshores és pot copiar. Els medicaments publicitaris són els que es poden despatxar sense recepta i s’han fa publicitat. Els fàrmacs s’obtenen per síntesis de química orgànica, per extracció d’animals i plantes, i per procediments biotecnològics. Els fàrmacs els identifiquem pel seu nom genèric.

Un medicament abans no surt al mercat es proba amb voluntaris i passa per controls molt rigorosos. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Martí Porter i Huerre ha parlat d' "Experiències vitals al Marroc (1987-2010) Aportacions personals per entendre i apreciar la complexitat cultural dels pobles mediterranis", dimarts dia 5 de juny

El Magrib (en àrab المغرب, al-Maḡrib o المغرب العربي, al-Maḡrib al-ʿarabī), que significa "oest" en àrab. El Magrib (també anomenat Àfrica Nord-occidental o Tamazgha) és la part de l'Àfrica del Nord que inclou el Marroc, Algèria, Tunísia, El Sahara Occidental, Líbia i Mauritània (és a dir, en queda exclosa la vall del Nil). En l'ús més habitual –i sobretot en l'ús que se'n fa en francès – aquest terme sovint es veu restringit als tres primers països. En àrrab, aquest mot es pot referir només al Marroc. La part oposada es denomina Màixriq o Levant. Viquipèdia.

                                                          Marià Fortuny, aquarel·la de 1871

Un moment de la sessió sobre l'Algèria mediterrània

Martí Porter va viure durant dos anys a Algèria. Allà va néixer el seu primer fill, Tariq, en homenatge a l’home que va ser un bon amic i que elsva acollir els primers temps de la seva arribada al país. En la conferència comenta les dades històriques des de l’any 1827 fins alsnostres dies. Algèria ha estat un país de conflictes, plena de molt diferents ètnies i cultures. Ha viscut tota classe d’invasions: romanes, cartagineses, turques, colonitzadors francesos, annexió a França, i desprès de molts morts i molts desastres va aconseguir la independència. Però la tan desitjada independència no va portar ni la pau, ni la prosperitat, ni la felicitat, i Algèria passa per una crisis de decepció per part dels més joves, un 75%, que no troben oportunitats. L’existència del gas natural no ha servit tampoc per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i els conflictes pendents des de la guerra d’independència no s’han resolt. Té de positiu una gent amable i tendra, un futur potencialment envejable, uns paisatges meravellosos de desert, de mar i de muntanya, i mil kilòmetres de platges plenes de bellesa tot esperant la visita de responsables i afortunats viatgers. Síntesi d'Aurora Masat, fotografies Mercè Gasch

Maria del Mar Griera ha parlat sobre "LES MINORIES RELIGIOSES A CATALUNYA", dimarts dia 29 de maig.

 "La diversitat religiosa ha passat a formar part dels escenaris quotidians de la ciutat: carrers, escoles, hospitals... es fa palesa arreu. I malgrat hom té tendència a centrar exclusivament l’atenció en el creixement de l’islam, són moltes les minories religioses que han pres major protagonisme a casa nostra. Esglésies pentecostals, grups hinduistes, salons del regne dels testimonis de Jehovà o comunitats ortodoxes... La conferència té l’objectiu d’explicar les transformacions més rellevants que ha viscut el país en matèria de diversitat religiosa en els darrers anys i exposar els nous reptes que es deriven d’aquest context"  

Maria del Mar Griera en un moment de la conferència

Durant el segle XVIII es va creure per part dels filòsof (Wootston, Marx, Nietzsche, Fenal, Voltaire) que, en modernitzar-se la societat, la religió retrocediria, és el que es diu “Paradigma de la secularització” ‘A Europa hi ha menys religió perquè està més avançada, la modernitat fa desaparèixer la religió’

Actualment les esglésies estant menys plenes, que potser per això són les gents menys religioses? Es parla de la ‘Revenja de Déu’, perquè quan la religió sembla que desapareix surten noves religions. Ens dona sis punts, de sis fets que van passar al món entre els anys 70 i 80, tots ells de caràcter religiós. - Les religions estan connectades: el que passa a un país repercuteix en un altre. - No podem ignorar les religions: no és cert que contra més modernitat la gent sigui menys religiosa. - Creix la religiositat, les vivències religioses, l'emotivitat. - Tothom vol sentir, opinar. - Sorgeixen les esglésies: Pentecostals, Budistes, els catòlics ortodoxes (molt ritualistes). - Créixen les religions en xarxa, no les verticals: ja que són religions fàcils de prosperar, amb moviments, moments i trobades.

A Espanya als anys 40, 50 i 60 no hi havia separació església estat, el procés de secularització queda congelat fins la democràcia. No va ser fins el 1967 en què va aparèixer una llei sobre la llibertat religiosa. Als anys 80 hi ha un descens de la gent que no és practicant. A Catalunya hi ha un 30% menys, de practicants què a la resta d’Espanya.

Es mostra un llistat de les religions que hi ha a casa nostra amb dades de locals de culte. N'hi ha molta diversitat, així que cal fer pactes per a la convivència: cal tenir present no tant sols com es creu, sinó què es creu. La religió, les religions no han desaparegut, estan aquí. Síntesi i fotografia Mercè Gasch