Marc Valls Matheu ha parlat de MODIFICACIÓ GENÈTICA i AGRICULTURA. DE LA DOMESTICACIÓ a L'EDICIÓ GENÈTICA PASSANT pels TRANSGÈNICS. Dimarts 26 de novembre..

El conferenciant d’aquesta setmana, de 52 anys, fill de Santa Eulàlia de Ronçana, de pares mestres i en contacte estret amb la natura i la pagesia; dedica la seva vida professional a l’estudi de la genètica i les malalties de les plantes.

Tot i ser un científic, ha mostrat ser bon comunicador i ens ha atansat d’una manera força entenedora, al món de la genètica, la que segons ell, ens pot evitar de fer servir molt productes químics.

 Durant l’hora que ha durat la conferència, ens ha dit que els humans hem deixat una gran empremta a l’ADN de totes les espècies domesticades.

Ha repassat els canvis genètics que hem introduït als conreus d’ençà que va aparèixer l’agricultura al Creixent Fèrtil ara fa uns 10.500 anys, 

tot fent un repàs històric que comença pel procés de domesticació i creació de varietats locals, i el coneixement actual que tenim de l’impacte que van tenir en els genomes.

També ha comentat la millora genètica duta a terme durant el segle XX, ja basada en coneixements científics i que va donar lloc per exemple a la “revolució verda” en els cereals.

Ha seguit per l’eclosió de la biotecnologia i el desenvolupament de les plantes transgèniques, un tema prou controvertit, que ha fet prou interessant el torn final de preguntes dels assistents. 

Cap al final, ha presentat el gran potencial de les tecnologies d’Edició Genètica, que es troben en procés d’aprovació pel Parlament Europeu.

 I com deia abans, hem tingut l’ocasió de discutir sobre l’impacte social, econòmic i ètic de totes aquestes tecnologies, en el torn de preguntes final.

 

No vull acabar sense dir, que malgrat la complexitat del tema, el doctor Valls ha fet gala d’una manera de comunicar molt entenedora i amena, que ha despertat l’interès de les més de 200 persones assistents.

Resum Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Xavier Garí de Barbarà ha parlat sobre EL CONFLICTE d'ISRAEL i PALESTINA DES D'UN PUNT DE VISTA HISTÒRIC. Dimarts 19 de novembre.

El conferenciant abans d’entrar en el tema ens fa una explicació dels diversos conflictes que hi ha hagut en aquests segles XX i XXI i els seus processos de pau. Ens diu que el món no està bé, però, mai no havia estat tan bé com ara.

Breument i amb unes gràfiques ens explica el procés històric de la humanitat. Hi ha hagut conflictes armats al llarg del temps, però, també, la reconciliació. La història de la humanitat és l’avenç constant i determinat dels valors de la pau. No és cert que el segle XX és el més sanguinari de la història. El segle XX ha estat el segle on més processos hi ha hagut de reconciliació. Quan hi ha hagut voluntat política s’ha acabat amb les situacions violentes.

Referent al conflicte entre Israel i Palestina, ens narra el conflicte des del context que trobem a la Bíblia fins al context històric actual. Després d’abordar les claus de la situació geopolítica en relació a Terra Santa, recorda quines han sigut les vuit guerres i els diferents processos de pau que han tingut lloc en el nostre temps. Un conflicte que fa 75 anys que dura. Israel i Palestina tenen unes arrels religioses profundes, però, no és un conflicte religiós. 

És un conflicte pel control de l’aigua, dels recursos energètics, minerals i el negoci de les armes. 

Pel que fa a l’època contemporània, en el segle XIX va sorgir el moviment sionista, un moviment per establir un estat jueu a Palestina. 

Després de la Primera Guerra Mundial, la regió va passar a ser administrada pels britànics sota el Mandat de Palestina. El 1917 té lloc la Declaració Balfour que va expressar el suport britànic a la creació d’una llar nacional jueva. Aquest fet va intensificar el conflicte entre jueus i àrabs. 

El maig de 1948 David Ben-Gurion va proclamar la creació de l’Estat d’Israel. L’endemà va començar la Guerra de la Independència amb la invasió de les forces àrabs veïnes. Israel va guanyar la guerra i amplià el seu territori més enllà del que havia establert l’ONU. 

A partir de llavors s’intensifiquen els conflictes on els palestins han anat perdent territori. Així: Guerra dels Sis Dies ( 1967),la Guerra del Yom Kippur ( 1973). Durant la guerra dels Sis Dies, Israel va ocupar territoris com Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est. El 1964 sorgirà el moviment armat de l’OLP que té com a objectiu, entre d’altres, la destrucció d’Israel i la creació d’un Estat Palestí. Malgrat els conflictes, hi ha hagut una sèrie de processos de pau com els Acords de Camp David (1978), els Acords d'Oslo (1993), Tractat de Pau amb Jordània (1994)... 

Una sèrie d’elements dificulten al pau com els assentaments israelians en territoris palestins, la violència persistent... 

La diplomàcia internacional s’esforça perquè Israel es retiri dels territoris ocupats per la guerra i el reconeixement de dos estats. 

Ara, ha esclatat el conflicte amb més violència.  La disputa principal rau en els drets territorials i nacionals dels jueus i els àrabs palestins a la regió. En aquest problema no hi ha bons i dolents. La complexitat fa difícil la resolució. Ara el conflicte entre Israel i Hamas ha esclatat amb més força. Al mateix temps, la situació del Líban també es tensa amb el grup de Hezbollah. 

Per ara els intents de negociació per part d’agents internacionals, com els Estats Units per establir un alto el foc han fracassat. Però, també, arreu sorgeixen moviments pacifistes. La pau primer ha de passar per la pau en els cors dels humans. 

Acaba la conferència en una frase de Mahatma Gandhi que ens invita a participar activament en la millora del nostre món: Sigues el canvi que vols veure al món.

En clicar aquesta imatge el conferenciant ofereix accés a la seva web personal.

Resum de Joan Gurt Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Francesc Bailón ha parlat sobre GUATEMALA, EL PAÍS DE COR MAIA. Dimarts 12 de novembre.

En aquest país de la primavera eterna, va néixer una de les civilitzacions més admirables del món antic, la cultura maia. 

Els seus impressionants monuments, els seus coneixements astronòmics, la seva llengua i escriptura i...

el seu sistema calendàric constitueixen un valuosíssim llegat per a la Història. 

A Guatemala, més que a cap altre lloc de Llatinoamèrica, les tradicions precolombines continuen encara molt vives entre la població indígena, descendent d’una cultura de l’Edat de Pedra. Així, amb aquestes paraules, en Francesc Bailón [present a la fotografia col·lectiva] defineix el món Maia. 

Emprenem un viatge a una àmplia zona de la geografia centro americana, on Guatemala, Mèxic i Hondures tenen l’espai que centra el nostre interès. 

Com a bon coneixedor i estudiós de les cultures, ens transporta per la seva natura verge, muntanyes, selva, volcans, alguns d’ells actius, i unes platges de paradís. 

Els maies en els últims trenta anys no han canviat, per bé, han millorat i recuperat les tradicions com cap altra comunitat. La cultura Maia “l’autèntica”, la configuren els Inques, Maies i Asteques.

Una recomanació interessant, s’ha de llegir POPOL VUH, per entendre les tradicions i la manera de pensar al llarg dels segles, totalment vigent avui en dia. 

Com a dades a tenir molt en compte, l’estat reconeix, promou, respecta i protegeix els idiomes dels pobles maies, garifuna i xinka. 

A partir d’aquest moment, iniciem un viatge espectacular per rutes no comercials,

descobrint indrets amagats a la selva, o que fins fa pocs anys estaven enterrats sota terra, verdaderes meravelles, intactes, construccions monumentals, 

com El Mirador la Danta, Tikal: “El lloc de les Veus”, Murals de San Bartolo pintats a les parets de coves, segles I-IV aC, o Naj Tunich la cova continua tenint la seva funció com a lloc de pelegrinatge ritual com en el passat, amb funcions polítiques i religioses. 

Amb aquest exemple, que es va repetint al llarg dels vestigis recuperats, esteles, monòlits i construccions singulars, rebem una lliçó magistral de la convivència dels conceptes i pràctiques rituals de Xamanisme i Cristianisme, totalment integrats i complementaris. 

La riquesa arqueològica descoberta, la que està en fase de restauració i la que encara no s’ha pogut “destapar”, formen un conjunt de gran interès cultural en el recorregut, no hi podien faltar detalls dels mercats, festes i tradicions, i els seus vestits ancestrals. 

Una cultura no malmesa per l’especulació turística que seria molt bonic poder visitar.

Presentació i redacció d'Esteve Garrell i Homs, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Carles Buenacasa Pérez ha parlat sobre LA VIDA QUOTIDIANA A L'ANTIGA ROMA. Dimarts 5 de novembre.

El conferenciant ens explica la vida quotidiana a l’antiga Roma posant com a model Pompeia.

Ens fa saber que l’any 79 dc. una de les comarques (la Campania) més pròsperes i civilitzades de la Mediterrània, quedà arrasada per la lava i les cendres que va expulsar el volcà de la muntanya del Vesuvi. Va sepultar les viles romanes de Pompeia i Herculà.

 Referent a Pompeia, quan es va començar a excavar, trobaren la vida quotidiana petrificada de 2000 anys. 

Les primeres excavacions van tenir lloc el segle XVIII. L’objectiu era recuperar objectes d’art. Les excavacions científiques començaren el segle XIX. El conferenciant ens explica com era el dia a dia d’aquella ciutat a través de les pintures, relleus i altres restes arqueològics. També, escrits literaris com el del poeta Marcial. Pompeia era una ciutat comercial i artesanal que vivia dels negocis amb un port important. 

Diversos mercats amb un carrer principal que li han posat el nom de via Abbondanza; era el carrer dels negocis. 

Aquesta gran activitat econòmica feia que la ciutat fos caòtica en voreres envaïdes per tendes i venedors ambulants. 

Una ciutat plena de sorolls. Una quantitat d’artesans de diversos oficis (joier, dentista, sastre, venedor de llibres...). 

També, dones treballadores. L’activitat artesanal que predominava en el treball de les dones era el filat de la llana i els perfums. 

Els ciutadans, que es guanyaven bé la vida, acabaven la jornada laboral al migdia. 

Molts, dinaven al bar (popina) o al restaurant (caupona). Predominava el pa i el vi. Així, per exemple, una llesca de pa amb formatge, olives, alls, cebes, enciam, bledes, poma. Poca carn. 

Després de dinar es feia la migdiada. A la tarda, els jocs (circ, amfiteatre, teatre) o banys (termes). 

Els rics a la nit feien els seus banquets (cena), il·luminant la seva estança com a senyal d’ostentació; aquests vivien en cases (domus). 

La majoria de la població en apartaments (insulae). Els pisos superiors eren cada cop pitjors fins arribar a les golfes sota el sostre a doble vessant.

Hem presentat els punts bàsics que ens ha explicat el conferenciant. Gràcies a aquestes restes arqueològiques ens hem acostat a la vida quotidiana dels romans. Hem comprovat, com ha dit el conferenciant, que moltes coses d’aleshores encara són vigents en els nostres dies.

Aquestes paraules prèvies a la sessió, per part del President, ens van situar al moment actual!

Presentació i resum de Joan Gurt, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.