Joan Vives ha parlat de PAU CASALS, UN MÚSIC PER LA PAU, dimarts dia 2 d'octubre

El dia 24 d’octubre de 1971, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, un català universal com Pau Casals (Pablo, o Paz, com Sarassate o Picasso) va rebre un sentit homenatge, i va dirigir l’Himne a la Pau quan tenia 94 anys. 

Per veure un petit testimoni d’homenatge a la seva emblemàtica figura, i entendre la seva lluita per la PAU al món, cliqueu aquí. La conferència serà il·lustrada amb audicions musicals.

      Un moment i unes paraules sobre la conferència
Joan Vives de primer ens va parlar sobre els orígens de Pau Casals, amb una biografia plena de fets transcendentals en la seva vida com a persona i com a músic. No va ser fàcil: el pare era músic, l'organista de l'església, tocava amb una orquestra, composava... amb tots aquells treballs aconseguien arribar a la fi de mes. La mare, tot veient les aptituds musicals del fill, no va escatimar esforços per ampliar els seus estudis portant-lo a Barcelona, Madrid, Bèlgica i, finalment, Paris.

En començar a fer concerts agafa renom mundial, la seva tècnica és novadora i alhora enèrgica, amb una força rebatedora. La seva vida es mou entre Paris i Barcelona. Però en l'any 1936 marxa a l’exili. S'instal·la a Prada, a la Catalunya Nord. Es nega rotundament a actuar tant a Catalunya com a Espanya, i també a països com Itàlia i Alemanya, per la seva implicació i ajuda al general Franco. Se li proposa ser el President català en l’exili, cosa que no accepta, ja que no està interessat en els afers politics: tots els seus afanys són per defensar la pau. El van proposar per al premi Nobel de la Pau, que no li van concedir: el premi va quedar desert. El 1971 va dirigir l'orquestra i la coral en l'estrena de l’Himne de les Nacions Unides, una vetllada honorífica que va aplegar l'actuació dels millors concertistes del moment. Són ben actuals les seves paraules d'agraïment en rebre la medalla de les Nacions Unides: en elles expressava la seva catalanitat i el desig, heretat de la seva mare, d’aconseguir la pau, el be més apreciat de la humanitat. Resum d'Aurora Masat i fotografia de Mercè Gasch

Antoni Dalmau va parlar sobre ELS CÀTARS: UNA VEU SILENCIADA, dimarts dia 25 de setembre

El catarisme fou una confessió cristiana de tipus gnòstica difosa des del segle X fins al XIV, amb fluxos i refluxos, per l' Àsia Menor, els Balcans, el nord d’Itàlia, Occitània, Renània, Xampnya i Catalunya, així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa. Els seguidors d'aquest corrent es coneixen com càtars o també albigesos. Sovint s'anomenaven a ells mateixos 'Bons homes' o 'Bons cristians'.

Síntesi de la conferència sobre Els Càtars. 

Poc desprès de l’any mil havia aparegut a Bulgària un moviment anomenat “bogomils” que es va estendre per l’Imperi Bizantí, per la Lombardia (Itàlia) i part d’Europa. Volien retornar al cristianisme primitiu i rebutjaven la jerarquia de l’església de Roma. D’aquí se’n podia derivar com era la religió dels càtars. Els càtars van existir a l’Edat Mitjana, entre els segles XII i XIII, focalitzats principalment al Llenguadoc (zona de Tolosa, Albí -la seva seu-, Carcassona, Besiers, fins a la Mediterrània).

El catarisme va ser un moviment mreligiós gnòstic. Volien ser fidels al missatge de Jesús, tornar a l’església primitiva, perquè l’església de Roma s’havia convertit en un poder terrenal. No donaven culte a les imatges ni a les relíquies; no acceptaven els sagraments; tenien el “Consolament” que era una imposició de mans. El seu baptisme era de foc. Només acceptaven el Nou Testament que llegien en occità. Eren dualistes: hi havia un Déu  bo i un de dolent o dimoni. Acceptaven els diaques i els bisbes. Es consideraven continuadors de Jesús. Creien en la reencarnació. No menjaven carn i practicaven la continència sexual. Tenien unes normes molt rígides. El paper de la dona era d’igualtat als homes. Predicaven i imposaven les mans. Principalment eren teixidors i metges. 
Innocenci III va posar en marxa la croada contra els càtars, que s’havien convertit en un problema. Primer els van combatre pacíficament, però després els van atacar aferrissadament. Es va crear la Inquisició que actuava poble a poble, amb tribunals ambulants manats pel Dominics. Els càtars van acabar cremats: primer en pires comunitàries i després en pires individuals. La lluita aferrissada contra els albigesos, càtars, bons cristians o bons homes va durar quatre anys. El lloc més emblemàtic és el castell de Montsegur.
L’interès per tot el que va passar a l’Edat Mitjana ha posat l’accent en els càtars o albigesos: la vida als castells, els trobadors, la construcció de les catedrals, les croades i els templers. També el món dels càtars està lligat al Sant Grial. A Catalunya, Pere El Catòlic, que va morir a Moret, va lluitar a favors del albigesos tot defensant els seus súbdits. I actualment, a França, hi ha un interès turístic i econòmic en ressuscitar aquestes històries Resum i fotografia Mercè Gasch.

Agustí Boadas ha parlat de la MÚSICA SACRA A CATALUNYA: la interacció amb la societat. Dimarts dia 18 de setembre.

Sessió que va inaugurar la temporada de conferències per a aquest curs

El conferenciant ens ha fet unes pinzellades sobre la importància de la música religiosa entre nosaltres.

La música és un fet cabdal tant individualment com socialment. No tenim restes de música prehistòrica, però en la cova de Cogul es pot veure la representació d’un grup de dones dansant tot donant-se les mans. De les diferents invasions fenícies, romanes o àrabs no en tenim documentació musical, però sí sabem de noves formes d’expressió a través d’instruments diferents importats per aquests pobles.

La religió cristiana aporta una nova empenta amb la música religiosa. Tot fugint de la música pagana es vol convertir en un exponent de la pregària feta poema musical. El gregorià unifica els cants en tot Europa en detriment de les varietats de la música autòctona. Entre els segles lX i X, amb l’anomenada ‘Arts Nova’, es desenvolupa una forma d’escriptura musical amb pentagrama que facilita la interpretació de les partitures. 

Un dels reculls més importants és el Llibre Vermell de Montserrat. En ell, a més dels cants a la Verge, s’hi troben cinc danses que ens confirmen els balls dins de l’església: han de ser recatats i que no distreguin els fidels dels seus resos. Amb l’entrada de l’art gòtic, i la formació de les Universitats, es desenvolupa la música polifònica que arriba al seu punt més àlgid amb el Renaixement, sobretot amb la música profana.

Cap el segle XVll tenim un esclat musical important gràcies a les confraries. S’han conservat alguns autos sagramentals, o l’antic Cant de la Sibil·la que encara s’entona als nostres dies. També neixen noves formes com els villancicos, els virolais i les caramelles. El segle XVlll és de decadència, i els compositors i músics catalans es veuen obligats a emigrar. Amb la desamortització de Mendizàbal, de 1835, empitjora més la situació de la música religiosa en el nostre país. La renovació litúrgica de 1915 va intentar retornar a les arrels gregorianes, cosa que no va aconseguir. Síntesi i fotografies d’Aurora Masat.

tornen les PÍNDOLES D'INFORMÀTICA com cada any, apunteu-vos-hi!

- El dia 12 de setembre comencem el tercer pac de píndoles sobre les TIC. Es faran durant quatre dimecres seguits al CTUG, de 5 a 7 de la tarda. Esperem que us agradin tant com les d'altres convocatòries.
- A la dreta teniu a la vista la nova programació per a aquest trimestre, fins el desembre. Els temes són apassionants! Mercè Gasch.