Marc Guàrdia ha explicat IN ILLO TEMPORE al Museu de Granollers. Dimarts 1 d'abril.

El comissari de l’Exposició «In Illo Tempore» Marc Guàrdia, ens fa saber que els treballs que s’han dut a terme sobre el passat romà a Granollers en les tres últimes dècades, han estat reflectits en aquesta exposició. 

L’arqueologia ens ha permès anar descobrint les restes del nostre passat romà, però no sense dificultats: superposició de la vila medieval i moderna, el creixement urbà del segle XX... 

Tots aquests factors van anar desconnectant i fragmentant les restes arqueològiques romanes. 

Malgrat tot, podem reconstruir les característiques principals d’una vil·la romana que ja estava consolidada al final del segle I dC. 

Molts dels objectes recuperats a la vil·la són testimonis dels seus habitants. Puntualment, trobem joies o peces de mobiliari luxós, com el cap de Bacus, fet de marbre de Numídia, que correspondria a la decoració d’una taula, signe inequívoc de la riquesa del seu propietari. Però la gran majoria són objectes senzills que ens parlen de les activitats domèstiques. L’any 1942 Salvador Llobet documentà les primeres restes romanes de Granollers quan es van fer les obres de fonamentació de la nova església de Sant Esteve. Des de llavors se n'han anat fet descobertes al voltant d'aquest centre (els banys de Can Jaume, necròpolis de Can Trullàs, els pòrtics a la plaça de l’església, pati de la rectoria, etc.) Una vil·la romana orientada a la producció de vi amb una luxosa part residencial. 

La pars urbana: La zona residencial s’obria vers un pati central porticat que donava a les diverses estances. D'aquesta zona provenen els dos grans mosaics exposats al museu. En la zona circumdant s’hi han localitzat tres capitells d’ordre toscà que podrien correspondre al peristil d’un altre edifici residencial situat més al sud. La zona termal: No lluny de les residències la zona termal (el balneum) que era d’ús s exclusiu de la família. Aquests banys s’han localitzat al carrer sant Jaume. S’hi reconeix el circuit del bany. Al fons de la instal·lació hi havia les latrines. Els marbres que s’han localitzat posa de manifest la riquesa del propietari. 

La pars rústica: En aquest sector de la vil·la és on hi havia les construccions i instal·lacions pel funcionament de l’explotació. Aquestes dependències eren més senzilles que les de la zona residencial del propietari. S’ha pogut identificar una gran zona de treball articulada al voltant d’un altre gran pati porticat. A l’interior d’aquest pati s’han pogut excavar dos dipòsits que servien per fermentar most i convertir-ho en vi.

La pars fructuaria: S’ha documentat una àrea d’emmagatzematge de cereal. Estava en els terrenys de l’antiga fàbrica de Can Trullàs. S’han excavat unes quinze sitges. 

La vil·la romana dels morts: En les excavacions s’han trobat una seixantena de tombes romanes, als voltants de camins fora de la zona habitada. Apareixen tombes senzilles. Totes les tombes documentades són d’inhumació. És significatiu a Can Trullàs la troballa d’una gran fossa on s’ha testimoniat al culte als avantpassats amb  ofrenes de gerres. També la troballa d’un difunt amb una moneda a la boca per pagar el viatge a Caront. 

Josep Estrada va donar la tesi que Granollers era la mansió Semproniana. Aquest nom surt en un dels quatre vasos apol·linars que recullen les distàncies entre Roma i Cadis. Hi consten els noms intermedis per passar la nit durant les jornades del viatge. Semproniana la situa entre Hostalric i Sabadell. Però, de moment, no hi ha cap suport epigràfic o arqueològic que reforci aquesta identificació. 

Qui era el propietari d’aquesta vil·la? Es creu que el propietari era de la família Licinia, documentada especialment a Barcino. Al límit de la ciutat de Granollers amb la Roca, Josep Estrada va recollir un fragment de doli (dolium), una àmfora per emmagatzemar vi o oli. Conté la inscripció d’un personatge anomenat Luci Licini Cherimus. Un llibert que hauria actuat en nom del seu patró de la família Licinia. Si ens centrem en el cas del Vallès Oriental, un topònim que destaca, és el de Liciano, que actualment s’identifica amb la població de Lliçà. El topònim Liciano/ Liciniano ha estat registrat en nombrosos documents medievals. Amplia difusió geogràfica del segell LLIC. CHRES per abastir de dolia les villae romanes al llarg de la depressió prelitoral catalana. Les vinyes que abasteixen el centre de producció del Granollers romà provenien de les contrades properes. 

En època romana es parla d’un vi de Lauro. És probable, també, ens diu el conferenciant, que aquest paisatge de producció agrícola hagi tingut a veure amb el mateix nom medieval de la ciutat. Aquesta qüestió tan debatuda es pot relacionar amb el fet que Granollers derivi del mot llatí granum (gra), més concretament del seu diminutiu, granulum, forma que trobem l’arrel dels noms de Granollers en la documentació en llatí dels segles X-XI.

Resum Joan Gurt Vilarrasa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, Cartell de Montserrat Lluch.

Mireia Freixa Serra ha parlat sobre GAUDÍ, L'ARQUITECTE DEL MODERNISME. Dimarts 25 de març.

El títol ens suggereix de tot el que vindrà a continuació. Primer els orígens humils d’un jove estudiant acollit per qui va ser el seu mestre, Joan Martorell, l’arquitecte de la família Güell. Aquest li va passant feines menors i el va introduint als cercles influents de la Barcelona a les acaballes del 19. Un punt de referència per entendre la transformació de la ciutat, el Pla Cerdà, canviant conceptes arcaics per obertura d’espais i deixant la imaginació sense cotilles.

La ciutat esdevé un camp d’experimentació en l’arquitectura. Les façanes de línies rectes, experimenten la genialitat dels seus arquitectes, no només l’arquitectura, les arts aplicades, decoratives i industrials, troben unes possibilitats immenses per la seva creació. El moviment s’anava intuint des de feia uns anys que es defineix com a Proto-modernisme fins al 1888, 

Gaudí es forma en aquest període. Primers dissenys per la Guanteria Comella, col·labora amb el seu mestre, i amb Luigi Pellarin, artesà en mosaics a les Saleses, amb F de Paula del Villar en la reforma del Cambril de Montserrat, o a l’església de Sant Pacià, Gaudí rep encàrrecs importants, la Casa Vicens i el Capricho o els Pavellons Güell on podem veure un Gaudí immensament imaginatiu. A partir d’aquest any fins al 1900, els experts l’anomenen Primer-Modernisme. La culminació del moviment arribarà a 1914 amb el títol de Ple Modernisme. 

El Modernisme esclata amb força en moltes ciutats europees, a Catalunya hi ha un fet diferencial, com era d'esperar, en què la catalanitat i sentiment nacional es fan palès en símbols i dissenys ornamentals. Els arquitectes provoquen una vertadera revolució en la creació de volums, forçant a artesans de totes les especialitats a treure el millor d’ells mateixos. Una revolució de creativitat explosiva, en el camp de la pintura, escultura, ebenistes i fusters, ferrers, forjadors i manyans, vitrallers, ceramistes, posaven tot el seu enginy i saviesa al servei d’arquitectes com Antoni Gaudí, el nostre personatge d’avui. 

L’aportació més coneguda per tothom, la utilització del Trencadís, com a element decoratiu, la utilització de sistemes constructius de gran solidesa i nous, Maó massís fet manual en obra vista, la Volta Catalana, 

Voltes parabòliques sobre arcs parabòlics i acabats amb Cúpules hiperboloidals, tot un repte de càlcul i de resultat estètic. 

Accepta fer la reforma integral de la casa Batlló, transformant els seus habitatges en, pràctics i bonics, pensant en tots els detalls per garantir la seva funcionalitat, aprofitament intel·ligent dels recursos naturals tenint com a referències elements de la natura. Després treballarà a la casa Milà, on el seu disseny i modernitat el farà únic, per diferències de criteri amb la propietària, deixa l’obra i 

s’entrega en cos i ànima en la projecció del Temple Expiatori de la Sagrada Família, partint d’un projecte inicial de F de Paula del Villar i encarregat per l'Associació de devots de Sant Josep. La transformació que li infereix el mestre Gaudí en fa la projecció que coneixem avui, encara que falti arrodonir els últims treballs per acabar l’immens llegat d’un home senzill, creatiu i profundament creient. 

Per acabar i com a primícia, la Mireia Freixa, estudiosa brillant, incansable, ens explica la descoberta que Antoni Gaudí com a membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, el 25 de novembre de 1879 visità la nostra ciutat. 

Va ser rebut a l’estació per l’alcalde i la corporació municipal, visitant l’Església gòtica de Sant Esteve, i els seus retaules. (Els dels germans Vergós ja els havien tret). Aquesta vista es va allargar amb un dinar, on parlaren de com plantejar a les autoritats militants de treure un edifici defensiu, situat davant de l’església. Cosa que varen aconseguir.

Resum d'Esteve Garrell, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Montserrat Celdrán Castro ha parlat sobre MÉS ENLLÀ dels ESTEREOTIPS: COM COMBATRE la DISCRIMINACIÓ per EDAT o EDATISME. Dimarts 18 de març.

Experta en Psicogerontologia, ens ha vingut a parlar de l’EDATISME i a explicar com les persones canviem, o no, en les últimes dècades de les nostres vides, i de com és el nostre paper a la societat i en les relacions familiars. Així mateix, ens ha endinsat en com aquest paper té impacte en la vivència d’aquesta etapa i les seves característiques, com el benestar, la qualitat de vida i de salut, per exemple. 

L’edatisme és un terme molt jove, ja que apareix el 1968, pel gerontòleg Robert N. Butler. Al diccionari de la RAE (Real Académia Española) no apareix fins al 2022 i a l'IEC (Institut d’Estudis Catalans) el 2023. L’edatisme és la discriminació per raó de l’edat, que a mi em tractin diferent només per raó de l’any que he nascut. 

Cada dia és més palès que tenim un problema per com tractem l'edat a la societat actual, existeix una línia molt fina a partir de la qual pots fer mal o discriminar cap a un altre per raó de l’edat. La Montserrat ens ha fet una brillant conferència sobre un tema que domina a la perfecció, totalment adaptada al nostre nivell. 

Ens ha explicat quines característiques té l’edatisme, les conseqüències que genera en les persones que l’experimenten. Ens ha introduït el concepte de autoedatisme, fent-nos veure que nosaltres mateixos som els primers que caiem en la pròpia mirada cap a la nostra edat. 

Ens ha posat molts exemples gràfics que ho corroboren, com per exemple una pila d'estereotips que inclús dels que nosaltres mateixos ens els fem nostres. Hem vist el poc conscient que és la nostra societat i nosaltres mateixos, d’aquesta discriminació. 

Cal sensibilitzar sobre l’impacte d'una soledat no desitjada, qüestionar tots aquests estereotips sobre la gent gran, conscienciar sobre la realitat del maltractament, comprendre l’envelliment com un fet biològic i social que succeeix durant el cicle vital. 

Al final ens ha descrit amb molta concreció i entenedorament, les accions i intervencions per fer una prevenció o bé reduir l’edatisme en el nostre entorn quotidià. 

Per acabar, una frase important: “LA VELLESA ÉS EL NOSTRE FUTUR, ÉS EL QUE ENS ESPERA. (...). LES PERSONES GRANS SON EL NOSTRE PASSAT I EL NOSTRE FUTUR, GUARDIANS DE LA NOSTRA MEMÒRIA I MIRALLS DEL NOSTRE ESDEVENIR”. (Cerasoli, 2020, e11). https://doi.org/10.1016/S2666-7568(20)30005-2 

Resum de Joan Antoni Lledó, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Victòria Palma Barbany ha parlat d'ANNA MARIA della PIETÀ, LA VIOLINISTA PREFERIDA D'ANTONI VIVALDI. Dimarts 11 de març.

Per comprendre la realitat de la Sereníssima República de Venècia, el relat utilitza detalls de la història, costums i maneres d’actuar considerades totalment “normals”, si ens transportem a la realitat de finals del segle XVIII. 

L’Ospedale della Pietà com els altres quatre que hi havia a la Venècia de l’època, complien amb la seva funció que els havia estat encomanada. Des de l’Edat Mitjana la ciutat va esdevenir una potència comercial i econòmica, l’aristocràcia, el luxe, l’atracció de rics i poderosos d’arreu d’Europa, (El Gran Tour) confluïen per gaudir de l’abundància de festes, concerts i carnavals inacabables que duraven mesos, amb excessos i disbauxes de tota mena. Conseqüències directes, la proliferació d’embarassos no desitjats, que omplien els Ospedales, regentats per monges en els règims conventuals. No només hi accedien nenes, també nens, preferentment del néixer i que la mare o les famílies no se’n poguessin fer càrrec, ho feien via “l’scalffetta”, el torn de mides ajustades per a nadons, també hi veiem ingressos en que les famílies hi fan aportació econòmica per la seva manutenció i formació musical. 

Un cop ingressades eren marcades a foc a la planta del peu amb la lletra P com a símbol de propietat. 

A partir d’aquell moment mai serien lliures, pràcticament no sortien dels murs. “Il Conservatorio” un altre nom amb que es va conèixer l’Ospedale della Pietà, les noies rebien una formació escassa, les que no despuntaven eren destinades a les feines feixugues de manteniment de la casa, cuina, rentar roba, neteja entre d’altres. Si tenien aptituds musicals entraven al grup selecte de les “Figlie di Coro”, on rebien formació musical, els cors femenins i les orquestres Della Pietà van tenir fama durant els segles XVII i XVIII per la qualitat en les interpretacions. No obstant, les noies tot hi tenir un status” superior a les seves companyes d’hospici, no rebien personalment cap dels regals i diners que provenien dels seus concerts i recitals tant a dins com a fora. 

En aquesta institució hi varen treballar per oposició renovable mestres com Antonio Vivaldi “il preto rosso”, el capellà panotxa pel seu cabell. 

Vivaldi hi va fer una llarga tasca d’ensenyar a les noies, entre elles una joveneta Anna della Pietà, el seu talent musical va esdevenir segons les cròniques de l’època una de les millors violinistes del seu temps, va tenir una llarga vida, com a intèrpret, era el “Concertino” de la orquestra, com a mestra i substituint en la direcció al propi Vivaldi quant aquest era absent, sempre dins la protecció de l’Ospedale”. 

Una part important de la producció musical del mestre va ser creada dins d’aquesta institució i per aquestes noies. Tot i que el nom del mestre sempre el relacionem amb la institució, al llarg dels anys hi van treballar activament diferents compositors ,com Antonio Gualtieri, Francesco Gasparini o Bonaventura Furlanetto entre d’altres.

(Cliqueu els enllaços següents per sentir les melodies)

GLORIA IN EXCELSIS DEO. Antonio Vivaldi. Director: A. Fauró - YouTube
Antonio Vivaldi: Cantate "Cessate, omai cessate" - " Ah, ch'infelice sempre" - YouTube
Antonio Vivaldi | Domine ad adiuvandum me festina - Ensemble Inégal (youtube.com)
Vivaldi - Double Concerto in D Minor for Viola d'amore and Lute RV 540 - 2. Largo (youtube.com)

Vivaldi Concerto for 2 Mandolines in G majorhttps://www.youtube.com/watch?v=uBclxthZ-l0

           Resum, enllaços i fotografies d'Esteve Garrell, i cartell de Montserrat Lluch.

Toni Pou ha parlat sobre L'ÀRTIC, ON EL DIA DORM AMB ELS ULLS OBERTS. Dimarts 4 de març.

Dimarts dia 4 de març ens va visitar Toni Pou, llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona i escriptor científic: per aquest motiu es va enrolar en el vaixell científic Amundsen, propietat del Canadà.

El gel de l'Àrtic no porta sal només és aigua, la sal es diposita sota el gel ocasionant els corrents marines i, com a conseqüència, regulen el clima de la terra, ja siguin corrents marins freds, com la que passa per Nova York, o la càlida que passa per Lisboa, estant les dues ciutats en el mateix paral·lel.

Les expedicions a l'Àrtic van començar fa milers d'anys. En una d'elles el 1845 tots els exploradors van morir intoxicats amb les llaunes del menjar soldades amb plom.

En el pol nord, a l'estiu, no es fa fosc i això dificulta agafar el son.

A sobre del gel viuen ossos de color blanc, foques i altres mamífers.

També hi ha aus marines.

La pell dels ossos és negre per poder absorbir la calor de les radiacions solars i els seus pels són transparents per permetre que la calor arribi a la pell.

Els habitants de l'àrtic, inuits, es dediquen a la pesca i a la caça, degut això, la gent jove vol marxar als continents i portar un altre tipus de vida. Hi ha molt d'atur i molt alcoholisme.

La contaminació per pesticides i plàstics també arriba a l'àrtic com s'ha pogut observar en la llet materna de les dones.

L'Àrtic és molt cobdiciat per països com Rússia i Amèrica per les seves reserves mundials en hidrocarburs del 25%.

 

Resum Rosa Ochoa, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch.

Miquel Aranda ha parlat sobre ENVELLIMENT SALUDABLE I ACTIU. Dimarts 25 de febrer.

Envelliment saludable i actiu... de què estem parlant? Una breu pinzellada per entendre quina feina fa un metge internista, i quins són els seus àmbits de treball.

Adreçant unes preguntes al públic assistent anem trobant les respostes a la definició de ser vell. Per l’edat biològica? Per l’edat cronològica?, per l’edat psicològica?: el fet de sentir-se vell/a. O tal vegada per la pèrdua d’autonomia. En veu alta els assistents indiquen que una mica de tot defineix la vellesa.

Cada cop hi ha més grans de 80 anys amb bona qualitat de vida, fa que augmenti la possibilitat de dependència. Què passa quan envellim? 

Apareixen canvis físics en el nostre cos. Deteriorament dels òrgans. Augment del risc cardiovascular, Deterioració del sistema immunològic. Disminució mineralització òssia. Augmenta la probabilitat de patir malalties: Cardiovasculars, Càncer, Osteoporosis, Demència, Depressió, Polimedicació. 

En aquest punt exposa la relació directa de ser fumador, sedentari o obès per ingerir aliments amb excés de greixos i sucres, en les altes possibilitats de patir Diabetis, Hipertensió, o Cardiopaties, com també diferents tipus de Càncer.

En el procés d’envelliment es produeixen canvis en el nostre entorn: Jubilació. Pèrdua de familiars i amics. Inclusió i protecció social. Desenvolupament tecnològic, que costa d’adaptar-nos.

Hi podem fer alguna cosa? I tant que podem!!!

Si fins ara ha descrit com ens deteriorem a mesura que envellim, les recomanacions que venen són una esperança per millorar el benestar. Activitat física. Alimentació saludable. Salut física i mental. Seguretat i Relacions socials. Si fem de manera regular exercici físic, sempre a mida de les nostres possibilitats, obtindrem: Millor control dels factors de risc de: diabetis, obesitat, colesterol i hipertensió arterial. Millora de la massa òssia, resistència de la força muscular, i guanyarem flexibilitat. Millora de l’estat d’ànim i del benestar emocional. Reducció de l’estrès i del risc de patir depressió o ansietat. Disminució del risc de caigudes...

Manteniment de l’autonomia i de la independència. En aquest punt fa unes indicacions ben útils per portar-ho a terme, Caminar, Córrer, Bicicleta, Nedar, Ballar i fer Aeròbic. 

Tot això va íntimament lligat amb una Alimentació Saludable. Un ús responsable de la medicació, l’ús de les vacunes, revisions periòdiques, NO fumar, ni prendre begudes alcohòliques en excés. Recomanacions per estar mentalment actius: Llegir, Escriure, fer Mots encreuats, Estar Ben Informat, Participar en Tallers de Memòria, Vida Social Activa, fer Cursos que siguin del nostre interès.

Relacions Socials. Evitar la solitud, Anant a comprar, Participar en Activitats de la Comunitat. Relacioneu-vos amb la família, amics, veïns. Cinema, Àpats. Gaudim de Cada Moment, amb Seguretat. En definitiva, Socialitzar-nos per no estar sols. Un exemple que té TOTS aquests requisits, 

La Mitja Marató, on l’Esport, els Atletes, els Voluntaris, la Ciutadania que hi aporta Actes Culturals, com la Música o la nostra Conferència, fan Possible l’Èxit.

Deixem unes adreces d’interès per qui vulgui més informació.

https://www.uab.cat/web/prevencio-i-promocio-de-la-salut/publicacions-per-a-ciutadants-i-pacients-1345763679888.html

https://canalsalut.gencat.cat/ca/videosalut/temes/vida-saludable-segura/envelliment-actiu-saludable-cuidarse-clau/  i l’adreça de correu del doctor Miquel Aranda maranda@cst.cat

Resum d'Esteve Garrell, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch, cartell de Montserrat Lluch

Diego Sola Garcia ha parlat sobre "LLIURES o ESCLAUS? La POLÈMICA dels NATURALS, un DEBAT de la CONQUESTA i la COLONITZACIÓ AMERICANA". Dimarts 18 de febrer.

Ens diu el conferenciant Diego Sola que en els últims anys la polèmica a l’entorn de la conquesta i colonització d’Amèrica ha passat a una primera línia d’actualitat, amb debats fortament polititzats a l’ entorn de la «Llegenda Negra» espanyola. 

Fa cinc-cents anys, un altre debat va sacsejar les societats hispàniques i, particularment, el seu món erudit : La «polèmica dels naturals», una llarga discussió tinguda durant la primera meitat del segle XVI a la Monarquia Hispànica, on els partidaris de sotmetre els amerindis a una esclavitud de facto, van enfrontar-se als defensors de la igualtat legal dels pobles indígenes respecte als altres súbdits de la Corona.

Per justificar la conquesta es va redactar un document el 1513, el 'Requerimiento'. És un document legal redactat per la Monarquia Espanyola per justificar la conquesta i la submissió dels pobles indígenes. S’ordena als conqueridors llegir-lo als indígenes abans d’atacar-los o sotmetre’ls. Va ser criticat per alguns religiosos com Bartolomé de las Casas, que defensava un tracte més humà cap els indígenes. 

Durant la conquesta es va dur a terme el sistema de la 'encomienda' per organitzar el treball i l’evangelització dels indígenes. Aquest sistema atorgava al encomendero (conqueridor) el dret a rebre tribut i treball forçat de l’indígena, a canvi de protecció i educació en la fe cristiana. Aquest sistema va generar molts abusos. A mesura que la població indígena es reduïa per les malalties i les condicions brutals, es va començar a portar esclaus africans. 

Les Lleis d’Índies (s. XVI) van prohibir teòricament l’esclavització dels indígenes, però, a la practica van continuar explotats. Antonio Montesinos va ser un frare dominic que va destacar per la seva defensa dels drets dels indígenes; el seu sermó més famós, pronunciat el 4 de desembre de 1511, es considerat el primer discurs públic contra l’explotació i esclavitud dels pobles indígenes, per part dels colonitzadors espanyols. El sermó de Montesinos va generar un fort rebuig entre els encomenderos. Va influir en figures com Bartolomé de las Casas, que posteriorment es convertiria en un gran defensor dels drets dels indígenes. 

Va contribuir al debat que va portar a la promulgació de Les Lleis de Burgos (1512) que intentava regular el tracte als indígenes, encara que en resultats limitats.

Així, doncs, la colonització i conquesta d’Amèrica va tenir els seus defensors i detractors. Juan Ginés Sepúlveda, un humanista, teòleg i cronista espanyol. 

Va justificar la guerra contra els indígenes argumentant que els espanyols tenien el dret i deure de sotmetre’ls per civilitzar-los i cristianitzar-los. Considerava els indígenes inferiors als europeus comparant-los amb nens davant d’adults o amb esclaus davant d’amos. Va enfrontar-se a Bartolomé de las Casas en la famosa controversia de Valladolid (1550-1551). Finalment. els arguments de Sepúlveda foren rebutjats. 

Les Lleis d’Índies van reconèixer certs drets als indígenes, encara que en la pràctica, la seva explotació va continuar.

Resum de Joan Gurt, fotografies d'Esteve Garrell i Mercè Gasch. cartell de Montserrat Lluch.