Introit, melodia de flabiol
d’introducció. Quina bona manera d’entrar fent un bonic
passeig pels instruments, els músics i, com no, la música per a Cobla i les
pròpies Sardanes. Per despertar l’interès, deixa a l’aire preguntes com:
“Per què un introit? Què és la sardana? Amb breus i concretes paraules ens dona
les pautes per entendre la teoria, i a continuació una mostra sonora per esvair,
si cal cap dubte, una sardana del mestre Francesc Cassú, La màgia de les torretes.
Una afirmació,
“La sardana és una forma musical que molt sovint és
ballada però també pot ser escoltada sense la necessitat de ser ballada”.
Ens porta directes a parlar de la Cobla, fent
una al·lusió als orígens, quan diu: del llatí “copola”
unió o conjunt, en aquest cas d’instruments i de músics, de manera gràfica
veiem la seva disposició actual, 11 músics i 12 instruments, observem l’ordre
en l’espai, on el flabiol és el so més agut, acompanyat del tamborí, resseguim
per ordre fins al contrabaix, l’instrument amb la tonalitat més greu, com a
curiositat ens fa adonar que els contrabaixos per cobla usen 3 cordes en lloc
de les 4 dels utilitzats a les orquestres. La descripció acurada de la resta
d’instruments, continua amb el tiple, en Xavier n’és intèrpret, primer la
teoria i a continuació ens mostra les peces bàsiques del seu instrument i ens
fa una demostració sonora on podem apreciar els matisos que el caracteritzen,
ens parla àmpliament de la tenora, la trompeta, el fiscorn i finalment del
contrabaix, amb les seves peculiaritats i riquesa cromàtica. Per arrodonir i
entendre-ho gaudim de la sardana d’en Vicenç Bou Record de Calella. No podem oblidar l’origen humil de la cobla, anomenada
dels tres quartans, inicialment formada per 3 músics i 4 instruments, Tambor i
Flabiol Sec, la Tanota i el Sac de Gemecs. Com en tot, l’evolució també arriba
a la cobla, el gran regenerador és sens dubte el mestre
Pep Ventura, que a la meitat del segle XIX, comença afegint i treien
instruments fins a donar-li la forma actual, emfatitzant el protagonisme de la
Tenora i Tible, i segons les partitures a la resta d’instruments, per exemple, obligada
de Fiscorn. Un nou pas en l’evolució arriba el 1974,
quan Joaquim Serra publica
el seu Tractat d’Instrumentació per a
Cobla. Que ensenya, entre d’altres qüestions, com combinar de manera
òptima, aprofitant les sinergies harmòniques que existeixen entre els
instruments. Darrera de cada sardana sempre hi ha un motiu, en aquest
cas podem escoltar la magnífica sardana, Jana,
la tercera gràcia, composada per Xavier Pinyol a petició de l’avi de la Jana
per celebrar el seu naixement. Ens serveix per aprendre com el compositor ha
utilitzat els recursos a l’abast per compondre, en la tirada de curs s’exposen
els motius melòdics i rítmics que sentirem al llarg de tota la sardana, i en
les tirades de llargs, la introducció del tible, la tenora evoca la cançó de
bressol i com li respon la cobla, el cant final amb la tenora i el fiscorn, en
el salt petit entrelluquem la lluna i la pruna, arribant al fort final amb la
combinació dels dos motius.
Ara entrem en el terreny de
l’estructura musical de la sardana i la seva explicació . Des de l’Introit, els
curts, els llargs, el contrapunt i el cop final. Una descripció
detallada ens porta a comprendre els diferents Estils
de Sardana, els objectius pels què s’ha escrit, els propòsits i
finalment l’estructura pròpiament dita, del ball, com exemple de l’exposició,
escoltem la brillant sardana del mestre Conrad Saló, Gallardia. L’evolució de la sardana des d’un origen incert, fins
que trobem documentació al segle XV, i ja dins del XIX el contrapàs era una
dansa solemne de caire religiós ballada només per gent influent, que acaba amb
un fragment curt on hi deixen participar tot el poble, en aquest punt Pep
Ventura és decisiu per fer la seva valuosa aportació en la modernització de la
sardana tal com avui coneixem. Seguint el fil conductor, ens projecta una
imatge que d’una manera entenedora veiem l’estat actual del món sardanista. Des
de dalt de l’escenari: 60 cobles actives. Músics amb estudis musicals i més
qualitat. Ensenyaments de Grau Superior. Perfecció i millora dels instruments.
Millors condicions laborals. Joves compositors: 300-400 estrenes. Propostes
artístiques que combinen la cobla amb altres estils musicals. Des de baix de
l’escenari: Públic gran, Poc relleu generacional, Visió poc moderna, Una
societat oposada a la tradició associativa i Moltes opcions culturals o d’oci.
Com a colofó, i per arrodonir
podem sentir i sobretot gaudir de
la bonica i emotiva sardana cantada, del mestre Roger Mas, El dolor de la BellesaResum
Esteve Garrell i Homs, fotografies Esteve Garrell i Mercè Gasch, composició del
cartell Montserrat Lluch Santacana.
