Jaume Sobrequés va parlar sobre Conseqüències de la Guerra de Successió: el decret de Nova Planta i el cadastre, el dimarts dia 3 de maig

Els Decrets de Nova Planta (1707-1716) són el conjunt de lleis sancionadores i promulgades per Felip Vè a l’inici del seu regnat. Amb elles s’implantà l’absolutisme a la monarquia espanyola, s’instaurà un corpus jurisdiccional únic, uniforme i centralitzat en la real voluntat del monarca. Amb els Àustries regia un sistema de consells deliberatius i col·legiats, amb els Borbons s’instaura un règim de secretaries d’Estat executiu i jeràrquic.

Felip Vè va manifestar la seva voluntat de reduir tots els seus dominis a les lleis de Castella. Foren abolits els Furs i les Constitucions dels territoris de la Corona d’Aragó i les seves institucions. Van quedar al marge els territoris de Navarra, Vascongades i Aran per haver estat fidels a la Casa de Borbó.

Aquestes lleis prenen el nom de Reials Decrets, establiren una nova estructura -Nova Planta- per les institucions  a fi de reduir-les a l’absolutisme.

Derivat d’aquests Decrets de Nova Planta fou el cadastre que organitzava un nou sistema fiscal per a Catalunya. Tenia per finalitat contribuir a les arques de Castella. El seu artífexs va ser José Patiño.

Síntesi de la conferència

Jaume Sobrequés, historiador i polític,  amb un estil directe i proper i àgil, introduí el tema de la Guerra de Successió, per poder passar a les conseqüencies d’aquesta guerra.

Va sorprende’ns amb la cruel repressió a què es sotmeté la població vencuda. Un país que tenia una baixa demografia, de sobte va veure més reduïda encara la seva població per la quantitat de tortures, seguides d’execucions; d’exiliats austriacistes que hagueren de refugiar-se a països amics: Àustria, Alemanya, Anglaterra, etc. 

Ens parlà de la construcció de la fortalesa de la Ciutadella, l’única fortalesa que serví per vigilar els propis ciutadans, i que ells mateixos varen haver de pagar. Dels impostos, una novetat per als catalans, de la pèrdua de les institucions pròpies i de l’intent d’acabar amb la llengua pròpia dels país, sense que els ciutadans se n’adonessin.

Va causar una gran impressió a l’auditori, la narració de la terrible execució del general Moragues, que lluità contra el Borbó fins al darrer moment. Montserrat Medalla

Ferran Aisa ha parlat sobre El paral·lelisme entre la Primera i la Segona República Española, el dimarts dia 26 d'abril

La Primera República Espanyola -1873 a 1874- només va durar onze mesos. Va començar amb l’abdicació del rei Amadeu de Saboia, el 10 de febrer de 1873, i va finalitzar amb el pronunciament (mes de gener) del general Arsenio Martínez Campos i la proclamació, el 29 de desembre de 1874, del rei d’Alfons XII. El país es va dividir entre els que volien una república unitària i els que la volien federalista. En aquest període, per primera vegada, es van elegir democràticament tant el Cap d’Estat com el del Govern. El juny es va preparar una nova constitució que no va arribar a fer-se.

La Segona República va durar des del 14 d’abril de 1931 fins el 18 juliol de 1936.  Des de la sortida d’Espanya d’Alfons XIII fins l’esclat de la Guerra Civil. Amb la República, Espanya tenia l’oportunitat de convertir-se en un estat modern on triomfaria la justícia social. Al 1931 es va fer una Constitució, un himne i una bandera.

La Segona República es divideix en quatre fases: govern provisional (1931), bienni reformador (1931-1933), bienni negre (1933-1936), i govern del Front Popular (1936).

En cada fase hi va haver oposició i problemes. Un grup de militars no van pair el triomf de l’esquerra en les eleccions del febrer de 1936 i s’aixecaren contra la República. Amb la guerra va venir la derrota dels republicans i la fi del somni d’una Espanya democràtica, republicana i lliure.

Síntesi de la conferència

Ferran Aisa ens va fer una exhaustiva, però concisa exposició que va anar des dels  primers ideòlegs que varen inspirar el republicanisme: Rousseau, Voltaire, Montesquieu, Hobbes, etc, i dels principis que varen desembocar en la Revolució francesa i la dels Estats Units, fins als fets que varen provocar, a Espanya,  la fugida d'Isabel II cap a França i l'adveniment de la I República (1873-1874), avortada al cap d'un any pel general Pavía amb la seva entrada a cavall en el Parlament de Madrid -fet gairebé  paral·lel al del coronel Tejero, l'any 1981-. Tot seguit, va  explicar com la Internacional socialista i el creixement dels partit obrers i el sindicalisme a Espanya i a Catalunya, varen desembocar, l'any 1931, amb el triomf dels partits d' esquerres, la fugida i l'exili del rei  Alfons XIII i la seva família, i la proclamació de la II República, a Espanya, i de l'Estat Català a Catalunya, dins de la Federació Ibèrica, situació que el govern central va canviar l'any 32, en què es va restituir la Generalitat perduda amb el Decret de Nova Planta i amb un govern autònom depenent de Madrid. La segona República va durar des del 1931 fins al 1939. Dins d'aquest període, del 36 al 39,  Catalunya va sofrir la Guerra civil que acabaria amb la República i amb l'entrada a Barcelona de les tropes "nacionals" comandades pel general Franco.  Martina

Àngel Casals va parlar sobre El moment republicà de la Guerra de Successió (1701-1714), 2a part, el dimarts dia 12 d'abril.

L’Any 1701,  el Principat, a pesar de la simpatia per la casa dels Àustries, va acceptar el nou rei Borbó, Felip Vè, que va convocar les Corts catalanes,  cosa que mai no havia fet el darrer austríac, Carles II. A la reunió, el nou monarca va aprovar totes les reivindicacions dels catalans a canvi d’un sucós donatiu que les Corts van pagar en efectiu i un servei que s'hauria de pagar en sis anys. Així, els catalans van aconseguir uns privilegis que no havien aconseguit amb el rei anterior. És clar que, Felip V necessitava els diners dels catalans per consolidar-se en el poder a tot Espanya. Però va pasar el temps i la situació va canviar. A l'encara vigent simpatía general pel pretenent  Carles d’Àustria -que se suposava seria una garantia per a les institucions i les llibertats catalanes-, s’hi va sumar  la nefasta actuació  del virrei  Velasco, representant del Borbó. Així, Catalunya, l’any 1705, va jurar fidelitat a l’arxiduc Carles d'Àustria, proclamat rei com a Carles III. Una guerra amb avenços i retrocesos on varen jugar un paper important les potències europees que, en realitat, miraven pels seus interessos.  Anglaterra era aliada de Catalunya en la defensa de Carles  perquè temia França i Espanya unides sota els Borbons, però quan el pretendent austríac va pujar al tron d’Àustria, va trencar l’aliança, perquè tampoc volia Espanya i Àustria sota un mateix regnat. En resum, els únics que varen perdre  en aquesta guerra van ser els catalans que van perdre una nova oportunitat de decidir el seu destí. J. Baker, escriptor anglès, va imprimir a Londres una obra, La deplorable història dels catalans, en què assegura que l'actitud dels catalans durant la guerra de Successió va commoure tot Europa: "L'heroisme i la tenacitat d'aquest poble en defensa de les seves llibertats van ser elogiats fins i tot pels seus enemics".



un moment de la sessió

Síntesi de la conferència 

El professor Àngel Casals  va fer una argumentada exposició de quin va ser el camí que propicià, encara que per un temps breu, l’actuació de Catalunya com a estat. La Guerra de Succesió no fou només un enfrontament espanyol sinò de proporcions internacionals pels interessos polítics i econòmics d’Anglaterra i França. I una posada en escena de dues formes força diferents de fer política. Espanya, cansada dels austries que la portaren a la ruina, decidiren lliurar el poder als borbons, que actuaven d’una manera abosolutista. Catalunya, que tenia una tarannà democràtic, es decantà pels austries. Però esdevinguè la víctima per les dues bandes. Per a més INRI l’Arxiduc d’Austria actuava d’amagat, en ser anomenat emperador i Catalunya se sentia enganyada. Per altra banda Holanda i Anglaterra retiraren les tropes deixant enfrontat el Principat a 40.000 soldats de Felip V amb una força tan minoritària com eren els 2.500 soldats catalans. Davant l’abandonament els tres braços catalans decidiren ressistir abans de lliurar-se, i cal fer notar l’actuació del Baró de La Roca i Senyor de Montbui, Pere de Torrella i Sentmenat. Jordi I d’Anglaterra, successor de la reina Anna, acceptà ajudar Catalunya però les tropes angleses arribaren una setmana tard. Aquesta acceptació reconeixia que Catalunya era un estat. La república catalana va viure uns mesos. Joan Sala