Oriol Guinart va parlar "Del terratrèmol del Japó a l'Illa del Hierro: PERQUÈ LA TERRA ES MOU, dimarts dia 8 de maig.

Oriol Guinart durant la seva conferència

Ens va fer una extensa explicació sobre els moviments de les falles tectòniques causants dels terratrèmols, tsunamis i erupció de volcans. Va explicar la diferència entre la magnitud i la intensitat, entre l’epicentre i hipocentre, paraules professionals certament conegudes però moltes vegades mal aplicades pels medis d’informació periodístics. Els moviments de les capes tectòniques, poden ser de xoc, fricció o separació tot provocant  moviments en l’escorça terrestre amb grans tragèdies en les àrees intensament poblades.

És missió dels geòlegs estudiar i prevenir amb temps el perill de terratrèmols i posteriors tsunamis, però una de les seves eines principals són les estadístiques, que de forma cíclica donen una pauta de probables moviments de les capes terrestres o marítimes. Amb aquests coneixements, i amb l’ajuda dels moderns aparells, els governs es poden preparar amb temps a la explosió d’un volcà o d’un terratrèmol, però aquesta informació no pot confirmar les dates, exactes, en què poden succeir. El temps geològic es difícil de prevenir, ja que es compta en cents o milers d’anys.

És tranquil·litzador saber que Catalunya, tot i tenir una petita falla, és un país quasi segur: no tenim gaire possibilitats de patir un terratrèmol d’una certa magnitud i molt menys un tsunami, ja que el nostre Mediterrani és poc més que una bassa sense importància. Síntesi d'Aurora Masat, fotografia de Mercè Gasch

Lluís Cuspinera ha parlat del MODERNISME AL VALLÈS ORIENTAL, dimarts dia 24 d'abril.

Solament a Granollers tenim la casa Blanxart  (C/ Joan Prim 9-11 cantonada Torres i Bages) de Jeroni Martorell de 1904; l’antiga Biblioteca Francesc Tarafa (Corró 44) restaurada per Manuel J. Raspall de 1926; la casa Josep Tardà i Mora,  d'Adolf Rou; la Casa Clapés (a la Porxada 14) de 1907 de Raspall; l’Ajuntament de Simó Cordomí de 1902; la Casa Joan Sanpera (C/ Corró 321) d'Albert Joan  i Torner de 1912; els 12 habitatges de Jaume Corbera “Can Mònic”; o l'Asil Hospital de Granollers ... i moltes altres meravelles escampades per la nostra comarca!

El Modernisme al Vallès Oriental exposat per Lluís Cuspinera

Durant els últims vint anys del segle XIX neix a Barcelona un nou art anomenat Modernisme. Es desenvolupa gràcies als comerciants i negociants benestants. S’estén per tot Europa, amb diferents noms però amb el mateix concepte. Barcelona conserva encara vestigis importants en edificis  de vivendes o bé reconvertits en edificis oficials. Aquest art no es limita fer edificis sinó que l'arquitecte es converteix en dissenyador de mobles, ceràmiques, forjats, cortinatges...tots els objectes que  fan habitable la llar. Gaudi es un dels primers arquitectes que desenvolupen el modernisme  Les façanes son la demostració de l'enginy de l'arquitecte i segueixen un estil molt definit. Barbacanes, finestres, vidres emplomats, guarniments ceràmics medallons escultòrics...Els principals arquitectes modernistes son: Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Raspall, Jeroni Martorell, Salvador Cordomí. La fi del modernisme acaba quan comença l'anomenat moviment noucentista.

L’explicació va anar acompanyada d’un complet passi d’edificis modernistes de tota la comarca del Vallès Oriental, de Terrassa i Sabadell, i també de Barcelona. Síntesi Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Pere Masjuan va parlar de "LHC i LES FRONTERES DE LA REALITAT", dimarts dia 17 d'abril.

"El Gran Col·lisionador d'Hadrons (GCH) (en anglès: Large Hadron Collider, LHC) és un accelerador de partí-cules, construït per l'Orga-nització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), que fa col·lidir feixos d'  hadrons. Es va posar en funcionament el 10 de setembre de 2008

El GCH és a un túnel de 27 km de circumferència... Està situat entre les fronteres de França i Suïssa... Dins del túnel, feixos de protons i de nuclis seran accelerats a velocitats properes a la de la llum i es faran col·lidir a energies al centre de masses de fins a 14 TeV. Això permetrà reproduir condicions de densitat d'energia molt grans, properes a les dels instants primerencs de l'univers, el Big Bang"  Viquipèdia

El doctor Pere Masjuan ens va fer una explicació densa però entenedora

LHC vol dir “Gran accelerador de partícules subatòmiques” que va posar en funcionament el professor Higgs. En l’estudi de l’aceració de partícules hi ha un passat, un present i un futur, en el que els premis Nobel han tingut molt a veure.

El present fa referència a les investigacions dels premis Nobel de física de 2011 sobre l’expansió accelerada  de l’univers, per part dels professors  S. Perlmutter, B. Schmidt i A. Riess, basat en “The Big Bang Theory”. Hi ha dos aspectes a considerar: l’expansió de l’univers acceleradament i les anomenades supernoves. A l’univers hi ha estrelles, galàxies i conglomerats de galàxies. Fa 600 anys els punts lluminosos al cel ja es movien. Els punts lluminosos més grans s’allunyen més a poc a poc, els mitjans ho fan més ràpid. Hi ha correlació entre la distància i la rapidesa amb què s’allunyen. Se separen de nosaltres i també entre elles. Com més gran és la distància més gran és la separació. L’univers s’expandeix, no és estàtic. Si anem enrere arribarem al Big Bang. Les supernoves fan referència a unes  estrelles com sols, que exploten i la seva llum es pot veure des de molta distància.

El passat podríem identificar-lo amb l’expressió “El fantasma de l’Òpera”. A A. Einstein  li van donar el premi Nobel el 1921 que implicava la velocitat de la llum. Es va fer un experiment identificat com a Òpera, entre Ginebra (Suïssa) i el Gran Sasso (Itàlia) per mesurar la velocitat dels neutrins. Va semblar que eren més ràpids que la llum. Però es va veure que era fals, hi havia un error de càlcul, això hagués invalidat la teoria  d’Einstein.

El Futur és el que s’està experimentant actualment. Ho està fent l’equip del professor Higgs, i es refereixen a ell  amb l’expressió “To higgs or not to higgs”. L’aparell que s’empra és el LHC, està entre Suïssa i França, és una anella de 27 Km. i mesura la resistència de la massa al moviment. L’àtom és indivisible, està format per un nucli i la massa (electrons), que està pràcticament buida. El nucli està format per protons i neutrons. En cada protons hi ha tres quarks que tenen energia. El medi energia, per si sol es pot aglutinar, com si hagués una partícula d’alguna cosa, que alguns l’han nomenat “partícula de Déu” (com a principi de tot) Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Núria Gasull ha parlat d' "ANSELM TURMEDA, UN CATALÀ del SEGLE XIV a TUNÍSIA", dimarts dia 17 d'abril

"Anselm Turmeda de primer es va fer frare franciscà i posteriorment, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es va convertir a l'islam i va viure com a musulmà a  Tunis (moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de l'època).

És dels pocs escriptors que ha escrit en català i en àrab, sent un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran difusió en els països de parla catalana"

Núria Gasull explica Turmeda

Anselm Turmeda va ser un escriptor català del segle XlV, poc conegut. Mallorquí de naixement el seu pare el va destinar a servir a l’església. Va estudiar tots els coneixements possibles a la seva època, i va descobrir que la seva vocació no era pas quedar-se a la seva illa, sinó córrer món.
La seva aventura comença embarcant-se per anar a l'illa de Sicília i després passa a Tunísia. Allà renega de la seva fe cristiana i proclama que la vertadera religió és la musulmana: Al·là és l'únic Déu i Mahoma el seu profeta. Per la seva honradesa, cultura i domini de diverses llengües, entre elles l'àrab, es nomenat pel soldà cap de duanes d'un territori ric en comerç de tota la Mediterrània, càrrec que li suposarà prestigi i diners.

Escriu llibres polèmics en prosa i en vers, un d'ells El llibre dels bons amonestaments, que va ser més endavant el llibre de lectura dels escolars catalans del segle XIX. També escriu llibres en llengua àrab tot defensant la religió musulmana.

Va rebre invitacions per retornar al seu país juntament amb la seva família i bens, tot renegant, això sí, de la religió musulmana, cosa que no va fer. Escrivia sobre el cristianisme en català i lloava la religió musulmana en àrab.

Creia realment en la seva nova religió? O potser era una assegurança de vida i riquesa en el país d'acolliment? El retorn li suposaria una condemna de la Inquisició? Després de 600 anys encara tenim preguntes que no es poden respondre. Defensava el cristianisme en català i lloava l’Alcorà en àrab. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Miquel Prat i Palaus va parlar de les vivències ENTRE TAURONS i MANTES, dimarts dia 27 de març.

Unisub Granollers és un club amb més de 200 socis que gaudeix de les activitats i dels serveis que oferim: gestió de llicències, cursos, lloguer d'equips, càrrega d'ampolles, trobades de grups, etc.

Miquel Prat ens ha explicat un dels seus viatges a l’Arxipèlag de Revillagigedo:  zona d’huracans i tempestes tropicals.  Està formada per quatre illes: Socorro, Clarión, Roca Partida i Benedicto, que estan situades a la Baixa Califòrnia  i pertanyen a Mèxic. Les dues primeres són les més grans. És una zona protegida per la biosfera, i per això hi ha tants peixos. Donen els permisos molt restringits per visitar-la. En l’ Illa Socorro hi ha una base militar Mèxico-americana. És una illa volcànica que té el volcà: l' Euerman de 1.130 m. d’alçada.

Van estar navegant des de Mèxic, tres dies en un vaixell de 30 mts. de llargada, volien veure animals marins grossos.

Aquesta zona fins el Canadà, és d’aparellament de balenes. Hi ha també dofins, en grups, que volen jugar i van darrera els vaixells. Peixos de molts colors, grocs, amb topos, amb ales negres, a quadres etc. Els taurons grisos no són perillosos, també n’hi ha de martell, de punta blanca, serra, tigre, blanc i llimona etc. Els tres últims ja són més perillosos.  Poden tenir fins a 4 mts de llargada. Quan els taurons van a caçar es posen tots junts al fons del mar. Les mantes tenen de 3 a 4 mts. d’amplada. No són perilloses i porten rèmores que les van netejant.

Dins del mar l’home sembla que voli. Els bussejadors no poden estar tot el dia submergits, han de pujar per descompressionar-se. Síntesi i fotografies de Mercè Gasch

Carme-Laura Gil va parlar sobre la HISTÒRIA DE LA DONA A CATALUNYA, dimarts dia 20 de març

L'Institut Català de les Dones és l'organisme del Govern que dissenya, impulsa, coordina i avalua les polítiques de dones i per a les dones que desenvolupa l'administració de la Generalitat.

L'Institut Català de les Dones està adscrit al Departament de Benestar Social i Família, que a més de les polítiques socials agrupa les polítiques transverals de dones, d'infància i adolescència, de joventut, de família, i d'immigració. L'objectiu fonamental és treballar amb més eficàcia per afegir accions innovadores i preventives dins de les polítiques socials. En aquest sentit, una de les prioritats fonamentals és la incorporació transversal de la perspectiva de gènere en totes les polítiques socials, per evitar qualsevol forma de discriminació.

La història de la dona escrita pels homes silencia el seu paper en la societat

La Història de la dona és escrita pels homes, i el paper de la dona és silenciat durant segles.
Però la dona ha tingut un paper molt important en el desenvolupament de la societat. El seu treball ha estat constant en la llar. En canvi els drets d'entrar al món de la cultura amb els mateixos avantatges que el homes li han estat vedats durant segles .
No obstant això ella ha procurat augmentar els seus coneixements mitjançant l'observació, la seva intel·ligència i els seus dots intuïtius.
La música, amb les cançons de bressol; la narrativa, amb contes i gestes; els coneixements curatius, amb les herbes remeieres; són tots els seus coneixements que sobresurten i que es desenvolupen dins de la llar, en una lluita constant per superar-se en la desigual lluita dels drets omnipotents dels homes i de la societat al llarg dels segles. Carme-Laura Gil tot fent un repàs a la Història, des del Gènesi bíblic fins el nostre segle XXl, ens ha fet entendre que no ha estat fins fa ben poc que la dona ha aconseguit quasi els mateixos drets que l’home, tot posant a prova el seu enginy, la seva intel·ligència i la seva tenacitat. Resum i fotografia d'Eva Casals

Victòria Otín Larraz va parlar sobre les DIFICULTATS DE LA COMUNICACIÓ, dimarts dia 13 de març

La logopèdia és la professió especialitzada en els processos de la comunicació humana i de la deglució. El logopeda és el professional especialitzat en l'estudi, la prevenció, l'avaluació, el diagnòstic i el tractament de les dificultats de la comunicació i de la deglució en adults i en nens. Les dificultats comunicatives inclouen problemes de veu i de parla, de llenguatge verbal oral i escrit, de llenguatge no verbal i de pragmàtica, és a dir, de l'ús de llenguatge.

La logopeda Maria Victòria Otín ens ha parlat de la comunicació

La comunicació és la facultat més important en les relacions humanes per mitjà de la paraula.

Entre la persona transmissora i la receptora cal seguir un codi de coneixements per aconseguir la comprensió. Si fos un codi diferent als nostres coneixements seria incomprensible per als oients. per exemple un idioma desconegut o bé una deficiència de volum de veu.

El llenguatge humà té com a característica dos efectes ben definits: el diàleg i les pauses o silencis. Hi ha silencis molt significatius. Aquesta capacitat de dialogar és la comprensió tant de les paraules i el seu contingut com dels expressius silencis.

Alteracions de la comunicació. Els problemes en la parla es poden produir durant tota la vida. En la joventut, per accidents o malalties. Per la gent gran, amb el desgast corporal els problemes d’audició i de parla s’agreugen amb els anys. Als 50 anys comença una disminució paulatina de deficiència auditiva fins que el procés és prou avançat. Cal prendre mesures abans que sigui greu. Es perd el vocabulari i el to de veu. Cal anar a l'otorrino i seguir les seves instruccions, es pot millorar amb exercicis i aconseguir una bona recuperació.

La disfonia o afonia és una malaltia de la veu. La millor recepta per recuperar-la és deixar reposar la veu. També caldria fer exercicis per tonificar les cordes vocals. Dislàlies són confusions o mala pronunciació de síl·labes. Potser sols un so o un grup de sons degut a la mala audició. La falta de memòria dóna pèrdues de paraules i de continguts. El Parkinson, l’Alzeimer i altres infermetats degeneratives fan patents les pèrdues de memòria i de parla.

Davant d’aquests problemes es necessiten recursos mèdics com també fer recuperacions personalitzades per frenar els efectes de la malaltia. Resum Aurora Masat, fotografia Eva Casals

Pere Andreu Jariod ha parlat sobre LA MÚSICA CLÀSSICA AL CINEMA, dimarts dia 6 de març

Pere Andreu Jariod ens ha fet un resum breu de la simbiosi entre el cinema i la banda sonora que acompanya les pel·lícules. En el cine mut era un pianista l'encarregat d’acompanyar la pel·lícula amb una música adient. A començament dels anys 1940, amb el cine sonor, la músic clàssica troba el seu lloc en el cinema. Hi han dos tipus de música en el cinema la "diegètica", que representa ésser reproduïda per un aparell, com la ràdio o bé un grup musical, i l’ ”extradiegètica” que il·lustra un paisatge o bé sentiments personals dels actors.

Moltes de les músiques clàssiques de Mozart, Wagner, Saint-Saëns o Mahler han agafat popularitat degut a les pel·lícules. Com 2001 Odissea en l’Espai de Kubrick amb música de Richard Strauss o Mort a Venècia de Mario Visconti amb música de la 3ª i 5ª Simfonies de Mahler; també en la pel·licula Mahattan  de Woody Allen, la Rapsòdia en Blues de Georg Gerswuin, per acabar amb el magnífic duo de les Noces de Fígaro de Mozart en el film Cadena Perpètua que el converteix en un dels moments mes sublim i emotiu de la pel·lícula. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

Vicenç Villatoro va parlar sobre "Moon River, filosofia d'una vida", dimarts dia 28.

Una seductora narració basada en una trobada casual que origina una emotiva història sobre l'entrega i l'amor per conjurar la mort.
Moon River transcorre en els passadissos de la tercera planta de l’Hospital Clínic, on Pere, el protagonista a l’espera del resultat d’una analítica, es troba de forma fortuïta amb Maria, pacient amb càncer. És l’inici d’una jornada intensa de converses i aproximacions amb la malaltia de teló de fons. 
Aquesta circumstància fortuïta és la base en què tots dos descobriran i alimentaran la seva mútua atracció, basada en afinitats subtils, en la necessitat d’escalf i de companyia, i en la por a la solitud i a la mort. Mentre que a ell l’ha deixat la parella, la Maria està casada i té dos fills, però se sent sola davant la prova que li han de fer l’endemà per saber si pateix un càncer que ja creia superat.  

Moon River, una filosofia de la vida

Vicenç Villatoro va distingir de bell antuvi els conceptes, presentació d’un llibre, col·loqui basat en el seu argument i prèviament llegit pels assistents i l’explicació de com es construeix una novel·la. L’exposició molt amena i entenedora es fonamentà en una pregunta: perquè vull escriure una novel·la. I va explicar el seu procés. Per a ell escriure és viure i la vida n’esdevé la principal font d’inspiració. L’escriptor al llarg de la seva vida classifica tot allò que li crida l’atenció i un dia podrà ser-li útil. Indrets, temps, persones, situacions, estils, circumstàncies. I un bon dia es produeix el perquè. Hi ha un motiu i aleshores comença el treball i la confecció de l’esquema. Una novel·la no ha d’explicar històries vertaderes però l’explicació ha de ser creïble per a que sigui viva. I aplicà la seva lliçó a l’escriptura de Moon River. La malaltia de l’esposa. I tot seguit: per què a mi, i la corresponent de l’altre: per què no a mi. La base és certa però el ropatge pot no ser el propi dels protagonistes, com els protagonistes tampoc cal que siguin els inspiradors del perquè. El títol el desvetllen les darreres pàgines. Un final d’esperança malgrat que el tema l’inspiri la malaltia, la  mort i la vida. Resum Joan Sala Vila,  fotografia Mercè Gasch.

Carles Ribell ha parlat sobre 10 ANYS DEL TEATRE AUDITORI DE GRANOLLERS, dimarts dia 21 de febrer.

El Teatre Auditori de Granollers és un equipament municipal que es va inaugurar oficialment el dia 15 de febrer de 2002 amb l'estrena de l'espectacle Ricardo y Elena de Carlos Santos. Està situat al carrer Torres i Bages, núm. 50. És obra de l'arquitecte Josep M. Botey. Compta amb dues sales: la sala Gran amb capacitat per a 700 espectadors i la sala Petita, per a 221.

La història del teatre a Granollers

Carles Ribell ha anat explicant el desenvolupament del teatre a Granollers. Les primeres representacions van tenir lloc al teatre de Sant Domènec (avui Sala Tarafa) allà pel 1856. Aleshores els ciutadans eren els protagonistes del teatre. El teatre era diversió i oci, els actors no eren professionals. Hi havia una forta realitat associativa.

A finals del segle XIX i començament del XX, ja hi ha quatre grups escènics. El cinema reforça el teatre, en canvi la TV i el cotxe fan l’efecte contrari.Als anys 40 es torna a recuperar l’associacionisme i el 1945 torna ha haver activitat teatral. Als anys 60 en Ramon Munné  i en Josep Botey fan els primers muntatges per Sant Tomàs d’Aquino, torna ha haver una ciutadania al darrera de l’activitat teatral. A dalt de l’escenari apareixent professionals, però hi ha menys espectadors. S’han perdut espais cap el 1973 i a més a més l’Ajuntament enderroca el teatre de la Unió Lliberal. Cap el 1978 es presenta un projecte municipal que no es veurà realitzat fins el 15 de febrer del 2002, ara fa 10 anys. Les obres es van iniciar al 1984, però hi van haver molts entrebancs per acabar-les. Al llarg d’aquests anys hi han passat uns 300.000 espectadors i s’han representat més de 500 espectacles. S’inaugurà amb només dues sales, i l’obra amb què es va estrenar volia significar que el local anava destinat a música, teatre i dansa. L’obra va portar molta polèmica que va servir per fer propaganda. Actualment es fan dos tipus de programació, aquella que apropa companyies nacionals i la que presenta programes promoguts per entitats locals, enquadrades dins de “Granollers a Escena”. Resum i fotografies Mercè Gasch