Bon Nadal, pau i felicitat per al 2013.

Marc Tost i Brustenga i la Coral Albada, "HERI, HODIE ET SEMPER" Nadal ahir, avui i sempre. Dimarts dia 18 de desembre.

La Coral Albada en un moment del seu concert.

HERI, HODIE ET SEMPER:   AHIR, AVUI I SEMPRE

Amb aquest expressiu títol la Coral Albada, i el seu director Marc Tost, ens han ofert un concert per celebrar la fi del trimestre i les properes Festes de Nadal.

Indubtablement el Nadal és una font d’inspiració per a músics, poetes, pintors, escultors. Tots expressen amb les seves diferents tècniques, la tendresa d’un fet, tan natural com extraordinari, com és el naixement d’un infant. I aquest infant, com anunciaven les antigues escriptures, era el Fill de Déu, el Salvador del poble d’Israel.

Així les antigues melodies gregorianes de l’AHIR amb el poètic text del profeta Isaïes ens diuen: “Obriu-vos cel i que baixi dels núvols com la rosada, el Salvador...” En el transcurs del temps, tot seguint els segles, tenim les cançons renaixentistes de Schützs i Monteverdi. Les barroques amb Bach i Buxtehude, Haendel , “Joia en el món Jesús és nat...”

Les d’AVUI amb Pau Casals i Saint Saëns... I les de SEMPRE “Què li darem al noi de la mare”, “El desembre congelat...” Tot és l’ambient per preparar el Nadal. La joia i l’entusiasme d’un grup de cantaires que ens va captivar amb la seva joventut i les tradicionals cançons nadalenques que ens van dedicar. Síntesi Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Francesc Fernàndez Angelats parlarà sobre PERE CALDERS, 100 ANYS DEL SEU NAIXEMENT, dimarts dia 11 de desembre

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un dels escriptors més llegits de la literatura catalana, especialment destacat com a contista. Es dóna a conèixer a principis de la dècada de 1930 amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als vint-i-quatre anys publica els primers llibres: el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys... escriu els que han estat considerats els seus millors textos, que tenen des del primer moment el reconeixement de la crítica... Torna a Catalunya el 1962, es dedica a feines editorials i col·laboracions periodístiques i encara disposa de temps per escriure L'ombra de l'atzavara (1964), amb la qual guanya el Premi Sant Jordi. A la dècada de 1980 li arriba la popularitat arran de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus.

El conferenciant i Pere Calders, el seu personatge

Pere Calders (1912-1994) és un dels escriptors més llegits de la literatura catalana, especialment destacat com a contista, tot i que en la seva obra hi trobem novel·les d’una gran qualitat. De la seva producció podem destacar: Cròniques de la veritat oculta (1955), Gent de l’alta vall (1957), Aquí descansa Nevares (1967)- ambdues de temàtica mexicana- Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s’aprofita (1981) i L’honor a la deriva (1993).
La producció literària de Pere Calders és sobre tot remarcable per dos motius: el primer, per la innegable qualitat lingüística de la seva prosa; i en segon lloc, per la seva originalitat. Originalitat en una doble vessant, per l’exotisme d’alguns dels seus contes, situats al Mèxic que l’acollia, i per la presència del que desprès s’ha anomenat el “fet insòlit”, un fet que trastoca la realitat i els convencionalismes, que ens descol·loca i que ens obliga a mirar aquesta pretesa realitat objectiva d’una altra manera. Perquè Calders és un escriptor dels que demana segones lectures i amb una certa pausa. Rere l’aparent trivialitat de la majoria de situacions que ens presenta en els seus relats, sempre hi ha algun gir que ensobliga a repensar aquestes situacions i a veure’n el que es podría dir l’anormalitat subjacent en el que solem convenir com a realitat immutable. I Calders ho acostuma a fer partint de situacions quotidianes, de converses intranscendents, de personatges propers, cosa que ens condueix a identificar-nos-hi, poc o molt, i a repensar-nos les nostres pròpies certeses.
La seva obra aplega unes narracions amarades d’humor personalíssim. Els enfocaments insòlits, la barreja de lucidesa i fantasia, la tendresa escéptica i fins la ironia cruel, campen per aquestes narracions, servides per una de les millors plomes catalanes. Síntesi Francesc F. Angelats; fotografia Mercè Gasch.

Agustín Alomar Muntañola ha parlat de LESIONES DEL FOTOENVEGECI-MIENTO DE LA PIEL, dimarts dia 4 de desembre

L'excés d'exposició al sol produeix molts danys a la pell, ja que la radiació ultraviolada provoca canvis en les estructures de les nostres cèl · lules: l'anomenat fotoenvelliment, que comporta la formació del conegut càncer de pell, des del més senzill fins el més agressiu. El fotoenvelliment és el conjunt de canvis produïts en la pell, a causa de l'exposició perllongada a la radiació ultraviolada (sol, llit o dutxa solar), sense la deguda protecció...

Un moment de l'exposició i un resum dels continguts

El conferenciant, dermatòleg i cirurgià, va exposar de forma precisa i clara els efectes de viure en un clima mediterràni, en què el sol és un dels factors més usuals en l’aparició de les taques cutànies de l'envelliment. Estem en una societat que sap gaudir de la llum i de moltes hores de sol, i la moda tan arrelada de caps de setmana i vacances de platja, no fa altra cosa que augmentar els perills de cremades solars, de les què se’n deriven possibles càncers de pell.

El perill principal causat per la disminució de la capa d'Ozó, és que la llum violada resulti molt més agressiva, que afecta sobre les parts més sensibles a l'exposició del sol, que són la cara, les mans i l'escot. Les taques marronoses degudes a les cremades no son perilloses, afecten solament l'estètica: són taques i arrugues que donen un aspecte envellit.

En canvi sí que s'ha de posar molta atenció en l'angioma senil i els tumors cutanis. Són els tumors provocats per la llum ultraviolada, que poden fabricar cèl·lules malignes. Si bé no son capaces de provocar una llarga enfermetat sí que és molt convenient trobari amb brevetat el tractament adequat. Quaranta anys d'experiència, i assajos de les noves tècniques i medicaments, avalen la seva dissertació. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch.

Enric Benavent va parlar sobre la ICONOGRAFIA DEL PESSEBRE EN L'ART CATALÀ, dimarts dia 27.

La conferència abordarà el simbolisme de les fonts escrites del relat del naixement de Jesús, i com les arts han incorporat aquests elements simbòlics. Finalment, com el pessebrisme, en tant que representació per excel·lència del Naixement, recull i contextualitza tots els elements simbòlics dels relats de Nadal. El pessebrisme a Catalunya te un orígens remots. Hi ha documentat un pessebre l'any 1300 i es té notícia d'un venedor francès de figures del naixement a Barcelona l'any 1475. Del 1585 hi ha un inventari d'un canonge on apareixen figures de fang. El pessebre familiar era un fet al segle XVI i l'any 1786 hi havia una vigorosa Fira de Santa Llúcia.

Síntesi de la sessió pessebrística

El conferenciant ens ha començat per explicar que només dos Evangelis, els de Sant Marc i Sant Lluc, ens parlen de la infància de Jesús; abans ens havia informat que hi ha llibres canònics i llibres apòcrifs en la sagrada escriptura. De d'infància de Jesús en sabem ben poc, i per  representar el Pessebre ens en valem del que ens expliquen tant els Evangelis com els llibres anomenats apòcrifs.

El pessebre com a tal no consta fins després de Sant Francesc d'Assís i de Santa Brígida, però des de molt antic ja tenim pintures, retaules i imatges fent referència a la Infància de Jesús. Ens en va projectar diverses diapositives i mostrar diferents estils. Ha estat una conferència molt amena i ben presentada i que ha agradat molt. Resum de Lluís Reverter

Fco. Javier Segarra Isern, va parlar sobre DORMIR BÉ PER VIURE BÉ, dimarts dia 20 de novembre.

Dormir és un dret i un deure. S'ha tenir cura del somni perquè és imprescindible per a una activitat social i laboral: és salut i qualitat de vida. Un bon dormir millora diverses malalties, mentre que un dormir alterat o amb trastorns pot produir símptomes diürns importants i fins i tot greus, com accidents de trànsit. Finalment posa les coses en ordre, el desordre pot fer que et sentis fora de control.

Una conferència que implicava tothom

La sessió ha estatt fresca, àgil i participativa, i ha agradat molt.
Ha començat aclarint que l'especialitat de la son no existeix dins l'ensenyament universitari, així doncs, totes les persones que tracten els problemes i trastorns de la son provenen de camps molt diversos; ell és llicenciat en psicologia, amb estudis de psiquiatria, neurologia i psicologia clínica.
Primer de tot ha plantejat la importància de dormir, és a dir, una persona de 90 anys en dorm 30 anys i els 60 restants estarà despert. El fet de dormir més d'un any molt malament pot causar irritabilitat crònica, obesitat, depressió, pèrdua de memòria i pot causar la mort.
La son no es pot recuperar com els aliments (desnutrició), és com perdre l'avió, que n'hauràs d'agafar un altre però mai el mateix.
L'estructura general es compon d'una fase profunda que restaura el nivell físic del nostre cos, i la fase REM que ajuda a fixar la memòria del dia passat. Aquest cicle s'alterna 3 o 4 cops durant la nit.
El son i la vigília estan governats per un rellotge intern regit per la llum del sol. Si tenim poca llum i escalfor patirem somnolència, en canvi, molta llum estarem desperts i actius. Per tant quan veiem persones adormides no és per esgotament físic (penseu els esportistes), ni per avorriment (polítics al parlament), sinó perquè tenen son. Per tal de no adormir-se, cal dormir durant les hores nocturnes, ser regular a l'hora d'anar a dormir i a l'hora de despertar-se, i viure segons l'horari solar, perquè és la llum del sol que regula el nostre rellotge intern.Sovint els metges tracten els problemes de la son com a insomni, receptant hipnòtics, sense veure que patim una desincronització. Molts cops tan sols augmentant la temperatura del nostre cos podem solucionar-ho. La tradició diu de beure un got de llet calenta, però no és eficaç, a menys que bevem 26 gots de llet seguits. La millor solució és posar els peus amb aigua calenta 30 minuts abans d'anar a dormir. Pujar la calefacció no és aconsellable, ja que, si la temperatura del nostre cos augmenta mig grau de més, es trenca la son. Cal la temperatura justa per a cada persona.
Les drogues, cafè, alcohol, tabac, com també certs fàrmacs o bé per causes mediambientals en general, són els causants dels trastorns de la son més usuals.
Dins de l'herboristeria tenim la Valeriana amb resultats pèssims per dormir, i que de rebot pot causar insomni. Els hipnòtics tampoc es recomanen pels seus efectes secundaris i addictius.
Finalment aconsellà fer exercici físic, matí o tarde mai nits, diàriament. Seguir sempre un horari regular. I gaudir del nostre sol. Resum i fotografia Aurora Masat

Víctor Pàmies va parlar sobre l'ORIGEN DELS REFRANYS CATALANS, DES DE L'ORALITAT A INTERNET, dimarts dia 13 de novembre

"Sabíeu que 'Qui amb ferro mata, del ferro mor' ja apareix a l'Apocalipsi de l'Antic Testament? I sabíeu que 'Obra començada, mig acabada' ens arriba a través d'Horaci que recorda un antic proverbi grec? I sabíeu que Plaute ja va dir que 'Beure i bufar, no pot anar'? Explicarà l'origen d'aquestes i moltes altres frases!"

El 2011 va de publicar el seu primer llibre en paper, Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull, és un recull de més de 700 dites i refranys sobre l’ull, a través de Verkami, una plataforma de micromecenatge... El 2012 edita En cap cap cap. Diccionari de dites i refranys sobre el cap, el segon volum de l’«Enciclopèdia paremiològica del cos humà», també a través de Verkami, és un recull de més de 1.400 dites i refranys sobre el cap. Fotografia Aurora Masat.

La conferència en 64 diapositives: cliqueu els triangles per visionar-les

Els refranys de l'oralitat a internet per Víctor Pàmies i Riudor

AVÍS als nostres amics

Per causes alienes a l'organització la sessió sobre l'ENVELLIMENT ACTIU I SALUDABLE, que havia d'impartir el Sr. Ramon Buscallà, ha quedat ajornada

Francesc Bailon va parlar sobre LA RELIGIÓ INUIT: ENTRE EL XAMANISME I EL CRISTIANISME, dimarts dia 6 de novembre

Un moment de la conferència

Els inuit que significa éssers humans són un dels pobles indígenes que encara conserven moltes de les seves antigues tradicions. Vivint en perfecta simbiosi amb la naturalesa, els inuit han sabut aprofitar els escassos recursos que l'Àrtic els ofereix i s'han convertit en l'actualitat en la societat caçadora més avançada del món.
La religió tradicional dels inuit composta de multitud de rituals, cerimònies i tabús ha permès a aquest poble sobreviure en l'Àrtic respectant i adaptant-se a aquest mitjà tan hostil i extrem sense transformar-lo. El xaman des de sempre ha complert un paper fonamental com regulador de l'equilibri existent entre el món espiritual i el món natural, mentre la mitologia ha mantingut la tradició oral viva i ha servit com vehicle epistemològic de la cultura inuit. Amb l’arribada de l'home blanc a l'Àrtic, els inuit van entrar en un procés d’aculturació traumàtic que va desembocar en una greu pèrdua de la seva identitat cultural.
Els inuit van anar adoptant la cultura material d'Occident, ressentint-se conseqüentment la seva economia de subsistència tradicional. La religió animista va ser substituïda per la religió cristiana i en molt poc temps, els xamans van deixar de tenir un rol social important dintre de la pròpia comunitat. Però els missioners que van arribar a l'Àrtic no tan sols van dur la paraula de Déu als nadius sinó que a més van aconseguir que els inuit poguessin també expressar-se a través de la llengua escrita, fins al punt de convertir-se en el primer poble en la història de la humanitat a eliminar l’analfabetisme. Gràcies a aquest procés de cristianització, els indígenes van rebre una educació occidental allunyada de les seves creences tradicionals i això els va permetre durant les següents generacions convertir-se en la primera ètnia a formar un estat autonòmic modern. El seu model polític segueix sent avui dia el mirall en el qual es veuen reflectits molts altres pobles indígenes que habiten el nostre maltractat planeta.
Actualment els inuit estan intentant recuperar algunes tradicions, adaptant-se als temps moderns i als avanços tecnològics, buscant sempre un equilibri entre aquests dos mons. Això també es manifesta en un sincretisme religiós profund format pel xamanisme i el cristianisme. Malauradament el canvi climàtic torna a convertir-se en un obstacle pel desenvolupament cultural del poble inuit, i els xamans, que actualment viuen a la clandestinitat, estan preparant el seu retorn, doncs creuen que podran ajudar al seu poble a fer front a tots els problemes mediambientals que afecten a l´Àrtic. Per què com diuen ells mateixos. “Qui és tan savi que pot dir que no és veritat allò que no entén”. Francesc Bailón Trueba Fotografia Mercè Gasch

Ester Busquets i Alibés va parlar d' ÈTICA PER UN MÓN MULTICULTURAL, dimarts dia 30 d'octubre

L'ètica va molt lligada a fer les coses be. Fer el que s’ha de fer. Ester Busquets parla d’ètica com la reflexió sobre què és bo. Sota aquest punt de vista ètica implica reflexió, consciència, implica escollir. No podem esperar que els codis deontològics o els codis de conducta en resolguin els dilemes. Bo i dolent, per tant, son conceptes relatius, subjectes a un entorn concret.
De què parlem quan parlem d’ètica multicultural?

Es va començar diferenciant entre els conceptes de multiculturalitat (que hi ha moltes cultures), i interculturalitat (que les cultures s’interrelacionen entre elles i s’accepten mútuament). Estem en un món multicultural i cal acceptar-ho perquè mai no deixarem de ser-ho. La conferència la va dividir en diferents parts entre Ètica, Ètica civil i conclusions.

Tots som persones amb capacitat d’actuar èticament. Som mamífers que podem reflexionar sobre què som, què fem, i ens cal reflexionar sobre la nostre pròpia vida i el nostre comportament per diferenciar-nos dels animals. Els animals no poden reflexionar sobre el seu comportament, nosaltres sí. Estem creats per ser lliures i poder decidir què fem. Hem de construir el nostre destí sense tenir possibilitat de segones oportunitats. Com ens posicionem davant de la multiculturalitat? Hi ha una regla d’or: “fer als altres allò que t’agradaria que et fessin a tu”. No tots els comportaments són vàlids. L’ètica parteix de la base que hi ha comportaments bons i d’altres que no ho són. Es basa en criteris universals, perquè si una acció òptima es pot universalitzar és bona. Aquests criteris universals estan recollits en els Drets Humans. Però moltes vegades la societat s’ha passat a criteris relativistes: bo o dolent segons circumstàncies. L’ètica civil es construeix en base als drets humans: iIgualtat, llibertat i solidaritat. Però cal legislar aquests drets, convertir-los en lleis. I les lleis no sempre són òptimes ni justes. Canviar una llei costa perquè sovint les lleis tendeixen a la globalitat i no contemplen els casos particulars. A Catalunya som 7 ½ milions de persones, de les quals un milió 200 són immigrats que procedeixen de 177 països diferents, Una societat tan multicultural i diferent ha de buscar valors morals que li permeti conviure malgrat les diferències. L’ètica cívica ha de ser laica no laïcista -laïcista voldria dir que elimina el fet religiós-, no ha de fonamentar-se en cap religió, però ha de reconèixer els valors de les religions. 

Conclusions. Atès que som una societat barrejada i desigual, la multiculturalitat s’ha d’enfrontar i no pot ignorar-se. Comporta una dualitat que és font de riquesa però també de tensions. Tots els països tenen el mateix problema. Cal tenir bons polítics que sàpiguen gestionar la multiculturalitat. Cal així mateix potenciar el diàleg interreligiós: tota Europa té un problema amb l’Islam que s’ha de resoldre, perquè n’hi ha cultures on el fet religiós mou tota la seva activitat. Cal també lluitar contra els estereotips ja que la realitat és complexa i s’ha de mirar amb honestedat. El pensament en bloc no és vàlid cal considerar particularitats. I, finalment, va fer un advertiment d’alerta pel que fa la instrumentalització política de la multiculturalitat: cal fer polítiques d’igualtat. Resum Mercè Gasch, fotografia Aurora Masat

Violant Clop va parlar sobre QUÈ HI HA DARRERE DE LES EMPRESES PERIODÍSTIQUES i DE LES AUDIÈNCIES, dimarts dia 23 d'octubre

"L’ètica del periodisme i de la comunicació social és la que regula el dret col·lectiu a la llibertat d’expressió i, més específicament, el dret i la llibertat d’informar. O, si es prefereix, i dit d’una manera més envitricollada, és l’estudi de l’aplicació dels principis ètics a la professió informativa en l’àmbit de les societats democràtiques i de masses". Ramon Alcoberro, Filosofia i pensament.

Torn de consultes entre la conferenciant i els assistents

Darrere de les empreses hi ha grups humans i interessos econòmics. Al llarg de la història hi han hagut canvis i revolucions, així com ara tenim la caiguda del sistema econòmic i polític. Als poders fàctics no els interessa que el poble sàpiga massa, però avui Internet informa ja que ‘saber és poder’. Espanya ha tingut tres lleis de premsa: la del 1938 (control dels mitjans), la del 1966 (la de Fraga), i la del 1984 (que regulava la concessió de subvencions i la subhasta de la premsa del Movimiento). 

Actualment a l’estat espanyol hi ha uns onze grups mediàtics: Prisa, Zeta, Recoletos, Godó, Vocento, Planeta, Mediapró, Cadena Cope, Moll, i Joli, que controlen diaris, revistes, TVs, i radis. Cada grup té les seves tendències ideològiques i cal saber-ho. Les ràdios i les TVs espanyoles s’agrupen en estatals i privades, les primeres tenen subvencions. A Catalunya el control l’estableix la Corporació Catalana de Ràdio i TV. (CAC) 

Al món hi ha 50 empreses que controlen la informació a diaris, revistes, producció de cinema, TV, edició, etc. Després de la postguerra, als EEUU, hi dominen els multinacionals. Als anys 80’ triomfa el mercat global. A Espanya el tret de sortida van ser els anys 90’, en què es van distribuir les freqüències. Existeix una directiva internacional (VIT) sobre temps de publicitat, espais per als infants, noticies sensacionalistes etc. A casa nostra, el públic pot fer denúncies al CAC si creu que hi ha programes no correctes. En aquest sentit va explicar-se com es fa el control d'audiències, què és el Rating, el Share, i com es planifica la programació. 

Respecte la gestió de la TV. predomina el sistema americà: mínima inversió / màxim benefici. I el benefici més gran, entre un 50% i un 70%, prové de la publicitat. Resum Mercè Gasch, fotografia Aurora Masat.

Eloi Cordomí i Mònica Usart van parlar DEL FRARE METEREÒLEG AL METEOSAT DE 2ª GENERACIÓ, dimarts dia 16 d'octubre.

La meteorologia és la ciència que tracta de l'estat del temps i dels meteors en l'atmosfera de la Terra. Per mitjà de l'estudi dels fenòmens que ocorren en l'atmosfera la meteorologia tracta de definir el clima, predir el temps, comprendre la interacció de l'atmosfera amb altres subsistemes, etc. El coneixement de les variacions climàtiques ha sigut sempre de summa importància per al desenvolupament de l'agricultura, la navegació, les operacions militars i la vida en general. Per això des de la més remota antiguitat es té constància de l'observació dels canvis en el clima, associant el moviment dels astres amb les estacions de l'any i amb els fenòmens atmosfèrics. Els antics egipcis associaven els cicles de crescuda del Nil amb els moviments de les estrelles explicats pels moviments dels deus. Els babilònics predeien el temps guiant-se per l'aspecte del cel.

Una sessió molt interactiva tot parlant de la previsió del temps

Els dos ponents van dividir la conferència en quatre parts i un exercici pràctic.
Van explicar com es fa la predicció dels temps. Combinen quatre sistemes diferents que van des d’aspectes físics com situació i observació dels núvols, tipus de núvols, si hi ha humitat o no, si hi ha muntanyes, l'observació dels anticiclons o les depressions i els fronts. L’observació dels mapes: la direcció dels vents, segons vinguin del mar Mediterrani hi haurà humitat, o de l’Atlàntic i del Cantàbric on ja hauran perdut la humitat, o de les muntanyes, etc. Altres mètodes més moderns van des de les estacions meteorològiques, l’observació del Meteosat, el radar meteorològic, o la interpretació de les isòbares. També van parlar dels sistemes més tradicionals com veure en els baròmetres i observar si la pressió atmosfèrica està alta o baixa. El vols del ocells, els nius de fòrmiques, si hi ha mosquits o no. Una regla a tenir en compte és que l’aire calent pesa menys i puja i l’aire fred pesa més i baixa. Quan el sol escalfa la terra fa calor i l’aire calent puja. 

I van acabar fent-nos fer uns exercicis pràctics com es veu a la fotografia. Resum Mercè Gasch, fotografies Ausora Masat

Laura Sararols ha parlat sobre la DEGENERACIÓ MACULAR ASSOCIADA A L'EDAT: com cambatre aquesta malaltia, dimarts dia 9 d'octubre

La degeneració macular associada a l'edat (DMAE) és una malaltia degenerativa de la zona central de la retina. Està present en un percentatge molt elevat de població major de 70 anys i representa la primera causa de ceguesa legal a partir dels 50 anys Els primers símptomes que notarà una persona afectada de DMAE és veure distorsionades les línies rectes com el marc d'una porta, les línies d'una quadrícula, o tenir una petita taca al centre del camp visual. Al principi pot passar desapercebuda perquè acostuma a afectar primer a un ull i llavors no es detecta per la bona visió de l'altre. Una manera de controlar-ho és, cada setmana, tapar un ull i després l'altre per comprovar que la visió sigui bona i igual als dos ulls.

Una instantània de l'acte

La degeneració macular és una malaltia degenerativa causada per l'envelliment, és crònica i progressiva. És important diagnosticar-la en els primers símptomes i prendre mesures adequades per alentir la degeneració. En fer-nos grans el cos va perdent l'auto-reparació de les cel·lules tot ocasionant el deteriorament. També la llum origina desgast, sobre tot la llum del sol. Quan sortim a l’exterior cal posar-se unes ulleres adequades, amb filtre solar. En aquest sentit tenim dos maneres d'envellir: una, quan el cristal·lí queda opac i es desenvolupa la cataracta; dues, quan la màcula, part central de la retina, comença a quedar fosca i desenfocada, i es diagnostica degeneració de màcula. Es una malaltia ben coneguda pels oftalmòlegs. Actualment disposem d’aparells per fer un bon diagnòstic i de fàrmacs amb efectes força eficaços. Es recomana un canvi d'hàbits important: la supressió del tabac, l'alcohol, l'eccés de sucre, controlar el colesterol i la tensió alta. Fer en canvi una dieta sana i equilibrada ens pot ajudar a retardar aquesta malaltia degenerativa. Resum Aurora Masat, fotografia Mercè Gasch

Joan Vives ha parlat de PAU CASALS, UN MÚSIC PER LA PAU, dimarts dia 2 d'octubre

El dia 24 d’octubre de 1971, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, un català universal com Pau Casals (Pablo, o Paz, com Sarassate o Picasso) va rebre un sentit homenatge, i va dirigir l’Himne a la Pau quan tenia 94 anys. 

Per veure un petit testimoni d’homenatge a la seva emblemàtica figura, i entendre la seva lluita per la PAU al món, cliqueu aquí. La conferència serà il·lustrada amb audicions musicals.

      Un moment i unes paraules sobre la conferència
Joan Vives de primer ens va parlar sobre els orígens de Pau Casals, amb una biografia plena de fets transcendentals en la seva vida com a persona i com a músic. No va ser fàcil: el pare era músic, l'organista de l'església, tocava amb una orquestra, composava... amb tots aquells treballs aconseguien arribar a la fi de mes. La mare, tot veient les aptituds musicals del fill, no va escatimar esforços per ampliar els seus estudis portant-lo a Barcelona, Madrid, Bèlgica i, finalment, Paris.

En començar a fer concerts agafa renom mundial, la seva tècnica és novadora i alhora enèrgica, amb una força rebatedora. La seva vida es mou entre Paris i Barcelona. Però en l'any 1936 marxa a l’exili. S'instal·la a Prada, a la Catalunya Nord. Es nega rotundament a actuar tant a Catalunya com a Espanya, i també a països com Itàlia i Alemanya, per la seva implicació i ajuda al general Franco. Se li proposa ser el President català en l’exili, cosa que no accepta, ja que no està interessat en els afers politics: tots els seus afanys són per defensar la pau. El van proposar per al premi Nobel de la Pau, que no li van concedir: el premi va quedar desert. El 1971 va dirigir l'orquestra i la coral en l'estrena de l’Himne de les Nacions Unides, una vetllada honorífica que va aplegar l'actuació dels millors concertistes del moment. Són ben actuals les seves paraules d'agraïment en rebre la medalla de les Nacions Unides: en elles expressava la seva catalanitat i el desig, heretat de la seva mare, d’aconseguir la pau, el be més apreciat de la humanitat. Resum d'Aurora Masat i fotografia de Mercè Gasch

Antoni Dalmau va parlar sobre ELS CÀTARS: UNA VEU SILENCIADA, dimarts dia 25 de setembre

El catarisme fou una confessió cristiana de tipus gnòstica difosa des del segle X fins al XIV, amb fluxos i refluxos, per l' Àsia Menor, els Balcans, el nord d’Itàlia, Occitània, Renània, Xampnya i Catalunya, així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa. Els seguidors d'aquest corrent es coneixen com càtars o també albigesos. Sovint s'anomenaven a ells mateixos 'Bons homes' o 'Bons cristians'.

Síntesi de la conferència sobre Els Càtars. 

Poc desprès de l’any mil havia aparegut a Bulgària un moviment anomenat “bogomils” que es va estendre per l’Imperi Bizantí, per la Lombardia (Itàlia) i part d’Europa. Volien retornar al cristianisme primitiu i rebutjaven la jerarquia de l’església de Roma. D’aquí se’n podia derivar com era la religió dels càtars. Els càtars van existir a l’Edat Mitjana, entre els segles XII i XIII, focalitzats principalment al Llenguadoc (zona de Tolosa, Albí -la seva seu-, Carcassona, Besiers, fins a la Mediterrània).

El catarisme va ser un moviment mreligiós gnòstic. Volien ser fidels al missatge de Jesús, tornar a l’església primitiva, perquè l’església de Roma s’havia convertit en un poder terrenal. No donaven culte a les imatges ni a les relíquies; no acceptaven els sagraments; tenien el “Consolament” que era una imposició de mans. El seu baptisme era de foc. Només acceptaven el Nou Testament que llegien en occità. Eren dualistes: hi havia un Déu  bo i un de dolent o dimoni. Acceptaven els diaques i els bisbes. Es consideraven continuadors de Jesús. Creien en la reencarnació. No menjaven carn i practicaven la continència sexual. Tenien unes normes molt rígides. El paper de la dona era d’igualtat als homes. Predicaven i imposaven les mans. Principalment eren teixidors i metges. 
Innocenci III va posar en marxa la croada contra els càtars, que s’havien convertit en un problema. Primer els van combatre pacíficament, però després els van atacar aferrissadament. Es va crear la Inquisició que actuava poble a poble, amb tribunals ambulants manats pel Dominics. Els càtars van acabar cremats: primer en pires comunitàries i després en pires individuals. La lluita aferrissada contra els albigesos, càtars, bons cristians o bons homes va durar quatre anys. El lloc més emblemàtic és el castell de Montsegur.
L’interès per tot el que va passar a l’Edat Mitjana ha posat l’accent en els càtars o albigesos: la vida als castells, els trobadors, la construcció de les catedrals, les croades i els templers. També el món dels càtars està lligat al Sant Grial. A Catalunya, Pere El Catòlic, que va morir a Moret, va lluitar a favors del albigesos tot defensant els seus súbdits. I actualment, a França, hi ha un interès turístic i econòmic en ressuscitar aquestes històries Resum i fotografia Mercè Gasch.

Agustí Boadas ha parlat de la MÚSICA SACRA A CATALUNYA: la interacció amb la societat. Dimarts dia 18 de setembre.

Sessió que va inaugurar la temporada de conferències per a aquest curs

El conferenciant ens ha fet unes pinzellades sobre la importància de la música religiosa entre nosaltres.

La música és un fet cabdal tant individualment com socialment. No tenim restes de música prehistòrica, però en la cova de Cogul es pot veure la representació d’un grup de dones dansant tot donant-se les mans. De les diferents invasions fenícies, romanes o àrabs no en tenim documentació musical, però sí sabem de noves formes d’expressió a través d’instruments diferents importats per aquests pobles.

La religió cristiana aporta una nova empenta amb la música religiosa. Tot fugint de la música pagana es vol convertir en un exponent de la pregària feta poema musical. El gregorià unifica els cants en tot Europa en detriment de les varietats de la música autòctona. Entre els segles lX i X, amb l’anomenada ‘Arts Nova’, es desenvolupa una forma d’escriptura musical amb pentagrama que facilita la interpretació de les partitures. 

Un dels reculls més importants és el Llibre Vermell de Montserrat. En ell, a més dels cants a la Verge, s’hi troben cinc danses que ens confirmen els balls dins de l’església: han de ser recatats i que no distreguin els fidels dels seus resos. Amb l’entrada de l’art gòtic, i la formació de les Universitats, es desenvolupa la música polifònica que arriba al seu punt més àlgid amb el Renaixement, sobretot amb la música profana.

Cap el segle XVll tenim un esclat musical important gràcies a les confraries. S’han conservat alguns autos sagramentals, o l’antic Cant de la Sibil·la que encara s’entona als nostres dies. També neixen noves formes com els villancicos, els virolais i les caramelles. El segle XVlll és de decadència, i els compositors i músics catalans es veuen obligats a emigrar. Amb la desamortització de Mendizàbal, de 1835, empitjora més la situació de la música religiosa en el nostre país. La renovació litúrgica de 1915 va intentar retornar a les arrels gregorianes, cosa que no va aconseguir. Síntesi i fotografies d’Aurora Masat.

tornen les PÍNDOLES D'INFORMÀTICA com cada any, apunteu-vos-hi!

- El dia 12 de setembre comencem el tercer pac de píndoles sobre les TIC. Es faran durant quatre dimecres seguits al CTUG, de 5 a 7 de la tarda. Esperem que us agradin tant com les d'altres convocatòries.
- A la dreta teniu a la vista la nova programació per a aquest trimestre, fins el desembre. Els temes són apassionants! Mercè Gasch.

Tornarem el dia 12 de setembre amb les Píndoles d'informàtica

Molt bones vacances per a tothom!

Amb l'aniversari de Josep M. de Sagarra acomiadem el curs

Dos moments i darrera crònica d'aquesta sessió, final de la temporada 2011-2012

La conferenciant Núria Candela va anar intercalant biografia de Josep M. de Sagarra amb recital o lectura de les seves poesies i proses. Com que hi havia fragments molt coneguts i populars el públic va participar activament.

Ens va dir que Sagarra, quan tenia 8 anys, ja escrivia versos i que el seu pare al va presentar a Jacint Verdaguer. Sagarra se sentia comprès per ell. Sagarra considerava que hi havia dos tipus de poetes, els que escrivien poesia com a evasió i els que escrivien com a part de la seva vida. Sagarra és el més popular dels poetes catalans, escriu tant per al poble com per als rics. 

Va néixer el 5 de març de 1894. Va mostra una riquesa lèxica aclaparadora. Des de ben jove va gaudir de la natura, dels ocells als qui dedica un llibre Els ocells amics (1922). Aquest gust es veu en els seus poemes. Als 20 anys (1914) publica el seu primer llibre de poemes. El 1916 inicia a Madrid la carrera diplomàtica, però no l’acabarà i es dedicarà a escriure. Al 1918 escriu la seva primera obra teatral Rondalla d’esparver".

El 1932 escriu la seva novel·la més emblemàtica: Vida privada, crònica a la decadent societat barcelonina. El president Macià li va demanar, amb motiu de l’Exposició Universal, que escrivís un himne i va fer El cant del poble amb música d’Amadeu Vives.

Escriu moltes cançons que es fan molt populars: La cançó de Nadal (1922), i el 1931 El Poema de Nadal. Cançons d’Abril i Novembre, Cançó del capvespre, Cançó de totes les hores, Cançó de passà cantant, A una oreneta morta. Tots aquest poemes els recull en el llibre La rosa de cristall (1933). Escriu també poemes satírics com el dedicat a Alejandro Lerroux “Al gran sàtrapa de la gana ibèrica”, però es veu obligat a sortir d’Espanya i el 1937 viatge a la Polinèsia on escriu un relat La ruta blava (1942).

La Guerra Civil marca un abans i un després en la seva obra. El poble no entén el seu canvi que ell haurà de rectificar. El 1954 escriu les seves Memòries. Escriu també moltes obres de teatre inspirant-se en Molière, Gogol, Shakespeare... Mor el 9 de setembre de 1961, i de recordatoris es fan dos: un per al poble en català i un altre per a les autoritats bilingüe. Síntesi de Mercè Gasch, fotografies d' Aurora Masat

Núria Candela i Vilana ha parlat tot "Recordant Josep M. de Sagarra, en el 50è aniversari de la seva mort (1894-1961)", dimarts dia 19 de juny

Cançó de rem i de vela, núm.12

          Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.
         Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,úm
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.
         L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.
         Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.
         Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l'aigua.

Francesc Jané i Carrencà va parlar de MEDICAMENTS, dimarts dia 12 de juny.

Un medicament pot ser definit com qualsevol substància destinada a ser utilitzada en el diagnòstic, cura, mitigació, tractament o prevenció de malalties. És una substància, emprada amb una finalitat terapèutica contra les manifestacions patològiques, tant si produeix el guariment suprimint la causa de la malaltia com si només n'atenua els símptomes. Aquesta substància està integrada en una forma farmacèutica i està destinat a la seva utilització en les persones o en els animals, tot això per la via d'administració adequada, i amb la dosificació de fàrmac prevista.

El Dr. Jané va destacar tres aspectes del medicaments

1- Què és un medicament? Consta d’una part distòpic i d’una nova medecina. És una substància o associacions de substàncies, pel tractament i diagnòstic de les malalties. El medicament té dos components, un fàrmac – què té un principi actiu-, i un excipient que serveix per facilitar la seva administració. Es poden presentar com a píndoles, injeccions, xarops etc.

2- Beneficis d’ús i risc dels medicaments. Avui en dia es contemplen els medicaments personalitzats per evitar els efectes secundaris. Aquests els fa el farmacèutic. Entre un 6% i un 7% dels hospitalitzats son deguts a reaccions adverses dels medicaments. N’hi ha que són molt agressius i també hi ha malalts molt fràgils. També hi ha fàrmacs que es metabolitzen molt ràpidament i no tenen efectes.

3- Medicaments en el sistema públic de salut. Aquí va parlar de les dades de despeses tant en ambulatoris com a hospitals. Va dir que la dispensació de medicaments hospitalaris és cada vagada més costosa (generalment és per tractar el càncer). Va senyalar que treure medicaments nous és molt costós en temps i diners. Els medicaments s’han de prendre amb mesura.

Ens va dir que un fàrmac, en grec vol dir substància curativa, tòxica, verinosa, efecte de suggestió (placebo). Un medicament no es pot prendre de manera indefinida cal revisió. A vegades no cal prendre fàrmacs. Els medicaments genèrics sorgeixen perquè als originals els hi ha vençut la patent, que dura 20 anys. Aleshores és pot copiar. Els medicaments publicitaris són els que es poden despatxar sense recepta i s’han fa publicitat. Els fàrmacs s’obtenen per síntesis de química orgànica, per extracció d’animals i plantes, i per procediments biotecnològics. Els fàrmacs els identifiquem pel seu nom genèric.

Un medicament abans no surt al mercat es proba amb voluntaris i passa per controls molt rigorosos. Síntesi i fotografia de Mercè Gasch

Martí Porter i Huerre ha parlat d' "Experiències vitals al Marroc (1987-2010) Aportacions personals per entendre i apreciar la complexitat cultural dels pobles mediterranis", dimarts dia 5 de juny

El Magrib (en àrab المغرب, al-Maḡrib o المغرب العربي, al-Maḡrib al-ʿarabī), que significa "oest" en àrab. El Magrib (també anomenat Àfrica Nord-occidental o Tamazgha) és la part de l'Àfrica del Nord que inclou el Marroc, Algèria, Tunísia, El Sahara Occidental, Líbia i Mauritània (és a dir, en queda exclosa la vall del Nil). En l'ús més habitual –i sobretot en l'ús que se'n fa en francès – aquest terme sovint es veu restringit als tres primers països. En àrrab, aquest mot es pot referir només al Marroc. La part oposada es denomina Màixriq o Levant. Viquipèdia.

                                                          Marià Fortuny, aquarel·la de 1871

Un moment de la sessió sobre l'Algèria mediterrània

Martí Porter va viure durant dos anys a Algèria. Allà va néixer el seu primer fill, Tariq, en homenatge a l’home que va ser un bon amic i que elsva acollir els primers temps de la seva arribada al país. En la conferència comenta les dades històriques des de l’any 1827 fins alsnostres dies. Algèria ha estat un país de conflictes, plena de molt diferents ètnies i cultures. Ha viscut tota classe d’invasions: romanes, cartagineses, turques, colonitzadors francesos, annexió a França, i desprès de molts morts i molts desastres va aconseguir la independència. Però la tan desitjada independència no va portar ni la pau, ni la prosperitat, ni la felicitat, i Algèria passa per una crisis de decepció per part dels més joves, un 75%, que no troben oportunitats. L’existència del gas natural no ha servit tampoc per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i els conflictes pendents des de la guerra d’independència no s’han resolt. Té de positiu una gent amable i tendra, un futur potencialment envejable, uns paisatges meravellosos de desert, de mar i de muntanya, i mil kilòmetres de platges plenes de bellesa tot esperant la visita de responsables i afortunats viatgers. Síntesi d'Aurora Masat, fotografies Mercè Gasch

Maria del Mar Griera ha parlat sobre "LES MINORIES RELIGIOSES A CATALUNYA", dimarts dia 29 de maig.

 "La diversitat religiosa ha passat a formar part dels escenaris quotidians de la ciutat: carrers, escoles, hospitals... es fa palesa arreu. I malgrat hom té tendència a centrar exclusivament l’atenció en el creixement de l’islam, són moltes les minories religioses que han pres major protagonisme a casa nostra. Esglésies pentecostals, grups hinduistes, salons del regne dels testimonis de Jehovà o comunitats ortodoxes... La conferència té l’objectiu d’explicar les transformacions més rellevants que ha viscut el país en matèria de diversitat religiosa en els darrers anys i exposar els nous reptes que es deriven d’aquest context"  

Maria del Mar Griera en un moment de la conferència

Durant el segle XVIII es va creure per part dels filòsof (Wootston, Marx, Nietzsche, Fenal, Voltaire) que, en modernitzar-se la societat, la religió retrocediria, és el que es diu “Paradigma de la secularització” ‘A Europa hi ha menys religió perquè està més avançada, la modernitat fa desaparèixer la religió’

Actualment les esglésies estant menys plenes, que potser per això són les gents menys religioses? Es parla de la ‘Revenja de Déu’, perquè quan la religió sembla que desapareix surten noves religions. Ens dona sis punts, de sis fets que van passar al món entre els anys 70 i 80, tots ells de caràcter religiós. - Les religions estan connectades: el que passa a un país repercuteix en un altre. - No podem ignorar les religions: no és cert que contra més modernitat la gent sigui menys religiosa. - Creix la religiositat, les vivències religioses, l'emotivitat. - Tothom vol sentir, opinar. - Sorgeixen les esglésies: Pentecostals, Budistes, els catòlics ortodoxes (molt ritualistes). - Créixen les religions en xarxa, no les verticals: ja que són religions fàcils de prosperar, amb moviments, moments i trobades.

A Espanya als anys 40, 50 i 60 no hi havia separació església estat, el procés de secularització queda congelat fins la democràcia. No va ser fins el 1967 en què va aparèixer una llei sobre la llibertat religiosa. Als anys 80 hi ha un descens de la gent que no és practicant. A Catalunya hi ha un 30% menys, de practicants què a la resta d’Espanya.

Es mostra un llistat de les religions que hi ha a casa nostra amb dades de locals de culte. N'hi ha molta diversitat, així que cal fer pactes per a la convivència: cal tenir present no tant sols com es creu, sinó què es creu. La religió, les religions no han desaparegut, estan aquí. Síntesi i fotografia Mercè Gasch

Jordi Masó va parlar sobre "MOMPOU i BLANCAFORT: epistolari íntim", dimarts dia 22 de maig.

Aquest 2012, any electritzant i carregat d’intensitat, ens aboca plenament a la voràgine de celebracions d’aniversaris musicals: centenari dels naixements de Xavier Montsalvatge (1912-2002) i de Miquel Querol (1912-2002), centenari de la mort de Joaquim Malats (1872-1912), 50è aniversari de les morts d’Eduard Toldrà (1895-1962) i Ricard Lamote de Grignon (1899-1962)... nosaltres recordarem el 25è aniversari de les morts de Frederic Mompou (1893-1987) i Manuel Blancafort (1897-1987)

Una síntesi de l'acte amb il·lustracions musicals de Jordi Masó i recitatius de Sergi Mateu

 

Jordi Masó, pianista, i Sergi Mateu, actor, amb un recital literari-musical recrearen basats en l’amistat, la imatge humana i cultural de dos amics, dos músics catalans. Diàleg entre la música (Jordi Masó) i la paraula (Sergi Mateu). La música rubricava la paraula i la paraula es recolzava en la música. Una demostració de qualitat literària i musical fruit de la vocació artística. La lírica i la mística buscaven aixopluc sota l’embolcall dels sons que eixien de la natura i d’ella rebien la força creativa. Centrant el tema en una jornada plujosa del Montseny en una de les cartes s’hi llegia:”la flauta del gripau cantava el silenci”. El coneixement dels paratges naturals, com també dels  moviments literaris i musicals de la seva època mai oblidaren els dos músics les seves arrels fins a tal punt que es pot afirmar que la seva música és la música del seu poble i de la seva gent. Mitjançant la música, temes dels dos compositors, i la paraula, correspondència, Jordi Masó i Sergi Mateu ens van dibuixar el retrat humà i cultural de Mompou i Blancafort. Resum de Joan Sala Vila, fotografia de Mercè Gasch

Aurora Masat ha parlat d'un VIATGE AL JAPÓ, dimarts dia 15 de maig.

Serà una visió del Japó des la perspectiva d'una família catalana: com hem vist la seva cultura, religió, costums i tradició. Un país amb moltes diferències però també amb moltes afinitats.

El text imprès a la bandera és la lletra de Kimi ga Jo, l'himne nacional japonès.

Aurora Masat en exposar les seves vivències al Japó

Aurora Masat va viatjar l’any 2007 al Japó, on es va trobar amb la seva amiga Keiko, japonesa, que li va poder ensenyar un país potser no tant conegut, i va gaudir alhora d’unes explicacions més genuïnes.

El país és molt net, n'hi ha moltes casetes petites, unifamiliar i és un honor que et rebin amb el terra mullat. Les cases pràcticament no tenen mobles, el terra està recobert per tatamis (fets amb canyes d’arròs), no els pots trepitjar amb sabates. Dormen al terra sobre el tatami i un matalaset prim, i es tapen amb edredons. Al matí ho desen tot a l’armari i l’habitació queda buida.

Tenen un gran fervor per la natura, pels jardins, els arbres, els llacs i els rius. En mig d’un llac sempre hi ha una illeta amb arbres. Els cireres no fan cireres, només flors. Si tenen un cirerer el planten prop de la porta i que des del carrer es vegi, és un signe que l’emperador el va regalar als seus avantpassats. Banyar-se és més un ritus que una necessitat de rentar-se. Hi ha banys per a homes i per a dones, són comunitaris.

La religió sintoista és la majoritària del Japó, (vol dir camí dels Deus) Aquests viuen a les muntanyes o dalt dels arbres. Els seus sacerdots no viuen en els temples, tenen casa i família, el temple és un lloc on van a treballar. Al davant d’un temple hi ha pedres grans de diferents mides, són per preparar al visitant per entrar, però en realitat es queden a la porta i no entren. En els temples sintoistes hi ha la caseta del Déu, i si aquesta és crema, hi ha una segona en un altre lloc i així se salva. 

Els japonesos tenen tres pors, els terratrèmols, els incendis i els tsunamis. Els edificis estan separats un de l’altre, pels terratrèmols, es poden bellugar però no es fan caure entre si.  Moltes cases les fan de fusta i el sostre de palla, així les poden refer amb facilitat, si tenen la mala sort d’un incendi. Tampoc fan les finestres de cara al mar, això és dolent (tsunami). Si els pals del corrent elèctric els tenen a l’exterior del carrer és pels terratrèmols. Podria continuar explicant anècdotes força curioses dels costums i creences dels japonesos, però ens diu que la llengua, la distància i el cost replantegen una tornada. Malgrat aquests inconvenients ella i la seva família van desfruitar d’una estada poc convencional. Resum i fotografia de Mercè Gasch