Molt Bones Festes!

Composició del cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Pep Bou va oferir l'espectacle UNIVERS BOMBOLLES. Dimarts dia 18 de desembre.

Avui hem pogut gaudir, com diu en Pep Bou, de l´Univers que ha creat mitjançant les seves bombolles de sabó. Ha estat com entrar en un món visual força desconegut per nosaltres. Veiem, però no sabem que hi ha al darrera de cada bombolla. En Pep ens ha explicat a manera de conferència-espectacle, com va començar aquest Univers.

Ha anat alternant la xerrada amb imatges audiovisuals i fent bombolles en directe.

De com va ser el seu inici en el món de l´espectacle. En Pep sempre ha portat l`ànima d´artista dins seu. Els seus inicis d'artista van ser tocant la guitarra i cantant per als menuts, fins que va veure la primera bombolla de sabó i aquí va començar a investigar com fer-ho per aconseguir unes bombolles més grans i més duradores.

Ha estat mirant mètodes des dels més casolans als més químics. Al final, el resultat és que amb sabó de rentar plats és com millor es fan, bé, i utilitzant un additiu potenciador.

Ens ha explicat com interfereixen les condicions ambientals en les bombolles. Molts teatres i locals no són prou adients per treballar-hi, i té molt a veure l´alçada, la humitat, la temperatura, els corrents d´aire…

En Pep ha estat l´inventor i el primer en fer aquest tipus d´espectacle. Això li ha permès viatjar per tot el món i fer gaudir a milers de persones del seu Univers.

Val a dir que ja té qui l´imita. Però la seva saviesa i les seves dots d´actor seran difícils de superar.

I continua treballant i inventant dins del seu Univers.

La xerrada espectacle ha estat molt interessant i ha potenciat la imaginació dels assistents, cosa que ha fet que hi haguessin moltes preguntes que en Pep ha contestat amb molt de gust, ampliant així el coneixement general.

Moltes gràcies Pep i a tots vosaltres que tingueu un Molt Bon 2019. Resum de Mariàngels Caba i Alsina, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell de Montserrat Lluch Santacana.

Frederic Sesé va parlar de BANDES SONORES 1974-2000, dimarts 11 de desembre.

Per poder-nos situar en el context musical, fem un breu recorregut per les últimes quatre dècades abans dels setanta. Tot recordant el cinema mut, la música era adaptada per un piano a la sala de projecció, l’inici de les bandes sonores amb sistemes tecnològics incipients, buscar una cançó que es posi de moda, les primeres aparicions folklòriques, la incorporació del jazz i les músiques especialitzades per la temàtica, terror, western romàntica, o bèl·lica. 

Arribant als seixanta amb unes tècniques que permeten l’enregistrament multipista. Entrem a l’era dels setanta, ara sí, a partir d’aquí cada exemple amb un fragment de la pel·lícula descrita i la seva banda musical inclosa, on el Pop i la música lleugera entren de la mà de grans mestres, Nino Rota amb la saga Il Padrino o Amarcord entre d’altres. Mike Oldfield pioner en les primeres mescles de pistes, l’Exorcista. John Williams és el compositor escollit per Steven Spielberg per les produccions de Tauró, on amb dues úniques notes crea la suggestió de l’aproximació del tauró, Superman, Encontres a la tercera fase. Entrem a la dècada dels vuitanta, els esforços competitius per millorar la reproducció musical porten a les sales a adoptar sistemes Sensurround i Dolby , les més modestes es veuen en la tessitura de tancar portes. Entra amb força l’ús de sintetitzadors i música electrònica que els mestres no desaprofiten per compondre les noves bandes, Vangelis amb Carros de foc. John Williams, ET l’extraterrestre. Maurice Jarre, Passatge a l’India. John Barry, Memòries d’Àfrica, en aquests exemples anteriors podem observar que els mestres copien els tòpics d’antigues produccions, podríem dir més recrear que crear de nou. Al marge hi deixa l’Ennio Morricone, més creatiu, en La Missió utilitzant la complicitat melòdica d’un oboè barroc bàsic, Cinema Paradiso, el cinema dins del cinema, on la música és intensament italiana. La factoria Disney ens ofereix unes magnífiques bandes sonores de la mà d’Alan Menken a La Sireneta, Aladin o La Bella i la Bèstia. 

Canviem de dècada i ens situem en els noranta, on la fusió d’estils, simfonisme, electrònica o la inclusió d’una cançó comercial fan que els temes evolucionin al pas dels temps. Tornem a parlar de John Williams amb la Llista de Schindler’s on un extraordinari violí broda la partitura. Alan Silvestri aprofita tot el que ja està escrit i fet, i amb una música minimalista de piano sol amb poques notes ens fa un Forrest Gump contundent. James Horner ajudant-se d’una flauta irlandesa i el sac de gemecs crea la partitura de Titànic. Nicola Piovani aprofita tots els tòpics italians amb La Vida és Bella. 

Enllacem l’últim tram dels noranta amb una paraula que ho defineix força clar, Globalització, usem ordinadors, barreja d’estils, tant per l’imatge com per la música. Hans Zimmer fa servir la magnífica veu de Noha (cantant israeliana) per musicar, Gladiador, autor del Codi Da Vinci. Yann Tiersen d’origen bretó no dubte a utilitzar tots els tòpics francesos, inclòs l’acordió per fer la banda d’Amélie. Howard Shoreel la típica flauta medieval reforçada amb els metalls per El Senyor dels Anyells. Bruno Coulais compon una partitura molt original en Els Nois del Cor. Per anar tancant la diferenciació d’estils uns exemples de les produccions a l’Índia de Bollybood on es caracteritza l’acumulació de notes per cada compàs que la fa molt diferent del conegut fins ara. 
Com a propina ens mostra el músic de casa nostra Toni Xuclà compositor d’una sintonia per TV3 on juga amb tres propostes per omplir vint-i-dos segons d’espot publicitari. Resum Esteve Garrell i Homs, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana. 

Carles LLadó va parlar de GEOMETRIA i ÒPTICA APLICADES A L'ANÀLISI DE 'LAS MENINAS'. Dimarts dia 4 de desembre.

L’estança que Velázquez va representar en el seu quadre Las Meninas ja no existeix. L’Alcázar de Madrid va patir un incendi l’any 1734. No obstant, el palau tenia un inventari de les obres que s’hi exposaven, amb el detall de les seves mides i disposició, i que es poden identificar en el quadre. L'estança,   anomenada “el cuarto bajo” de l’hereu Carles, mort prematurament, s’havia convertit en una sala d’exposicions, de la qual se’n va treure fins i tot els llums del sostre, deixant només els ganxos de llautó d'on penjaven. El palau, segurament, seguia les pautes de construcció italiana,  en quant a la mida i la distribució de l’espai: estances força llargues, en comparació amb la seva amplada i alçada, il·luminades per les finestres que deixaven entrar la llum natural, a la dreta, i, amb dues portes en els seus extrems. Un referent per aquest estudi és l’obra de Sophie Matisse que reprodueix quadres sense els personatges i el de Las Meninas n’és un; és a partir d'ell que vàrem poder aprofundir en la hipòtesi que oferia Carles Lladó per a la seva conferència: la perspectiva geomètrica del quadre permet arribar a conèixer, avui dia, les dimensions de l'estança i des de quin punt Velázquez va imaginar i pintar el seu quadre. En aquest quadre hi ha la família de Carles IV. Els reis estan pintats en el quadre que Velázquez representa que està pintant i del qual només en podem veure un fragment del seu gran bastidor; si directament no podem veure què està "realment" pintant, sí que ho poden deduir pel seu reflex en el mirall que es troba al centre de la paret del fons, just al darrera de Velázquez: la parella reial. La seva imatge, la de Velázquez, sencera i frontal, el seu posat i el seu vestit, la seva mirada cap a l'observador del quadre, tot fa pensar que es tracta del seu autoretrat, enmig d’unes altres persones que apareixen a primer terme del quadre de Las Meninas, persones que formen part de la monarquia, com la Infanta, i d’altres estaments socials. A sobre hi ha el sostre, sense altres elements que omplen d’aire una estança formalment de pas i això ho indica la porta del fons amb un personatge desconegut. Aquest punt de llum és el centre  de la perspectiva de tota l’obra, l'anomenat punt de fuga. Aquest punt ens ordena tota l’escena. Però la pregunta del ponent rau és: si les mides de la sala són d'uns 20 peus d’amplada, 16 d’alçada i 70 de llargada, on es va col·locar Velázquez per emmarcar i pintar l’obra? D’es d’on la va veure? Doncs, des de fora de la porta oposada a la que correspon al centre de l’obra. 

És el llindar d’aquesta porta la que emmarca, la que enquadra tota l'escena, la història, que Velázquez vol pintar i pinta, seguint les pautes de la perspectiva d’Alberti. Així doncs, la ponència sobre l’obra “La família del rey” que li fou encarregada a Velázquez ha estat mirada des de la geometria, els punt de fuga, l’òptica de la llum, mesures i angles que reconstrueixen l’arquitectura de l’obra que, 150 anys després de la seva creació, fou rebatejada amb el nom portuguès de  Las Meninas, que vol dir les noies que acompanyen l'Infanta. Carles Lladó aporta també el valor dels miralls i la seva importància no només com a reflex dels personatges, sinó per la perspectiva filosòfica de l’ésser humà que ha necessitat representar-se des de temps remots i plantejar-se l’eterna qüestió de la identitat. 

La conclusió és que la recerca que ha fet Lladó, impulsat pels dubtes que els seus alumnes li plantejaven sobre qüestions matemàtiques ens ha fet conèixer la manera com, amb la perspectiva, és possible de reconstruir un espai tridimensional, a hores d’ara extingit, a partir de la seva representació sobre la tela o el paper. Ve a ser l’arqueologia que emmarca la bellesa d’una obra que destaca pel seu relleu intel·lectual. Resum Rosa Serra Sala, fotografia Mercè Gasch, composició del cartell Montserrat Lluch Santacana.

DE CAMÍ CAP EL NADAL: acte de cloenda del 25è Aniversari d'AGEVO.

Concert a càrrec de la Coral Sant Jordi a la Parròquia de Sant Esteve.