Ha començat fent una comparativa entre les dones del 1900 i
les del 2000 i ha confirmat que el segle XX ha estat el segle de les dones.
Probablement, al llarg de la història mai no hi ha hagut una època de canvis
tan extraordinària per a elles. Els estereotips que distingeixen les dones
actuals les aparta del model de les dones de finals del segle XIX. Presenta un
mosaic biogràfic de dones que van protagonitzar vides singulars, vides que no
seguiren l'establert i inesperable per a
les seves contemporànies, sobretot durant els anys de la II República i la
Guerra Civil. Afirma que les dones han estat un subjecte actiu de la història i
mereixen ser estudiades A Espanya la història de les dones va emergir amb retard. La
dictadura franquista va actuar de fre. L'inici de la transició a la democràcia
propicià les condicions idònies per al desenvolupament del feminisme,
arrencaren les primeres investigacions.
Principalment, sobre aquelles dones que s'havien significat políticament
durant els anys de la II República i la Guerra Civil i que, dissortadament havien sigut perseguides i represaliades.
També s'ha parlat de les dones falangistes i carlistes, i altres dones de
perfil conservador, tot apuntant cap a la necessitat d'aprofundir en les
investigacions acadèmiques, i que no estan focalitzades únicament en Pilar
Primo de Rivera. Dones com Rosario Pereda o altres falangistes com Mercedes
Formica, Marichu de la Mora i Mercedes Sanz-Bachiller, també la carlista Maria
Rosa Urraca Pastor.
Ha parlat de les primeres dones en política i sindicats des
de principis del segle XX fins a final de la Guerra Civil. Sorprèn la biografia
intensa d'Àngels López de Ayala Molero, andalusa i catalana d'adopció, escriptora
polifacètica i defensora de l'emancipació de les dones, que trobà a Catalunya
dues grans companyes de viatge Amàlia Domingo Soler i Teresa Claramunt. Totes
tres fundaren l'any 1891 la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona”, el
primer nucli feminista d'Espanya.

Al seu feminisme, de caràcter obrerista,
laic, anticlerical i republicà, s'afegí un altre més vinculat a la burgesia
intel·lectual encapçalada per Francesca Bonmaison i Dolors Montserdà. Un feminisme que fou l'antecessor de tot
l'activisme polític dels anys trenta del segle XX. No totes les dones
feministes de l'època tenien una sòlida formació acadèmica, altres de classe
obrera van ser protagonistes durant la Setmana Tràgica i varen pagar car
haver-se posat al capdavant de les barricades: en son exemple Mercedes Monje
Alquézar, Carmen Llopis Berges o Josefa Prieto. Dones que foren exemple per a
les radicals com Amalia Alegre i Maria Marín, protagonistes del motí de dones
de 1918 a Barcelona.
No tot el feminisme català de principis del segle XX era
d'esquerres. El feminisme catòlic i burgès també posà en marxa mesures per a
dur endavant el que consideraven que era la seva missió: protegir i assistir a
les dones treballadores i vetllar per la seva formació professional com Dolors
Monserdà, Francesca Bonnemaison i Carmen Karr treballaren des de la Lliga
Patriòtica de Dames, una associació femenina burgesa afí a la lliga
Regionalista que abanderaren aquest feminisme conservador.
Dones de la II República i Guerra Civil: Nativitat Yarza,
afiliada a ERC, mestre i primera alcaldessa d'Espanya elegida en eleccions
democràtiques l'any 1934. Dones del POUM o del PSUC com Dolors Martí Doménech,
l'única dona a Tarragona amb un càrrec públic i responsabilitats
politicoexecutives a la Generalitat entre 1937 i 1939; Neus Català Pallejà
també del PSUC i que acabà sent presonera al camp de concentració de
Ravensbrück, o la ministra anarquista
Federica Monseny Manyé.
Altres dones falangistes i carlistes catalanes
no han estat encara prou estudiades. Maria Josefa Viñamata Castañer fou la més rellevant del
falangisme femení a Catalunya: ella, Montserrat de Romañá Pujó i Núria Pla
Montseny fundaren la Secció Femenina de Falange a Barcelona. Entre les files de
les dones carlistes Maria Recasens Gassió la més destacada.
Entre el 1915 i 1939 ha parlat de les dones bibliotecàries i
locutores de ràdio com també ha destacat
un total de 23 catalanes “singulars” que varen ser pioneres no només a
Catalunya sinó a tota Espanya per les seves trajectòries professionals i no
vinculades a la política com Dolors Aleu Riera, la primera metgessa.
Per acabar la conferenciant ha plantejat per què tantes dones
catalanes foren pioneres a Catalunya i Espanya: probablement es deu a diferents
factors com els diferents nivells de desenvolupament econòmic de les regions
d'Espanya. A Catalunya milers de dones
treballaven en condicions penoses en les indústries tèxtils.
El fet de
compartir espai de treball en fàbriques i tallers amb companys homes, més
polititzats, facilitaria l'extensió de les idees revolucionàries i reformistes
entre elles.
També l'afiliació d'algunes d'elles a partits i sindicats. I accedir a molts dels espais de
sociabilitat que abundaven per
Catalunya: els ateneus, casinos, escoles, espais on pogueren polititzar-se i
adquirir cultura. També la proximitat a França ... Els anys de la II República i de la Guerra Civil, tan rics i
convulsos, possibilitaren l'aflorament de totes aquestes vides, les de les
dones pioneres, les que trencaren barreres. La doctora Bengoechea ha donat a conèixer també el seu llibre:
Trencant Barreres.
Resum M. Carme Esplugas, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.
